Labadia del Mont-Sant-Michel està situada a la localitat francesa de Mont-Saint-Michel,L'article específic dedicat a la geografia del lloc (el Mont Saint-Michel) apareix a l'article Mont Saint-Michel, el relatiu al municipi,a Le Mont-Saint-Michel, i el de la seva badia en l'article Badia del Mont Saint-Michel segons la nomenclatura oficial de l'INSEE). en el departament de Manche a la regió de Normandia.
L'abadia està classificada com a monument històric francès, segons la llista de 1862.
El lloc figura des de 1979 a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO al bé titulat «Mont Saint-Michel i la seva badia». Està gestionat pel Centre de Monuments Nacionals.
Amb més de 1.355 milions de visitants l'any 2010, l'abadia és un dels principals llocs culturals visitats a França.Les sites touristiques en France Source : Ministère de la Culture et de la Communication / Direction Générale des Patrimoines / Département des études, de la prospective et des statistiques : mémento du tourisme 2011
Toponímia Les referències antigues senyalen: «in monte qui dicitur Tumba», cap al 850. «Monte Sancti Michaelis» 966, NLM AG.
La paraula "tumba", tomba, estranya en toponímia, cal interpretar-la en el sentit de "monticle", "elevació". El nom de l'illa veïna Tombelaine no procedeix pas del déu gal Belenos, sinó d'una primitiva *tumb-ell-ana derivada de l'anterior, amb doble sufix, formació homònima de Tombelaine, un llogaret de Calvados o Tomblaine, una ciutat de Meurthe i Mosel·la.François de Beaurepaire, Les noms des communes de la Manche, éd. Picard, 1986.
Heràldica miniatura|Escut de l'abadia Les armes de l'abadia Mont-Saint-Michel estan emmarcades de la següent manera: «De sable amb 10 petxines d'argent, 4, 3, 2 i 1; al cap, les de França.»
El nombre de petxines varia segons els temps. A l'escut d'armes original probablement es va invertir en color (camp de plata i petxines de sable) a causa de les closques naturals del lloc, molt fosques. Que al cap hagi les armes de França, atribuït arreu a les "bones ciutats", va ser concedit per Lluís XI, "molt devot a Sant Miquel" després de la seva peregrinació a l'abadia en 1462.Fonts: Edward Corroyer Descripció Abbey, citat anteriorment a continuació.
Aquest escut s'atribueix sovint al municipi de Mont-Saint-Michel.
Història primerenca del Mont El Mont-Tombe en l'antiguitat La muntanya és, des de l'antigor, un lloc on els homes estimaven escoltar o projectar les històries que els donaven origen i els tranquil·litzaven. Per tant, la suposició que en l'antiguitat era un lloc de cultes druïdics dels abrincats que habitaven la regió al voltant del Mont i Avranchin, es basa únicament en induccions. D'acord amb el canonge de la catedral de Dol i historiador Gilles Deric (1726-1800), la roca era un temple pagà dedicat al déu gal del sol sota el nom de Mons vel Tumba Beleni: «Muntanya o cau de Belenos», hipòtesis ara abandonada, ja que no s'ha descobert cap nivell d'ocupació antiga i "Tumba Beneni" és, sens dubte, una cacografia per Tumbellana, Tombelaine.
El «Mont-Tombe» (Mons Tomba), nom original del Mont Saint-Michel, potser prové del fet que va sorgir de les sorres "en la forma d'una tomba". És més probable que l'arrel de la paraula "tomba" sigui en realitat indoeuropea ("tum", "monticle") i vingui d'un nom anterior a la llatinització de la regió. El terme es refereix a la realitat geogràfica del lloc per designar un "monticle", una "elevació".
