La teràpia de la conducta o teràpia del comportament és un terme ampli referit a la psicoteràpia clínica que utilitza tècniques derivades del conductisme i que sovint s'utilitzen conjuntament amb la psicologia cognitiva. Tot i que l'anàlisi de la conducta veu tot el que un organisme fa com a conducta, incloent-hi l'activitat manifesta i encoberta, la psicologia cognitiva adquireix el punt de vista del mentalisme que l'activitat manifesta és la causa de la conducta manifesta. Aquells que practiquen la teràpia de la conducta tendeixen a mirar més a conductes específiques apreses i a com el medi ambient influeix sobre aquestes conductes. Aquells que practiquen la teràpia de la conducta s'anomenen «conductistes» o «analistes de comportament»,O'Leary, K. Daniel, and G. Terence Wilson. Behaviour Therapy: Application and Outcome, 7-12. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall, 1975. Print. i tendeixen a buscar resultats del tractament que es poden mesurar objectivament.O'Leary, K. Daniel, and G. Terence Wilson. Behaviour Therapy: Application and Outcome, 12-14. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall, 1975. Print. La teràpia de la conducta no implica un mètode específic sinó que té una àmplia gamma de tècniques que es poden utilitzar per tractar els problemes psicològics d'una persona.Antony, M.M., & Roemer, E. (2003). Behaviour therapy. In A.S. Gurman & S.B. Messer (Eds.), Essential psychotherapies (2nd ed., p. 182-223). New York: Guilford.
L'anàlisi de comportament aplicat (Applied Behaviour Analysis, ABA) és l'aplicació d'anàlisis de comportament que se centra en avaluar com les variables ambientals influeixen en els principis d'aprenentatge, en particular els condicionaments operants i clàssics, per identificar possibles procediments de canvi de la conducta que s'utilitzen amb freqüència durant l'teràpia clínica. Les teràpies cognitivo-conductuals (cognitive-behavioural therapy, CBT) consideren la cognició i les emocions com a precedents de conductes manifestes amb tractaments planificats en psicoteràpia per a reduir el problema. Les tècniques pròpies de les teràpies de la conducta són components superposats de la psicologia cognitiva, a més dels principis analítics de comportament de substitució d'estímuls, càstig, habituació i anàlisi funcional.
El conductisme metodològic, que no reconeix que aquesta conducta també pot ser encoberta, no està completament obsolet en la pràctica clínica. La prevenció d'exposició i resposta (Exposure and Response Prevention, ERP), una subcategoria de la dessensibilització «inundant» i derivada de la conducta metodològica, per exemple, s'utilitza normalment per als pacients amb trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Encara que en la teoria no sigui completament una conducta analítica, el terapeuta de la conducta usarà les avaluacions de la conducta funcional (Functional Behaviour Assessments, FBA) i els plans d'intervenció de la conducta (Behaviour Intervention Plans, BIPs) abans d'implementar la intervenció, i confiar en l'anàlisi funcional al respecte.
Història
S'han identificat els precursors de certs aspectes fonamentals de la teràpia de la conducta en diverses tradicions filosòfiques antigues, particularment l'estoïcisme. Per exemple, Joseph Wolpe i Arnold Lazarus van escriure,
El primer ús del terme «alteracions de conducta» sembla que ho va fer Edward Thorndike en 1911. Al seu article Provisional Laws of Acquired Behavior or Learning (Lleis Provisionals de Conductes Adquirides o Aprenentatge) fa ús freqüent del terme «conducta modificadora». A través de la investigació primerenca durant la dècada del 1940 i 1950, el terme va ser utilitzat pel grup de recerca de Joseph Wolpe.Wolpe (1958) Psychotherapy by Reciprocal Inhibition La tradició experimental en la psicologia clínica la va utilitzar per referir-se a tècniques psicoterapèutiques derivades de la investigació empírica.In A.J. Bachrach (Ed.), Experimental foundations of clinical psychology (p. 3–25). New York: Basic Books Des d'aleshores s'ha referit principalment a les tècniques per augmentar la conducta adaptativa a través del reforç i la disminució de la conducta mal adaptativa a través de l'extinció o el càstig (amb èmfasi en el primer). Dos termes relacionats són la teràpia de la conducta i lanàlisi del comportament aplicat. Atès que les tècniques derivades de la psicologia de la conducta tendeixen a ser les més efectives a l'hora d'alterar la conducta, la majoria dels professionals consideren la modificació de la conducta, juntament amb la teràpia de la conducta i l'anàlisi del comportament aplicat, es fonamenta en el conductisme. Tot i que la modificació de la conducta i l'anàlisi del comportament aplicat normalment utilitzen intervencions basades en els mateixos principis de conducta, molts modificadors de conducta que no s'apliquen a l'anàlisi del comportament tendeixen a utilitzar paquets d'intervencions i no realitzen conductes funcionals abans d'intervenir.
Possiblement, la primera aparició del terme «teràpia de la conducta» va ser en un projecte de recerca de 1953 per B.F. Skinner, Ogden Lindsley, Nathan H. Azrin i Harry C. Solomon. En el document es va parlar sobre el condicionament operant i com es podria utilitzar per ajudar a millorar el funcionament de les persones diagnosticades d'esquizofrènia crònica. Els primers pioners en la teràpia de la conducta inclouen Joseph Wolpe i Hans Eysenck.
