The Hollies és una banda de rock britànica formada a Manchester en 1962, encara que la majoria dels integrants de la banda eren de l'est de Lancashire. Coneguts pel seu estil vocal distintiu, es van convertir en un dels principals grups britànics dels anys 1960 i 1970. Van gaudir d'una considerable popularitat en molts països, encara que no van aconseguir gran èxit en les llistes dels Estats Units fins a 1966. Són un dels pocs grups britànics dels primers anys seixanta, juntament amb els Rolling Stones, que mai s'han dissolt i continuen gravant i interpretant. En reconeixement dels seus èxits, els Hollies van ser incorporats al Saló de la Fama del Rock and Roll el 2010.
El quintet de Manchester va estar molt influenciat per The Everly Brothers. És ben sabut que les seves harmonies de tres parts rivalitzen amb aquelles de The Beach Boys. Destaquen a més les guitarres melodioses, les melodies contagioses, el ritme una miqueta jazzístic, i una imatge neta però escandalosa. Van ser anomenats els "Everly Brothers Britànics".
The Hollies són un dels grups més reeixits de rock de la invasió britànica, fenomen del mercat musical. al llarg de la seva carrera van tractar d'enfilar-se cap als rumbs del folk-rock i lleugerament en els sons psicodèlics com pot apreciar-se en la seva evolució musical a través del pas del temps.
El seu reconeixement per part de les masses està generalment limitat (especialment a Amèrica del Nord) a una selecció de potser una dotzena de cançons reeixides, des de 1964 ("Just One Look") fins a 1974 ("The Air That I Breathe"). En realitat la seva història fonogràfica va començar en 1963 i comprèn més de 350 cançons, una àmplia dotzena d'àlbums, Extended Plays i senzills a través d'una carrera de 33 anys.
Formació La història de la formació dels Hollies es remunta cap a 1947. Allan Clarke, de 5 anys, va arribar a l'escola primària Ordsall en Salford (ciutat bessona de Manchester) Anglaterra, i aquí va conèixer a Graham Nash. Amb la mateixa edat que ell, Nash va ser l'únic voluntari de la classe a permetre-li asseure's al seu costat en el mateix pupitre. Aviat trobarien un interès comú en la música. Van començar cantant junts en els cors, i mentre maduraven, les seves veus van començar a ser complementàries recíprocament. L'ímpetu dels nois per iniciar una carrera junts, va emergir sota la influència de la música Skiffle a Anglaterra. Clarke va declarar: «Tot el que volíem era ser estrelles de rock and roll, i el skiffle era l'única manera de començar, perquè està completament basat en acords facilíssims de tocar, La i Re, Sol i Do, i ens agradaven les cançons. Graham i jo toquem en Clubs de Manchester, fent-ho a la manera dels Everly Brothers, els quals van ser nostra autèntica inspiració a causa de les seves harmonies a dues veus» Aquesta va ser la base dels Hollies. Cap a 1962 Clarke i Nash ja havien cantat en locals tipus Cafè cantant durant anys com un duet semi-professional, baix diferents noms com el de "The Guytones", "The Two Teens", "The Levins", i un acte de fraternitat anomenat "Ricky an Dane". Actuant al costat de "The Fourtones", van conèixer a Eric Haydock i Don Rathbone, i van ser convidats a unir-se a "The Deltes".
Posteriorment, els quatre van decidir abandonar a "The Deltes" per formar un nou grup. Segons persones reunides a la banda, van escollir el nom del grup a partir d'algun ornament nadalenc (Christmas Holly) de la casa de Graham i no en homenatge a Buddy Holly, com es va rumorejar durant molt temps. La història sobre el fet és molt vaga, fins al punt que cap dels membres la recorda exactament. No obstant això, el nom ha estat el seu emblema constant durant 34 anys.
L'alineació original va consistir en Allan Clarke (cantant), Graham Nash i Vic Steel (en les guitarres), Erick Haydock en el (baix) i Don Rathbone en la (bateria). Vick Steel abandonaria el conjunt molt ràpid, i va ser reemplaçat per Tony Hicks.
