Neo-Geo és un sistema de 16 bits basat en cartutxos per ser utilitzat tant en màquines recreatives com en videoconsoles. Va ser llançat el 1990 per la companyia de videojocs japonesa SNK (reanomenada temporalment SNK Playmore). La tecnologia del sistema oferia uns gràfics 2D i una qualitat de so molt superiors respecte a altres sistemes de la seva època. Neo-Geo es va crear com a plataforma per a màquines recreatives, i més endavant va aparèixer com a videoconsola domèstica donant lloc a dues versions del sistema: el sistema arcade o de màquina recreativa (MVS, sigles de Multi Video System o sistema multi vídeo, en català) i el sistema domèstic (AES, sigles de Advanced Entertainment System, sistema avançat d'entreteniment, en català). Aquest sistema va publicar jocs populars com Fatal Fury, Samurai Shodown, i principalment Metal Slug i KOF.
És considerat com un dels sistemes de videojocs amb major vida útil al mercat: set anys de producció de maquinari i catorze anys de vendes de programari. Diversos títols que han estat part del sistema han mantingut presència comercial, gràcies a la portabilitat, conversió i publicació dels seus videojocs en consoles de generació més actuals i en dispositius mòbils. Va estar en el 19è lloc de les 25 millors consoles de videojocs de tots els temps de la web IGN el 2009.
Història miniatura|esquerra|Neo-Geo arcade. miniatura|esquerra|Videoconsola Neo-Geo AES. Als la dècada de 1980 el negoci dels videojocs estava en ple apogeu, sobretot al mercat de les màquines recreatives. Amb el temps, moltes companyies van treure títols, comportant alguns problemes: les màquines recreatives ocupaven un cert espai en els salons recreatius i amb el temps, perquè els salons fossin rendibles, havien de canviar el joc per un de més modern; en conseqüència, portar aquests tipus de canvi era un procés car i difícil, ja que s'havia de canviar la placa electrònica amb el joc o tot el moble complet. A finals de la dècada, la companyia SNK, ben posicionada durant anys en la indústria, estava implementant un nou sistema que fos capaç de treure profit a aquest problema. Per primera vegada en la seva història s'associa amb una companyia, anomenada Alpha Denshi (ADK en els seus últims anys d'existència), que feia anys que era en el mercat de les màquines recreatives i havia creat ja una placa base recreativa de molt èxit, la Alpha68k, que esdevindria la precursora del que seria aquest nou sistema, la Neo-Geo.
Després d'un temps de desenvolupament es va començar a donar forma al que seria el producte final. El sistema havia de consistir en una placa base en la qual es poguessin connectar un nombre determinat de cartutxos per així estalviar espai en els salons recreatius i que el client pogués demanar més jocs a la companyia tenint els mateixos metres quadrats de saló. D'altra banda, el maquinari havia de ser més potent que el de la competència perquè aquesta característica d'intercanviar comportaria que la placa hagués de quedar-se dins del moble durant un llarg període i, no com era habitual (i inevitable), juntament amb cada nou joc.
Un dels artífexs del sistema nou fou el director de desenvolupament d'SNK, Takashi Nishiyama, un extreballador d'Irem i de Capcom —on produí el primer Street Fighter—, que tingué la idea d'utilitzar cartutxos intercanviables per a les màquines recreatives en compte de mobles amb un sol joc o plaques completes, més cares i susceptibles de ser bolcades, un concepte que reeixí fins i tot en mercats dominats per la pirateria informàtica com l'Amèrica Central, l'Amèrica del Sud i la Xina.
El sistema Neo-Geo és llançat al Japó el 31 de gener de 1990. Usava dos CPU: un Motorola 68000 de 16-bit com a processador principal a 12 MHz i un altre de 8 bits ZiLOGZ-80Al, funcionant a 4 MHz. La CPU principal del sistema era un 50% més ràpida que el processador 68000 oposat de la consola Mega Drive/Gènesi de Sega. La Neo-Geo AES també tenia el benefici de portar integrat un circuit auxiliar d'àudio i vídeo. El circuit integrat auxiliar permetia al sistema mostrar 4.096 colors i 380 sprites individuals en pantalla simultàniament (comparada amb els 64 colors simultanis i 80 sprites individuals de la Mega Drive), mentre que el xip de so 2610 de Yamaha li va donar al sistema 15 canals de so amb qualitat de CD amb set canals per a efectes de so digitals.
miniatura|esquerra|120px|Logo del sistema de videojocs Neo-Geo. Per al seu llançament, es va planejar que la consola sortís a 599 dòlars estatunidencs, 48.880 iens al Japó i 600 euros a Europa, incloent-hi dues palanques de control i un joc (Baseball Stars o NAM-1975). No obstant això, aquest pla va ser ràpidament descartat, ja que el llançament americà oficial va tenir el preu de 649,99 dòlars amb dues palanques de control, una targeta de memòria i el joc Magician Lord (les primeres caixes de les Neo-Geo tenien una etiqueta adhesiva daurada, anunciant que incloïa el Magician Lord, en contra del pla inicial que era triar entre dos jocs). Aquest paquet va ser conegut com el Golden System ("Sistema daurat"). El sistema també va ser publicat en un lot anomenat Silver System ("Sistema platejat"), que incloïa una palanca de control encara que no afegia jocs ni targeta de memòria. Els jocs costaven més de 200 dòlars cadascun, en l'arcade complet costaria al voltant de més del doble de la consola. Amb aquests preus "prèmium", la companyia pensava que la majoria dels aficionats als jocs no podien pagar el sistema i en conseqüència, es va plantejar que fos accessible només a un petit mercat rendible de lloguer, per aquesta raó al catàleg inicial dels seus jocs venia amb el missatge: “This product can only be used on the NEO GEO Rental System”. Tot i que nombrosos clients van pagar per obtenir la consola, fins i tot per 650 dòlars o més, és llavors quan SNK va replantejar els seus plans de venda i va decidir posar-la a la venda a tot el públic un any després del seu llançament.