En general, es considera que la teràpia de la conducta té tres punts d'origen diferents: Sud-àfrica (Grup Wolpe), Estats Units (Skinner) i Regne Unit (Rachman i Eysenck). Cadascun tenia el seu propi enfocament diferenciat per veure els problemes de la conducta.Yates, A.J.(1970). Behavior Therapy. New York Wiley Eysenck ha vist en particular els problemes de la conducta com una interacció entre les característiques de la personalitat, el medi ambient i la conducta. El grup de Skinner, als Estats Units, va prendre més d'un enfocament de condicionament operant. L'enfocament del condicionament operant va crear un enfocament funcional per a l'avaluació i les intervencions enfocades a la gestió de contingències, com ara l'economia simbòlica i l'activació de la conducta. L'estudiant de Skinner, Ogden Lindsley, acredita formar un moviment anomenat «docència de precisió», que va desenvolupar un tipus particular de programa gràfic anomenat «diagrama de celeració estàndard per controlar el progrés dels clients». Skinner es va interessar en la individualització dels programes d'aprenentatge millorat en persones amb discapacitat o sense, i va treballar amb Fred S. Keller per desenvolupar l'ensenyança programada. L'ensenyança programada va tenir un cert èxit clínic en la rehabilitació d'afàsia.Goldfarb, R. (2006). Operant Conditioning and Programmed Instruction in Aphasia Rehabilitation. SLP-ABA, 1(1), 56–65 BAO Gerald Patterson va utilitzar l'ensenyança programada per desenvolupar el seu text per als pares de nens amb problemes de conductaPatterson, G.R. (1969). Families: A social learning approach to family life. (vegeu Formació de pares). Amb l'edat, la resposta condicionada de l'entrevistat sembla lenta, però el condicionament operant es manté relativament estable.Perlmutter, M. & Hall, E. (1985). Adult development and aging. New York: John Wiley. Mentre el concepte tenia la seva participació d'advocats i crítics a occident, la seva introducció a l'escenari asiàtic, particularment a l'Índia a principis de la dècada del 1960 i el seu gran èxit va ser un testimoni del compromís permanent del psicòleg indi H. Narayan Murthy amb els principis de teràpia de la conducta i biofeedback.
Tot i que molts terapeutes de la conducta continuen compromesos amb l'operant bàsic i el paradigma dels enquestats, a la segona meitat del molts terapeutes van unir la teràpia de la conducta amb la teràpia cognitiva, d'Aaron Beck i Albert Ellis, per formar les teràpies cognitivo-conductuals. En algunes àrees la conducta cognitiva tenia un efecte additiu (per exemple, l'evidència suggereix que les intervencions cognitives milloren el resultat del tractament de la fòbia social), però en altres àrees no va millorar el tractament, la qual cosa va conduir a la recerca de «teràpies de la conducta de tercera generació». La teràpia de conducta de tercera generació utilitza principis bàsics de la psicologia operant i psicologia responent, però els relaciona amb l'anàlisi funcional i la formulació clínica / conceptualització del cas de la conducta verbal més en línia amb la visió dels analistes de comportament. Algunes investigacions donen suport a aquestes teràpies com més eficaces en alguns casos que la teràpia cognitiva,Block, J.A. & Wulfert, E. (2000) Acceptance or Change: Treating Socially Anxious College Students with ACT or CBGT. The Behavior Analyst Today, 1(2), 3–10. BAO però en general la qüestió encara necessita respostes.Öst, L.G. (2008). "Efficacy of the third wave of behavioral therapies: a systematic review and meta-analysis". Behaviour research and therapy, 46(3), 296–321
Bases científiques L'enfocament conductual de la teràpia suposa que el comportament associat amb problemes psicològics es desenvolupa a través dels mateixos processos d'aprenentatge que afecten el desenvolupament d'altres comportaments. Per tant, els conductistes veuen problemes de personalitat en la forma en què es va desenvolupar la personalitat. No consideren els trastorns del comportament com alguna cosa que una persona té, sinó que reflecteix com l'aprenentatge ha influït en determinades persones per a comportar-se d'alguna manera en determinades situacions. Comprendre com es duu a terme el procés d'aprenentatge prové de la recerca que s'ha realitzat en un condicionament operant i en un condicionament clàssic.
La teràpia de la conducta es basa en els principis del condicionament clàssic desenvolupat per Ivan Pàvlov i en el condicionament operant desenvolupat per B.F. Skinner: el condicionament clàssic ocorre quan un estímul neutre apareix just abans d'un altre estímul que desencadena una resposta reflexiva. La idea és que si l'estímul neutre i qualsevol altre estímul que desencadena una resposta s'uneixin amb freqüència suficient perquè l'estímul neutre produeixi la resposta reflexiva.Schaefer, Halmuth H., and Patrick L. Martin. Behavioral Therapy, 20. New York: McGraw-Hill, 1969. Print. el condicionament operatiu té a veure amb les recompenses i els càstigs, i com poden enfortir o debilitar determinats comportaments.Schaefer, Halmuth H., and Patrick L. Martin. Behavioral Therapy, 20-24. New York: McGraw-Hill, 1969. Print.
Hi ha hagut una gran confusió sobre com difereixen aquests dos condicionants i si les diverses tècniques de teràpia de la conducta tenen alguna base científica comuna.
Els programes de gestió de contingència (Contingency management, CM) són un producte directe de la investigació del condicionament operant. Aquests programes han tingut un gran èxit amb aquells que pateixen trastorns de pànic, trastorns d'ansietat i fòbies.Paul, G.L. & Lentz, R.J. (1977). Psychosocial treatment of chronic mental patients: Milieu versus social learning programs. Cambridge, MA: Harvard University Press.
La dessensibilització sistemàtica i l'exposició i prevenció de la resposta (Exposure and response prevention, ERP o EX/RP) van evolucionar des del condicionament dels enquestats i també s'ha realitzat una investigació considerable.