El 1963, i abans que el grup comencés a tenir èxits, Rathbone va deixar al grup per converstir-se en el seu representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de "Shane Fenton and The Fentons". Elliot i Hicks ja tocaven junts en una altra banda de Manchester de nom "Rick Shaw and The Dolphins". Temps després, Bernie Calvert va prendre el lloc d'Haydock en 1966, i en 1968, quan Nash va deixar el grup per integrar-se en Crosby, Stills, Nash & Young, va ser reemplaçat per Terry Syvester.
1960 La primera aparició de la banda com "The Hollies" va tenir lloc en l'Oasi Club en Manchester al desembre de 1962 amb gran èxit. Poc després The Hollies prendrien el lloc que The Beatles deixaven en The Cavern Club. Els Beatles s'havien "graduat" en aquest local, signant un contracte amb la Parlophone sota la mà de George Martin.
La palesa activitat musical a Liverpool i Manchester va propiciar que productors de discos que mai s'havien aventurat més enllà de Londres, comencessin a buscar en el nord. Un d'ells va ser Ron Richards, un productor de l'equip de EMI, qui va ser a "The Cavern Club" el gener de 1963, trobant un espavilat club que subsistia com li era possible, i tot el que els Hollies feien era "gemegar".
Després de la sortida d'Steel i l'ingrés d'Hicks, els Hollies van incorporar al seu repertori temes foscos i clàssics del Rhythm and blues, de forma semblant a tots els grups beat d'aquells anys. No obstant això continuaren escrivint alguns temes propis i alhora van sol·licitar lletres d'altres compositors professionals. Els temes escrits per ells apareixerien sovint en el costat "B" dels seus senzills sota el pseudònim "Chester Mann" o "L. Ransford".
Van aconseguir col·locar el seu primer màxim 'hit' a finalitats de 1963 amb una nova versió del tema de Maurice Williams and The Zodiacs, la cançó "Stay", que es va situar en el lloc Núm.8 en les llistes de popularitat de Gran Bretanya. Va ser seguit pel cover a la cançó de Doris Troy, "Just one Look".
El cinquè senzill de The Hollies ("We're Throug"), seria el primer tema original del grup en una cara "A". Escrit per Allan Clarke, Tony Hicks i Graham Nash sota el nou pseudònim col·lectiu de "L. Ransfold", va ser gravat el 25 d'agost de 1964. El senzill va ser llançat al mes següent i ja pel 26 de setembre del mateix any va entrar en les llistes britàniques, en la posició número 27, ocupant el lloc Núm.7 durant un període relativament curt, un fet que en comparació de l'èxit de "Just One Look" (Núm.2 en llistes), va descoratjar a la companyia discogràfica per atorgar-los la cara "A" dels discos a les cançons originals del grup. Aquest incident va ser una petita ensopegada per a la banda, que no obstant això confiava que les coses millorarien posteriorment.
Durant l'estiu de 1965, l'equip de composició integrat per Clarke-Hicks-Nash va avançar notablement en la composició de les seves següents cançons. Els tres van ser contractats per "Dick James Music", companyia que els va cedir els drets de publicació sobre els seus propis treballs sota el distintiu "Gralto Music" (de Graham, Allan i Tony). El període de 1966 a 1968 va veure a Clarke, Hicks i Nash convertir-se en uns dels compositors millor situats enfront de la seva pròpia editora, en comparació de John Lennon i McCartney o Mick Jagger i Keith Richards, que en aquells dies estaven en pitjors condicions contractuals.
Els Hollies es van perfilar i es van establir com una de les més preeminents bandes britàniques senzilles i van aconseguir l'èxit en les llistes de popularitat de molts països. No obstant això, el grup va viure el seu primer lapsus quan van gravar el tema de George Harrison "If I Needed Someone" que només va aconseguir a esgarrapar la posició número 20, la qual cosa conjuminat a una mala resposta de la premsa, va causar que Els Hollies i John Lennon es van llançar atacs l'un contra l'altre descarregant la seva frustració en relació al fracàs d'un tema dels Beatles.
