miniatura|Escut d'Espanya que durant el franquisme incorpora la cartel·la amb el lema «Una Grande Libre», juntament amb altres motius heràldics que s'afegeixen als de l'escut tradicional d'Espanya (armes de Castella, Lleó, Aragó, Navarra i Granada, i les Columnes d'Hèrcules amb la cartela Plus ultra) uns altres presos de l'escut dels Reis Catòlics: l'àguila de Sant Joan i el jou i les fletxes que també va prendre la Falange (els reis els havien adoptat per coincidir amb les inicials de Ysabel i Fernando). La simbologia del franquisme és el conjunt de símbols que es van utilitzar com a referent icònic per identificar visualment el règim franquista i les persones i institucions que s'identificaven amb ell, i marcar l'apropiació simbòlica de llocs emblemàtics, molts d'ells utilitzats com a espais de la memòria. Es va utilitzar massivament, seguint les modernes tècniques de propaganda per aconseguir una presència aclaparant en tots els àmbits públics i privats: banderes, escuts, efígies, monuments, segells, medalles, insígnies, uniformes i distintius de totes les classes. Fins i tot els seients dels transports públics eren objecte d'apropiació simbòlica per perpetuar el record de la Gloriosa Croada: un cartell que indicava Reservat per a cavallers mutilats.
L'absència de legitimitat democràtica del règim de Franco va impulsar la cerca de legitimitats alternatives de tall carismàtic, d'acord amb el feixisme italià o el nazisme alemany. L'absència de crítica interna (prohibida l'oposició i hàbilment gestionats pel Generalísimo els contrapesos entre les diferents famílies del règim), va produir des de ben aviat un veritable culte a la personalitat del Cabdill.
La parafernàlia simbòlica del franquisme es va originar durant la Guerra Civil (1936-1939), després de la seva exaltació a la prefectura de l'Estat, adoptant en bona part la desenvolupada en els anys anteriors per Falange Espanyola de les JONS, a la qual es va sumar la dels tradicionalistes o carlistes, i la pròpia de l'Exèrcit (sobretot d'alguns cossos particularment vinculats a Franco, com la Legió Espanyola). De fet, el partit únic creat per la fusió de falangistes i tradicionalistes, la Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista (FET i de les JONS), més coneguda com a Moviment Nacional, va ser dotat amb un uniforme que sumava a la camisa blava falangista, la boina vermella carlista i els carruatges militars (que ja s'utilitzaven amb anterioritat, marcant el caràcter paramilitar de la Falange); també incloïa una corbata negra com a dol per José Antonio. Va continuar utilitzant-se durant tot el període de la dictadura de Franco.Entre varias imágenes, aparece una de Franco con uniforme de Falange, y otra de Serrano Súñer con el emblema del yugo y las flechas en su chaqueta blanca (que llevaban los Consejeros del Movimiento). Portal Fuenterrebollo
Malgrat la retirada d'alguns d'aquests símbols en els primers anys de la transició —de forma destacada els grans emblemes del jou i les fletxes de l'emblemàtica Casa Sindical (torre de maons construïda en estil racionalista davant del Museu del Prado) i de la seu central del Movimiento al carrer Alcalá de Madrid o la recuperació del nom de carrers (per exemple, a Madrid, la Gran Via, fins llavors avinguda de José Antonio, o el passeig de la Castellana, fins llavors avinguda del Generalísimo)— molts d'ells van romandre, i en part la simbologia franquista segueix present avui dia, més de quaranta anys després de la mort de Franco.Sergio Argul «Lugares de memoria y transición española.» : La llei denominada Llei de Memòria Històrica, aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 d'octubre de 2007, estableix la retirada d'aquests símbols, obligant-la a les institucions públiques, i privant d'ajudes públiques a les institucions privades que no les retirin. Va ser objecte de particular redacció el referent als símbols que puguin afectar l'Església catòlica, introduint-se una salvaguarda per raons religioses, al costat de la qual exceptua als monuments amb valor artístic.
