Calvià és una vila i municipi costaner de la serra de Tramuntana de Mallorca. Limita amb Andratx, Estellencs, Puigpunyent i Palma.
Nom El nom de Calvià, pronunciat tradicionalment Cauvià o, localment, Cuvià, es documenta per primera vegada en la butla del papa Innocenci IV el 1248 sota la forma llatina Caviano (en cas ablatiu, d'un nominatiu *Cavianum), que segurament cal esmenar a *Calviano. Tradicionalment s'ha considerat un nom llatí, Calvianus, en referència al propietari de les terres; es tractaria d'un cognomen derivat d'un nomen Calvius, al seu torn derivat de calvus ('calb').
Joan Coromines, però, fa notar l'anomalia que suposa que, en terres de llarg domini aràbic, s'hagi conservat un derivat en -anum sota el seu timbre originari, i no, com és habitual, modificat en -én / -ent per imela, com en els valencians Agullent, Crevillent, Parcent, i els possibles casos mallorquins Vertaient, Tuent, Perpunyent. Després de temptejar possibilitats mossaràbigues i preromanes, acaba per donar per bona l'etimologia tradicional, justificant l'excepcionalitat fonètica pel fet que es tracta d'una localitat costanera, el nom de la qual hauria estat preservada pels mariners catalans durant el període islàmic (com Santa Ponça, Cala Sant Vicenç o Santacirga).
Població
Calvià té habitants, coneguts com a calvianers. Els llinatges més habituals a Calvià coincideixen amb els més habituals arreu de l'Estat, fruit de la immigració castellana els anys 1960-70. Abans del Desarrollismo i de l'arribada de tots aquests pobladors, quan Calvià era un municipi eminentment agrari i dels menys poblats de l'illa, els llinatges més habituals eren Barceló, Castell, Pellisser (Pallisser), Roca, Amengual, Salom i Salvà.
El municipi de Calvià inclou una gran diversitat de nuclis i àrees amb identitat pròpia que reflecteixen tant l'origen rural com el desenvolupament turístic i residencial modern de la zona. Entre els nuclis tradicionals, destaca es Capdellà. També es troba Son Font, una àrea residencial situada al voltant del nucli principal.
Amb l'expansió urbanística del , s'han consolidat nuclis nous com Santa Ponça, Magaluf, Palmanova, Peguera, Illetes, Portals Nous, Son Ferrer i el Toro, molts dels quals són importants centres turístics o residencials. Altres zones com Cala Vinyes reflecteixen el creixement lligat al litoral. Finalment, Son Bugadelles destaca com a principal polígon industrial, donant suport a l'activitat econòmica del municipi més enllà del turisme.
El municipi de Calvià ha experimentat una transformació demogràfica notable des del . Amb una població de dret d'uns 1.875 habitants l'any 1842, el municipi es va mantenir relativament estable fins a mitjan , amb xifres entorn dels 2.600-2.700 habitants. Aquesta estabilitat reflecteix el caràcter rural i agrícola del municipi durant aquest període.
A partir dels anys 60 i, sobretot, durant les dècades de 1970 i 1980, Calvià va viure un creixement exponencial vinculat al desenvolupament turístic i urbanístic de la zona. La població va passar de 3.579 habitants el 1970 a 11.777 el 1981, gairebé triplicant-se en només una dècada. Aquest creixement es va mantenir les dècades següents, arribant als 51.831 habitants el 2021, i convertint Calvià en un dels municipis més poblats i dinàmics de les Illes Balears.
Geografia Llista de topònims de Calvià (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). El municipi de Calvià es troba al sud-oest de Mallorca, a les Illes Balears. Amb una superfície de prop de 145 km², combina una orografia variada, una línia de costa complexa i una gran diversitat d'ambients naturals. Limita amb Andratx a ponent, Estellencs i Puigpunyent al nord, i amb Palma a llevant. El territori es divideix entre una franja litoral altament urbanitzada i un interior rural més conservat. El creixement urbanístic ha estat concentrat als nuclis costaners (Magaluf, Santa Ponça, Palmanova, Peguera), mentre que a l'interior es mantenen finques agrícoles, espais forestals i àrees protegides.