El Mont Saint-Michel-en-risc-de-la-mar al començament de l'era cristiana La història en part llegendària i miraculosa de la fundació cristiana de l'abadia prové d'un text llatí, la «Revelatio ecclesiae sancti Michaelis in monte Tumba»Aquest text sobre la «Revelació concernent a l'església de Saint-Michel sobre el mont Tombe», habitualment abreuhat com la "Revelatio", està conservat a una trentena de manuscrits copiats. escrit per un canonge del Mont Saint-Michel o de la catedral de Avranches al . Aquest text de circumstància cal posar-lo en el context de la lluita de poder entre la Bretanya i el comtat de Normandia amb el regne franc i les reformes canòniques realitzades pels emperadors carolingis. A més, els cronistes dels segles IX al XII van redactar, per a la glòria de Déu, sobre el príncep i la comunitat en què vivien, a fi de constituir les "llegendes", però cal considerar tota la informació com a invencions sense fonaments i falses faules, d'aquí la necessitat d'una lectura crítica d'aquests textos.
Amb l'adveniment del cristianisme a la regió, al voltant del , el Mont Tombe passà a formar part de la diòcesi d'Avranches, car els límits es corresponien amb l'antic territori dels abrincats. Al mitjans del el cristianisme ja estava realment implantat a la badia. En aquell moment, el Mont Tombe ofereia refugi als ermitans solitaris (probablement monjos celtes insulars, com en altres parts de França) subministrats pel rector d'Astériac, que vetllaven pel lloc i portaven una vida contemplativa entorn dels oratoris. Els ermitans sant Par i sant EscubilióSaint Scubilion sur Wikimanche (lire en ligne) van dedicar-ne'n un al primer màrtir cristià sant Esteve, van aixecar la meitat de la roca, i un segon en honor del primer màrtir d'Autun, sant Simforià, elevat al peu de la roca. miniatura|esquerra|El somni de sant Aubert.
A partir del , el culte a sant Miquel estava molt estès a Orient. El sant va aparèixer a Occident a la fi del segle V amb l'aparició d'un primer santuari al Monte Sant'Angelo a les muntanyes de Gargano, a Itàlia, el 492. El 813, Carlemany va estendre a tots els seus estats la festa de Sant Miquel. Des de llavors, se li dedicaren moltes capelles i edificis (torres, fonaments). En general es construïen en llocs remots i alts,Aquestes formacions geològiques, monts, pics, agulles... van ser majoritàriament rebatejades amb el nom de l'arcànges, així com les vil·les que s'hi instal·laren. per recordar que Sant Miquel és el "cap" dels Àngels. És en aquest context que, com afirma la Revelatio, la construcció pel bisbe sant Aubert d'Avranches, d'un oratori dedicat a l'arcàngel Sant Miquel el 708. Segons la llegenda, Aubert hauria rebut, durant el son, tres vegades l'ordre de Sant Miquel per erigir-li una capella al Mont-Tombe. El santuari havia de ser, d'acord amb els requisits de l'arcàngel, una rèplica del santuari de Sant Miquel al Mont-Gargan a Itàlia (). Aubert va arrencar una pedra del culte pagà del mont Tombe i, en canvi, va construir un santuari circular format per peces de roca grollerament apilades. Al voltant de 708, Aubert va enviar dos monjos a buscar al santuari italià del Mont Gargan relíquies del lloc: una pedra on va deixar l'empremta del seu peu i un tros del seu vel (o segons una altra tradició) a l'altar que ell havia consagrat. Va ser durant aquesta missió que l'ona de marees de març de 709 va envoltar el bosc de Scissy i va envoltar la muntanya, convertint-la en una illa. Així, d'acord amb la tradició de Mons que es remunta al , el bisbe va fer la dedicació de l'església el 16 d'octubre del 709 i va establir un capítol de dotze canonges. El Mont-Saint-Michel havia nascut.
Les restes de l'oratori han estat retrobades a la capella de Notre-Dame-Sous-Terre.La capella Notre-Dame-Sous-Terre avui es troba sota la nau de l'abadia. La capella actual de Saint-Aubert, situada al nord-oest de l'abadia, no es va construir fins al Aquest santuari és una capella reliquiari que hauria albergat la tomba del fundador, Aubert i les relíquies insígnies portades des del Mont Gargan o inventades (la pedra amb el peu d'impremta, la corona, l'escut, l'espasa... van desaparèixer durant la Revolució).dom Jacques Dubois, « Le trésor des reliques de l'abbaye du Mont-Saint-Michel », dans Millénaire monastique du Mont-Saint- Michel, t. I, Histoire et vie monastique à l'abbaye, LAPORTE J. (dir.), 1967, p.489-499.
