Carmen és una òpera en quatre actes de Georges Bizet, composta el 1875, sobre un llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basada en la novel·la Carmen, de Prosper Mérimée. Es va estrenar el 3 de març de 1875 a l'Opéra-Comique de París.
És l'obra mestra del compositor. La història es desenvolupa a l'Andalusia del 1820. Els protagonistes principals són la gitana Carmen, el seu gelós amant Don José, la pagesa Micaela i el torero Escamillo. Descriu la gelosia de Don José envers Carmen.
D'entre totes les versions discogràfiques de l'òpera, destaca la de Teresa Berganza, Plácido Domingo, Ileana Cotrubaș i Sherrill Milnes, dirigida per Claudio Abbado.
Història Du Locle, el director artístic de l'Opéra-Comique va fer l'encàrrec a Bizet de compondre una òpera basada en la novel·la de Mérimée a principis de 1873. Aquesta havia de ser estrenada a finals d'aquest any. Però les dificultats en trobar una protagonista van retardar l'inici dels assaigs fins a l'agost de 1874. Bizet va comprar una casa a Bougival, vora el riu Sena, on va finalitzar la partitura per a piano l'estiu de 1874, i va orquestrar-la en dos mesos més.Un temps rècord per a un projecte tan vast d'orquestració.
La dificultat per trobar una protagonista va ser deguda a l'escàndol que va esclatar en ser publicat el llibret. La comunitat artística gairebé al complet va condemnar la història, denunciant a seua "immoralitat". L'escàndol va provocar que almenys una cantant de prestigi (no es va declarar qui) rebutjara el paper. No obstant això, finalment la famosa mezzosoprano Galli-Marié hi va acceptar al desembre sense haver vist la partitura.
Durant els assajos, De Leuven, ajudant de Du Locle, va manifestar el seu descontentament amb l'argument de l'òpera, i va pressionar Bizet i els llibretistes perquè alteraren el tràgic final. De Leuven creia que les famílies renunciarien a assistir a una òpera tan disbauxada. L'Opéra-Comique tenia la reputació de ser un teatre familiar, en la qual es donaven espectacles de caràcter senzill. Els llibretistes van acceptar a canviar el final, però Bizet s'hi va negar, el que va desencadenar a principis de 1874 la dimissió de De Leuven al front de la producció.
Els assajos generals van començar finalment a l'octubre, i van continuar durant l'insòlit període de cinc mesos. L'orquestra de l'Opéra-Comique va declarar que la partitura era impossible d'interpretar, i el repartiment es va mostrar incapaç de seguir les indicacions de Bizet. Però, l'oposició principal va venir de Du Locle,Winton Dean (1980). "Bizet, Georges", a Sadie, Stanley: The New Grove. Macmillan. qui estimava personalment a Bizet, però alhora odiava la seua nova òpera. A més, la Comique es trobava amb problemes financers, i això va fer creure a Du Locle que la nova òpera podia provocar la fallida definitiva d'una companyia que no havia aconseguit un vertader èxit des del Faust de Charles Gounod (1859).
Els llibretistes, per als quals Carmen era merament una obra col·lateral, van intentar convèncer secretament als cantants de sobre-dramatitzar per a disminuir l'impacte de l'obra. No obstant això, per a satisfacció de Bizet, els assajos finals van semblar convèncer la majoria de la companyia del geni de l'òpera.
miniatura|esquerra|Cartell de l'estrena de Carmen, any 1875 L'estrena va tenir lloc el 3 de març de 1875, el mateix dia que Bizet va ser guardonat amb la Legió d'Honor. Els quatre papers principals van ser: Galli-Marié com Carmen Lhérie com Don José Bouhy com Escamillo Mlle. Chapay com Micaëla
Segons el diari de Halévy, l'estrena no va anar massa bé. L'Acte I va ser rebut càlidament i l'entreacte a l'Acte II va rebre aplaudiments. Però amb l'excepció de l'ària de Micaela en l'Acte III, els Actes II, III i IV van ser saludats amb un silenci indiferent. Els crítics van ser devastadors, manifestant que el llibret era inadequat per a l'Opéra-Comique. Bizet tampoc se'n va salvar de la crítica, condemnat per haver seguit suposadament els postulats de Wagner, donant més importància a l'orquestra que a les veus.Per exemple, la cançó gitana (Núm. 12) deu la seua efectivitat a l'important suport rítmic i melòdic de l'orquestra, i és essencialment ininterpretable d'altra manera, mentre que algunes parts de la famosa cançó del Toréador en l'Acte II, no s'escolten clarament sobre l'orquestra, fins i tot amb un baríton excepcional en el paper d'Escamillo, si el director d'orquestra no sap ser prou delicat.
Malgrat tot, alguns pocs crítics, com el poeta Théodore de Banville, van saber percebre el caràcter innovador de l'òpera. Banville també va lloar els llibretistes per haver escrit uns personatges més realistes del que era habitual a l'Opéra-Comique.
No obstant això, les crítiques negatives van fer que el nombre de representacions no arribara més enllà de 48 el primer any. Cap a la fi de la seua programació a l'Opéra-Comique, la gerència venia les localitats a preu d'oferta, en un intent va d'aconseguir beneficis. Després, els artistes principals, particularment Galli-Marié, van tenir dificultats en trobar treball.
Bizet no va viure prou per a veure l'èxit de la seua òpera: va morir el 3 de juny, tot just després de la trentena representació. Al llarg del següent segle, Carmen va esdevenir un títol indispensable del repertori operístic. Tot i que el personatge principal va ser escrit per a mezzosoprano, moltes famoses sopranos han interpretat i enregistrat l'òpera, provocant un fals debat sobre el millor tipus de veu per al paper. La protagonista no només ha de posseir un gran rang vocal, capaç de freqüentar la secció greu, sinó que ha d'exhibir la suficient capacitat dramàtica per a compondre la complexa personalitat de Carmen, i a més ha de tenir dots per a la dansa.
