Anastasi I (en llatí: (c. 430 - 9 de juliol de 518) va ser emperador romà d'Orient des de l'11 d'abril de 491 fins a la seva mort. Va rebre el sobrenom de Dicorus ('dues pupil·les'), ja que tenia els ulls de dos colors diferents. El seu regnat va estar marcat per dues guerres: contra els partidaris de Longí i contra els perses.
Fou un administrador molt eficaç que emprengué una sèrie de reformes per consolidar la base fiscal de l'Imperi Romà d'Orient. A la seva mort el 518, el tresor imperial contenia 320.000 lliures (145.150 kg) d'or.
Les seves creences monofisites van acabar per enemistar-lo amb el papat. Va morir sense fills i li va succeir un excubitor.
Ascens al tron Va néixer a Dirràquion, a tot tardar el 430. A la mort de Zenó I, Anastasi, aleshores oficial palatí (silentiarius), va ser escollit successor per la vídua de l'emperador mort, Ariadna, amb la qual va contraure matrimoni un mes després de ser coronat emperador. El matrimoni no va tenir descendència. Quan va pujar al tron, Anastasi ja tenia més de seixanta anys.
Longí, el germà del difunt Zenó, va organitzar una revolta a Isàuria per no haver estat ell triat com a successor. Anastasi, que ja havia estat confirmat pel senat, va enviar a l'exili a tots els partidaris de Longí amb l'excusa que havien muntat aldarulls a l'hipòdrom. Encara que els partidaris de Longí eren una minoria i la majoria eren partidaris de l'emperadriu que era la darrera representant d'una altra dinastia amb millor prestigi, va costar gairebé sis anys eliminar els rebels a Isàuria.
Un cop al poder va afavorir la seva família col·locant-la en posicions de poder, en un possible intent que un dels seus familiars fos el seu hereu. El seu germà Pau va ser nomenat cònsol l'any 496."The Consular List" La seva neboda, filla de Pau i Magna, Irene es va casar amb Olibri, cònsol l'any 491 i descendent de la dinastia valentiniana i la dinastia teodosiana, en una maniobra per donar legitimitat a la seva família. Un altre nebot seu, Probe va ser cònsol l'any 502.Prosopography of the Later Roman Empire, vol. 2 Els fills de la seva germana Cesaria, casada amb Secundí, cònsol el 511, Hipaci i Pompeu van ser cònsols els anys 500 i 501 respectivament. Un renebot seu, Flavi Anastasi Magne, fou cònsol l'any 518, la filla del qual serà casada amb Marcel, germà de Justí II.Prosopography of the Later Roman Empire, vol. 3
Aquesta extensa família va incloure candidats viables al tron, apartats per motius diversos i alguns dels quals van conspirar o ser acusats de conspiració durant el regnat de Justinià I.
Política interna El seu regnat va començar amb els millors auspicis, encara que posteriorment el van alterar les guerres i les dissensions religioses. Va obtenir el favor popular quan va abolir l'impost del crisargir, que era una taxa sobre els comerciants de la ciutat, i va fer gala d'una gran energia en l'administració de l'imperi. El 498 també va abolir la collatio lustratis, un impost que gravava els artesans. Les seves reformes fiscals afavoriren el creixement de l'economia romana d'Orient i ompliren el tresor imperial de recursos que posteriorment finançarien la renovatio imperii de Justinià I.
Per altra banda, va devaluar la moneda, probablement per eliminar la competició amb els productes dels vàndals a Àfrica i els dels gots a Itàlia, però que a la llarga va causar inflació. Les modes de més ús van passar a ser les de coure en lloc del sòlid d'or. Els pagaments de taxes que fins al moment es podien fer en moneda com en espècie, van quedar restringits a pagaments només en moneda d'or i amb això s'evitava la desaparició de part del que es cobrava en mans dels recaptadors. Amb el temps la seva política econòmica restrictiva el va fer impopular i li va fer guanyar fama d'avar, encara que va fer créixer el tresor imperial en 320.000 lliures d'or. Va prohibir que se celebressin combats d'animals salvatges i banquets nocturns a Constantinoble.
