LInstitut d'Estudis Catalans (IEC) és una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte la recerca científica en tots els elements de la cultura catalana.Reconeguda per les normes ():* Reial Decret 3118/1976, de 26 de novembre. * Resolució de la Generalitat de Catalunya, de 17 de maig de 2001 per la qual es publiquen els Estatuts, que recullen la lletra i l'esperit dels acords fundacionals És l'acadèmia catalana de les ciències i les humanitats. S'ocupa de totes les disciplines del coneixement i el seu àmbit d'actuació és totes les terres de parla catalana. Va ser fundat el 1907 per Enric Prat de la Riba, i ha estat un instrument de normalització lingüística, científica i cultural del país, amb una vocació internacional, ja que des del 1922 forma part de la Unió Acadèmica Internacional. Està inscrit al Registre d'Acadèmies del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, constituït com una Corporació de dret públic amb base privada sense cap dependència orgànica de l'Administració.Decret 120/1987 que regula les acadèmies a Catalunya.
Entre els seus projectes històrics més rellevants, cal destacar l'expedició històrico-arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall d'Aran i la Ribagorça per a la recuperació dels tresors romànics dels Pirineus, avui conservats al Museu Nacional d'Art de Catalunya i la creació de les normes ortogràfiques del català, impulsades per Pompeu Fabra. També hi destaquen la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, del Servei Cartogràfic i de la Biblioteca de Catalunya.
Durant la dictadura franquista, l'IEC va continuar actuant en la clandestinitat, fins que el 1976 fou reconegut de nou com a corporació acadèmica.
Actualment actua com a assessor dels poders públics i de les institucions de recerca i es pronuncia sobre qüestions estratègiques pel país. Impulsa un centenar de programes de recerca mitjançant cinc seccions que apleguen més de dos-cents membres i deu mil professionals, relacionats amb l'IEC mitjançant vint-i-vuit societats filials. Organitza anualment els Premis Sant Jordi, que reconeixen els millors treballs de recerca científica dels Països Catalans. També organitza conferències, jornades, congressos i exposicions arreu del territori, i edita més d'un centenar de publicacions científiques anualment.
Seu L'Institut d'Estudis Catalans està ubicat a l'antiga Casa de Convalescència, un edifici del que forma part del gran conjunt sanitari de l'antic Hospital de la Santa Creu, que també comparteixen l'actual Biblioteca de Catalunya i la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
Delegacions L'IEC també compta amb delegacions de la institució a les ciutats d'Alacant (Universitat d'Alacant), Castelló (Centre Municipal de Cultura), Lleida (Universitat de Lleida), Perpinyà (Universitat de Perpinyà), València (sense seu pròpia, fa activitats a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània) i Palma (sense seu).
Organització Els òrgans de govern de l'IEC consten de l'equip de govern, del consell permanent i del ple.
Equip de govern L'equip de govern és l'òrgan executiu i administratiu. A data del 6 de juny del 2021, té la següent composició: Presidència: Maria Teresa Cabré i Castellví (2021–) Vicepresidència primera: Marta Prevosti i Monclús (2021–) Vicepresidència segona: Maria Corominas i Piulats (2021–) Secretaria general: Àngel Messeguer i Peypoch (2021–)
Consell permanent El consell permanent actua per delegació del ple i exerceix el govern de la institució. Està format per l'equip de govern i les presidències de les seccions. A data del 6 de juny del 2021, té la següent composició: Presidència: Maria Teresa Cabré i Castellví (2021–) Vicepresidència primera: Marta Prevosti i Monclús (2021–) Vicepresidència segona: Maria Corominas i Piulats (2021–) Secretaria general: Àngel Messeguer i Peypoch (2021–) Presidència de la Secció Historicoarqueològica: Ramon Pinyol i Torrents (2018–) Presidència de la Secció de Ciències Biològiques: Pere Puigdomènech i Rosell (2017–) Presidència de la Secció de Ciències i de Tecnologia: Alícia Casals i Gelpí (2018–) Presidència de la Secció Filològica: Nicolau Dols Salas Presidència de la Secció de Filosofia i de Ciències Socials: Jaume Guillamet i Lloveras (2020–)
Ple El ple és l'òrgan màxim de govern. És constituït pels membres numeraris i emèrits, i pels presidents de les societats filials. A data del 6 de juny del 2021, consta d'un total de 351 persones.
