Riumar és una urbanització pertanyent al municipi català de Deltebre. Situat parcialment en la delimitació de zona marítima-terrestre (ZMT), està a tocar de la desembocadura del riu Ebre, a deu quilòmetres del centre urbà del municipi i és directament limítrof i envoltat del Parc Natural del Delta de l'Ebre.
Es tracta d'un nucli eminentment turístic de xalets, apartaments i segones residències d'estiueig construït durant el desenvolupisme franquista dels anys 1960 i per a eixa finalitat. Té un govern de descentralització propi dins del consistori de Deltebre —el Consell de Riumar— i, d'ençà de mitjan dècada del 2000, ha estat notori pels seus intents fallits en diverses ampliacions i propostes constructives de ports esportius i promocions residencials.
El seu futur ha centrat històricament un debat social i administratiu pel que fa a l'especulació urbanística i per la cronologia de molts anys sense la definició d'un document marc d'actuació en un dels ecosistemes més fràgils i protegits de Catalunya. Alhora, els diversos models de predicció del canvi climàtic preveuen que els fonaments dels seus edificis actuals quedaran irremeiablement inundats abans del 2050; es tracta d'una àrea amb una existència greument amenaçada per a mitjan segle de resultes de l'escalfament global. En aquesta línia, la incertesa que es puga convertir en un dels primers nuclis de tot el continent europeu a tornar-se inhabitable ha fet que des dels anys 2010 molts propietaris n'hagin posat en venda progressivament els terrenys i habitatges.
Història urbanística i mediambiental Origen, trama urbana i entorn ecològic El delta de l'Ebre és un entorn ecològic i geològic que ha sofrit una evolució molt heterogènia al llarg dels darrers segles. En el tingué lloc una acció antropogènica molt important per causa de la desforestació riu amunt, que provocà una consegüent erosió de sediments cap a la desembocadura —que havia romàs amb un delta molt menut des de feia milers d'anys. L'impacte humà continuà fins al , quan s'hi varen iniciar les primeres canalitzacions per a usos agraris; l'extensió deltaica continuà creixent, però de manera molt irregular i amb petites illes que sovint eren devorades per contínues riuades. No fou fins a mitjan i gairebé al tombant del que, amb una xarxa agrícola consolidada i els primers pantans, la configuració geomorfològica evolucionà prou com per parlar dels inicis del cap de Tortosa i de les platges del Fangar i de la Marquesa.
Precisament en eixa zona de dipòsits sedimentaris consolidada sobre la mar només a partir de les primeries del , els orígens de Riumar no es remunten fins a més de mig segle després, transcorreguda la primera dècada del franquisme. Després que a mitjan dècada dels 1950 l'Institut Nacional de Colonització construïra el Poble Nou del Delta (llavors batejat com a Villafranco del Delta) en terreny deltaic per promoure el seu projecte d'autarquia i de cultiu de l'arròs posteriors a la Guerra Civil espanyola, el decenni del 1960 la zona destacà pels projectes turistificadors del règim. La creació planificada de Riumar (llavors Riomar) durant eixos anys fou una estratègia econòmica per dur-hi entre 20.000 i 30.000 apartaments turístics al llarg de 375 hectàrees, tot i que finalment només s'hi construïren una cinquantena en situació no del tot legal. Així i tot, els interessos especulatius van propiciar que fora declarat com a Centre d'Interès Turístic Nacional espanyol l'any 1970.
