Les pedres rúniques sobre Grècia (suec: Greklandsstenar) són una trentena de pedres rúniques que documenten els viatges de gent nòrdica a l'Imperi Romà d'Orient.Conegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí. Foren erigides durant l'era vikinga, fins a finals del , i presenten inscripcions en nòrdic antic gravades en runes escandinaves. Totes han estat trobades a Suècia, principalment a Uppland (divuit) i Södermanland (set). Així com la majoria foren inscrites en record de membres de la guàrdia varega que no tornaren mai a casa, n'hi ha que esmenten soldats que tornaren fets d'or, mentre que una roca situada a Ed fou gravada per ordre d'un antic oficial de la guàrdia.

En aquestes pedres rúniques la paraula Grikkland (Grècia) apareix en tres inscripcions i Grikk(j)ar (grecs) en 25; en dues pedres s'anomena els grikkafari (viatger cap a Grècia) i una de les pedres esmenta els Grikkhafnir (ports grecs). Entre totes les pedres rúniques que fan referència a expedicions llunyanes, els únics grups que són comparables en nombre són les anomenades «runes angleses», que parlen de les expedicions a Anglaterra, i les 26 runes d'Ingvar, que esmenten una expedició vikinga a l'Orient Mitjà.

La mida de les esteles varia des de la més petita, la pedra d'esmolar de Timans que fa 8,5 cm x 4,5 cm x 3,3, cm, fins a la roca d'Ed, que fa 18 m de circumferència. Moltes de les pedres estan decorades amb runes d'estils diversos que es feien servir durant el , majoritàriament en variants de l'estil de Ringerike (vuit o nou pedres) i en l'estil d'Urnes (vuit pedres).

Des de les primeres troballes fetes per Johannes Bureus a finals del , s'han descobert moltes d'aquestes pedres, especialment durant una recerca nacional de monuments històrics duta a terme a finals del . Al , Richard Dybeck va documentar algunes pedres. La darrera pedra es va trobar a Nolinge, prop d'Estocolm, el 1952.

Context històric Els escandinaus havien servit com a mercenaris en l'exèrcit romà molts segles abans de l'època vikinga, però en el període en el qual es van gravar les pedres, hi va haver més contactes entre Escandinàvia i l'Imperi Romà d'Orient que en qualsevol altre moment. Els vaixells vikings procedents de Suècia eren habituals al mar Negre, l'Egeu, el mar de Màrmara i en general en tot el Mediterrani. Grècia fou el bressol de la guàrdia varega, el cos d'elit de l'emperador romà d'Orient i, fins a la dinastia dels Comnens, a finals del , molts dels seus membres pertanyien a la tribu dels suions. El 1195 l'emperador Alexios Angelos va enviar emissaris a Dinamarca, Noruega i Suècia demanant 1.000 guerrers a cada un dels tres regnes. La Guàrdia havia atret joves nòrdics des de la seva formació a finals del . Estava estacionada a Constantinoble, ciutat que els escandinaus anomenaven Miklagarðr (la gran ciutat). El gran nombre de soldats que van marxar a l'Imperi Romà d'Orient queda palès en el fet que les lleis medievals escandinaves, posteriors a l'època vikinga, encara fan referència als viatges a Grècia. La versió més antiga del Västgötalagen, escrita per Eskil Magnusson, Lagman de Västergötland entre 1219 i 1225, estipula que «cap persona podrà rebre una herència (a Suècia) mentre visqui a Grècia.» La versió posterior, escrita entre el 1250 i el 1300, afegeix que «ningú port heretar d'aquesta persona atès que va deixar de ser hereu quan va marxar.» També l'antic codi noruec de Gulating conté una llei similar: «però si (una persona) se'n va a Grècia, llavors la següent en la línia successòria heretarà la propietat.»

A Escandinàvia s'han trobat unes 3.000 runes de l'època vikinga; d'aquestes, 2.700 es van erigir en el que avui dia és Suècia. Només a la província d'Uppland se'n van aixecar 1.277. L'era vikinga coincideix amb la cristianització d'Escandinàvia i, en moltes zones, aproximadament la meitat de les inscripcions de les pedres contenen evidències del cristianisme. A Uppland, al voltant del 70% de les inscripcions són explícitament cristianes doncs mostren creus gravades o oracions cristianes i només algunes són explícitament paganes. Probablement la tradició d'erigir pedres rúniques començà a decaure abans de l'any 1100, a tot tardar cap el 1125. De les esteles rúniques de l'època vikinga entre un 9,1% i un 10% van ser erigides en memòria de persones que van marxar a l'estranger i les runes que esmenten Grècia en són les més nombroses. A més, hi ha un grup de tres o quatre pedres que commemoren els soldats que moriren al sud d'Itàlia i que probablement eren membres de la Guàrdia varega. L'únic grup de pedres rúniques comparable en nombre a les que parlen de Grècia són les que esmenten Anglaterra, seguides de les 26 runes d'Ingvar, aixecades en memòria de la fatídica expedició d'Ingvar a Pèrsia. Blöndal i Benedikz (2007) destaquen que la majoria de les pedres rúniques es troben a Uppland i ho relacionen amb el fet que era la zona més habitual per començar el viatge a Grècia i també d'on provenien la majoria del Rus. No obstant això, tal com va assenyalar Jansson (1987), que la majoria es trobin a Uppland i Södermanland, les dues províncies amb més concentració de pedres rúniques, no necessàriament reflecteix el nombre d'escandinaus a la Guàrdia varega. No tots els commemorats a les pedres rúniques gregues en formaven part. Alguns podien haver estat comerciants o morir mentre anaven de peregrinació a Terra Santa. El viatge a Grècia s'associava a un gran perill i així ho demostra una pedra encomanada per una dona en memòria d'ella mateixa abans de sortir en peregrinació cap a Jerusalem: «Ingirún Harðardóttir es va fer gravar unes runes per ella mateixa; aniria a l'est, fins a Jerusalem. Fótr va esculpir les runes.» Blöndal i Benedikz (2007) mantenen, però, que tot i haver-hi altres raons per anar a Grècia, el cert és que la majoria de les pedres rúniques es van erigir en memòria dels membres de la Guàrdia varega que van morir allà. A més, algunes esteles parlen de persones que van retornar amb grans riqueses. Així, la inscripció d'una pedra a Ed va ser encarregada per Ragnvaldr, un excapità de la Guàrdia.