Els gràfics i la capacitat de memòria dels jocs incrementaren amb el pas del temps i els primers jocs quedaven una mica enderrerits en comparació amb els nous jocs que sortien a la venda. El 1992 el sistema, tant la màquina recreativa com la consola, comptava amb més de 30 jocs disponibles (vegeu la llista de jocs) de diferents gèneres, principalment de lluita. Jocs com Fatal Fury, Art of Fighting, 2020 Super Baseball, Baseball Stars 2, Football Frenzy, King of the Monsters 2: The Next Thing, Samurai Shodown demostraven aquestes millores pel que fa a la jugabilitat i els gràfics.
El 1993 el panorama dels videojocs va canviar considerablement i començava a poc a poc a dominar la “revolució poligonal”, de la mà de companyies com Sega i Namco. Durant aquest any ja hi havia algunes companyies oferint nous sistemes basats en gràfics poligonals renderitzats en 3D, un canvi important en la percepció dels jugadors de sistemes recreatives i de consoles de videojocs. D'altra banda algunes companyies optaven per canviar el format de jocs en cartutxos per un de més nou i econòmic: el disc compacte (CD). No obstant això, SNK seguia oferint encara amb èxit el seu sistema Neo Geo i va treure al mercat una reedició de la consola en format CD, la Neo Geo CD en 1994, que permetia al jugador poder gaudir dels mateixos jocs que els de la AES, però sense haver de pagar l'alt preu dels seus cartutxos, ja que el CD era molt més barat de produir. No obstant això, el nou sistema no va destacar a causa de la sortida de sistemes més potents de 32 bits amb gràfics en 3D com la Sega Saturn i la PlayStation de Sony, i altres raons motius, com l'elevat preu i que continuava sent únicament de gràfics en 2D.
En 1996 es comencen a treure jocs o conversions del sistema de Neo Geo per a les consoles Saturn i PlayStation; aquestes conversions no eren perfectes i presentaven alguns problemes en els títols publicats. En aquest any es llança al mercat el joc Metal Slug, el qual formaria part d'una sèrie de jocs que acompanyaria de manera important al sistema fins als últims anys d'existència, acompanyat també de la saga de jocs de lluita KOF.
Amb l'oportunitat d'entrar al mercat de videojocs en 3D, el 1997 es llança al mercat el que seria el successor del Neo Geo, amb capacitat per mostrar gràfics en 3D, el Hyper Neo Geo 64, tot i que es va considerar un altre fracàs per part de la companyia, ja que molts jugadors i seguidors de la SNK preferien jugar a les versions en 2D; malgrat els jocs es veien molt ben acabats, no va aconseguir convèncer als consumidors. A més, Namco i Sega tenien un maquinari superior per a màquines recreatives i un catàleg major de jocs tridimensionals per escollir. El sistema va continuar fins al 1999, però amb únicament 7 títols nous, publicats exclusivament per la Neo Geo.
SNK va deixar de fabricar les videoconsoles per a la llar a finals de 1997, però el programari per a tots dos formats i el maquinari per a màquines recreatives va ser produït durant diversos anys més, i els jocs en format disc compacte es van deixar de produir en 1999.
El 1998 llança al mercat una consola portàtil, la Neo Geo Pocket, pensada per rivalitzar amb la Game Boy de Nintendo, dominadora absoluta, des de fa molts anys, del sector portàtil. Va ser llançada al Japó el 27 d'octubre de 1998, i es va seguir produint fins a 1999,per després donar pas a la Neo Geo Pocket Color, a causa de les baixes vendes del sistema monocrom. El que destacava d'aquests sistemes, va ser la llarga durada de bateries de fins a 40 hores i algunes funcions incorporades. Així i tot, se'l va considerar un altre fracàs comercial i finalment, el 13 de juny de 2000, la companyia anuncia el cessament de la producció de consoles NGPC i de programari per aquest suport.
Fins al 2000, el sistema Neo-Geo va continuar publicant jocs, ja entrant a la generació dels 128 bits, lamentablement els fracassos comercials que havia tingut anteriorment va provocar que estigués a prop de la fallida, això va fer que signés un contracte amb la companyia nipona Aruze (companyia especialitzada en jocs pachinko, l'equivalent a les escurabutxaques occidentals) per obtenir un pla de rescat, en la qual aquesta s'encarregaria dels seus quantiosos deutes a canvi d'obtenir les llicències de les seves franquícies i així poder adornar les màquines de pachinko amb detalls de Fatal Fury, KOF i altres jocs de la companyia.
Lamentablement, la situació no va millorar, Aruze va deixar SNK a la seva sort, sense donar-li el suport econòmic que tenia previst, provocant la cancel·lació de diversos títols en desenvolupament. Exemple d'això va ser la seqüela encara en desenvolupament de Garou: MOTW. La producció de nous jocs per al sistema veterà havia disminuït dràsticament (Vegeu en la llista de jocs) fins que la companyia SNK es va declarar oficialment en fallida el 22 d'octubre de 2001. A causa d'aquest panorama, el fundador de la companyia Eikichi Kawasaki, va dimitir per formar una altra companyia, Brezzasoft. Aquesta empresa en lloc de continuar produint nous títols per la NG, va crear el seu propi sistema, el Crystal System.