</div> El regne d'Ayutthaya va ser un estat a Tailàndia que va existir de 1351 a 1767 governat per un rei. El rei Rāmadhipati I (U'Tong) va fundar la capital Ayutthaya (อยุธยา) el 1350. L'any el 1376 va absorbir Sukhothai, ciutat situada a 640 quilòmetres al nord. Durant els següents quatre segles, el regne es va expandir per convertir-se en la nació de Siam, amb unes fronteres que coincideixen aproximadament amb les fronteres de la Tailàndia moderna, excepte en el nord, on hi havia el Regne de Lanna. Ayutthaya estava oberta al comerç estranger, ja sigui xinès, hindú, japonès o persa, i posteriorment establí relacions comercials amb els europeus –portuguesos, espanyols, holandesos, britànics i francesos–, permetent-los establir poblacions fora dels murs de la ciutat. La cort del rei Narai (1656-1688) va crear bons contactes amb la cort del rei Lluís XIV de França, els ambaixadors del qual van comparar la ciutat en grandària i riquesa amb París. Cap el 1550, els vassalls del regne incloïen algunes ciutats estat a la península de Malàisia com Sukhothai, Lan Na i parts de Birmània i Cambodja. En fonts estrangeres, Ayutthaya era anomenat Siam, però molts documents mostren que la gent d'Ayutthaya es consideraven "tais", i el seu regne era Krung Tai (กรุง ไท) que significa "país Tai" (กรุง | ไท).
Resum històric miniatura|Cap de Buda envoltada per una figuera en Wat Mahatat, parc històric de Ayutthaya. Després que el rei Kraisornrat de Lopburi morís sense hereu aparent, el rei de Phraek Siracha (actual Sankhaburi), que era l'avi del primer rei d'Ayutthaya, U'Tong, es va fer càrrec del tron. Després de la seva mort l'any 1319, tant Lopburi com la ciutat de Sena Ratchanakhon van ser considerades herències reials per a la seva filla, que més tard la va passar al seu fill, U'Tong. En 1350, per fugir de l'amenaça d'una epidèmia, es traslladà al sud, als rics camps de la conca del riu Chao Phraya. En una illa del riu, va fundar la nova capital, a la qual va anomenar Ayutthaya, en referència a Ayodhya en el nord de l'Índia, la ciutat de l'heroi tailandès del Ramakien, adaptació de l'epopeia hindú del Ramayana. U'Tong va prendre el nom de Ramathibodi I (1350-60). L'estat de Siam, establert a Ayutthaya, a la vall del riu , es va formar al voltant del regne de Lopburi, que va ser absorbit. El 1352 Angkor va ser atacada per Ayutthaya en un intent fallit de prendre la capital. El seu creixement va continuar per la zona sud del centre de gravetat dels pobles de parla tailandesa.
El 1360 va declarar el budisme theravada com a religió oficial i va fer arribar membres d'una sangha, una comunitat monàstica budista, des de Ceilan per establir noves ordes religioses i propagar la fe entre els seus súbdits. També va recopilar un codi legal, basat en els Dharmashastra (un text legal hindú) i els costums tailandesos que va ser la base de la legislació real. Redactat en pali, un idioma indoari proper al sànscrit idioma de les escriptures del budisme Theravada. El codi reial de Rāmadhipati, complementat amb decrets reals, va quedar vigent fins a finals del .
A la fi del segle XIV es considerava Ayutthaya com l'estat més fort del sud-est d'Àsia, però insuficient per dominar la regió. L'últim any del seu regnat, Rāmadhipati va conquerir Angkor, en el primer de molts atacs reeixits a la capital khmer. Aquesta política estava dirigida a assegurar la frontera oriental d'Ayutthaya, avançant-se als interessos vietnamites en el territori khmer. L'Imperi Khmer, per la seva feblesa, va estar periòdicament sotmès al senyoriu d'Ayutthaya, però els intents de mantenir el control sobre Angkor van ser frustrats repetidament. Les tropes tailandeses eren sovint desviades a suprimir rebel·lions a Sukhothai o en campanya contra Chiang Mai, on s'aturà l'expansió Ayutthaya. Finalment Ayutthaya va conquistar el territori que pertanyia a Sukhothai, i l'any després de la mort de Rāmadhipati, el seu regne va ser reconegut com a legítim successor de Sukhothai per la nova dinastia xinesa, els Ming.