Propòsit Els motius pels quals es van aixecar les pedres rúniques són encara tema de debat; s'hi inclouen temes d'herència, estatus social i homenatge als difunts. Algunes de les runes fan referència explícita a l'herència, com la d'Ulunda i la de Hansa; la gran majoria, però, només menciona en memòria de qui van ser erigides. Un punt de vista que comparteixen experts com Erik Moltke i Sven B. F. Jansson manté que les pedres rúniques són primordialment resultat de les moltes expedicions vikingues o, com diu Jansson (1987):

Quan es van acabar les grans expedicions, les antigues rutes comercials es van tancar i els vaixells vikings ja no es preparaven cada primavera per marxar cap a Orient i Occident. Com a conseqüència, es va deixar de gravar en pedra i ja no es van aixecar les esteles rúniques en el sentit més adequat dels termes. Se les pot anomenar monuments a les expedicions vikingues i quan les persones sensibles llegeixen les inscripcions poden copsar l'amor del vikings per l'aventura i les gestes agosarades i temeràries.

Sawyer (2000), d'altra banda, discrepa d'aquest punt de vista i comenta que la gran majoria de les pedres es van erigir en memòria de persones que no se sap si van morir a l'estranger. Argumenta que pocs viatgers a l'estranger van ser honrats amb monuments i la raó és que les runes es van aixecar principalment per assumptes familiars, com ara problemes d'herència. Aquests tipus de preocupacions haurien aparegut també quan una família sabia que un parent no tornaria de l'estranger.

Les pedres rúniques A continuació es presenten les pedres rúniques que esmenten Grècia segons la informació recollida pel projecte Rundata, organitzades d'acord amb la seva localització. Les transcripcions de les inscripcions rúniques al nòrdic antic estàndard estan en nòrdic oriental antic, dialecte suec i danès, per facilitar la comparació amb les inscripcions, mentre que la traducció catalana que prové de l'anglesa del projecte Rundata dona els noms en el dialecte estàndard, nòrdic antic occidental, el dialecte islandès i el noruec.

Transliteració i transcripció Hi ha una llarga tradició de transliterar les runes en caràcters llatins en negreta i transcriure el text al nòrdic normalitzat en cursiva. Es fa servir aquesta pràctica per diferenciar els texts amb els diversos processos. En mostrar, a més de la inscripció original, la transliteració, la transcripció i la traducció, els experts presenten l'anàlisi d'una manera que permet al lector seguir la interpretació de les runes. Cada pas presenta reptes, però es considera que les inscripcions en futhark són fàcils d'interpretar. En les transliteracions, *,:, ×, ' i + representen les separacions més habituals entre paraules, mentre que ÷ representa les menys comunes. Els parèntesis () representen runes fetes malbé que no es poden identificar amb certesa i els claudàtors [] representen seqüències de runes que s'han perdut, però poden ser identificades gràcies a les descripcions dels primers estudiosos. Un guió curt ,-, indica que hi ha una runa o un altre signe que no es pot identificar. Els punts suspensius ... indiquen que se suposa que hi havia algunes runes en aquesta posició, però han desaparegut. Les dues barres, | |, divideixen un signe rúnic en dues lletres llatines, perquè els gravadors sovint lligaven runes consecutives. §P i §Q mostren dues lectures possibles d'una mateixa inscripció, mentre que §A, §B i §C indiquen que la inscripció està dividida en parts que poden aparèixer a les dues bandes de la pedra. Les cometes simples signifiquen que hi ha una seqüència de runes que no es pot interpretar amb certesa. Altres signes especials són þ i ð: el primer és la lletra thorn que representa una fricativa dental sorda com el so th de la paraula anglesa thing. La segona lletra és la eth, que representa una fricativa dental sorda com en anglès th en them. El signe ʀ representa la runa yr i ô és el mateix que el diacrític islandès, ǫ.

Nomenclatura Cada inscripció rúnica té un codi d'identificació que fan servir els experts per referir-s'hi. El codi consta d'algunes parts tot i que només són obligatòries les dues primeres. La primera part consta d'una o dues lletres que representen l'àrea on es trobà la pedra; per exemple: U per a Uppland, Sö per a Södermanland i DR per aDinamarca. La segona part és el número d'ordre en què va aparèixer la inscripció en una publicació nacional oficial (normalment en la Sveriges runinskrifter). Així, U 73 vol dir que la pedra és la setanta-tresena inscripció d'Uppland que es va documentar a la Sveriges runinskrifter. Si la inscripció es registrà amb posterioritat a la publicació oficial, es numera segons la publicació que la va descriure per primer cop, per exemple, Sö Fv1954;20. Sö significa Södermanland, Fv la publicació anual Fornvännen, 1954 l'any del número de Fornvännen i 20 la pàgina de l'exemplar.

Uppland A Uppland hi ha 18 esteles rúniques que narren fets sobre viatgers a Grècia, molts dels quals va morir allà.

U 73