Theobald Wolfe Tone, conegut pòstumament com a Wolfe Tone (Dublín, 20 de juny de 1763 – 19 de novembre de 1798), va ser un líder revolucionari irlandès i un dels membres fundadors dels Irlandesos Units. És considerat el pare del republicanisme irlandès i líder de la Rebel·lió irlandesa de 1798. Va ser capturat al port de Letterkenny el 3 de novembre de 1798,Memoirs of Theobald Wolfe Tone, Vol. II, p1827 morint setze dies després per causes que encara estan disputades.
Wolfe Tone va néixer a Dublín el 20 de juny de 1763. La seva família era descendent d'una família protestant francesa que va fugir a Anglaterra des de Gascunya al segle XVI per escapar de la persecució religiosa. Una branca de la família es va establir a Dublín al . El pare de Theobald, Peter Tone, era un constructor de carros que tenia una granja a prop de Sallins, al comtat de Kildare i pertanyia a l'Església d'Irlanda. La seva mare provenia d'una família de comerciants catòlics que es va convertir al protestantisme després del naixement de Theobald. El seu avi matern fou capità d'un vaixell del comerç de les Índies Occidentals.
Joventut Va estudiar dret al Trinity College de Dublín, on es va convertir en un membre actiu del club de debat de la College Historical Society i va ser elegit auditor el 1785. Es va llicenciar al febrer de 1786. Es va llicenciar com a advocat a King's Inns a l'edat de 26 anys després de passar els termes requerits com a membre estudiant del Middle Temple de Londres.
Quan encara era estudiant, va fugir amb la seva amant Martha Witherington, de Dublín, que es canvià el nom per Matilda. Quan es van casar, Tone tenia 22 anys i Matilda tenia uns 16 anys. Anys després, mentre ell era a França i ella a Hamburg, escriuria al seu diari: "Ella és la delícia dels meus ulls, l'alegria del meu cor, l'únic objecte per al qual vull viure".
Tone inicialment planejava allistar-se com a soldat a la Companyia de les Índies Orientals, però quan va inscriure's ho feu massa tard, quan no s'enviarien més vaixells fins a la primavera següent.
Carrera política El setembre de 1791, Tone va publicar An Argument on behalf of the Catholics of Ireland, signat "A Northern Whig". Mostrava una creixent distància vers patriotes whigs com Henry Flood i Henry Grattan, que buscaven l'emancipació catòlica i la reforma parlamentària sense trencar el vincle amb Anglaterra. Tone va expressar el seu menyspreu per la constitució que Grattan va obtenir del govern britànic el 1782. Ell mateix anglicà, Tone va instar a la cooperació entre les religions a Irlanda com a únic mitjà per obtenir solucions als greuges irlandesos. El govern britànic acabava d'aprovar la Roman Catholic Relief Act, de 1791, que alleujava certes discriminacions polítiques, educatives i econòmiques dels catòlics irlandesos. però el parlament de Dublín no tenia pressa per aprovar-la i fer-la efectiva.
Compartint la frustració de Tone amb el patriotisme protestant, William Drennan va proposar als seus amics en gran part presbiterians a Belfast, "una conspiració benèvola: un complot per al poble" dedicat als "Drets de l'home" i a la "Independència real" per a Irlanda. Wolfe Tone assistí a la seva primera reunió a Belfast a l'octubre de 1791, amb Thomas Russell, de Cork. Allí va repetir l'impuls del seu argument a favor dels catòlics d'Irlanda:. la "revolució imaginària de 1782" no havia aconseguit un govern representatiu i nacional per a Irlanda perquè els protestants s'havien negat a fer causa comuna amb els catòlics. Irlanda continuaria governant-se en interès exclusiu d'Anglaterra i del Domini dels propietaris, sempre que els protestants irlandesos continuessin sent "sectaris", "fanàtics" i "cecs".
