El Dia de la Terra (en àrab, يوم الأرض, Yawm al-Ard; en hebreu: יוֹם הַאֲדָמָה: יוֹם הַאֲדָמָה, Yom HaAdama), commemorat anualment el 30 de març, és la diada en què el poble palestí commemora els esdeveniments que van tenir lloc el 30 de març de 1976 quan, en resposta a l'anunci del govern d'Israel d'un pla per a expropiar gran quantitat de terra de propietat palestina per dedicar-la a nous assentaments jueus, es van organitzar una vaga general i nombroses manifestacions a les ciutats de majoria palestina d'Israel, des de Galilea fins al Nègueb. En els consegüents enfrontaments entre manifestants palestins, d'una banda, i exèrcit i policia israelians, per una altra, sis ciutadans desarmats van ser assassinats, un centenar va resultar ferit i diversos centenars més van acabar detinguts.
Els estudis sobre el conflicte palestí-israelià concedeixen al Dia de la Terra un paper central en la lluita per la terra i en la relació dels ciutadans israelians d'origen palestí amb el mateix Estat d'Israel i els seus polítics. Cal destacar que va ser la primera vegada des de 1948 que els palestins d'Israel van organitzar una resposta a les polítiques israelianes com a col·lectiu nacional palestí unit. Des de llavors, aquesta diada s'ha convertit en un important dia de commemoració anual al calendari polític palestí, commemorat no només per ciutadans israelians d'origen palestí sinó també per palestins de tot el món.
Context miniatura|Camperols palestins (fellahat) de Battir, un llogaret entre Jerusalem i Betlem, portant els seus productes al mercat (1910) El poble palestí ha estat un poble tradicionalment agrari; el 75% vivia de la terra abans de l'establiment de l'estat d'Israel. Després de l'expulsió o fugida d'uns dos terços (més de 700.000 persones) de la població palestina de les seves terres com a resultat de l'embranzida de les tropes jueves a la Guerra àrab-israeliana de 1948, i després de la negativa d'Israel a concedir-los el dret de tornada, la terra va continuar jugant un paper clau a les vides dels aproximadament 156.000 palestins que van romandre dins del naixent Estat d'Israel, servint com a font d'identitat comunal, d'honor, i com un propòsit clar a mantenir.
L'any 1950 el govern israelià va adoptar la Llei del Retorn per a facilitar la immigració jueva a Israel i l'absorció de refugiats jueus tant provinents de diferents punts de l'Europa post-Segona Guerra Mundial com dels estats àrabs circumdants. La Llei de Propietat Absent, promulgada per Israel al març de 1950, va transferir els drets de propietat d'aquells palestins declarats «absents», fugits durant la guerra i als quals se'ls negava la possibilitat de tornar, a un organisme governamental denominat Custodi de la Propietat Absent. També es va utilitzar per confiscar les terres dels palestins que, sent ja ciutadans israelians, «estan presents dins de l'estat, però encara estan classificats per la llei com a absents». El nombre dels denominats "presents-absents" (palestins que van resultar desplaçats interns pel conflicte) es va xifrar, a data de 2001, en uns 200.000, entorn del 18% del total d'1.200.000 ciutadans israelians d'origen palestí d'aquell any. L'investigador Salman Abu Sitta calculà que, entre 1948 i 2003, més de 1.000 quilòmetres quadrats de terres amb propietat privada palestina van ser expropiades per l'Estat d'Israel (de presents-absents i altres tipus).
Segons el geògraf Oren Yiftachel, abans de mitjans de la dècada de 1970, les protestes públiques contra les pràctiques i les polítiques de l'Estat d'Israel entre els ciutadans d'origen palestí van ser més aviat escasses, principalment com a conseqüència d'una combinació de factors que inclouen la llei marcial (tots els ciutadans palestins d'Israel van estar regits per una administració militar fins a 1966), la pobresa, l'aïllament, la fragmentació de les comunitats i la seva situació perifèrica en el nou estat israelià. Les protestes desenvolupades contra les expropiacions de terres i les restriccions a les quals es veien subjectes els ciutadans israelians d'origen palestí a causa de la llei marcial (entre 1948 i 1966) han estat descrites pel periodista Shany Payes com a «esporàdiques» i «limitades», a causa de les restriccions en els drets a la llibertat de moviment, d'expressió i de reunió que van caracteritzar aquell període. El moviment polític La Terra (Al-Ard) es va mantenir actiu durant una dècada però va ser declarat il·legal el 1964; a part d'aquest moviment, les principals protestes contra el govern van tenir lloc el Primer de Maig i a càrrec del partit comunista.