Les primeres construccions resultaren insuficients i, durant el període carolingi, es plantejaren edificis importants, al voltant dels quals es distribuirien les cel·les individuals dels monjos. Per primera vegada l'any 710, l'illa Mons perd el seu nom de "Mont-Tombe " per adquirir el de "Mont-Sant-Michel au perill de la Mer", nom en referència al pas dels pelegrins que creuava la badia causant enfonsaments o ofegaments. Al llarg de l'edat mitjana, els monestir era conegut pel nom de Mons Sancti Michaeli in periculo maris, abans del de "Mont Saint Michel", que es fixat gradualment.Robert de Laroche, obra citada; p.39.
Història de l'abadia Evolució de Mont-Saint-Michel al llarg dels segles
La col·legiata de Sant Miquel els segles i Els canonges del Mont-Saint-Michel, durant el primer segle de la seva institució, van ser fidels a la missió que els havia adscrit el culte a l'Arcàngel Sant Miquel: la seva muntanya esdevé un lloc de pregària, d'estudi i de pelegrinatge, però l'era de l'estabilitat coneguda com a Nèustria durant el regnat de Carlemany es produí, a la mort de l'emperador, en un període de grans desordres. Mentre la resta de la Gàl·lia patia les invasions bàrbares, la religió i la ciència troben refugi i asil a la diòcesi d'Avranches, i especialment al Mont-Saint-Michel. Aprofitant la desunió dels nets de Carlemany, les incursions i els incursions dels vikings, abans continguts, reprengueren un nou vigor.
Els esdeveniments d'aquest període no suspengueren, en primer lloc, les peregrinacions de les quals aquesta roca esdevingué el centre. Els vikings arribaren al Mont-Saint-Michel-au-péril-de-la-Mer el 847 i van saquejar l'església abacial. Durant les altres incursions vikingues, sembla que els monjos del Mont no van abandonar el seu monestir. Potser ja era un lloc fortificat o estava protegit a causa de l'àrea d'influència del comte de Rennes, qui negocià una aliança amb els vikings. El 867, el rei de França, Carles el Simple, incapaç de defensar les seves marques occidentals, va signar amb el rei Salomó de Bretanya el Tractat de Compiegne, pel qual va cedir el Cotentin i l'Avranchin. La muntanya pertanyia principalment als bretons, però des del punt de vista religiós, pertanyia a la diòcesi d'Avranches, que formava part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Rouen. El tractat de Saint-Clair-sur-Epte, conclòs l'any 911 entre Carles el Simple i un cap d'origen noruec nomenat Rol·ló, donà a llum la "Marca de Normandia". Rol·ló va ser batejat i lliurà als monjos de la muntanya la seva terra d'Ardevon, assegurant-los la seva constant protecció. El 933, Guillem Espasa Llarga, fill i successor de Rollon, va reconèixer l'autoritat del rei de França Raül, que li va concedir la "terra dels bretons situada al costat del mar", aquesta expressió que probablement designava el Cotentin i probablement també Avranchin fins a Sélune, frontera entre Rennes i Avranchin. El Mont-Saint-Michel-au-péril-de-la-Mer estava llavors, en principi, sota el control dels normands però la costa de la badia del Mont era un focus constant de disputes entre bretons i normands. Guillem Espasa Llarga continuà la política de restauració de monestirs inaugurada pel seu pare.
Fundació de l'abadia benedictina (965 o 966) miniatura|Miniatura representant el privilegi concedit pel papa Joan XIII, Cartulari del Mont-Saint-Michel, al voltant de 1150, f.19v. miniatura|Granodiorite de Chausey.. El ràpid desenvolupament de la riquesa de l'església abacial de Saint-Michel acabà sent un greu obstacle per al seu bon funcionament i fins i tot per la seva vocació religiosa. En disposar dels mitjans per satisfer les seves passions, els canonges invertiren en plaers les riqueses de la pietat dels prínceps, mentre que l'església va quedar deserta o era freqüentada únicament per clergues lleugerament pagats. Els nobles del país van tractar d'obtenir els beneficis de la rica abadia per a un millor despesa en els plaers de la taula, i el món de la caça.