Papies (o Papias) (fl. 1040s–1060s) fou un lexicògraf llatí d'Itàlia. Tot i que sovint hom s'hi refereix com a Papias el Llombard, poc és sabut de la seva vida, incloent si de fet provenia de Llombardia. L'obra The Oxford History of English Lexicography el considera el primer lexicògraf modernHans Sauer, "Glosses, Glossaries, and Dictionaries in the Medieval Era," in The Oxford History of English Lexicography (Oxford: Clarendon Press,2009), vol.1, p. 30 online. Altres consideren Nathaniel Bailey o Samuel Johnson el primer lexicògraf modern. pel seu diccionari monolingüe (llatí-llatí), Elementarium Doctrinae Rudimentum, escrit durant un període de deu anys en la dècada de 1040.El títol, menys sovint, és el de Elementarium Doctrinae erudimentum. El Elementarium ha estat anomenat "el primer diccionari plenament reconeixible"Richard Sharpe, "Vocabulary, Word Formation, and Lexicography," in Medieval Latin: An Introduction and Bibliographical Guide (Catholic University of America Press, 1996), p. 96 online. i és una fita en el desenvolupament de diccionaris en tant que obres diferenciades de meres col·leccions de glosses. Papies arranja les entrades alfabèticament basant-se en les primeres tres lletres de la paraula, i és el primer lexicògraf que anomenar els autors o textos que utilitza com a fonts.Sharpe, "Vocabulary, Word Formation, and Lexicography," p. 96. Tot i que la majoria d'entrades no són etimològiques, Papies va posar els fonaments per a la lexicografia derivacional, que va quedar fermament establerta només un segle més tard.Tony Hunt, Teaching and Learning Latin in Thirteenth-Century England (Boydell & Brewer, 1991), p. 371–372; Jane Chance, Medieval Mythography: From Roman North Africa to the School of Chartres, A.D. 433–1177 (University of Florida Press, 1994), p. 61 online.
Papies sembla que era un clergue amb interessos teològics, residint possiblement a Pavia.Hunt, Teaching and Learning, p. 371. El nom "Papias" significa "la guia," i pot ser un pseudònim o nom de ploma.Henry Ansgar Kelly, Ideas and Forms of Tragedy from Aristotle to the Middle Ages (Cambridge University Press, 1993), p. 64. Bruno de Würzburg va veure un esborrany primerenc de l'Elementarium abans de morir el 1045, però és referència inequívoca en la crònica de Albericus Trium Fontium la que estableix que estava publicat el 1053.Hunt, Teaching and Learning, p. 371–372, citant Albericus Trium Fontium, Chronica (ca. 1235).
Elementarium doctrinae Papies estableix els seus principis en un frefaci al seu diccionari i contribueix amb noves característiques a la lexicografia. Marca la longitud de vocal en l'entrada de cada paraula quan aquesta és ambigua, i anota el gènere i declinació o conjugació, reconeixent que el lema pot ser insuficient per a un ús gramatical. Tanmateix, distingeix entre formes llatines clàssiques i formes llatines vulgars. Tot i que presta poca atenció a l'etimologia, proporciona definicions de termes legals, i facilita fragments de glossaris anteriors com el Liber glossarum i de llibres de text d'arts liberals i de lògica.John Edwin Sandys, A History of Classical Scholarship (Cambridge University Press, 1906, 2nd ed.), p. 521. De major interès general son els nombrosos exemples i informació discursiva que Papies proporciona sovint per cada paraula, pel que probablement hauria de ser considerat un enciclopedista tant com un lexicògraf.Hunt, Teaching and Learning, p. 371–372, citing Albericus Trium Fontium, Chronica (ca. 1235).
Papies tradueix paraules i citacions gregies al llatí, incloent cinc línies d'Hesíode que trasllada en hexàmetres llatins. Això, tanmateix, pot ser una interpolació per un editor de l'edició de Venècia del 1485.Sandys, A History of Classical Scholarship, p. 521. Tot i que els seus esforços per manejar-se en llengua grega són significatius, els seus exemples són "sovint mal entesos i mal interpretats."Hunt, Teaching and Learning, p. 372.
LElementarium va anticipar alguns principis de la lexicografia derivacional (disciplina derivationis), és a dir, un mètode que genera vocabulari a través de d'analogies verbals. L'objectiu no és només aprendre la paraula principal en l'entrada, sinó ser capaç de derivar-ne altres formes. El mètode havia estat il·lustrat anteriorment per Priscià en el seu Partitiones duodecim versuum Aeneidos principalium.Suzanne Reynolds, Medieval Reading: Grammar, Rhetoric, and the Classical Text (Cambridge University Press, 1996), p. 79.
Fonts i influències Entre les fonts usades per Papies a més de Priscià hi ha Isidor de Sevilla, Boeci, el Physiologus, Remigis d'Auxerre, el glossari de Pseudo-Philoxenus,Hunt, Teaching and Learning, p. 295. i comentaris carolingis sobre Martianus Capella i autors clàssics com Terenci.Chance, Medieval Mythography, p. 59. L'obra de Papies fou àmpliament utilitzada durant tota l'Edats mitjana i al , i fou una font per Hugutio de Pisa, Johannes Balbus, i Johannes Reuchlin.Sandys, History of Classical Scholarship, p. 521; Sauer, Oxford History of English Lexicography, p. 30. Fou tan popular que en sobreviuen més de cent manuscrits, i el nom de l'autor esdevingué un sinònim de vocabularium. Erasme, tanmateix, menyspreà Papias i escriptors similars per la manca de rigor intel·lectual en la seva pedagogia.James D. Tracy, Erasmus: The Growth of a Mind (Geneva, 1972), p. 23–24.
Manuscrits i edicions L'estudi principal de la tradició de manuscrit és B. Zonta, "I codici GLPV dell' Elementarium Papiae: un primo sondaggio nella tradizione manoscritta ed alcune osservazioni relative," Studi Classici e orientali 9 (1960) 76–99. L'extremadament rara primera edició de lElementarium fou publicada el 1476 a Milà. Le més conegudes edicions de Venècia van ser impreses els anys 1485, 1491 i 1496. A Papies se li atribueix també abonat una Ars grammatica que consta en 41 manuscrits.
Referències
Enllaços externs Elementarium Doctrinae Rudimentum, exemplars escanejats de les edicions de Venècia de 1485, 1491 i 1496 a la pàgina web de la Bayerische Staatsbibliothek.
Categoria:Diccionaris en llatí Categoria:Lexicògrafs Categoria:Nascuts al segle XI Categoria:Morts al segle XI