Causes directes miniatura|Vista d'Arraba des de la carretera que porta fins a la seva frontera nord. El 1976, el govern d'Israel va declarar la seva intenció d'expropiar terres a Galilea per a ús oficial, la qual cosa afectava un total aproximat de 20.000 dúnams (uns 20 quilòmetres quadrats) entre els pobles de majoria palestina de Sakhnin i Arraba, de les quals uns 6.300 dúnams eren de propietat privada palestina. L'11 de març de 1976 el govern va publicar el pla d'expropiació.
Yiftachel escriu que la confiscació de terres i l'expansió dels assentaments jueus al nord de Galilea formaven part d'una estratègia governamental de judeïtzació de Galilea que, al seu torn, constituïa una resposta i una causa de la resistència palestina, i que culminaria amb els esdeveniments commemorats pel Dia de la Terra. Segons Nayef Hawatmeh, dirigent del Front Democràtic per a l'Alliberament de Palestina (FDLP), els terrenys expropiats s'usarien per a construir «[…] vuit ciutats industrials jueves, en compliment de l'anomenat Pla de Desenvolupament de Galilea de 1975. Lloant aquest pla, el Ministeri d'Agricultura va declarar obertament que el seu principal objectiu era alterar la naturalesa demogràfica de Galilea per a crear una majoria jueva a la zona». L'any 2016, Orly Halpern, periodista del The Jerusalem Post, va afirmar que les terres van ser confiscades pel govern per motius de seguretat, i que posteriorment es van usar per a construir un camp d'entrenament militar així com nous assentaments jueus.
Yifat Holzman-Gazit situa l'anunci de confiscacions de 1976 en el marc d'un pla més gran concebut l'any 1975. Uns 1.900 dúnams de terrenys de propietat privada palestina es va expropiar per a expandir la ciutat jueva de Karmiel. A més, el pla preveia l'establiment entre 1977 i 1981 de 50 nous assentaments jueus coneguts com a mitzpim (en singular: mitzpe) amb unes 20 famílies cadascun. El pla pretenia situar aquests assentaments entre poblacions de majoria palestina a la Galilea central, afectant a uns 20.000 dúnams (uns 20 quilòmetres quadrats), un 30% dels quals serien expropiats a àrabs i un 15% a jueus, tenint la resta consideració de terreny estatal. David McDowall identifica la represa de les confiscacions de terra a Galilea i l'acceleració de les expropiacions de terra a Cisjordània a mitjan dècada de 1970 com el catalitzador immediat tant de les manifestacions del Dia de la Terra com de manifestacions similars que van tenir lloc durant aquella mateixa època a la Cisjordània ocupada. McDowall opina que «res va servir més per unir políticament a les dues comunitats palestines que la qüestió de la terra».