El baixista Eric Haydock i el baterista Bobby Elliot van ser considerats com els elements més destacats en el qual a ritme es refereix de l'era Pop rock de Gran Bretanya en aquell període. No obstant això el 1966, el baixista Haydock va ser substituït per Bernie Calvert. Molts crítics musicals no ho van considerar tan bé com el seu antecessor, qui tocant tenia un perfil molt més alt dins del grup. Ron Richards semblava justificar aquest fet d'acord amb la contribució de Haydock a les altes qualificacions de les cançons del grup en l'Epic Records'20 Song Anthology.
Segons Ron Richards: «Calvert no va ser un bon baixista, i jo vaig sepultar deliberadament el seu so en combinació amb les cançons una vegada que es va unir al grup.» Encara que van aconseguir un èxit sonat en 1966 a Gran Bretanya i Europa, les seves actuacions als Estats Units mai van ser tan reeixides. Amb el seu nou membre Bernie Calvert, The Hollies van gravar la cançó que seria el seu èxit anhelat a Amèrica: "Bus Stop", escrita per Graham Gouldman, un excel·lent senzill que aconseguiria la posició Núm.5 a Amèrica, sent el primer "punt anglès" a col·locar-se en les llistes.
Aquesta va ser l'"època daurada" de The Hollies com un excel·lent grup musical.
Anys setanta El següent senzill d'Hollies, "I Can Not Tell the Bottom from the Top", va presentar de nou el jove Elton John al piano i va arribar al n.7 del Regne Unit el maig de 1970, entrant en llistes de dotze països. Els premis del Regne Unit van continuar amb "Gasoline Alley Bred" (Oct. 1970, UK No.14, Australia No.20), mentre que la cançó de Tony Hicks, "Too Young to Be Married", - només una pista d'àlbum en Regne Unit i els EUA - es va convertir en el número 1 a Austràlia, Nova Zelanda i Malàisia, també va aconseguir el número 9 a Singapur. El contundent tema roquer d'Edgar Allan Clarke "Hey Willy" va fer el No.22 al Regne Unit el 1971 i va aparèixer en registres de vendes de vuit països més.
Igual que en Graham Nash abans d'ell, el líder Allan Clarke el 1971 estava cada vegada més frustrat, i ell també va començar a xocar amb el productor Ron Richards pel material; després de veure l'èxit de Nash des de la seva sortida, estava ansiós per deixar el grup i elaborar un àlbum en solitari. Després de l'àlbum Distant Light de 1971, que va concloure el contracte de la banda amb EMI / Parlophone al Regne Unit (i va arribar al número 21 a la llista Billboard nord-americana), Clarke va abandonar els Hollies al desembre, un moviment que va sorprendre tant als fanàtics de la banda com al públic en general.
Els Hollies van signar amb Polydor per al Regne Unit / Europa el 1972, tot i que el seu contracte amb Epic als Estats Units encara tenia tres àlbums més per córrer. El cantant suec Mikael Rickfors, anteriorment del grup Bamboo (que havia donat suport als Hollies a Suècia el 1967), va ser reclutat ràpidament per la resta de la banda i va cantar el primer single del grup Polydor, "The Baby" (Regne Unit núm. 26, Març de 1972). Quan Mikael va audicionar per primera vegada per a ells, va intentar cantar en el rang d'Allan Clarke i els resultats van ser terribles. La resta del grup va decidir que podria ser millor gravar cançons amb ell a partir de zero. Terry Sylvester i Tony Hicks es van barrejar amb la veu de baríton de Mikael en lloc d'intentar imitar la veu de tenor d'Allan. Hi havia rumors que Mikael no podia parlar una paraula d'anglès i havia d'aprendre fonèticament les paraules de "The Baby". El rumor sobre que no coneixia l'anglès era fals, tot i que va lluitar per entendre paraules en anglès que no havia creat.