Banderes i emblemes: l'«escut de l'àguila» miniatura|Reproducció del model d'escut anomenat «abreujat» de l'Espanya franquista. Es tractava d'una versió simplificada de l'escut d'armes oficialment aprovat en 1938 per facilitar les impressions amb finalitats burocràtiques, convertint-se per la seva difusió en segells, bitllets de loteria, documents d'identitat i ornamentació arquitectònica, en una de les versions més popularitzades de l'anomenat «escut de l'Àguila».Andoni Esparza Leibar, El Escusón (y algunas reflexiones sobre la España eterna), Emblemata, 12 (2006), p. 231-274 Durant el cop d'estat de juliol de 1936, la majoria de les forces militars revoltades van usar la bandera de la República amb l'escut d'armes vigent, és a dir, la bandera «tricolor» amb l'escut de la corona mural, que eren els aprovats per la Constitució espanyola de 1931. No obstant això, els revoltats aviat van advertir en el terreny operacional la confusió que es creava a l'hora de distingir les seves unitats de les del bàndol governamental, especialment en els combats aeris i navals. D'altra banda, dins de l'heterogeneïtat de famílies polítiques del bàndol revoltat, els tradicionalistes i requetès a Navarra van demandar anar als fronts amb banderes «vermelles i gualdes» o bé, amb blanques en les quals brodaven aspes vermelles, anomenades de borgoña o de Sant Andrés, incloent una diversitat d'emblemes entre els quals hi havia una mescla de simbologia monàrquica i religiosa, aquesta última particularment dirigida cap al culte del Sagrat Cor. El govern de la Junta de Defensa Nacional va resoldre aquesta situació quant al capítol de banderes, mitjançant el Decret de 29 d'agost de 1936, signat pel general Miguel Cabanellas Ferrer, que restablia la bandera vermella i groga. Curiosament, no es va fer referència ni a les dimensions ni a l'escut, de manera que les forces revoltades van usar una multitud d'escuts diferents. Per resoldre aquesta situació, la Junta va completar el Decret amb l'Ordre del 13 de setembre de 1936, signada pel coronel Federico Montaner, per la qual s'establia que les formes i dimensions de les banderes de les unitats de l'Exèrcit fossin les mateixes d'abans de la proclamació de la República i que l'escut fos el republicà. Finalment, i després de considerar les pretensions de la llavors influent Falange, un nou disseny per a l'escut va ser formalment descrit i regulat pel Decret núm. 470 de 2 de febrer de 1938 signat pel general Franco.(Esparza Leiba 2006, 231-274) miniatura|Bitllet del bàndol nacional amb data d'octubre de 1937 que mostra l'escut del regnat d'Alfons XIII. L'escut llavors representatiu del bàndol revoltat i de la seva ideologia, popularitzat com l'«escut de l'àguila», seria imposat al final del conflicte com a escut nacional d'Espanya vigent, fins i tot després d'alguns lleugers retocs tècnics aprovats l'any 1945, no solament durant el període del règim franquista pròpiament, sinó també durant el període de la Transició democràtica fins a 1981, si bé que amb certes modificacions de valor simbòlic aprovades l'any 1977.
Per expressa voluntat del govern franquista, el disseny de l'escut va suposar una novetat pel que fa a la tradicional configuració per a l'escut nacional des de 1868, moment a partir del qual, les armes d'Espanya com a Estat van deixar d'estar associades a les de la dinastia regnant, sense perjudici d'usar els elements bàsics d'aquesta com era el quarterat amb els blasons de Castella, Lleó, Aragó i Navarra i entat en punta amb el de Granada, amb la inclusió d'altres elements heràldics històrics als quals es va conferir una diferent simbologia:L'Àguila present en l'escut de Franco no és un símbol original del règim, sinó que era ja utilitzat en les armes dels Reis Catòlics. Aquesta era l'Àguila de Sant Joan que Isabel la Catòlica va incorporar com a suport a l'escut per la devoció a l'evangelista amb la qual la sobirana va afegir el lema sub umbra alarum tuarum protege nos («protegeix-nos sota l'ombra de les teves ales»). Fins i tot es va fer coronar reina de Castella el dia de la seva festivitat. Es va utilitzar una heràldica semblant a l'usada pels Reis Catòlics, substituint les armes d'Aragó-Sicília per les de Navarra, es van afegir les Columnes d'Hèrcules i la divisa Una, Grande y Libre.
