La Llei Orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre Drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya i la seva Integració Social, modificada per les L.O. 8/2000, 14/2003 i 2/2009, i popularment coneguda com a Llei d'Estrangeria és la norma espanyola que regula l'entrada i estada dels estrangers extracomunitaris al territori espanyol, així com els drets i llibertats que se'ls reconeixen. El seu Reglament de desenvolupament va ser aprovat pel Reial decret 2393/2004, de 30 de desembre, posteriorment derogat i substituït el 30 de juny de 2011 per un nou Reglament de desenvolupament, aprovat pel Reial decret 557/2011, de 20 d'abril (BOE de 30 d'abril).
La Llei comprèn setanta-un articles estructurats en cinc títols. El Títol Preliminar conté disposicions generals i els altres fan referència, respectivament, als drets i llibertats dels estrangers, el seu règim jurídic, les infraccions en matèria d'estrangeria i el procediment sancionador i la coordinació dels poders públics.
Evolució de la normativa espanyola d'estrangeria L'Estat espanyol havia estat tradicionalment un focus d'emigració, per la qual cosa la producció legislativa s'havia centrat en aquest àmbit, mentre que la legislació relativa a l'estrangeria era fragmentària. El primer intent de pal·liar això es va donar amb la Llei Orgànica 7/1985, d'1 de juliol, sobre Drets i Llibertats dels estrangers, que va ser fortament criticada pel seu tractament policial del fenomen migratori, la seva regulació restrictiva en matèria de drets dels estrangers i la deficient tècnica legal que mostrava.Sánchez Jiménez, pàg. 95 Espanya, que havia d'ingressar aviat en la llavors Comunitat Europea, tratava d'evitar convertir-se en porta d'entrada al continent: algunes organitzacions socials van denunciar que era la norma més dura d'Europa.Especial El Mundo: 1970-2005: De la emigración a la inmigración La Llei va ser objecte de recurs d'inconstitucionalitat, resolt per la Sentència del Tribunal Constitucional 115/1987, de 7 de juliol, que va anul·lar diversos preceptes de la norma i va marcar un canvi de la doctrina constitucional en matèria d'estrangeria cap a una línia més progressista. Les deficiències de la Llei i la transformació del fenomen migratori a Espanya a la fi dels anys 1980 i en els anys 1990 va mostrar la necessitat d'una nova llei adaptada a les circumstàncies.
La reforma es va produir finalment per la Llei Orgànica 4/2000, que és la que, després d'experimentar diverses modificacions, està en vigor en l'actualitat. Aquesta Llei va suposar un canvi important, en introduir polítiques d'integració, ampliar els drets dels immigrants i establir un principi general d'igualtat amb els espanyols.Sánchez Jiménez, pàg. 96 No obstant això, una cinquantena d'ONGs agrupades en la plataforma Papers per tots i totes. Cap ésser humà és il·legal, van criticar que, encara que existien millores tímides, en conjunt s'empitjorava la situació dels immigrants, especialment dels indocumentats.El Mundo, Los grupos fuerzan al PP a aprobar ya la ley de extranjería. Notícia d'11 de novembre de 1999 La llei va ser aprovada per tots els grups parlamentaris excepte el Partit Popular, de centre-dreta, que governava en minoria i va retirar el seu suport durant el tràmit legislatiu: al·legava que no s'adequava als acords de Schengen i Tampere, que podria produir un "efecte crida" i l'entrada massiva d'immigrants i que no estava prevista una partida pressupostària suficient.Luis M. Sáenz, Ley de extranjería: mucha lealtad, pocos derechos Posteriorment, després de les eleccions generals de 2000 que van donar majoria absoluta al Partit Popular, es va realitzar una reforma substancial de la norma, amb el suport del PP, Coalició Canària i Convergència i Unió, que va tornar en molts supòsits a les solucions de la llei de 1985, per la qual cosa hom parla de "contrareforma".Información en la página del Congreso. En un informe del Consell General del Poder Judicial sobre l'avantprojecte de la norma, catorze dels seus vint membres ho van considerar una "reculada".Ver noticia Jaime Mayor Oreja, Ministre de l'Interior, va defensar la reforma afirmant que garantia els drets i llibertats dels immigrants i s'adequava a la normativa i la pràctica en el si de la Unió Europea.El Mundo, Los «sin papeles» serán expulsados si Interior no les concede asilo político. Noticia de 8 de juliol de 2000
El Reglament de la nova llei d'estrangeria va ser adoptat per Reial decret 864/2001, de 20 de juliol, en substitució de l'anterior, de 1996. Tretze dels seus articles van ser anul·lats pel Tribunal Suprem en la seva sentència de 20 de març de 2003, per violació el principi de legalitat. Aquell mateix any 2003, en què es va dictar la sentència, la Llei va ser reformada dues vegades. La primera, per la L.O. 11/2003, de 29 de setembre, que va afectar fonamentalment a l'expulsió i va establir la commutació de penes de presó de fins a sis anys per l'expulsió. La segona, per la L.O. 14/2003, de 20 de novembre, que va incorporar amb rang de Llei Orgànica molts dels preceptes del Reglament anul·lats pel Tribunal Suprem. A més, segons afirma la seva Exposició de Motius, la reforma pretenia adaptar la norma als canvis en el fenomen migratori, incorporar instruments que permetessin una regulació dels fluxos migratoris millor i més senzilla i introduir les decisions preses en el si de la Unió Europea en els anys anteriors. El Reglament va ser aprovat per Reial decret 2393/2004, de 30 de desembre, en atenció al previst en la Disposició Final 3a de la L.O. 14/2003. Aquest Reglament fou derogat i substituït el 30 de juny de 2011 per un nou Reglament de desenvolupament, aprovat pel Reial decret 557/2011, de 20 d'abril (BOE de 30 d'abril).
