miniatura|Claudio Monteverdi al voltant del 1640. El compositor italià Claudio Monteverdi (1567–1643), a més d'una gran producció de música sacra i madrigals, va ser prolífic escrivint per l'escenari. Va escriure la seva obra teatral entre el 1604 i el 1643, i incloïa deu òperes, tres de les quals—L'Orfeo (1607), Il ritorno d'Ulisse in patria (1640) i L'incoronazione di Poppea (1643)—han sobreviscut amb la seva música i llibret intactes. En el cas de les deu altres òperes, la música ha desaparegut gairebé completament, malgrat que han sobreviscut alguns llibrets.
L'òpera, com a gènere musical i teatral, va emergir durant l'inici de la carrera de Monteverdi, inicialment com a forma d'entreteniment per la cort. Amb altres compositors, va tenir un paper destacat en el seu desenvolupament en la forma principal de teatre musical públic. La seva primera òpera, L'Orfeo, escrita el 1607 per la cort de Màntua, d'on era empleat, fou un èxit notable. Els següents anys, a Màntua i més endavant com a maestro di cappella (director de música) a la Basílica de Sant Marc de Venècia, Monteverdi va continuar escrivint música teatral en diferents gèneres, entre els quals l'òpera, la dansa, i intermedis (interludis musicals curts que s'inserien en obres). Com que a l'època de Monteverdi es creia que la música per a escenaris tenia poca rellevància després de la primera actuació, bona part d'aquesta música va desaparèixer poc després de la seva creació.
La major part de la informació relacionada amb les set òperes perdudes s'ha deduït a partir de documents contemporanis, incloent-hi cartes que Monteverdi va escriure. Aquests papers donen proves irrefutables que quatre d'aquestes obres—L'Arianna, Andromeda, Proserpina rapita i Le nozze d'Enea con Lavinia—es van completar i tocar durant la vida de Monteverdi, però de la seva música només el lament de L'Arianna i un trio de Proserpina han sobreviscut. Les altres tres òperes perdudes—Le nozze di Tetide, La finta pazza Licori i Armida abbandonata—van ser abandonades per Monteverdi abans de ser completades; se'n desconeix fins a quin punt la seva música havia estat ja escrita.
Context La vida creativa de Monteverdi va cobrir més de 50 anys. Entre el 1590 i el 1612 va ser músic a la cort dels Gonzaga a Màntua, i després va passar 30 anys (1613–43) com a maestro di capella a la Basílica de Sant Marc a Venècia. Durant aquest període va començar a desenvolupar-se l'òpera, des dels seus inicis com a forma limitada d'entreteniment per la cort fins al teatre musical públic.Carter 2002, p. 1–3 Abans que la paraula italiana opera —abreujat dopera in musica (obra musical)—fos d'ús general al voltant del 1634, les obres per a escenaris generalment rebien el nom de favola in musica (faula musical), dramma in musica (drama musical), o tragedia in musica (tragèdia musical);Grout, p. 1 Monteverdi va fer servir aquestes i descripcions similars per molts dels seus projectes d'òpera inicials.Carter 2002, p. 298–305
miniatura|esquerra|El Palazzo del Te, Màntua, seu de la dinastia Gonzaga que va regnar a la ciutat entre el 1530 i el 1627. Monteverdi fou el seu músic de cort entre el 1590 i el 1612.
