El beldi o baldi designa una categoria social de la societat tunisiana, constituïda pels ciutadans que viuen en l'entorn urbà de la capital, Tunis, abans del .
Història i origen Definició Utilitzat des del començament del , el terme «beldi», traduït per «tunisencs natius», designa les elits feudals, religioses i socials establertes durant el període «modern», a partir del : artesans o comerciants, religiosos i lletrats, membres de l'administració otomana o terratinents rics que es beneficien de les rendes de les seves finques. Tot i que a tot el país, els rics i la gent amb influències arriben al poder, és el caràcter urbà i tunisenc del comerç o la funció exercida el que té un paper important en la definició d'aquesta «condició»; generalment es defineix per l'adquisició d'un dar (casa) a la Médina, una botiga als socs de Tunis, un oliverar als voltants i una tourba (plaça) en un cementiri a les portes de la ciutat (sobretot la de Djellaz). Durant generacions, les famílies beldis tenen almenys un habitatge a la Médina; els seus membres es dediquen a treballs artesanals, lloguers o funcions polítiques o religioses. Altres capes, menys afavorides i practicants del petit comerç, estan menys integrades a la vida urbana i no són beldis; els habitants dels suburbis de la ciutat són anomenats barrani. Des del moment que el terme «beldi» es va fixar en Tunis, ja gaudia d'un pes dominant a la xarxa urbana tunisenca; aquesta situació va ajudar a augmentar la reputació d'aquesta categoria de la població, especialment a principis del .
Origen Al principi, ja existia un teixit social estable des del període hàfsida, tot i que estava fortament debilitada per la conquesta de Carles V i pels múltiples conflictes del . Les famílies indígenes, com els Ghammad, els Asfouri, els Rassaa, els Qassar, els Meherzi i els Kalchani, ocupaven llocs en l'administració religiosa i hàfsida, i van aconseguir mantenir-les després. La conquesta otomana cap al final del modifica profundament el teixit social de Tunis. A més d'un substrat de les famílies del període hàfsida, hi ha alts funcionaris i oficials otomans que prenen una esposa al país i comencen ocupació duradora; ocupen durant segles la part superior de l'estatus social i gestionen el país formant una casta privilegiada, provocant gelosia degut a la seva supremacia sobre la població.
Per la seva banda, els deys de Tunis, els primers governants locals de facto després dels beys de les dinasties muradita i husseinita, adquireixen mamelucs per al servei de l'estat, els ennobleixen i els nomenen a càrrecs militars o administratius. Els otomans, de naixement o renegats, així com els mamelucs, es converteixen en beldis després de deixar el servei militar i integrar-se a les funcions més destacades de la societat tunisenca, com l'artesania, el comerç o l'administració local. A més, hi ha famílies de l'al-Àndalus que s'havien refugiat a Tunísia cap al , portant amb ells les relíquies d'una cultura refinada, un llegat del seu passat gloriós.
La prosperitat i la pau van tornar, i diverses famílies poderoses de notables o burgeses del país s'instal·len a la capital. Alguns provenen d'una família d'una ciutat provincial, generalment banyada en una antiga i refinada cultura urbana, i ràpidament aconsegueixen la integració a través de riqueses materials i aliances amb famílies d'origen; també contribueix la presència d'eminents personalitats religioses o feudals en aquestes famílies. Els membres d'aquestes noves famílies de notables provenen, per la seva majoria, de l'administració del Makhzen, però de vegades també de comerciants dedicats al comerç marítim o de grans terratinents. Les famílies promogudes a Tunísia, però d'origen rural i / o beduí, d'un entorn senzill o modest, són excepcions que poden explicar-se pel misticisme o l'eminència d'un membre de la família al Makhzen o el domini religiós. Els beldis de Tunis són, per tant, d'orígens socials molt diversos.
Categories socioprofessionals Cada categoria social té diversos tipus d'elits: aristòcrates i classe mitjana alta per a l'administració, classe burgesa i classe mitjana per a la religió, grans i petits burgesos per als socs, artesans i terratinents. Aquestes classes, segons la seva proximitat al poder, estan ordenades de la següent manera (algunes famílies famoses es citen com a exemple):
L'administració Els otomans miniatura|Cort del bey de Tunis, 1942 Des de la conquesta otomana de Tunis el 1574, totes les funcions de l'administració i de l'exèrcit van ser ocupades pels otomans, com els de paixà i dey, així com tots els comandaments de les tropes. Sovint passava que anaven a viure a Tunísia i començaven una família casant-se amb dones indígenes de Tunis (els alts càrrecs), o de les províncies (els que s'havien establert a les guarnicions de l'interior del país, com les famílies Azzouz, Daoulatli, Bornaz, Chaouch, Bach Hamba, Bach Tobji, Settari, Stamrad, Ben Jaafar, Belhaouane, etc.).
Això també és cert per a les diferents famílies d'ulemes hanafistes que van abandonar la dura professió militar per a començar una carrera professional en l'establiment religiós, més en línia amb l'ideal beldi. Diverses famílies descendien d'alts oficials otomans que posteriorment es van convertir al sector artesà o es van mantenir com a rics propietaris després de desaparèixer de l'àmbit polític, integrant-se a la societat dels beldis per l'adquisició d'habitatges a la Médina per les aliances matrimonials amb famílies d'antics notables tunisencs. Aquestes antigues elits obtenen el seu prestigi del seu estatus anterior com a autoritats del país i per la seva pertinença a la nació otomana. S'integren perfectament en l'entorn artesà, especialment al a la indústria de la txètxia, originària de l'al-Àndalus (les famílies Ghileb, Belkadhi, Gorgi, Materi, Belkhodja, Ben Hamida, Bach-Khodja i Baoueb).