La partitura miniatura|Georges Bizet Després de la mort de Bizet, el seu amic i compositor Ernest Guiraud va reemplaçar els passatges parlats originals (característics de l'òpera-còmica) per recitatius. Aquesta revisió va poder contribuir a l'èxit de l'obra facilitant la seua difusió, especialment en alguns teatres estrangers en què no s'acostumava a alternar diàleg i música en una obra lírica, i al mateix temps va permetre que poguera representar-se en l'Òpera de París. No obstant això, aquesta adaptació ha estat qüestionada, sovint, pels musicòlegs més puristes. Avui en dia, es representen ambdues versions, tot i que l'original gaudeix d'una lleugera preferència.
En qualsevol cas, no hi ha dubte que aquesta òpera va gaudir, ràpidament, d'una gran popularitat que en cap moment ha quedat desmentida. És considerada com l'òpera francesa més representada en tot el món.
El seu èxit es pot deure, en part, la varietat del llibret: escenes tràgiques que contrasten amb altres passatges més lleugers, a vegades còmics (personatges com Frasquita, Mercedes, Dancaire o Remendado), equilibrats amb escenes d'algaravia amb cor i figurants, i altres més íntimes en les quals els solistes passen a primer pla. A més, la música de Bizet, expressiva, elegant i colorista, la seua orquestració, summament refinada, les seues melodies fàcils de memoritzar (per exemple, no cal ser un amant de la música clàssica o del bel canto, per a recordar-se'n del tema del preludi, l'Havanera, o el tema del torero) no són alienes a l'èxit aconseguit per aquesta òpera.
Peces cèlebres Entre les més cèlebres pàgines d'aquesta òpera cal esmentar:
El preludi, una de les peces orquestrals més famoses de la història de l'Òpera. En el primer acte: El cor d'infants: Avec la garde montante El cor de les cigarrerres Dans l'air, nous suivons des yeux L'Havanera (que serveix d'entrada al personatge de Carmen) l'amour est un oiseau rebelle El duo entre Micaela i Don José: Parle-moi de ma mère La seguidilla Près des remparts de Séville En el segon acte: La cançó gitana Les tringles des sistres tintaient Les cobles del torejador El quintet Nous avons en tête une affaire L'ària de Don José: La fleur que tu m'avais jetée En el tercer acte: El sextet amb cors Écoute, compagnon, écoute El trio de les cartes (Carmen, Mercedes, Frasquita) Mélons, coupons L'ària de Micaela Je dis que rien ne m'épouvante En el quart acte: Cor de l'entrada d'Escamillo Le voici! Le voici la quardille! El duo amb cor final C'est toi - C'est moi.
Elements dramàtics El llibret de Carmen fou tremendament innovador en la seua concepció dramàtica. Mentre que en l'òpera francesa de l'època els personatges eren unidimensionals, els dos protagonistes de Carmen es troben entre els més profunds de tota la literatura operística. L'evolució de Don José, des d'un fidel amant i soldat responsable a un lunàtic obsessiu està meravellosament retratada tant en la música com en el llibret. La música també assegura que Carmen no esdevinga una figura destructiva com ara Elektra o Lulu: ella no percaça els homes, són ells qui van darrere d'ella. El fet que Bizet evitara la tradicional imatge de la femme fatale operística, fa del personatge de Carmen un repte a l'hora de comprendre'l i interpretar-lo sobre l'escenari. Carmen és fatalista i hedonista, vivint completament el moment present. La seua bellesa atrapa els homes sense voler, i aquests, a causa d'una mal enfocada idea de l'amor, són arrossegats a la perdició. El personatge de Carmen troba la seua millor il·lustració en l'escena de les cartes, quan accepta la premonició de la mort com inevitable. José es troba sotmès als capricis de Carmen, desitjant la tranquil·litat a través de la fidelitat d'aquesta. La inconstància de Carmen és anarquia per a Don José.
La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l'home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter dheroi dèbil, que davant d'una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l'adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema.
Carmen i José protagonitzen tres duets, que palesen tres diferents etapes de la seua relació. El primer, en l'Acte I, és la seducció; el segon, en l'Acte II, el conflicte; i l'últim, en l'Acte IV, el tràgic desenllaç. Musicalment, els duets no segueixen la tradició dels duos amorosos de l'òpera francesa o italiana, on les dues veus esdevenen una; ben al contrari, mostren sempre la incompatibilitat de totes dues personalitats, i Carmen i Don José gairebé mai no canten plegats.
Els personatges secundaris, Micaela i Escamillo, no estan tan desenvolupats com els protagonistes, i són usats per a reflectir la personalitat dels dos personatges principals. Micaela representa el passat ingenu de Don José, mentre que Escamillo representa l'excitant futur de Carmen. El personatge de Micaela, inexistent en la novel·la de Merimée, va ser introduït com a contrapès de Carmen, però realment la seua importància en la trama és ben minsa, actuant com una simple missatgera de la mare, sense provocar cap sentiment en la resta dels personatges.
Sinopsi Acte I miniatura|Façana de l'antiga Fàbrica de Tabacs de Sevilla Una plaça a Sevilla, entre el quarter dels dragons d'Alcalá i una fàbrica de tabac.
Els soldats munten guàrdia. Llur brigadier, Morales, veu arribar una jove de cabells daurats: és Micaela, que busca el seu promès, el brigadier Don José. Amoïnada per les insistents galanteries dels soldats, la noia se'n va.