La primera obra actualment considerada com a òpera és Dafne, escrita per Jacopo Peri l'any, seguida per Euridice (1600), per la qual Peri i Giulio Caccini van escriure ambientacions musicals separades. Ottavio Rinuccini va ser el llibretista de les dues obres.Grout, p. 35, 43–45 En aquest nou gènere, s'explicava la història sencera a través de personatges, i a més de cors, entre les parts vocals hi havia el recitatiu, l'ària i l'arioso. Això era un desenvolupament d'altres formes anteriors de teatre musical que havien existit des de principi del Renaixement; entre aquestes hi havia la maschera («mascarada»), el ballo (un entreteniment de dansa, sovint amb trossos cantats), i especialment lintermedio o intermezzo, un episodi musical dramàtica de poca durada que s'inseria com a pròleg o entreacte.Grout, p. 23–30 Un altre format del Renaixment posterior fou el torneo, o «torneig», un espectacle dramàtic estilitzat on el principal cantant era un narrador.Carter 2002, p. 171 Les formes sub-operàtic van continuar prosperant mentre l'òpera es desenvolupava; les fronteres difuses que van existir durant anys entre aquestes formes i l'òpera ha portat a debats sobre com categoritzar certes obres.Carter 2002, pp. vi–vii Per exemple, va ser difícil definir el gènere exacte dIl combattimento di Tancredi e Clorinda, escrita per Monteverdi el 1624.Carter 2002, p. 190–91
La primera òpera com a tal de Monteverdi és L'Orfeo (1607). Va compondre, en total, 24 obres per a escenaris. D'aquestes, 10 se'n consideren òperes, i d'aquestes, se n'ha perdut la música en 7, a més d'altres fragments. La major part del que es coneix sobre les obres perdudes prové de llibrets i altra documentació que ha sobreviscut, incloent-hi l'àmplia correspondència de Monteverdi. El musicòleg Tim Carter, expert en Monteverdi, suggereix que l'alt percentatge d'obres perdudes s'explica perquè, a l'època de Monteverdi, "els records eren curts i les obres musicals de gran escala sovint tenien un valor limitat més enllà de les circumstàncies immediates."Carter 2002, p. 4
Per Màntua Monteverdi va escriure sis òperes per la cort de Màntua, de les quals només sobreviu L'Orfeo amb el llibret i la música intactes. Quatre de les cinc obres de Màntua perduda es van escriure després que el compositor parés de servir els Gonzaga el 1612 i s'instal·lés a Venècia, però mantenint el contacte amb Màntua. Va completar L'Arianna i Andromeda, que serien representades; la resta les va deixar incompletes.
L'Arianna (1607–08)
miniatura|Bacus i Ariadna, Ticià L'Arianna fou composta com a peça festiva pel casament de l'hereu del ducat, Francesc IV Gonzaga, a Margarida de Savoia el maig de 1608. Monteverdi va rebre l'encàrrec després de l'estrena reeixida de L'Orfeo a la cort el febrer de 1607. El llibret de L'Arianna era de Rinuccini, habilitat literària del qual havia impressionat el duc Vicenç Gonzaga de Màntua després d'una representació dEuridice. La composició de L'Arianna va ser complicada per Monteverdi, en ser una de les tres obres que el duc li va encarregar pel casament—també havia de compondre un pròleg musical per l'obra L'idropica de Giovanni Battista Guarini i la música per una dansa dramàtica, Il ballo delle ingrate. La seva vida havia estat afectada per la malaltia fatal de la seva dona Claudia; va morir el 10 de setembre de 1607, però el duc no el va deixar descansar. Monteverdi va escriure L'Arianna principalment durant els dos últims mesos de 1607, un exercici que el biògraf de Monteverdi Hans Redlich descriu com a «sobrehumà». Monteverdi es va sentir menyspreat per la falta de reconeixement del duc;Arnold and Fortune (eds), p. 26–30 gairebé 20 anys després, en una carta al secretari de la cort de Màntua Alessandro Striggio el Jove, va escriure que gairebé s'havia suïcidat escrivint L'Arianna tant de pressa.
