miniatura|Diversos topònims acabats en ac (evolució de l'antic sufix acum) als voltants de Los Aures (Avairon) El sufix -acum és un element comú en molts topònims de zones geogràfiques que han tingut en el passat població de llengua cèltica. És d'origen gal i la seva forma original apareix escrita de vegades com a -acon, cosa que el relaciona directament amb el cèltic comú *-ako(n). És especialment freqüent a França, on conviu amb el sufix -anum (aquest, però, derivat del llatí) sobretot dins la zona que va del sud-oest (actual Gascunya) al sud-est (Llenguadoc), bàsicament a allò que és actualment Occitània, i aquest fet es manifesta en els nombrosos topònims acabats en -ac i en -an existents en aquest territori, la major part derivats dels dos sufixos esmentats.
Variants El sufix apareix de vegades recollit als textos especialitzats com a -acu(m) o fins i tot per tal de reflectir que la -m final s'emmudeix en llatí tardà (cal, per tant, escriure'l quan es parla de l'època gal·loromana). Al mateix temps, apareix sovint un altre sufix -iacum a partir dels finals dels antropònims en -ius+-acum, convertits en -i-acum (de vegades, aquest esdevé un sufix autònom que permet la derivació de qualsevol radical), el qual es confon sovint amb l'-acum estàndard, motiu pel qual s'escriu -(i)acum en comptes d'-acum. Amb el temps, els antropònims gal·loromans acabats en -inus o -inius que produïen la terminació -iacum combinats amb el sufix -acum varen acabar esdevenint -ignac, -igny i altres variants segons la zona (cf. *Campaniacum i *Montaniacum, convertits en Campanhac, Campigny, Montanhac, Montagnieu, Montagnat i nombroses variants). Una terminació relacionada, , va anar guanyant gradualment autonomia i de vegades s'ha acabat afegint directament a diversos noms de persones en forma de nou sufix, per a formar un nom de propietat.
Es constata també l'ús de dues variants més, una en el femení singular: -(i)aca (> -aye, exemple : Bouaye, Loira Atlàntic) i l'altra en el femení plural -(i)acas (> -ies al nord de França i a Bèlgica, exemple: Taintignies, Bèlgica).
Origen i significat El primer a aventurar una explicació dels nombrosos topònims gal·loromans en -(i)acum fou Henri d'Arbois de Jubainville, qui exposà la seva teoria a les Recherches sur l'origine de la propriété foncière et des noms de lieux habités en France. Segons les seves i altres comparacions etimològiques, -acum era inicialment un sufix d'adjectivació, com es pot verificar també a diverses inscripcions en llengua gal·la i llatina: caracteritza un santuari Anualonacu « al santuari d'Anualo »;Pierre-Yves Lambert, La Langue gauloise, édition errance 1994, p. 39 defineix un deu, per exemple: Mars Braciaca « deu de la cervesa ? »;Xavier Delamarre: Dictionnaire de la langue gauloise, París (éditions errance) 2001. , p. 84 indica l'origen familiar d'algú i situa els mariners al Pilar dels Nautes (nautae Parisiaci « mariners dels Parisii »).Pierre-Yves Lambert, Op. cit. Té també, doncs, una dimensió localitzadora.
L'adjectiu localitzador esdevé substantiu, per exemple a d(e)ae Rosmertae Dubnocaratiaco « A la deessa Rosmerta de Dubnocaratiacum ». És aquest ús substantiu el que va originar els nombrosos topònims. En aquest cas, Dubnocarati- només pot ser el nom de persona Dubnocaratius, cosa que verifica la tesi d'Henri d'Arbois de Jubainville sobre l'origen dels noms en -iacum.
Aquest sufix es va perpetuar a les llengües britòniques i gaèliques després d'una evolució fonètica: gal·lès -og, bretó antic -oc > bretó -euc > -eg, gaèlic irlandès -ach. El Coligny < *Kolin-(i)ako- occità correspon probablement al bretó kelennec (cf. Quelneuc), còrnic Kelynek (cf. Callinick i Kelynack), gal·lès Clynnog i irlandès cuilneach que signifiquen « lloc plantat de grèvol, grevoleda ».
Ús en toponímia francesa Norma general
Inicialment, -acum s'emprava sobretot per a obtenir derivats toponímics o hidronímics. Atès que l'antic cèltic continental és encara una llengua poc coneguda, aquests radicals de vegades són difícils d'identificar.