A més, la majoria dels membres de la corporació de sastres del soc El Trouk està formada per descendents d'oficials otomans instal·lats a Tunis (les famílies Ben Abdallah Mouraly, Darghouth, Terzi, Ben Mahmoud o Bach-Baoueb), així com els bechmakias, fabricants de sabates otomanes (bechmak), com la família Bellagha, que ells mateixos constitueixen una forma de burgesament
Els mamelucs Cap al final del , per reduir la influència de les famílies otomanes de la milícia, els beys «ennobleixen» determinades categories d'individus o famílies i, per tant, crea una nova elit per contrarestar el poder de la casta otomana, que va acaparar la vida política i militar del país; això va ocórrer particularment el cas dels mamelucs que, des del regnat d'Hammuda Paixà, suplanten gradualment la influència de la milícia otomana. miniatura|esquerra|Muhammad II ibn al-Husayn (1855-1859) envoltat per la seva cort formada per ministres i generals d'origen mameluc
Assegurant primer el proporcionar una funció de servei i mantenint-se prop de la cort, els mamelucs s'uneixen a la família dels bey una vegada ennoblits, a través de l'adopció o del matrimoni. A continuació, s'assignen càrrecs importants (ministres, caids-governadors provincials, generals o arrendadors d'impostos) i també a les missions diplomàtiques, al servei del segell, de la tresoreria, etc.; el govern pren així un caràcter familiar. Igual que els otomans, els mamelucs hereten l'aprensió que els habitants de la ciutat tenen per als grollers soldats otomans. Sovint considerats com acumuladors de càrrecs i malgastadors, els mamelucs desperten reaccions hostils per part d'altres persones influents de la capital; alguns els tracten com «mercaderia comprada per quilos» (mechri bella kilou), i els mamelucs els repliquen amb «gras ple de sopa» (mrouki) o «grata-paper» (lahass aklam). Això s'explica per la gelosia que desperta una fortuna ràpida i que exerceix poder sobre una població que no els reconeix com els seus nous «amos». No obstant això, la seva «noblesa» és molt fràgil, ja que la seva noblesa no és territorial i no tenen una base social, perquè ho són només gràcies al poder.
Pels esclaus estrangers, castrats des de l'inici del seu captiveri, la seva única possibilitat de supervivència rau en l'èxit individual i la seva assimilació a la societat. L'acció liderada pel mameluc Youssef Saheb Ettabaâ, al barri d'Halfaouine de Tunis, és un exemple d'intent de superar aquest inconvenient.
Pel que fa als favors del príncep, els van permetre establir xarxes de relacions amb diverses famílies i persones influents de la capital. Les famílies descendents dels mamelucs són principalment els Saheb Ettabâ, els Caid Essebsi, els Kahia, els Agha, els Rostom, els Farhat, els Häder, els Slim, els Ben Osman, els Rachid i els Skander.
Els tunisencs d'origen miniatura|Un caid de Tunísia fent justícia a la seva província, meitat del Un altre cas d'integració en la societat dels beldi concerneix a certes famílies tunisenques d'origen que provenen de l'interior del país, que en un principi rebutgen la serva entrada a l'entorn social de la capital per la seva riquesa o la seva proximitat al poder, en ser assignades a certes funcions en l'estat dels husseinites, càrrecs de funcionaris o de ministres que generalment són reservats als otomans o als mamelucs dels beys. A aquestes famílies se'ls atribueixen càrrecs regionals en lloc de nacionals degut a la seva ascendència a una regió en particular; formant una classe dominant que monopolitza les funcions de secretari de la cancelleria (en el cas de la família Lasram de Kairuan, seguits per les famílies dels Boukhris de Kairuan i dels Bouattour de Sfax a principis del ) o formar veritables dinasties de caids (principalment els Djellouli des del seu bastió a Sfax, els Mrabet a Kairuan, o els Ben Ayed i Mokaddem a Gerba).
Finalment, durant el regnat d'Hammuda Paixà, un període de prosperitat i creixement, compren una dar (casa) al centre de la Médina i s'integren a la societat beldi amb aliances matrimonials. Dins d'aquesta categoria també apareixen diverses famílies tunisenques d'origen: els Sebaï, els Laadjimi, els Khayachi al , els Belhadj i els Bellagha (Bizerta) i els Zarrouk (Béja) al . Van ser seguits pels Ben Cheikh (otomans), els Ben Turkiyya (M'Saken), els Ben Ammar i els Abdelwahhab (El Kef), personatges destacats del regnat d'Ahmad I ibn Mustafà.
La fi del marca l'aparició de famílies no-feudals en les que l'ascens i la integració amb l'elit tunisenca és més tardana, com els Baccouche (Beni Khiar), els Sfar (Mahdia) i els Zaouche (Algèria). Només a finals del es veu que les famílies d'antiga notabilitat tunisenca tenen accés a les funcions importants de l'Estat. De fet, fins aquell moment, preferien envoltar-se de gent que no té cap vinculació especial amb la població local, és a dir, amb els mamelucs o els otomans, però el final de la tracta d'esclaus blancs cap a 1850 i la gradual separació de l'Imperi Otomà, va accelerar aquest canvi.
Els religiosos Els religiosos pertanyents a aquesta segona categoria realitzen funcions d'ulema, de xeics (zàuiya), de muftís, de mudariss (professors), d'imams, etc. Gaudeixen del respecte i l'admiració, no només de la gent, sinó també del bey. Deriven el seu prestigi del seu estat de lletrats i d'erudits, mentre que la seva influència s'estén més enllà de les fronteres del país; constitueixen així el contrapoder més poderós contra el bey i la seva cort, i no dubten a utilitzar el seu poder quan ho consideren necessari, fomentant la política del govern dels beys.
miniatura|Entrada a la mesquita Zituna, 1899