Drets i llibertats La regla general en relació amb els drets dels estrangers s'estableix en l'article 3 de la Llei, que estableix que exerciran els drets reconeguts en la Constitució espanyola en els termes establerts en la llei d'estrangeria i els tractats internacionals, interpretats d'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i altres tractats vigents sobre drets humans. Si no existís norma específica, s'entendrà que els estrangers exerceixen els seus drets en condicions d'igualtat amb els espanyols.
Classificació dels drets La doctrina del Tribunal Constitucional ha delimitat progressivament tres grups de drets quant a l'abast del seu reconeixement als estrangers.Partiendo de la STC 107/1984, y mediante también las SSTC 99/1985, 115/1987, 112/1991, 94/1993, 116/1993, 242/1994, 130/1995, 24/2000, 95/2000 y 95/2003
Existeixen drets que corresponen a estrangers i espanyols en idèntics termes, perquè el seu respecte és essencial per a la dignitat humana. És el cas del dret a la vida i a la integritat física i moral, a la intimitat personal i familiar, a la llibertat ideològica, religiosa i de culte o la tutela judicial efectiva, entre d'altres. En aquest sentit, la Llei reconeix una sèrie de drets a tots els estrangers independentment de la seva situació administrativa, com el dret a la documentació, que és també un deure; el dret d'assistència sanitària d'urgència, plena a inscrits en el padró municipal, els menors i les embarassades durant l'embaràs, part i postpart; també reconeix els drets d'accés a l'ensenyament obligatori, als serveis socials bàsics, la tutela judicial efectiva i l'assistència jurídica gratuïta. En relació amb un segon grup de drets, el legislador pot, dins del respecte a un contingut mínim garantit per la Constitució, establir condicionaments addicionals a l'exercici per part d'estrangers. Aquest condicionament es plasma en l'exigència d'estar en situació administrativa regular per poder exercir els drets. Els drets de lliure circulació, reunió i manifestació, associació, al treball i la Seguretat Social, de sindicació i de vaga es reconeixen als estrangers que estiguin en situació legal d'estada o residència. Els drets a l'educació no obligatòria, ajudes en matèria i habitatge i intimitat i reagrupació familiar es reconeixen només als estrangers residents. La titularitat i exercici del tercer grup de drets està exclusivament reservat als espanyols: es trata dels drets polítics. S'exceptua el sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals, on podrà concedir-se el dret per tractat o per llei atenent a criteris de reciprocitat.
En raó de la seva matèria, d'altra banda, i segons María de los Ángeles Sánchez Jiménez, cal ordenar els drets reconeguts pel règim general de la llei d'estrangeria en quatre grans grups:Sánchez Jiménez, pàg. 167
Drets de l'esfera personal, com el dret i deure de documentació, el dret de lliure circulació, a l'educació i al reagrupament familiar. Drets polítics, fonamentalment el dret de participació en els assumptes públics. Drets de l'àmbit econòmic i social, com les llibertats de reunió, manifestació i associació o el dret d'ajudes en matèria d'habitatge i el de transferència de fons. Drets de l'àmbit laboral: dret al treball, a la protecció social i els drets col·lectius laborals, com els drets de sindicació i vaga.
Drets específics Existeixen determinats drets que tenen com a únic subjecte els immigrants o que tenen una regulació específica o una rellevància especial en dret d'estrangeria. Entre ells, cal destacar el dret/deure de la documentació, el dret al reagrupament familiar i el dret a la transferència de fons.
Dret i deure a la documentació L'article 4 de la Llei recull el deure de l'estranger a preservar la seva documentació en vigor i el dret a no ser-ne privat. La documentació a la qual es fa referència és la necessària per acreditar la pròpia identitat, la feta servir per entrar a Espanya o la que acrediti la seva situació administrativa. Els documents exigibles, per tant, poden ser variats: fonamentalment, passaport o document de viatge, visat o Targeta d'Identitat d'Estranger. En relació amb la identificació dels estrangers cal també referència al Número d'Identitat d'Estranger, un número personal que s'atorga a l'efecte d'identificació.
La documentació pot ser objecte de control policial. El reglament estableix que els estrangers han de mostrar els documents que acrediten la seva identitat i situació a Espanya si així és sol·licitat per l'autoritat que estigui legitimada per fer-ho o pels seus agents. Aquest deure es fonamenta en la protecció de la seguretat ciutadana. La jurisprudència del Tribunal Constitucional atorga la potestat als agents de les Forces i Cossos de Seguretat per considerar la necessitat de la mesura sempre que encaixi en el marc de la llei de protecció de la seguretat ciutadana.
Amb caràcter excepcional, un estranger pot ser desproveït de la seva documentació en determinades circumstàncies, només pels poders públics autoritzats i mai per un particular.STC 169/2001, de 16 de juliol, y STS de 27 d'octubre de 2004Ortega Martín, Cap. II, 60
A instàncies del jutge, si és condemnat a una pena que suspengui o limiti la seva llibertat de residència o circulació, o si es prohibeix la sortida d'Espanya de l'imputat en un procés penal. A instàncies del Ministeri de l'Interior si se li limita el dret al passaport, en el context d'un estat d'alarma, excepció o setge. A instàncies de l'autoritat governativa, durant la tramitació de l'expedient sancionador en el qual s'hagi formulat proposta d'expulsió, cas en què es lliura un resguard que acredita la mesura adoptada.
Dret al reagrupament familiar