El regne d'Ayutthaya no era un sol estat unificat, sinó una trama de principats amb govern propi i províncies que tributaven i eren lleials al rei d'Ayutthaya sota el sistema mandala. Aquests estats eren governats per membres de la família reial però tenien els seus propis exèrcits i es feien la guerra entre ells. El rei havia d'estar atent per prevenir aliances de prínceps en contra seva o aliances amb els enemics d'Ayutthaya. Sempre que la successió estava en disputa, els governadors principescos reunien les seves forces i es traslladaven a la capital per mostrar els seus mèrits i comunicar les seves peticions. miniatura|Ruïnes de l'antiga ciutat de Ayutthaya, després de la invasió birmana. Durant gran part del , les iniciatives del regne d'Ayutthaya estaven dirigides cap a la península de Malaca, on el gran port comercial de Malaca impugnava els seus reclams de sobirania. A començaments del segle, Malaca i altres estats malais al sud de Tambralinga s'havien fet musulmans i posteriorment l'islam fou un símbol d'unió malaia contra els tailandesos. Encara que Ayutthaya no va aconseguir sotmetre l'estat de Malaca, va obtenir el lucratiu control del comerç en l'istme, que va atreure comerciants xinesos de mercaderies per a mercats de luxe a la Xina.
El 1767 Birmània va envair Siam i va destruir la ciutat d'Ayutthaya completament i això va acabar amb una era d'una orgullosa Siam.} Aquesta invasió de la veïna Birmània, la nació més poderosa del sud-est d'Àsia aleshores, va ser una de tantes al llarg de la història.
Tipus de monarquia Els governants tailandesos eren monarques absoluts amb una funció parcialment religiosa. Derivaven la seva autoritat de qualitats ideals que es deia que tenien. El rei era el model moral, que personificava la virtut del seu poble i el seu país vivia en pau i prosperava per les seves accions meritòries. A Sukhothai, on es deia que Ramkhamhaeng sentia les peticions de qualsevol súbdit que tocava la campana de la porta del palau, el rei era reverenciat pel seu poble com un pare. Però l'aspecte paternal del regnat va desaparèixer a Ayutthaya, on sota la influència khmer, la monarquia es va amagar darrere d'una muralla de tabús i rituals. El rei era considerat chakkraphat, el terme sànscrit-pali de príncep universal que basant-se en la llei feia que tot girés al seu voltant. Així com el déu hindú Shiva era el “senyor de l'univers”, el rei tailandès es va convertir per analogia en el “senyor de la terra”, diferent dels seus súbdits en el seu aspecte i orientació. Segons l'elaborada etiqueta de la cort, s'usava fins i tot un idioma especial, el Phasa Ratchasap (Rājāśabda) o "llenguatge reial", per parlar amb la reialesa o parlar d'ella.
El rei era, en última instància, reconegut com l'encarnació terrenal de Shiva, o devaraja (“rei diví” en sànscrit), i era objecte d'un culte polític-religiós dirigit pel cos de bramans reals que eren part del seguici budista de la cort. Dins la simbologia budista, el devaraja era un bodhisattva, és a dir, una persona que ha aconseguit la il·luminació i que, per compassió, renuncia al nirvana i així poder ajudar els altres. La creença en el regnat diví va prevaler fins al , encara que aleshores les seves implicacions religioses tenien ja una importància més limitada. L'Abbé de Choisy (França) que va viatjar a Ayutthaya el 1685 va escriure que “el rei té el poder absolut. Ell és veritablement el déu dels siamesos: ningú gosa dir el seu nom”. Un altre escriptor del , l'holandès Van Vliet, deia que el rei de Siam era honrat i adorat pels seus súbdits més que un déu.