Delegacions de la presidència Les delegacions de la presidència són càrrecs territorials amb funcions de representació de la presidència. A data del 6 de juny del 2021, són les següents: Delegació a Alacant: Vicent Martines i Peres Delegació a l'Alguer: Antoni Torre Delegació a Castelló: Vicent Pitarch i Almela Delegació a Palma: Damià Pons i Pons Delegació a Lleida: Ramon Sistac i Vicén Delegació a Perpinyà: Martina Camiade Boyer Delegació a València: Juli Peretó i Magraner
Història Primera etapa miniatura|Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 El 1906, en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana que organitzava Antoni Maria Alcover, es va promoure la creació d'una entitat per organitzar la cultura als Països Catalans, com a resposta a la desatenció de la cultura que hi havia per l'Estat espanyol i seguint l'exemple europeu com França que havia creat l'École des Hautes Études o Itàlia amb les Deputazioni di storia patria.
El 18 de juny de 1907 el president de la Diputació de Barcelona Enric Prat de la Riba va fundar l'IEC sense fer propaganda que pogués generar polèmiques. Es va elegir com a primer president de l'entitat Antoni Rubió i Lluch, figura de consens, catedràtic de la Universitat de Barcelona que havia consolidat els Estudis Universitaris Catalans i que era deixeble de Manuel Milà i Fontanals. Els altres membres seleccionats van ser:Una llengua per vertebrar Catalunya, min. 5:00 Josep Pijoan, en el càrrec de secretari. Era el més jove de tots, un historiador de l'art i arquitecte, vocal de la Junta de Museus i secretari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Josep Puig i Cadafalch, l'arquitecte i polític que comptava amb la seva trajectòria com a historiador de l'art i professor dels Estudis Universitaris Catalans. Jaume Massó i Torrents, historiador i creador de L'AvençL'Avenç i també professor dels Estudis Universitaris Catalans. Joaquim Miret i Sans, historiador Guillem M. de Brocà, jurista i historiador del dret, degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona entre el 1911 i el 1915, i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Miquel dels Sants Oliver, historiador i expert en bibliografia estrangera, era el secretari de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. Pere Coromines, economista, escriptor i polític. Com a secretaris redactors es van situar dos alumnes dels Estudis Universitaris Catalans: Jordi Rubió i Balaguer, fill del president i Ramon d'Alòs i de Dou, substituït l'any 1909 per Francesc Martorell i Trabal. Aquests tres membres amb veu sense vot, eren uns joves que juntament amb Ramon d'Abadal, Ferran Valls i Taberner i d'altres, prendrien el relleu del nucli fundacional.
El primer nucli de l'Institut es va instal·lar el 28 de juliol de 1908 al segon pis de l'actual Palau de la Generalitat, en aquell moment Palau de la Diputació, a les dependències que havia ocupat fins feia poc l'Audiència Provincial. Es va dedicar fonamentalment als estudis històrics i a la catalogació i preservació de l'art romànic del Pirineu. La primera organització de l'entitat va consistir en quatre seccions: la d'història, la d'arqueologia, la de literatura i la de dret. Ja des de bon començament, s'intentà donar a la institució un caràcter marcadament patriòtic, sense anar però en detriment de l'objectivitat i del rigor científic.