A suggeriment de Tone acordaren anomenar-se la Societat dels irlandesos units, la reunió va decidir una "representació igual de tot el poble" al parlament. Utilitzant, com Drennan havia proposat "gran part del secret i una mica del cerimonial de la francmaçoneria", la Societat es va estendre ràpidament pels districtes presbiterians del nord, a Dublín i, en aliança amb els Defensors Catòlics, a través del Midlands irlandesos.
Quan el govern britànic va qüestionar la legalitat de la Convenció Catòlica convocada el desembre de 1792, Tone va elaborar per al comitè una declaració del cas sobre la qual es va obtenir una opinió favorable d'un advocat. El gener de 1793, Tone havia trobat "totes les raons per estar satisfets" amb una audiència que ell i altres membres del Comitè Catòlic havien tingut amb el rei, George III, a Londres. L'abril, el govern del castell de Dublín va aprovar finalment la Roman Catholic Relief Act, de Grattan. Els catòlics van ser admesos coma electors (però encara no com a membres del Parlament o funcionaris de la Corona britànica) en les mateixes condicions limitades de democràcia només per als propietaris que els protestants. Es podrien tornar a llicenciar com a advocats i servir d'oficials de l'exèrcit. No obstant això, no podrien entrar al parlament ni ser nomenats oficials estatals per sobre dels grans jurats. La Convenció va votar atorgar a Tone una suma de 1.500 lliures esterlines amb una medalla d'or pel seu treball i va decidir dissoldre's. En aquest nou clima de bona voluntat es va aprovar la Maynooth College Act 1795.
L'animadversió sectària amenaçava de soscavar el moviment dels Irlandesos Units: dues societats secretes de l'Ulster lluitaven entre elles: l'agrària protestant dels Peep o 'Day Boys i els seus oponents catòlics els Defensors. L'objectiu de Tone era unir-los tots dos en un exèrcit revolucionari d'homes irlandesos "sense propietat". El mateix Tone va admetre que amb ell l'odi a Anglaterra sempre havia estat "més aviat un instint que un principi", tot i que fins que les seves opinions es convertissin en més generalment acceptades a Irlanda, estava disposat a treballar per a la reforma diferenciada de la revolució. Però volia acabar amb el respecte popular pels noms de Charlemont i Grattan, i transferir a líders més combatius la direcció del moviment nacional. Els principis de Wolfe Tone van ser extrets de la Convenció francesa, inspirat en Georges Danton i Thomas Paine.
Període revolucionari El 1794 la Society of United Irishmen va establir el jurament que tenien com a objectiu l'enderrocament del Regne d'Irlanda. Tenint en compte que França i Gran Bretanya havien estat en guerra des de principis de 1793, administrar o fer aquests juraments convertia el que havia estat una societat reformista que havia operat dins del sistema existent en una societat revolucionària republicana.
Afiliar-se més estretament a la nova República francesa també tenia a veure amb l'evolució de Wolfe Tone cap a una política de "descristianització", a la qual l'església catòlica d'Irlanda es va oposar fermament. Tot i que havia estat vist com un campió catòlic a principis de la dècada de 1790, la majoria dels seus partidaris catòlics més rics i benestants van separar-se'n el 1794.
També el 1794, els Irlandesos Units, convençuts que cap partit del parlament de Dublín (on votar estava limitat als pripietaris, i ser parlamentari era un dret limitat als anglicans) semblava probable que acceptés el seu esquema de sufragi universal de tots els homes i districtes electorals iguals, van començar a posar les seves esperances en una invasió francesa. Un clergue irlandès resident a Anglaterra, el reverend William Jackson, que havia passat a posicions revolucionàries durant la seva llarga estada a França, va venir a Irlanda per saber fins a quin punt el poble irlandès estava disposat a donar suport a una invasió francesa. Tone va elaborar un memoràndum per a Jackson sobre l'estat d'Irlanda, que va qualificar de madur per a la revolució. Un advocat anomenat Cockayne, a qui Jackson havia revelat imprudentment la seva missió, va delatar el memoràndum al govern. L'abril de 1794 Jackson va ser arrestat acusat de traïció i es va suïcidar dramàticament durant el seu judici.