Relleu i litoral Calvià es divideix naturalment en tres grans unitats: la zona muntanyosa del nord, amb cims com el Puig de Galatzó (1.026 m) i la mola de l'Esclop (926 m); la vall central, més suau i apta per a usos agrícoles, on es localitzen els pobles de Calvià vila i Es Capdellà; i la franja litoral, caracteritzada per serres litorals com na Burguesa i petits turons que descendeixen cap a la mar.
La costa de Calvià, d'uns 54 quilòmetres, és una de les més retallades de l'illa. Alterna penya-segats, cales profundes i platges de sorra. Les badies de Palmanova, Magaluf, Santa Ponça i Peguera concentren gran part de l'activitat turística. Algunes cales menors, com Portals Vells, Cala Figuera o Cala Fornells, conserven trets naturals destacables. Davant la costa hi ha diversos illots, com els Malgrats, el Toro i sa Porrassa, declarats reserves marines i zones protegides per la seva biodiversitat i per ser hàbitat d'aus marines i peixos.
Hidrografia El municipi no compta corrents d'aigua permanents, sinó amb una xarxa de torrents estacionals. El més extens és el torrent de Santa Ponça, que recull aigües de la zona central i desemboca a la badia del mateix nom. Altres cursos, com el torrent de ses Gorgues i el de Benàtiga, tenen un comportament irregular, amb cabal només després de pluges intenses. A les zones de muntanya hi ha fonts naturals, com la font des Ratxó, que tradicionalment alimentaven sistemes hidràulics per a l'agricultura. Alguns antics aiguamolls com el salobrar de Magaluf han estat fortament transformats o eliminats per l'expansió urbanística.
Espai natural Calvià és un municipi amb una alta proporció de territori sota figures de protecció. El 81% del sòl és rústic i gran part forma part de la Xarxa Natura 2000 com a Llocs d'Importància Comunitària (LIC) i Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). Destaca la finca pública de Galatzó, gestionada per l'Ajuntament, com a espai de gran valor ambiental i cultural, amb camins, torrents i restes patrimonials dins de l'entorn de la Serra. A la costa, les reserves marines dels illots contribueixen a protegir l'ecosistema litoral i el fons marí.
La vegetació respon al clima mediterrani i a la diversitat d'ambients. Dominen els pinars de pi blanc i la garriga baixa a les zones costaneres i mitjanes, amb espècies com el llentiscle i el romaní. A les àrees més humides o ombrívoles hi apareixen fragments d'alzinar, amb murta, arbocera i heura. Els antics conreus de secà (ametllers, garrovers, figueres) encara marquen el paisatge rural interior. En àrees més elevades, com el Galatzó, la vegetació s'adapta a les condicions més extremes amb càrritx i matolls.
Tot i la pressió urbanística al litoral, el municipi conserva espècies d'interès. Destaquen la tortuga mediterrània (Testudo graeca), que troba refugi a les garrigues del ponent, i diverses aus marines i rapinyaires, algunes nidificants als penya-segats i illots. La fauna marina es beneficia de la presència de praderies de posidònia i de la gestió de les reserves marines. També s'hi poden trobar eriçons, genetes, conills i, a les serres, exemplars de cabres salvatges.
Clima El clima és mediterrani suau, amb estius secs i calorosos i hiverns temperats. La temperatura mitjana ronda els 27º a l'estiu i a 14º a l'hivern. Les precipitacions, més abundants a la tardor, són escasses a l'estiu i varien segons l'altitud: de menys de 400 mm a la costa fins a més de 800 mm a la serra.
