miniatura|Mapa del Califat Fatimita La Tunísia medieval es refereix a la història de l'actual estat de Tunísia durant l'època medieval. Aquesta comença quan els àrabs la conquereixen i adquireix un rol polític propi quan els amazics locals recuperen el control sobre Ifríqiya. El califa del Califat Fatimita va marxar cap als nous territoris que havien conquerit a Egipte deixant que la dinastia zírida governés la zona. Els zírides van trencar tots els lligams amb els fatimites i van abraçar les doctrines del sunnisme. En aquesta època, Tunísia va viure el desenvolupament urbanístic del país i l'aparició de grans pensadors com l'historiador i pare de la sociologia moderna, Ibn Khaldun. miniatura|Gran Mesquita de Màhdia, construïda el 916 miniatura|Minaret de la Gran Mesquita de Kairuan fundada el
Invasions àrabs
miniatura|Gran Mesquita de Zitouna de Tunis, construïda el 731
Els àrabs van necessitar tres expedicions per a conquerir el territori de l'actual Tunísia. En aquest context, la islamització dels autòctons no fou uniforme i va tenir resistències, apostasies i es van adoptar sincretismes. L'arabització fou més lent encara que l'islamització.
L'any 647 llançaren la primera expedició. L'Exarque de Cartago Gregori fou batut a la batalla de Sufètula que va demostrar que l'Imperi Romà d'Orient tenia febleses. El 661 feren una segona expedició en la qual ocuparen Bizerta i el 670, la encapçalada per Uqba ibn Nafi fou la definitiva. En aquesta fundaren la ciutat de Kairuan que es va convertir en el centre del resta de les expedicions llançades contra i l'oest del Magrib. En aquesta hi construïren la Gran Mesquita de Kairuan que és considerada com un dels santuaris més antics i prestigiosos de l'occident musulmà. El 683 va fallar la invasió completa per l'assassinat d'Ibn Nafi i els romans d'Orient combatent els sarraïns a les portes de Kairuan. El 695 els àrabs van conquerir Cartago però els romans d'Orient la van tornar a prendre el 696. Finalment, però, la ciutat fou conquerida el 698.
miniatura|Extensió màxima del domini de la dinastia Aglàbida al A diferència dels conqueridors més antics de la zona, els àrabs no van ocupar només la zona litoral, sinó que van penetrar a l'interior del país. Els amazics, després d'una resistència activa, amb la derrota de Kàhina, es van convertir a l'islam. Tot i això, no van acceptar l'assimilació i molts no van acceptar la religió dominant i es van adherir al kharigisme una heretgia que havia nascut a l'Orient i que proclamava la igualtat de tots els musulmans sense distinció de races ni de classes. Fins al 750 la regió de l'actual Tunísia va ser una província omeia.
Període aglàbida
El 799 Ibrahim ibn al-Aghlab, governador de Mzab fou enviat pel califa Harun ar-Raixid perquè restablís l'ordre a Ifríqiya, ja que els amazics s'havien revoltat. El 800 el califa va delegar en aquest el seu poder en la regió i li va atorgar el títol d'emir. Instal·lant-se a Kairuan, fa fundar la dinastia dels Aghlabides que va durar fins al 909.
Ifríqiya, en aquesta època va viure una època de prosperitat i va esdevenir un centre cultural important degut a l'arribada de poblacions àrabs. A més, els aghlabides es van dotar d'una flota important.
Dinastia fatimita
miniatura|Pati de la Mesquita Al-Azhar del Caire. Els minarets són posteriors als fatimides.
A principis del els amazics de la tribu dels Kutames que havien estat convertits a l'islam per Abu-Abd-Al·lah aix-Xií van enfrontar-se a la dominació aghlabide i van conquerir Ifríqiya des de la Petita Kabilia. El desembre del 909, l'imam Ubayd-Al·lah al-Mahdí es va declarar descendent de Fàtima az-Zahrà (filla de Mahoma) i es va proclamar cap i imam de Tuníssia. Així, va fundar la xiita dinastia fatimita i va declarar que els abbàssides i els califes omeyes, que eren sunnites, eren usurpadors del poder. En aquest any van conquerir Kairuan i es van apoderar de tot el país. L'any següent es va proclamar un nou califat que va situar la seva capital a la nova ciutat de Mahdia. Al-Mansur, el tercer califa va tornar a transferir la capital a Kairuan i el 948 va conquerir Sicília. El país va continuar progressant, tot i que aquesta fou frenada per la insurrecció kharigista encapçalada per Abou Yazid. El setembre de 945 els insurgents van ocupar i saquejar Túnis. Al mateix temps, Mahdia estava assetjada i els soberans fatimites no recuperaren la seva salut fins a la intervenció del príncep ziride Bulugguín ibn Ziri que va restablir la pau a Ifríqiya. El 973, al-Muïzz li-Din-Al·lah, quart sobirà fatimita va instal·lar el seu govern al Caire i va confiar el govern d'Ifríqiya a Bologhine ibn Ziri.