Política externa En el context turbulent de finals del , marcat per la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident i la resultant recomposició geopolítica, Anastasi va dur a terme una política exterior realista i prudent, integrant aquests canvis. Com assenyala Sylvain Destephen, «La preferència donada a la diplomàcia i a la fortificació de les fronteres en lloc de les expedicions resulta en una política exterior equilibrada, però poc espectacular, que permet defensar els principals interessos de l'Imperi sense posar en perill les seves forces vitals».Sylvain Destephen, Malakoff/58-Clamecy, Armand Colin, coll. « Cursus », 2021, 335 p
Anastasi I es va veure involucrat en dues grans guerres: la guerra isàurica i la guerra persa. La primera es va desenvolupar entre el 492 i el 496 i es va originar per la revolta dels seguidors del germà de Zenó, Longí, quan aquest va ser desterrat per l'emperador a la Tebaida, a Egipte. Encara que l'exèrcit principal de Longí va ser derrotat en la batalla de Cotièon, a Frígia, la resistència dels seus seguidors va persistir a les muntanyes d'Isàuria fins al 496 o el 498.
Durant el seu regnat, Teodoric el Gran va completar la conquesta d'Itàlia (489-493). Un cop completada la conquesta, Teodoric i Anastasi van acordar els termes pels quals l'Imperi permetia a Teodoric governar Itàlia. Teodoric no podia dictar lleis, ni encunyar moneda o nomenar a gots com a cònsols romans. Si que podia promulgar edictes i nomenar a ciutadans romans per als càrrecs civils, inclòs el consolat, i a gots pels càrrecs militars.J. B. Bury, History of the Later Roman Empire, p. 454–455 Teodoric tot i acceptar inicialment aquests acords, imprescindibles per a legitimar el seu domini sobre Itàlia, ben aviat va buscar una aliança amb el rei visigot Alaric II per estendre la seva influència sobre la Gàl·lia. Anastasi es va mostrar preocupat per les ambicions imperials de Teodoric sobre les terres de l'Imperi Romà d'Occident, i va buscar aliats per a aturar-lo. Va trobar-lo en el rei franc Clodoveu I, gràcies a les gestions del rei burgundi, i magister militum de l'Imperi, Gundebald,Wijendaele (2024), pag. 196 i junts van intentar acabar amb l'hegemonia goda a l'Oest (en aquest moment els gots controlaven Itàlia, gran part de la Gàl·lia i gran part d'Hispània). Durant la guerra franco-goda (507.511), Clodoveu va esclafar els visigots a la batalla de Vouillé (507), matant el seu rei Alaric II. L'amenaça d'un atac oriental va impedir que Teodoric enviés tropes en ajut d'aquest últim.Cassiodorus, Var., 2.5Wijnendaele (2024), pag. 212-213 A principis del 508 Anastasi I va enviar una expedició d'uns 8.000 homes al sud d'Itàlia, que al no poder fer front a l'exèrcit de Teodoric es van limitar a saquejar algunes ciutats del sud.Wijnendaele 2024, p. 212.Mathisen, Ralph W. (2012). "Clovis, Anastasius, and Political Status in 508 C.E.: The Frankish Aftermath of the Battle of Vouillé". In Mathisen, Ralph W.; Shanzer, Danuta (eds.). The Battle of Vouillé, 507 CE: Where France Began. De Gruyter. p. 87 Els francs van ser els autèntics vencedors del conflicte, ja que van obtenir el domini de gairebé tota la Gàl·lia, a excepció de la Septimània.