En aquest període es publiquen els Anuaris de la institució i obres independents com Les pintures murals catalanes de Josep Pijoan, L'arquitectura romànica a Catalunya de Puig i Cadafalch, Les monedes catalanes de Joaquim Botet i Sisó i Documents per a la història de la cultura catalana mig-eval d'Antoni Rubió i Lluch.
Una de les primeres tasques que es dugueren a terme fou la creació d'una Biblioteca de Catalunya que es finalitzà l'any 1914. L'objectiu d'aquesta era construir una extensa font bibliogràfica que servís de suport per a tots els investigadors que hi estiguessin interessats.
Primera ampliació miniatura|Inicialment es va ubicar al Palau de la Generalitat de Catalunya, a les dependències de l'antiga Audiència Provincial de Barcelona El 1911 es començà a fer evident que hi havia una gran quantitat de qüestions que l'Institut havia d'atendre i de les quals sovint no podia fer-se'n càrrec per no estar dins del seu àmbit d'activitats. El més important de tots és la d'impulsar la llengua catalana i fomentar-ne l'ús a tot el territori, d'aquí la necessitat de crear una secció filològica, que amb el suport institucional de Prat de la Riba va dur a terme el procés de depuració i normativització de la llengua.Una llengua per vertebrar Catalunya, min. 9:20-12:40 El restabliment i l'organització de la cultura catalana que li eren assignats no els podia dur a terme amb la constitució i el marc inicials. Així, el 9 de febrer de 1911, l'Institut sortí del període constitutiu i entrà en el compliment directe de la seva missió de cultura, en el qual va trobar-se amb “una infinitat de qüestions i problemes que demanaven impulsió i estudi i als quals no podia atendre perquè no entraven dins el camp d'activitat que, d'una manera taxativa, va assenyalar-li el dictamen-acord de fundació”.
En neix la necessitat de crear una Secció Filològica, que, entre altres comeses, tindrà la de «l'organització de la col·laboració en totes les terres de llengua catalana, des de Perpinyà a Elx i des de Fraga d'Aragó a Alguer de Sardenya». Tindrà, així mateix, la missió «d'estimular o fomentar la restauració, això és, l'enfortiment, l'expansió de la llengua catalana», és a dir, la normalització del seu ús.
Una altra gran preocupació de la comunicació de Prat de la Riba és l'estudi «de les ciències matemàtiques, físiques, biològiques, predilectes de la civilització contemporània, i el florir joiós de les quals és mirat en cada país com a indispensable, no tan sols a l'assoliment de la seva majoritat intel·lectual, sinó a son mateix progrés material i prosperitat econòmica». El punt de partença és precari: «entre nosaltres, en aquest ordre de coses, tot, absolutament tot, està per fer». Per això proposa la creació d'una nova secció, la de Ciències, que «aplegant homes i obres especialment donats al cultiu de les ciències matemàtiques, físiques i naturals, serà el primer pas, i el més decisiu segurament, en aquesta empresa transcendental que ha de conduir-nos al nostre ple viure científic universal».
Un cop reorganitzada l'entitat aquesta constarà de tres seccions: la secció històrico-arqueològica, dirigida per Antoni Rubió i Lluch, la filològica, dirigida per Antoni Maria Alcover, en la que s'hi van sumar Pompeu Fabra provinent de Bilbao on ocupava la càtedra de química, i el poeta Joan Maragall, mort poc després. La secció de ciències, dirigida pel metge Miquel Àngel Fargas, comptava com a membres amb Josep Maria Bofill i Pichot, Pere Coromines, Eugeni d'Ors com a secretari, August Pi i Sunyer, Esteve Terradas i Ramon Turró. Amb aquesta reforma la institució passava de vuit a vint-i-un membres amb una gran projecció social. La seva presidència va passar a ser rotativa per torns quadrimestrals entre els presidents de les seccions amb una secretaria general permanent ocupada per Eugeni d'Ors fins a la seva destitució el 1920, moment en què va ser substituït per Ramon d'Alòs-Moner i de Dou.