Rinuccini va fer servir nombroses fonts clàssiques com a base pel seu llibret, especialment les obres d'Ovidi—les Heroides i la Metamorfosi—i poemes de Catul. Després d'un pròleg, l'acció principal comença amb Venus dient a Cupido que Ariadna i el seu amant Teseu, fugint de Creta després de matar el Minotaure, arribarà aviat a Naxos. Teseu, diu, abandonarà després Ariadna, en creure que és inacceptable com a reina pel poble d'Atenes. Venus vol que Ariadna es trobi amb el déu Bacus, i demana a Cupido que ho prepari. Teseu i Ariadna arriben; Teseu lamenta la seva decisió d'abandonar-la, però el seu conseller li diu que la seva decisió és sàvia, i se'n va. El matí, trobant-se Ariadna sola, busca Teseu en va per la costa, on canta el seu lament. Una fanfara indica una arribada imminent; Ariadna espera que sigui Teseu retorannt, però és Bacus i la seva comitiva. Júpiter parla des del cel, i enmig d'escenes festives, Bacus promet a Ariadna la immortalitat amb els déus a canvi del seu amor.Carter 2002, p. 205–06
Rinuccini va ampliar el llibret durant els assajos després que la duquessa es queixés que la peça era "massa seca"; així, va afegir l'escena inicial entre Venus i Cupido i la benedicció de Júpiter des del cel.Carter 2002, p. 208 Les preparacions per la representació de l'òpera es van interrompre quan, el març de 1608, la soprano Caterina Martinelli va morir de verola. Ràpidament es va buscar una substituta, Virginia Andreidi, una famosa actriu i cantant que feia servir el nom artístic de "La Florinda"; va aprende el paper en només sis dies. En la seva anàlisi de les obres teatrals de Monteverdi, Carter suggereix que el lament es podria haver afegit a l'obra per aprofitar les habilitats vocals i de representació d'Andreini.Carter 2002, p. 93 El 28 de maig de 1608 es va fer l'estrena en un teatre temporal construït per l'ocasió, que segons investigacions contemporànies, podria tenir capacitat per diversos milers de persones. La producció era luxosa; aparentment feien falta 300 persones per manipular la maquinària de l'escenari. Federico Follino, que va preparar l'informe oficial de la cort de Màntua, va elogiar la bellesa de l'obra, la magnificència del vestuari i de la maquinària i la dolçor de la música.Carter 2002, p. 79–80 El company compositor de Monteverdi Marco da Gagliano també va escriure elogis similars, afegint que l'òpera havia "emocionat visiblement tot al públic fins a les llàgrimes." És possible que L'Arianna s'interpretés a Florència el 1614; es va cancel·lar una representació a Màntua el maig de 1620 per celebrar l'aniversari de la duquessa Caterina de Mèdici per raons desconegudes. No hi ha registres de representacions de l'òpera abans de la seva reestrena el 1640 al Teatro San Moisè, a Venècia. Al seu estudi de l'òpera del Renaixement tardà, Gary Tomlinson dedueix que la bona recepció de l'obra a Venècia va ser un factor significatiu en la decisió de Monteverdi de tornar a escriure òpera a la fi de la seva vida.
De la música només en sobreviu el lament. Es va publicar independentment de l'òpera en diverses formes; una adaptació per a cinc veus apareix al Sisè Llibre de Madrigals de 1614 de Monteverdi, i es van publicar dues versions del solo original el 1623. Altres compositors van emular el format del lament; Redlich sosté que va començar un subgènere musical que va durar fins al final del . El llibret s'ha preservat, i se'n van publicar versions a Màntua el 1608, i a Vènecia el 1622 i el 1639.Carter 2002, p. 203-04
Le nozze di Tetide (1616–17) miniatura|El duc Ferran Gonzaga, per qui es va encarregar Le nozze di Tedite al seu casament el 1617 Després de la mort del duc Vicenç el febrer de 1612, Monteverdi es va trobar amb una mala relació amb la cort de Màntua. El successor de Vicenç, Francesc, no tenia gaire afecte per Monteverdi, i el va acomiadar del seu càrrec. Després de la mort sobtada de Francesc el desembre de 1612, el títol de duc va passar al seu germà Ferran, però Monteverdi no va retornar a la cort i va ser nomenat maestro di capella l'agost de 1613 a la Basílica de Sant Marc de Venècia. Tanmateix, va seguir en contacte amb Striggio i altres alts missatgers des Gonzaga, amb qui va poder aconseguir encàrrecs ocasionals per compondre obres teatrals per la cort. Així, vers la fi de 1616, Striggio li va demanar que escrivís la música pel llibret Le nozze di Tetide de Scipione Agnelli, en marc de les celebracions pel casament del duc Ferran amb Caterina de Mèdici. Aquesta història, basada en el casament de l'heroi mític grec Peleu amb la deessa Tetis, l'havia ofert prèviament Peri a la cort de Màntua, amb un llibret de Francesco Cini que havia estat rebutjat el 1608 en favor de L'Arianna.