El resultat d'eixa creació, provada com a altament destructiva de l'ecosistema de dunes i maresmes que hi havia fins llavors, fa que l'urbanisme de Riumar siga avui molt diferent del centre històric de Deltebre. Es tracta d'un entorn urbà descentralitzat, d'urbanisme ortogonal i lineal edificat majoritàriament amb xalets, habitatges unifamiliars i apartaments residencials destinats al sector turístic, sobretot durant els mesos d'estiu i freqüentat especialment per visitants de la resta de Catalunya, seguit de francesos i alemanys. L'economia municipal de tot Deltebre, per tant, s'ha fet depenent del sector terciari al llarg de les darreres dècades. miniatura|250x250px|Entorn del Delta de l'Ebre i el seu Parc Natural. Riumar s'albira com a urb consolidada a l'esquerra de la desembocadura i del Cap de Tortosa. L'entorn de la urbanització ha adquirit una gran transcendència mediambiental des de la segona meitat del . Des del 1986 i Passeig Marítim ençà, el traçat urbà limita immediatament amb el Parc Natural del Delta de l'Ebre i representa un espai crític com a zona d'especial protecció per a les aus i de la xarxa Natura 2000. Endemés, el delta s'ha constituït com un dels enclavaments més significatius com a zona humida al sud d'Europa, sota la distinció de Reserva de la Biosfera des del 2013.
De fet, un dels trets distintius de Riumar és l'hodonímia: el nomenclàtor dels carrers li atribueix a cadascun el nom de diferents espècies d'aus marines. A banda de les espècies d'ocells i de flora circumscrits dins el Parc Natural, dins de la urbanització, als marges dels seus camins i en la seua perifèria pendent d'actuació urbanística s'hi troben espècies botàniques del gènere Euphorbia (com ara la lleterola, E. serrata o E. exigua), la bleda borda, la cama-roja vera, la flor de nit, els morrons de canari, l'amarant deflex, la calcida blanca, cactus com Opuntia ficus-barbarica i espècies eminentment dunars o d'indrets sorrencs poc remoguts i halòfils com Carpobrotus edulis, l'herba gallinera, Polycarpon tetraphyllum, la centaura groga o el limoniastre. N'hi ha algunes que, d'arreu del Delta, són exclusivament localitzables dins els perímetres de la urbanització: la ruca, Eragrostis mexicana, Euphorbia marginata i el xereix Setaria verticillata.
Cronologia de projectes constructius de Riumar I a VI Tot i el seu entorn de màxima protecció ambiental, amb l'entrada del i un pacte polític de sociovergència per a la batllia, Riumar visqué un nou apogeu d'interés constructiu. Els plànols urbanístics del municipi, que havien estat regits per unes normes subsidiàries des del 1995, han arribat a projectar fins a sis possibles nous sectors pendents, de l'I al VI, a banda i banda de la urbanització i fins a la línia de mar. En la línia de molts altres macroprojectes als municipis veïns, l'any 2004 es presentà un nou pla de marina esportiva al sector III per a construir-hi fins a un miler més de cases adossades, un port esportiu i àdhuc un camp de golf en la zona des del límit sud-est del nucli fins al càmping de l'Aube. Nogensmenys, eixa proposta d'especulació immobiliària i urbanística fou desestimada a conseqüència de la tramitació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC).
A banda del PDUSC, el 2005 la Generalitat emeté des del llavors Departament de Política Territorial i Obres Públiques un segon PDSUC (PDSUC-2) que també restringí els sectors I i IV. A grans trets, el document alliberava pressió edificativa a la façana marítima, reduïa la quantitat i la densitat constructiva i exigia alliberar un dels eixaucs del regadiu (lo Desaigüe del Bufon). Tot i així, des de l'ajuntament deltebrenc s'insistí que es volia negociar per a construir-hi 700 habitatges pel cap baix.
Poc més tard, el 2007, el govern municipal volgué aprovar un Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) que incloïa les restriccions dels PDUSCs, però que insistia en la creació d'una marina recreativa per a 1.200 embarcacions i 760 habitatges al sector III. A més, també pretenia desenvolupar els sectors I i IV amb fins a 500 habitatges addicionals i instal·lacions hoteleres. La consecució de 3.400 signatures veïnals contra el POUM i un seguit d'irregularitats del comité redactor van aturar-ne l'aprovació final.