El Jou, el Feix i el nus gordià miniatura|Escut d'armes dels Reis Catòlics a partir de 1492, amb l'Àguila de Sant Joan, el Jou, el Feix de fletxes i el nus gordià.
Origen En la tradició heràldica espanyola, el jou, amb el nus gordià i el lema Tanto Monta, com a divisa de Fernando i el feix de fletxes, divisa d'Isabel, van ser elements que, juntament amb el ram de magranes van conformar la divisa personal més difosa dels Reis Catòlics, tal com va ser plasmada en el cançoner de Pedro Marcuello. Aquesta divisa va ser incorporada a la combinació de les armes familiars de tots dos esposos a partir de 1475, segons es va pactar en les capitulacions de l'anomenada Concòrdia de Segòvia i de la qual una representació gràfica de l'escut que identificaria la reunió dels dos regnes més importants de la península, és la imatge de l'escut més antiga conservada.Cancionero de Pedro Marcuello, ed. por J.M. Blecua, Zaragoza, 1987, versos 6-8 del fol. 7v. y 35-39 del fol.2original en el AHN, reproducida por Vicente Vignau, «Copia de una carta anónima referente a los Reyes Católicos dirigida al abad de Poblet.» En Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1897, págs. 315-316. Segons (, p. ) el significat de la divisa era en aquells dies de caràcter galant, formant un joc mutu simbòlic fundat en les inicials dels noms de tots dos esposos, seguint un costum de l'època pel qual cada cònjuge utilitzava les inicials del seu corresponent en la signatura dels documents, tal com ho van declarar els mateixos reis l'any 1497 mitjançant l'ordenança que regulava el gravat de les monedes de plata, amb un significat genuí d'igualtat de tots dos sobirans.Una altra divisa equivalent, però de difusió molt més limitada, fou la de la planta del fonoll, com recorda el cançoner de Marcuello:
Atribuïts en el seu conjunt erròniament a Antonio de Nebrija, a qui segons Menéndez Pidal només li correspondria la creació del lema Tanto Monta, la seva interpretació ha estat objecte de diverses conjectures per diferents autors molts dels quals es refereixen a explicacions fantàstiques o llegendes infundades. Pròpia del Rei era la divisa del nus gordià, d'arrelament en la corona d'Aragó, i que es disposava perpendicularment al jou, com així apareix en el cançoner de Marcuello o en els entramats del Palau de la Aljafería de Saragossa, però que a Castella va causar confusió i va ser associat a les corretges del jou. Les fletxes, per la seva banda, van ser representades en un nombre variable, però sempre apuntant cap avall. Amb el temps aquesta divisa pròpia dels Reis Catòlics com a esposos es va difondre a altres composicions heràldiques, sent adoptada en alguna de les seves variants com a part dels emblemes no solament de viles i ciutats, com per exemple Ronda, Marbella o Màlaga, sinó també d'Estats com Puerto Rico o els Països Baixos.González Iglesias, Juan Antonio. «El humanista y los príncipes: Antonio de Nebrija, inventor de las empresas heráldicas de los Reyes Católicos.» En Antonio Nebrija, Edad Media y Renacimiento. Ed. Universidad de Salamanca, Salamanca, 1994,
Emblema de la Falange miniatura|Bandera de FE-JONS (durant el franquisme, FET-JONS), amb el jou i el feix de fletxes. El color negre fa referència a la pólvora i el vermell a la sang.