Període zírida i hammadita
miniatura|Mapa del Magrib després de les invasions hilalianes i les incursions normandes a la primera meitat del
Des d'aquell moment, els zírides, primer amb la capital a Kairuan i posteriorment a Mahdia, es van anar independitzant lentament. Tot i això, després d'un període de pau, el seu regne va viure lluites internes que anunciaven la decadència i el desmembrament de la dinastia. El 1007 es va produir la ruptura entre Badis ibn al-Mansur i el seu oncle Hammad ibn Bulugguín. Aquest últim va afirmar la seva independència dels zírides i va fundar la dinastia dels Hammadides, que va continuar sent rival de l'anterior durant molts anys.
El 1048 el zírida al-Muïzz ibn Badis va rebutjar l'obediència als fatimites i va restablir el sunnisme a tot Ifríqiya. Llavors, el califa abbàssida li va atorgar el títol de "comandant dels creients a tot el Maghreb". Trencant amb el seu sobirà fatimita, va inaugurar una època d'emancipació dels amazics i aquesta decisió va provocar la ira del califa Al-Mustànsir que va fer que les tribus nòmades dels Hilalians els ataquessin. miniatura|Kalâa dels Béni Hammad a l'actual Algèria, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO
Kairuan, que havia estat fortificada, va resistir durant cinc anys aquest atac abans d'ésser ocupada. Únicament unes poques ciutats costaneres de l'actual Tunísia van escapar a la destrucció. Aquesta invasió es va caracteritzar per una introducció difusa de famílies senceres que van trencar l'equilibri tradicional entre nòmades amazics i sedentaris de les ciutats. Això fou seguit per un mestissatge de la població. En l'àmbit polític, va desaparèixer la dinastia zírida i el país va caure en l'anarquia.
Període khurassànida
Lentament el petit regne de Tunis va anar prosperant i va retrobar la pau sota el govern dels Banu Khurasan, tot i que els atacs dels hilaliens van provocar nombrosos episodis de fam. A banda de Tunis, que vivia en una relativa estabilitats, els altres ports d'Ifríqiya van caure sota la dominació dels normands de Sicília. En aquesta època, en les muntanyes de l'Alt Atles marroquí, en el si de la tribu amaziga dels Masmoudes va néixer la dinastia almohade sota l'impuls del xeïc Ibn Túmart. Alguns anys més tard, el successor, deixeble i amic del Mahdi, Abd-al-Mumin ibn Alí va prendre el títol de califa i va emprendre la conquesta del Maghreb des de Marrakech.
Regne d'Àfrica
miniatura|El Regne d'Àfrica marcat en vermell dins el regne de Sicília de Roger II el 1160
A partir del primer terç del el territori de l'actual Tunísia fou atacada regularment pels normands del regne de Sicília. El 1135 el rei Roger II de Sicília va conquerir Gerba i el 1148 van ocupar Mahdia, Sussa i Sfax, amb el que els normands ja dominen les principals ciutats costaneres d'Ifríqiya.
El regne d'Àfrica fou una extensió de la frontera ítalo-normanda en l'antiga província romana d'Àfrica que correspon a l'actual Tunísia i a parts de l'actual Algèria i Líbia.
La conquesta siciliana d'Ifríqiya va començar en el regnat de Roger II. Els sicilians van instal·lar guarnicions militars en les ciutats principals, van protegir els cristians de la zona i van encunyar monedes. L'aristocràcia local van mantenir el poder, ja que els normands van deixar els afers civils sota el seu comandament. Les relacions econòmiques entre Sicília i Ifríqiya, que ja eren abundants, es van reforçar. Sota el regnat de Guillem I de Sicília, el regne d'Àfricà va passar ales mans dels almohades (1158-1160). El 1180 va finalitzar la pau normando-almohade.