Diversos dirigents dels Irlandesos Units, inclòs Archibald Hamilton Rowan, van fugir del país; la documentació dels irlandesos units van ser confiscats per l'administració de Dublín i, durant un temps, l'organització es va trencar. Tone, que no havia assistit a reunions de la societat des del maig de 1793, va romandre a Irlanda fins després del judici contra Jackson i se li va aconsellar que abandonés Irlanda l'abril de 1795. Tenint amics entre el partit del govern, inclosos membres de la família Beresford, va aconseguir fer pactes amb el govern i emigrà als Estats Units, on arribà el maig de 1795. Abans de marxar, ell i la seva família van viatjar a Belfast, i va ser a la cimera de Cavehill que Tone va participar en el Conveni de Cavehill, amb altres radicals irlandesos, com Russell i McCracken, prometent "no desistir mai dels nostres esforços fins que no haguem subvertit l'autoritat de Anglaterra sobre el nostre país i afirmat la nostra independència ".
Els irlandesos units es van reformar el 1796. La Societat va començar a mirar seriosament cap a França per aconseguir el seu suport a un aixecament amb les seves tropes. Els Irlandesos Units es trobaven cada cop més propers als ideals de llibertat i igualtat de la Revolució Francesa.
Per a enderrocar el domini britànic, els irlandesos s'havien d'unir per sobre de diferències religioses “Subvertir la tirania del nostre execrable govern, trencar la connexió amb Anglaterra, la font inacabable de tots els nostres mals polítics, i afirmar la independència del meu país: aquests eren els meus objectius. Unir tot el poble d’Irlanda, abolir la memòria de totes les dissidències passades i substituir el nom comú d'irlandès en lloc de les denominacions de protestant, catòlic i dissident: aquests eren els meus mitjans.
Unir protestants, catòlics i dissidents sota el nom comú d'irlandesos per trencar la connexió amb Anglaterra, la font mai fallida de tots els nostres mals polítics, aquest era el meu objectiu '".Amb relació a les classes socials, Tone arribà a la conclusió que l'alliberament d'Irlanda no es podria basar en els classes benestants propietàries, que no estaven disposades a un enfrontament amb el Domini britànic ni a una república igualitària que qüestionés els seus interessos, sinó que havia de sustentar-se en les classes populars: “Si els homes de propietat no ens donen suport, hauran de caure. La nostra força vindrà d'aquella gran classe respectable, els homes de cap propietat ”. Mentre residia als Estats Units, Tone escrigué mostrant la seva decepció amb la idfea que tenia del país, que imaginava més democràtica i menys autoritària. Va descriure George Washington com un "aristòcrata de volada", i va trobar l'aristocràcia dels diners i dels èxits a Amèrica encara menys del seu gust que l'aristocràcia europea de naixement.
Després de trobar-se a Filadèlfia en companyia de Reynolds, Rowan i Tandy, Tone va anar a París per convèncer el govern francès d'enviar una expedició per envair Irlanda. El febrer de 1796 va arribar a París i va tenir entrevistes amb Delacroix i Carnot, que van quedar impressionats per la seva energia, sinceritat i capacitat. Se li va assignar una comissió com a adjunt general de l'exèrcit francès, que esperava poder protegir-lo de la pena de traïció en cas de ser capturat pels britànics.
Wolfe Tone va ser enviat a França per reclamar el suport del Directori, amb la condició expressa que els francesos arribessin a Irlanda com a aliats i actuessin sota la direcció del nou govern, tal com havia fet Rochambeau a Amèrica. Amb aquesta visió, Tone tenia conferències freqüents a París amb el general revolucionari Louis Lazare Hoche; i el Directori finalment va decidir enviar des de Brest una flota de quaranta-cinc veles, amb un exèrcit de quinze mil homes, sota l'encàrrec d'aquest aclamat general, el 15 de desembre de 1796. Anglaterra va ser salvada per una violenta tempesta.