Entre les referències més antigues d'un topònim en -acum a la Gàl·lia hi ha Nemetacum (antic nom d'Arras), esmentat com a Nemetacon el 170 aC. Es basa el terme gal nemeton, que vol dir « santuari », amb el sentit general de « lloc de culte ». Dins el nom de Bavay, atestat cap al 300 dC en les formes Bagacum, Bagaco, hi ha un nom d'arbre (*bagos, era probable el nom del « faig » en cèltic). La forma original de Bavay devia ser *Bagakon, que devia ser també la forma original del nom del bosc de Beiach (Suïssa), ocupat més tard pels germànics. Malgrat tot, l'ús de -(i)acum amb un antropònim es verifica des del s. III als bronzes de Champoulet: el nom de persona Dubnocaratius comprès dins el topònim Dubnocaratiaco.
Altres exemples de formacions en -(i)acum basats en un radical gal són:
Alizay sobre alis- (cf. Alise-Sainte-Reine) « penya-segat, roquerar, moixera »; de * Alisakon Ambenay / Ambonnay sobre ande prefix que vol dir « a sota » (cf. *ande-banno) i bona « fundació, vila »; de *Andebonakon Bernay / Bernac sobre bren-, brin-. Francès dialectal bren, bran « fang, excrement »; de *Brinnakon Ambernac, compost d'elements dels dos tipus toponímics precedents; de *Andebrinnakon Andilly / Andillac sobre andel/andal « moviment de l'aigua »; cf. occità antic andalhon Carnac / Charnat / Charnay sobre *karn « pila de pedres, túmuls »; cf. verb gal carnitu(s) « ha (han) erigit una tomba », irlandès antic carn « pila de pedres », gal·lès carn « pila de pedres » Cernay sobre *(i)sarno « ferro »; de *(I)sarnakon Gournay / Gornac, basat en un element gorn- no identificat; de *Gornakon
Es pot formar també a partir d'un apel·latiu llatí o gal·loromà: Campanhac, tot i que Ernest Nègre opta per un propietari CampaniusToponymie générale de la France §7029 Glatigny, basat sobre *glat(t)- « enganxós » (d'on el terme glat(te) que designa una « terra compacta, terra enganxosa » en diferents dialectes)Michel Roblin, Le Terroir de París aux époques gallo-romaine et franque: peuplement et défrichement dans la "Civitas" des Parisii (Seine, Seine-et-Oise), éd. A. et J. Picard, París, 1951; tesi sostinguda a la universitat de París, p. 115
Malgrat tot, -acum es va fer servir en època tardana (Juli Cèsar no cita cap nom en -acum als seus Commentarii de Bello Gallico) i més generalment per a formar noms de propietat basats sobre el nom del seu propietari. Els noms de persones trobades amb aquest sufix poden ben bé haver estat típicament gals, gal·loromans, llatins o germànics.
El sufix es troba en centenars de noms comuns, sota formes diverses que caracteritzen diferents regions o àrees lingüístiques. Per exemple, l'antropònim llatí Aurelius és a l'origen de les comunitats d'Aurillac i d'Orly i Maximiacum produeix tant Messimy com Meximieux. La moda dels antropònims llatins es va estendre a la Gàl·lia amb la dominació romana i està ben documentada en les dedicatòries de les inscripcions que esmenten sovint el nom gal d'un pare, acompanyat del nom llatí del fill o fins i tot diferents noms llatins precedits o seguits de sobrenoms gals. En alguns casos, un antropònim aparentment llatí pot tapar un nom original gal, de manera que noms llatins del tipus Lucus, Lucius, Lucanus, vista la seva extrema freqüència a la Gàl·lia, poden ben bé amagar un nom d'una persona gal *Lucos, *Locos (cf. irlandès Luch, Lochán),Xavier Delamarre, op. cit., p. 209, sota Luco-, Loco- « llop » basat en el nom gal del llop o del linx i que es retrobaria als nombrosos Lucy, Lucey, Luçay, Lucé, etc.
