miniatura|Identitat de gènere múltiple Els estudis de gènere són un camp acadèmic interdisciplinari dedicat a analitzar la identitat de gènere i la representació de gènere.
Els estudis de gènere es van originar en l'àmbit dels estudis de la dona, relacionats amb les dones, el feminisme, el gènere i la política. El camp ara es solapa amb els estudis queer i els estudis de l'home. De vegades, els estudis de gènere es complementen amb l'estudi de la sexualitat. El seu ascens a la prominència, sobretot a les universitats occidentals després de 1990, va coincidir amb l'auge de la desconstrucció.
Les disciplines que contribueixen amb freqüència als estudis de gènere inclouen els camps de la literatura, la lingüística, la geografia humana, la història, les ciències polítiques, l'arqueologia, l'economia, la sociologia, la psicologia, l'antropologia, el cinema, la musicologia, els estudis del mitjans de comunicació, el desenvolupament humà, el dret, la salut pública, i medicina. Els estudis de gènere també analitzen com la raça, l'ètnia, la ubicació, la classe social, la nacionalitat i la discapacitat s'entrecreuen amb les categories de gènere i sexualitat.
Sobre el gènere, Simone de Beauvoir va dir: «Una persona no neix dona, una persona esdevé una dona». Aquesta visió estableix que, en els estudis de gènere, el concepte «gènere» s'utilitza sovint per referir-se a les construccions socials i culturals de la masculinitat i la feminitat, més que als aspectes biològics del sexe masculí o femení. No obstant això, no tota la comunitat teòrica sobre el gènere està d'acord amb aquesta afirmació. Gran part de la comunitat sociòloga està d'acord amb la perspectiva de Beauvoir, però hi ha també altres persones amb teories oposades, com ara el psicoanalista Jacques Lacan o feministes com Judith Butler.
El gènere és pertinent per a moltes disciplines, com ara la teoria literària, els estudis teatrals, la teoria del cinema, la teoria de la performance, la història de l'art contemporani, l'antropologia, la sociologia, la sociolingüística i la psicologia. Tanmateix, aquestes disciplines de vegades difereixen en els seus enfocaments sobre com i per què s'estudia el gènere. En política, el gènere es pot veure com un discurs fonamental que els actors polítics utilitzen per posicionar-se en una varietat de qüestions. Els estudis de gènere també són una disciplina en si mateixa, que incorpora mètodes i enfocaments d'una àmplia gamma de disciplines.
Molts camps van arribar a considerar el «gènere» com una pràctica, de vegades referida com una cosa performativa.
La teoria feminista de la psicoanàlisi, articulada principalment per Julia Kristeva i Bracha L. Ettinger (i informada tant per Sigmund Freud com per Jacques Lacan), i la teoria de les relacions d'objecte, és molt influent en els estudis de gènere. Influències Teoria psiconalítica Diversos teòrics han influït significativament en el camp dels estudis de gènere, concretament pel que fa a la teoria psicoanalítica. Entre aquests es troben Sigmund Freud, Jacques Lacan, Julia Kristeva i Bracha L. Ettinger.