Protestes de 1976 La decisió del govern de confiscar terres de les dues ciutats àrab-israelianes va venir acompanyada de la declaració de toc de queda a les localitats de Sakhnin, Arraba, Deir Hanna, Tur'an, Tamra, i Kabul, que es va fer efectiu des de les 17 hores del 29 de març de 1976. Dirigents palestins locals del Partit Comunista Israelià (Rakah), com Tawfiq Zayyad, que també va ser alcalde de Natzaret, van respondre a l'anunci convocant un dia de protestes i una vaga general pel 30 de març. El 18 de març, els líders dels consells palestins locals i membres del Partit Laborista Israelià es van trobar a Shefa-Amr i van decidir no donar suport al dia de protestes. Quan les notícies d'aquesta decisió es van fer públiques, es va originar ràpidament una manifestació a les portes dels edificis municipals que va ser dispersada amb gasos lacrimògens. El govern va declarar il·legals totes les manifestacions i va amenaçar d'acomiadar als "agitadors" dels seus llocs de treball, com per exemple als professors que animessin al seu alumnat a participar-hi. No obstant això, les amenaces no van servir de gaire, i multitud de professors van fer crida als seus alumnats a unir-se a la vaga general i a les manifestacions que va tenir lloc per les ciutats de majoria palestina d'Israel, des de Galilea al nord fins al Nègueb al sud. També es van realitzar vagues solidàries gairebé simultàniament a Cisjordània, a la Franja de Gaza i a la majoria dels camps de refugiats palestins del Líban.
Aquell dia van tenir lloc actes sense precedents a la història d'Israel. Segons la International Jewish Peace Union, «per prevenir incidents dins d'Israel en motiu del Dia de la Terra, es van desplegar a Galilea aproximadament 4.000 policies, inclosa una unitat tàctica aerotransportada per helicòpter i unitats de l'exèrcit».International Jewish Peace Union (IJPU), 1987, pàg. 26. Durant les protestes, quatre manifestants desarmats van ser assassinats per l'exèrcit israelià i dos més per la policia. Nahla Abdo i Ronit Lentin van comentar que tres dels morts van ser dones i que «es va permetre que l'exèrcit conduís tancs i vehicles blindats per carreteres sense asfaltar de diversos pobles de Galilea». Uns 100 ciutadans israelians d'origen palestí van resultar ferits i centenars més van ser arrestats.
Reaccions Un document del govern israelià de 2003 indica que: «les personalitats públiques àrabs van intentar limitar les protestes, però van perdre el control dels esdeveniments. Els manifestants van cremar pneumàtics, van bloquejar carreteres i van llançar pedres i còctels Molotov». Baruch Kimmerling i Joel S. Migdal comparen els successos del Dia de la Terra de 1976 amb la massacre de Kafr Qasim de 1956, en la qual l'exèrcit israelià va metrallar a dotzenes de ciutadans d'aquesta localitat israeliana d'origen palestí, amb resultat de 48 morts i 13 ferits. Segons aquests autors, en el Dia de la Terra, els palestins d'Israel van exhibir una «[…] gosadia, confiança i conscienciació política totalment absent el 1956; aquesta vegada els ciutadans àrabs no van ser passius i submisos. Més aviat al contrari, van iniciar i van coordinar l'activitat política a nivell nacional, responent a la brutalitat policial amb la seva pròpia violència».
Impacte miniatura|Joves palestins ballant una dabka a la Franja de Gaza la diada de 2009. Durant els esdeveniments del Dia de la Terra de 1976 va sorgir un nou sentiment d'orgull nacional entre la comunitat palestina, així com una sensació d'ira i de pena contra l'Estat d'Israel i la policia pels manifestants morts. Es va produir una ruptura entre els partits polítics àrabs, concretament entre el Partit Comunista Israelià (Rakah) i Fills de la Terra (Abnaa el-Balad). Compromès amb una solució de dos estats al conflicte palestí-israelià, els comunistes veien amb importants reserves la implicació dels palestins de Cisjordània. En canvi, el moviment cívic, que defensa l'establiment d'un sol i democràtic Estat de Palestina per a jueus, musulmans i cristians (la coneguda com a solució d'un sol estat), considerava els assumptes de la terra, la igualtat, els refugiats i l'ocupació com «un tot complet, integral i indivisible». Els comunistes van seguir compromesos amb la solució de dos estats, però es van veure abocat a mantenir un delicat equilibri, expressant més clarament la seva identitat palestina, per a entonar millor amb el nou sentiment comunitari. Per exemple, poc després del Dia de la Terra, Tawfiq Zayyad va declarar que, «d'ara en endavant no hi haurà comunitats ni grups religiosos sinó una sola minoria àrab, part de la nació palestina».