Història Etapa precatalana miniatura|Talaiot del Puig de la Morisca El terme de Calvià, un dels més extensos de Mallorca, compta amb molts de jaciments arqueològics arreu del territori. Del període pretalaiòtic n'és testimoni la Naveta Alemany, un dels monuments d'aquesta tipologia més ben estudiats de l'illa. Per la seva banda, el Puig de la Morisca és un jaciment d'època talaiòtica molt extens i amb moltes de fases d'ocupació, que s'allarguen fins al període islàmic. El turriforme esglaonat de Son Ferrer dona compte del període posttalaiòtic a l'illa, mentre que la dominació romana dins el terme està documentada gràcies al jaciment de la Mesquida, una vil·la romana del .
Durant el període islàmic, el terme de Calvià, on encara no hi havia cap centre de poblament no dispers, feia part del districte islàmic d'Ahwaz al-Madina, juntament amb Andratx, Puigpunyent, Marratxí i la ciutat.
El regne de Mallorca miniatura|Creu dels Montcada El terme de Calvià tengué un paper important en la Conquesta de Mallorca, atès que fou el lloc on l'estol català desembarcà i establí el primer campament, el 10 de setembre de 1229, després que haguessin salpat de Salou cinc dies abans. Allà mateix, es combaté la primera batalla, i dos dies més tard, el 12 de setembre, tengué lloc la batalla de Portopí, que ha deixat el topònim del Coll de la Batalla. El cavaller Guillem de Montcada, comte de Bearn, va morir a la dita batalla, i es diu que fou enterrat a prop de la zona de combat, on s'erigí un monument funerari per recordar-lo a ell i als seus, la Creu dels Montcada. En realitat, Guillem de Montcada no jeu sota la creu, ans és enterrat al Monestir de Santes Creus. El paper que va jugar la zona en la Conquesta ha dotat el terme d'un cert simbolisme a l'hora de commemorar els fets. Així, després de la Festa de l'Estendard, la principal celebració de commemoració dels fets són les Festes del Rei en Jaume de Santa Ponça, celebrada d'ençà del 700è aniversari el 1929.
Per mor de la proximitat a la Península, també desembarcaren al terme el rei Alfons II d'Aragó en la Confiscació del regne de Mallorca, qui desembarcà el 1285 al litoral de la Porrassa, i el rei Pere III en la Expedició a Mallorca, qui desembarcà el maig de 1343 a Peguera (Calvià) i Santa Ponça. Després de la batalla de Llucmajor, el regne de Mallorca fou reincorporat a la Corona d'Aragó.
Després del repartiment, el terme de Calvià correspongué a Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, juntament amb Andratx, Puigpunyent, Marratxí i altres terres. El , tots aquests dominis del bisbe de Barcelona es constituïren en una baronia en règim de pariatge, i per això fou anomenada Baronia del Pariatge.
La butla d'Innocenci IV de 1248 atorgà una parròquia a Calvià, dedicada a Sant Joan, i quaranta anys més tard el terme de Calvià ja estava constituït i regit per un batle; com que no era de domini reial ans era propietat del bisbat de Barcelona, les Ordinacions de 1300. El hom bastí una nova església més gran que la original, atès que la repoblació havia fet augmentar la població del terme. No obstant això, encara no hi havia cap vila, ans la població vivia dispersa en el territori.
Durant l'edat mitjana i principalment el , els reis de Mallorca dugueren a terme una política de construcció d'edificis monumentals (la Seu de Mallorca, el Castell de Bellver i el Palau de l'Almudaina, principalment) que, naturalment, requeria una gran quantitat de pedra. Calvià fou important en aquest període per les pedreres que hi havia al llarg de tot el litoral, principalment a la zona dita de Rafaubetx, vora el Cap de Cala Figuera.
Les Germanies no tengueren gaire incidència al terme, per bé que destacà l'assassinat de Pere Ignaci Vivot, propietari de Valldurgent i de Galatzó, duit a terme per pagesos de Galatzó.