El gènere estudiat sota la lent de cadascun d'aquests teòrics sembla una mica diferent: En un sistema freudià, les dones són «mutilades i han d'aprendre a acceptar la seva manca de penis»Karen Horney va ser una de les primeres a qüestionar la teoria de l'enveja del penis. Ella sosté que aquesta es tracta d'«una subordinació social real de les dones» que dona forma al seu desenvolupament: no la manca de l'òrgan, sinó del privilegi que va amb aquest. [Horney 1922] (en termes freudians, una «deformitat»). Jacques Lacan organitza la feminitat i la masculinitat segons diferents estructures inconscients. Tant els subjectes masculins com les femenines participen en l'organització «fàl·lica», i el vessant femení de la sexuació és «suplementari» i no oposat ni complementari. Lacan utilitza el concepte de «sexuació» (situació sexual), que planteja el desenvolupament de rols de gènere i jocs de rols en la infància, per contrarestar la idea que la identitat de gènere és innata o biològicament determinada. Segons Lacan, la sexuació d'un individu té tant, si no més, a veure amb el desenvolupament d'una identitat de gènere com si fos genèticament sexuat masculí o femení. Julia Kristeva ha desenvolupat significativament el camp de la semiòtica. Sosté que les cultures patriarcals, com les individuals, han d'excloure el matern i el femení perquè puguin sorgir. Bracha L. Ettinger va transformar la subjectivitat en la psicoanàlisi contemporània des de principis de la dècada del 1990 amb la Matrixial femení-maternal i l'Eros prematernal de «borderlinking» (frontera d'enllaç), «borderspacing» (frontera d'espai) i coemergència. La diferència matricial femenina defineix una mirada particular i és una font de transsubjectivitat i transjectivitat tant en homes com en dones. Ettinger repensa el subjecte humà tal com està informat per la connectivitat arcaica amb el matern i proposa la idea d'una complexitat Demèter-Persèfone.
Teoria psicoanalítica del feminisme Les teòriques feministes com Juliet Mitchell, Nancy Chodorow, Jessica Benjamin, Jane Gallop, Bracha L. Ettinger, Shoshana Felman, Griselda Pollock, Luce Irigaray i Jane Flax han desenvolupat una psicoanàlisi feminista i han defensat que la teoria psicoanalítica és vital per al projecte feminista i ha de ser, com altres tradicions teòriques, criticada per les dones i també transformada per alliberar-la de vestigis de sexisme (és a dir, ser censurada). Shulamith Firestone, a The Dialectic of Sex (La dialèctica del sexe), anomena el freudianisme «el feminisme equivocat» i discuteix com el freudianisme és gairebé completament precís, amb l'excepció d'un detall crucial: a tot arreu on Freud escriu «penis», la paraula hauria de ser substituïda per «poder».
Crítiques com Elizabeth Grosz acusen Jacques Lacan de mantenir una tradició masclista en la psicoanàlisi. Altres, com Judith Butler, Bracha L. Ettinger i Jane Gallop, han utilitzat el treball lacanià, encara que de manera crítica, per desenvolupar estudis de gènere.
Segons J. B. Marchand, «Els estudis de gènere i la teoria queer són més aviat reticents, hostils a veure l'enfocament psicoanalític».
Per a Jean-Claude Guillebaud, els estudis de gènere (i activistes de les minories sexuals) «assetjaven» i consideren el psicoanàlisi i els psicoanalistes com «els nous sacerdots, els últims defensors de la normalitat genital, la moral, el moralisme o fins i tot l'obscurantisme».
Les preocupacions de Judith Butler per la visió psicoanalítica sota la qual la diferència sexual és «innegable» i patologitzant qualsevol esforç per suggerir que no és tan important i inequívoca. Segons Daniel Beaune i Caterina Rea, els estudis de gènere «sovint criticaven la psicoanàlisi per perpetuar un model familiar i social patriarcal, basat en una versió rígida i atemporal de l'ordre parental».
Teoria literària El feminisme francès, d'orientació psicoanalítica, es centra en la teoria visual i literària tot el temps. El llegat de Virginia Woolf, així com «la crida d'Adrienne Rich a la revisió de textos literaris i també de la història per part de les dones, ha animat una generació d'autores feministes a respondre amb textos propis». Griselda Pollock i altres feministes han articulat el mite i la poesia i la literatura, des del punt de vista de gènere.
Influències postmodernes L'aparició de les teories postmodernes va afectar els estudis de gènere, provocant un moviment en les teories de la identitat que va allunyar-se del concepte d'identitat de gènere fixa o essencialista, cap a identitats fluides o múltiples postmodernes. L'impacte del postestructuralisme, i el seu aspecte de teoria literària postmodernista, en els estudis de gènere va ser més destacat en el seu repte de grans narracions. El postestructuralisme va obrir el camí per a l'aparició de la teoria queer en els estudis de gènere, la qual cosa va obligar el camp a ampliar el seu àmbit a la sexualitat.