Una de les nombroses innovacions institucionals del rei Trailok (1448-1488) va ser crear el càrrec de uparaja, o hereu forçós, que normalment era el fill gran del rei o un germà directe. Aquest fou un intent de regularitzar la successió al tron, una gesta per a una dinastia polígama. En la pràctica, es produïa un conflicte inherent entre el rei i l'uparaja i sovint les successions eren disputades.
Desenvolupament social i polític El rei estava al capdavant d'una jerarquia política i social altament estratificada que s'estenia per tota la societat. Per a la societat Ayutthaya la base de l'organització era la comunitat composta de grans famílies. Generalment el cap electe portava a terme els projectes comuns. Els títols de la terra estaven en mans del cap i a nom de la comunitat, encara que els camperols amb propietat podien usar la terra sempre que la conreessin.
Amb abundants reserves de terra cultivable, la viabilitat de l'estat depenia de l'adquisició i control de suficients recursos humans per al conreu i la defensa militar. L'espectacular ascens Ayutthaya havia requerit de guerres constants i el resultat de les batalles generalment depenia de la grandària dels exèrcits, ja que cap dels participants posseïa un avantatge tecnològic. Després de cada campanya victoriosa, el regne d'Ayutthaya traslladava una quantitat d'individus del territori conquerit al seu territori, on eren assimilats i afegits com a mà d'obra.
Els serfs: Phrai, phrai luang i nai Cada home lliure havia de registrar-se com a serf o phrai amb el senyor local o nai, per a fer el servei militar o un treball obligatori en obres públiques i dins les terres de l'oficial a qui era assignat. El phrai podia també complir amb la seva obligació de treballar pagant un impost. Si ell considerava que el treball forçat pel seu nai era inadequat, podia vendre's com a esclau a un altre nai, qui llavors pagava una suma al govern en compensació pel treball obligatori perdut. Fins a un terç de la mà d'obra disponible al estava composta de phrai.
La riquesa, l'estatus i la influència política estaven interrelacionats. El rei assignava camps d'arròs a governadors, comandants militars i oficials de la cort en compensació pels serveis a la corona, seguint el sistema sakdi na. La grandària de la parcel·la d'un oficial es determinava segons el nombre de treballadors que tenia. La quantitat de mà d'obra que un nai podia comandar determinava el seu estatus respecte a altres segons la jerarquia i la riquesa. En l'escala jeràrquica a dalt de tot hi havia el rei, qui tenia la major quantitat de terres i comandava la major quantitat de phrai, que es deien phrai luang (serfs real); aquests pagaven impostos, servien dins l'exèrcit reial i treballaven en les terres de la corona. El rei Trailok va establir parcel·les definitives i phrai per als oficials reals en cada graó de la jerarquia, determinant l'estructura social del país fins al , amb la introducció de salaris per a oficials del govern.
Els xinesos, hindús i birmans Els xinesos i el cos de monjos budistes, anomenat shangha –al qual podien unir-se tota classe d'individus siamesos–, estaven en part fora d'aquest sistema. Els monestirs budistes o wats, es van convertir en centres d'educació i cultura siamesa, mentre que en aquest període els xinesos començaven a establir-se a Siam i en poc temps van començar a prendre control de l'economia del país: un altre vell problema social. Els xinesos no estaven obligats a registrar-se per al treball obligatori, per la qual cosa eren lliures de viatjar pel regne i dedicar-se al comerç. Cap al , els xinesos controlaven el comerç interior d'Ayutthaya i havien aconseguit llocs importants en el servei civil i militar. La major part d'aquests homes tenien dones tailandeses per esposes, perquè poques dones deixaven Xina per acompanyar als homes.
Rāmadhipati I va ser responsable de la redacció del Dharmashastra, un codi legal basat en fonts hindús i tradicions tailandeses. El Dharmashastra va seguir sent part de la llei tailandesa fins ben entrat el . Es va introduir una burocràcia basada en la jerarquia d'oficials de rang i títol i la societat es va organitzar d'una manera que recordava al sistema de castes d'Índia, encara que no tan estricte.