La presentació del Pla Territorial Parcial de les Terres de l'Ebre, que presentava canvis significatius com el creixement urbà només en terreny consolidat i més prevenció i blindatge de les zones inundables com ara específicament Riumar i l'entorn del càmping l'Aube, desfermà fortes crítiques de l'Ajuntament de Deltebre. La batllia deltebrenca creia que era una imposició administrativa de la Generalitat de Catalunya que limitava la seua expansió territorial i econòmica del municipi i que s'excedia de competències. Pel que fa a la resposta social, l'Associació de Veïns Delta presentà un total de 2.300 al·legacions sostingudes per 860 veïns.
Uns tres anys més tard, el 2011, l'Ajuntament tornà a afirmar que la revitalització turística de la zona era cabdal i que, malgrat les expectatives climàtiques d'un increment del nivell del mar de 15 centímetres, estava pendent d'un informe favorable de la Universitat de Cantàbria per a iniciar obres d'ampliació el 2012. Aquell estudi, amb mesures correctores, havia de permetre que es tramitara la construcció de 500.000 m² a les zones I i IV, amb noves imposicions d'usos de sòl i alçades d'edificabilitat concretes. En eixos dos sectors, la promotora Fomento Inmobiliario de Catalunya preveia que uns 17.500 m² foren d'usos hotelers, mentre que uns 125.000 m² ho foren per a pràcticament 500 habitatges. En el sector III, per altra banda, les constructores Delta Verd i Dintre Vila preveien 1.500 habitatges, dos recintes hotelers, un port esportiu de 400 amarradors i 1.500 m² per a locals comercials. I en el sector V, el ja consolidat i que dona nom a la urbanització com a tal, tenia pressupost d'1,8 milions d'euros per a operacions d'asfaltatge i de millora de les zones verdes i del subministrament d'aigua potable.
A mitjan 2013, la Comissió d'Urbanisme de les Terres de l'Ebre (CUTE) denegà l'aprovació dels plans parcials urbanístics, puix que no seguien els criteris necessaris per a prevenir els efectes del canvi climàtic: s'exigia endarrerir la línia constructiva fins a 200 metres terra endins i rebaixar de cinc a tres plantes les alçades en alguns punts. També s'obligava a alliberar fins a un 75% de l'espai en sectors lliures d'ús públic. Mentre que el Riumar I-IV abastava una superfície de 55,5 hectàrees a la franja oest (afectada pel PDUSC), els edificis haurien de concentrar-se al sud-est amb nou habitatges per hectàrea. I en la III, l'extensió del projecte seria de 36,2 ha entre el nucli residencial ja construït i el club nàutic.
El 2014, la Comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya rebutjà per majoria una moció d'Iniciativa per Catalunya Verds que sol·licitava l'aturada de la tramitació del pla parcial del sector III i que es revisara l'aprovació del pla parcial del sector IV. El març del 2015, el consistori licità l'execució d'obres i arranjaments d'urbanització de la zona V, però quedà sense efecte al cap de dos mesos i escaig.
Després d'una situació excepcional durant diversos anys sense POUM, regit per les normes del 1995 i els dos intents fallits d'aprovació el 2007 i el 2013, aquest document marc de planificació territorial fou finalment redactat pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Fou presentat als agents socials i econòmics el 2018 i aprovat en ple municipal l'any 2021. Aquesta nova planificació cercà de reutilitzar espais urbans infrautilitzats i concentrar la futura edificabilitat als nuclis històrics de la Cava i de Jesús i Maria, però no significà la renúncia en la construcció de més usos comercials, instal·lacions hoteleres a Riumar en les dècades vinents. Per altra banda, la previsió del Govern espanyol d'endarrerir la línia de la zona marítima-terrestre (ZMT) fins a 264 metres endins i en virtut d'un Pla de Protecció del delta de l'Ebre d'eixe mateix any, va ser qualificat pel Consell de Riumar com la fi i la «condemna a mort» del futur de la urbanització i se sumava a la tendència de venda de terrenys per part de molts propietaris en vista de la situació climàtica. L'actuació suposaria eliminar 94 habitatges i 120 propietats; podria comportar que els terrenys foren expropiats, malgrat que l'executiu estatal va desmentir-ho.