A més de l'expansió per incloure els estudis de sexualitat, sota la influència dels estudis de gènere postmoderns també ha girat la seva lent cap als estudis de masculinitat, gràcies al treball de sociòlegs i teòrics com R. W. Connell, Michael Kimmel. i E. Anthony Rotundo.
Aquests canvis i expansions han donat lloc a algunes disputes dins del camp, com la que hi ha entre les feministes de la segona onada i les teòriques queer. La línia traçada entre aquests dos camps rau en el problema tal com el veuen les feministes als teòrics queer, que argumenten que tot està fragmentat i no només no hi ha grans narracions sinó també tendències o categories. Les feministes argumenten que això esborra completament les categories de gènere, però no fa res per antagonitzar la dinàmica de poder cosificada pel gènere. És a dir, el fet que el gènere es construeixi socialment no desfà el fet que hi hagi capes d'opressió entre gèneres.
Desenvolupament de la teoria Història La història dels estudis de gènere contempla les diferents perspectives de gènere. Aquesta disciplina examina les maneres en què els esdeveniments històrics, culturals i socials configuren el paper del gènere en les diferents societats. El camp dels estudis de gènere, tot i que se centra en les diferències entre homes i dones, també analitza les diferències sexuals i les definicions menys binàries de la categorització de gènere.
Després de la revolució del sufragi universal del , el moviment d'alliberament de les dones de les dècades del 1960 i 1970 va impulsar una revisió per part de les feministes per «interrogar activament» les versions habituals i acceptades de la història tal com es coneixia en aquell moment. L'objectiu de moltes erudites feministes va ser qüestionar els supòsits originals sobre els atributs de dones i homes, mesurar-los realment i informar de les diferències observades entre dones i homes. Inicialment, aquests programes eren essencialment feministes, dissenyats per reconèixer les contribucions fetes tant per dones com per homes. Aviat, els homes van començar a mirar el masclisme de la mateixa manera que les dones miraven la feminitat, i van desenvolupar una àrea d'estudi anomenada «estudis de l'home». No va ser fins a les dècades del 1980 i 1990 que els estudiosos van reconèixer la necessitat d'estudiar en el camp de la sexualitat. Això es va deure al creixent interès pels drets de lesbianes i gais, i els estudiosos van trobar que la majoria de les persones associaran la sexualitat i el gènere junts, en lloc de com a entitats separades.
Tot i que des de l'any 1990 existeixen programes de doctorat en estudis de la dona, el novembre de 2005 es va aprovar el primer programa de doctorat per a un potencial doctorat en estudis de gènere als Estats Units d'Amèrica. «L'última dècada ha vist com el nombre de programes de doctorat d'estudis de la dona ha crescut fins a almenys 10, la majoria d'ells relativament nous. La setmana passada, la junta de la Universitat d'Indiana va aprovar la creació d'un programa semblant i diferent d'aquests 10: el primer programa de doctorat als Estats Units exclusivament en estudis de gènere.»
L'any 2015, la Universitat de Kabul es va convertir en la primera universitat de l'Afganistan a oferir un màster en estudis de gènere i de la dona. Després que els talibans prenguessin el control de la capital afganesa, la universitat va caure sota el seu control i va prohibir que les dones assistissin.
Estudis de la dona
Els estudis de les dones són un àmbit acadèmic interdisciplinari dedicat a temes relacionats amb la dona, el feminisme, el gènere i la política. Sovint inclou la teoria feminista, la història de les dones (per exemple, la història del sufragi femení) i la història social, la ficció femenina, la salut de les dones, la psicoanàlisi feminista, i la pràctica feminista i influenciada pels estudis de gènere de la majoria de les humanitats i les ciències socials.
Estudis de l'home