Aquest sistema de formació toponímica podria, segons alguns especialistes, haver perdurat fins aproximadament el , quan va ser rellevat per creacions de tipus romà. Això explicaria els noms de llocs veïns, basats en la mateixa antroponímia amb aquest sufix, d'una banda, i amb un apel·latiu romà de l'altra. Exemple: Boisney / Boincourt amb l'antropònim germànic Boto: *Bot-iniacu / *Boton-cort (la n suplementària és la desinència del cas de règim en francès antic, l'antropònim essent sempre al cas de règim als topònims en -court) o fins i tot Bréquigny / Bracquemont amb l'antropònim germànic Brakko: *Brakk-iniacu / *Brakko-mont.
Charles Rostaing insisteix sobre la difusió d'aquest sufix: « Els noms en -acum són molt nombrosos: formen la vintena part del total dels noms de llocs habitats; es troben a França a pertot, tret del departament dels Alps Marítims, i són prou rars a la Provença i Llenguadoc, més romanitzades ».Les Noms de lieux, collection Que sais-je ?, 1945, 11a edició 1992, p. 48-49 Aquest sufix és, igual que als Alps Marítims, quasi inexistent al País Basc i a Còrsega.
L'excepció bretona A Bretanya, l'evolució fonètica del sufix *-ako(n) ha donat lloc a nombroses variants. Aquesta diversitat dels productes de *-ako(n) s'explica principalment per l'establiment de grups de bretons originaris de l'illa de Gran Bretanya a partir del s. IV.
Normalment, a les regions de les llengües d'oïl, -(I)ACU ha evolucionat fonèticament en -ay, -é, -y, etc., tot passant per un estadi -(i)ac en una època indeterminada. Aquest no és sempre el cas de la Bretanya armoricana, on el bretó compartia espai amb el gal·ló-romànic. Al sud de Bretanya (Loira Atlàntic, Morbihan) i l'est (Ille i Vilaine, Costes del Nord) hi ha nombrosos topònims acabats en -(é)ac, com ara Brignac; Moréac; Vignac; Campénéac; Montennac, Lohéac, Loudéac, Tinténiac, Carnac, etc. dels quals n'hi ha equivalents exactes en altres regions, entre ells Brigné (Saumurois), Brinhac (Llenguadoc); Mory (Nord-Pas-de-Calais), Morey (Borgonya); Vigny (Lorena); Champigny, Campanhac; Montigny, Montanhac; Loué (País del Loira); Taintignies (Bèlgica), Tintinhac (Llemosí); Carnac e Rofiac, Charnat, Charnay, etc.
Dues teories expliquen el manteniment del -ac fins al s. IX, moment en què evolucionà a -é, -y, etc. a la zona romànica:
miniatura|Carnac, un dels topònims en ac més coneguts de Bretanya Aquesta zona correspon a l'àrea del bilingüisme romànic/bretó. És el contacte amb la llengua bretona que ha evitat l'evolució comuna dins el conjunt dels dialectes d'oïl, però l'ús del bretó fou massa limitat en l'espai i el temps a l'est de la ratlla que va de Vannes a Saint-Malo (amb un repunt cap a l'oest del centre) per a provocar la desaparició del gal·ló-romànic i la renovació completa de la toponímia. D'altra banda, a l'est i sud-est de la zona de Rennes (Vitré, Fougères, etc.), on el bretó no s'arribà a parlar mai, *-(I)ACU ha evolucionat normalment a -é (cf. Vitré), igual que a Maine o Anjou especialment (no hi ha cap nom en -ac en aquesta zona).
Aquesta zona correspon a l'àrea on es va utilitzar el bretó sense parlar de veritable bilingüisme, malgrat que hi hagués certament petites illes romàniques com també hi havia illots britònics a l'est de Rennes. Va ser més tard que el romànic s'escampà vers l'oest. El romànic va arribar probablement a les portes dels actuals departaments de Costes d'Armor i Morbihan cap al segle XI-XII i va guanyar el nord-est de Costes d'Armor un segle més tard.André Chédeville, Noël-Yves Tonnerre, La Bretagne féodale XIe-XIIIe siècle, Éditions Ouest-France, p. 303 Els processos i les causes de l'expansió són poc coneguts. Les diverses guerres o relacions van afavorir el progrés del romànic, fent-lo una llengua més prestigiada. Altres estudiosos parlen d'un creixement demogràfic més important a l'Alta Bretanya que hauria afavorit una emigració cap a l'oestAndré Chédeville et Noël-Yves Tonnerre, op. cit. i l'arribada de colons de la propera Normandia.