Defensa dels Balcans alt=Carte de la péninsule de Constantinople, faisant notamment figurer le tracé du mur d'Anastase, de la mer Noire à la mer de Marmara.|miniatura|Traçat de la muralla anastasiana Durant el seu regnat, Anastasi va dur a terme principalment una política exterior defensiva, utilitzant la força i la diplomàcia. La frontera del Danubi, que en principi havia de ser una zona tranquil·la al marxar-ne els ostrogots, es veié amenaçada per l'arribada dels protobúlgars.Morrisson 2004, p. 339. A més, les necessitats de la lluita contra els isauris van minvar les forces desplegades al llarg de la frontera del Danubi. Els búlgars van poder dur a terme diverses incursions a Europa. El 493, van derrotar i matar al magister militum Julià en batalla.Croke 2001, p. 69. El 499, amb prou feines són repel·lits per Aristos i el 502, poden saquejar Tràcia i tornar més enllà del Danubi sense oposició.Croke 2001, p. 23, 68-69. El 517, té lloc una nova incursió particularment devastadora i els genets bàrbars, probablement gèpides, penetren fins a Grècia i Anastasi no aconsegueix alliberar els nombrosos captius.Haarer 2006, p. 105.
Davant d'aquest nou adversari, les opcions d'Anastasi eren limitades. Els búlgars no estaven interessats en un acord de pau acompanyat de tributs i es negaven a ser incorporats a l'exèrcit romà d'Orient. A més, les tropes locals s'amotinaven regularment i protestaven per la migresa del seu sou i subministraments, cosa que el general Vitalià va aprofitar.Kaegi 1981, p. 90-91. Per protegir Constantinoble de les incursions de l'oest, Anastasi va reforçar les defenses de la ciutat. Va reprendre el projecte d'una llarga muralla de més de cinquanta quilòmetres de llargada, bloquejant l'istme seixanta quilòmetres a l'oest de la ciutat imperial. Aquesta imponent fortificació, també coneguda com a muralla anastasiana, va sobreviure fins al i constitueix una obra defensiva eficaç. Tanmateix, el cost de manteniment i la necessitat de desplegar grans guarnicions per a la seva defensa expliquen el seu abandonament.J. Crow et A. Ricci, « », Journal of Roman Archaeology, vol. 10, 1997, p. 253-288. Al Danubi, Anastasi va rehabilitar el limes a la regió d'Escítia Menor per protegir Tràcia i va fortificar la seva ciutat natal, Dirràquium, que es va establir com una posició imperial estratègica a la regió.Morrisson 2004, p. 338.
Per a protegir Constantinoble i les seves proximitats va construir la muralla anastasiana, que s'estenia des de la Propòntida fins a la mar Negra, i va renovar les fortificacions del Danubi.
Nou context a Occident Anastasi també ha de fer front als canvis geopolítics que s'estaven produint a Occident. Cal recordar que l'Imperi i alguns dels regnes germànics que s'havien establert a Occident mantenien la ficció de que aquests regnes administraven territoris sota jurisdicció imperial. Uns per legitimar-se vers a la població romana, molt més nombrosa, dels territoris que governaven i l'Imperi per negar haver perdut aquells territoris.
El papat, cada cop més influent a Itàlia, representa un poder espiritual creixent, que competeix amb els patriarques orientals i en particular amb el Patriarca de Constantinoble. Cada cop més, el papa pretén definir el dogma i el dret canònic. En aquest cas, s'oposa a les doctrines herètiques: de l'Arianisme, professat pels ostrogots, vàndals i visigots, i el Monofisisme, professat per Anastasi I. Tanmateix, les relacions entre Constantinoble i Roma van seguir sent cordials perquè l'emperador d'Orient continuava sent vist com el protector natural del papat. A més, Anastasi confiava en el papa per frustrar l'ascens dels ostrogots, aprofitant les seves diferències teològiques.Tate 2004, p. 34-36.
A més, Teodoric el Gran, que havia derrotat i assassinat Odoacre el 493, havia establert un regne ostrogot a Itàlia i havia reconegut formalment la sobirania de l'Imperi d'Orient. Com a resultat, les aparences es van mantenir mentre Teodoric havia de conviure amb el que quedava de la societat romana encara present, i important, a la península itàlica. Tanmateix, va dominar el més poderós dels regnes bàrbars i va mantenir una frontera comuna amb l'Imperi a Il·líria, representant un perill per als Balcans i Constantinoble.
Anastasi i el papat