Moviments islàmics amazics miniatura|Mapa de l'Imperi Almoràvid 1073-1147
Entre les tribus amazigues van aparèixer dos moviments religiosos forts al Magreb medieval: els almoràvids (1056-1147) i els Dinastia almohades (1130-1269). El professor Jamul Abun-Nasr va comparar aquests moviments amb els kharigites del segles VIII - IX ja que aquests moviments religiosos van atacar lstatu quo de l'ortodòxia islàmica i van cercar fundar un estat en el que la política estigués dominada per l'islam.A l'actualitat romanen kharigis a l'illa de Gerba. Aquests moviments islamistes es comparen amb el wahhabisme de l'època contemporània.
Els almoràvids van iniciar un moviment islamiste entre els amazics sanhadja en els deserts remots del sud-oest del Magrib.Predominantment amazics, la confederació sanhadja estava localitzava el llunyà oest del Sàhara. Els primers almoràvids varen ser liderats per la tribu lamtuna. Abun-Nasr, A History of the Maghrib, 1971, p. 92-96 i 101 Al cap d'un segle aquest moviment va perdre la seva cohesió i força i va caure en decadència. Els almoràvids van governar un gran imperi des de la seva capital, Marrakech; aquest anava des de Mauritània a l'Àndalus però mai van aconseguir incloure-hi Ifríqiya.
Els almohades foren un altre moviment islàmic amazic que fou fundat per la tribu Masmuda. Van derrotar i agafar el lloc dels almoràvids i també van fer un gran imperi que aquesta vegada va aconseguir abraçar també Ifríqiya.Abun-Nasr, A History of the Maghrib, 1971, p. 103
Dinastia almohade
miniatura|Imperi Almohade (1147-1269) en la seva extensió més gran
Mahdi dels Unitaristes El moviment almohade (en àrab al-Muwahhidun, els unitaristes) va governar en el Magrib des del 1130fins el 1240 segons la zona (i al Marroc fins al 1275).Cyril Glasse, The Concise encyclopedia of Islam, San Francisco, ed. HarperCollins, 1989, p. 38-39 Aquest moviment fou fundat per Ibn Túmart, membre de la tribu amaziga masmuda, a la zona de l'Atles de l'actual Marroc i en va esdevenir el mahdí. El 1218 va tornar al Magrib de la Meca, on va rebre la influència d'Abu-l-Hàssan al-Aixarí i Abu-Hàmid al-Ghazalí.Abun-Nasr, A History of the Maghrib (1971), p. 103. Aquest afirma que Ibn Túmart fou influenciat per al-Ghazalí, tot i que no el va conèixer mai. Túmart fou un líder carismàtic que propugnava una consciència interior de la Unitat de Déu. Va propugnar una reforma puritana que va fundar una comunitat radical que va lluitar contra els seus dominadors, els almoràvids.Le Tourneau, 1969, p. 6-8
Ibn Túmart va crear una jerarquia que transcendia a la lleialtat ètnica i que replicava l'organització del període del profeta Mahoma a Medina.Abun-Nasr, 1971, A hisgory of the Maghrib, p. 105-106 miniatura|Torre de la Giralda de Sevilla
Ibn Túmart també va promoure una llei i una moral islàmica radical que desplaçava aspectes del costum amazic.Le Tourneu, 1969, The Almohad Movement, p. 20Per exemple, Ibn Túmart va prohibir les dones que no vestien amb vel i els instruments musicals: Abun-Nasr, 1971, A History of the Maghrib, p. 104 Així, va beneficiar a l'escola Zahirita enfront de l'escola Maliki.Abun-Nasr, 1971, p. 104
Imperi del Magrib Unit Després de la mort d'Ibn Túmart, Abd-al-Mumin ibn Alí va esdevenir califa almohade el 1130, cosa que el va convertir en el primer califa que no era àrab. Aquest va començar a atacar els almoràvids des del 1147 al Marroc. Després van ocupar l'Àndalus. Abd-al-Mumin va organitzar l'estat almohade sota el govern de la seva família i va crear una comunitat islàmica al Magrib unificada sota la base dels ensenyaments d'Ibn Túmart.