El cinema propagandístic és un gènere cinematogràfic que utilitza el llenguatge audiovisual amb la finalitat de promoure ideologies, valors o interessos polítics, socials o culturals. Sovint vinculat a contextos de conflicte, governs autoritaris o campanyes ideològiques, aquest tipus de cinema combina elements narratius i estètics per influir en l'opinió pública i mobilitzar la societat en favor d'una causa determinada. Al llarg de la història, ha estat una eina poderosa utilitzada per règims i moviments de diverses orientacions ideològiques, des de les democràcies fins a les dictadures.
Context Des de la prehistòria existeixen les històries i els contes, només cal veure les pintures rupestres que, de manera senzilla, són una petita narració per pregar que vagi bé la caça o per explicar un episodi amb algun animal. De fet podríem considerar que les pintures rupestres són un antecedent als còmics.
Amb els anys es van anar inventant narracions més complexes, des de contes com la Ventafocs o la Blancaneu fins a la pròpia Bíblia (en la qual molts creuen). El que és clar és que tots aquests contes intentaven donar-nos un missatge i ensenyar-nos alguna cosa. Per exemple, la caputxeta vermella té un missatge molt fort per prevenir als nens d'anar sols i per dir-los que han de fer cas als seus pares (quasi podem dir que representen un nen innocent i l'home desconegut que ofereix caramels). Fins i tot la Bíblia té un missatge molt fort darrere, per alguns és una manera d'ensenyar la benevolència de Déu i documentar les seves bones accions, per altres, era una manera de tenir al poble a ratlla en èpoques antigues. Els ensenyaven, a través dels diversos episodis bíblics, com havien de comportar-se i el que els passaria si es comportaven malament.
Amb la impremta els llibres es van fer molt més accessibles per la gent, i tots els missatges dels llibres també arribaven molt més. Per tant, l'aparició del cinema va suposar una nova manera de relatar històries, de manera molt accessible i fàcil. Tots els missatges que contenien els llibres van passar a estar al cinema, cosa que va suposar que aquest es convertís en una fortíssima arma per establir pràctiques culturals i idees en la gent.
Història Potser en un inici els directors no s'adonaven de la importància del cinema i de la forta arma ideològica que podia suposar, però amb els anys es vana anar adonant de la seva força i de la seva importància i vana anar millorant les seves tècniques per donar-li encara més força.
David Wark Griffith Va ser un director cinematogràfic estatunidenc considerat un dels pares del cinema modern i creador del llenguatge cinematogràfic. Va ser pioner en la utilització d'algunes tècniques com el primer pla o el flashback. Abans de Griffith, les pel·lícules eren curtes, anecdòtiques, en lloc de dramàtiques, i produïdes, interpretades i muntades amb pocs mitjans i poca qualitat. Es pot afirmar que va ser ell qui va establir les bases del llenguatge cinematogràfic amb uns recursos expressius com els canvis d'escala en els enquadraments dels plans, el fos-encadenat, l'establiment d'eixos entre plans, el flashback i molts altres que seran mundialment coneguts i utilitzats al llarg de tota la història del cinema fins als nostres dies.
Les seves pel·lícules tenen un clar component propagandístic i van marcar un precedent i una manera de fer en la història del cinema, no només a nivell tècnic, com ja hem esmentat més amunt, sinó també a nivell narratiu. Argumentalment les seves pel·lícules es fonamenten en idees maniquees, generant una clara distinció entre el bé i el mal. Griffith reflecteix la seva opinió moral tot etiquetant successos i personatges com a bons i dolents per tal d'establir un esquema dualista basat en parelles antònimes, pobre-ric, negre-blanc, dona-home... que com a rerefons tenen l'única divisió existent per a ell: heroi-malvat. Aquesta base moral maniquea, present al llarg de tota la seva obra, s'estabilitza culturalment en gairebé tota la producció cinematogràfica de la costa oest dels Estats Units que, en apoderar-se de l'hegemonia cultural del cinema occidental, l'exportarà en gran manera a la resta del món. miniatura|D.W.Griffith En alguns dels seus curts, seguint un tema edificant del moment, lluita contra l'alcoholisme com a What Drink Did (1909) o a The Day After (1909). També va dirigir alguns curts on intentava promoure el pensament religiós narrant històries d'homes que havien recuperat la fe perduda, The converts (1910), o dones que estan en el mal camí i son reconduïdes per sacerdots, To save her soul (1909).
A més de tot això, el llargmetratge més estudiat i criticat pel seu component propagandístic és The Birth of a Nation (El nacimiento de una nación, 1915), on narra els esdeveniments més importants de la història dels Estats Units, amb un fort component racista. En aquesta pel·lícula, Griffith menysprea la gent de color i arriba a glorificar la creació del Ku Klux Klan. Tot i així, és una obra de referència històrica, doncs és el primer llargmetratge (190 minuts) amb autèntica coherència argumental. Al 1916, va dirigir una altra pel·lícula que també ha passat a la història pel seu component ideològic, Intolerance, feta per esborrar les acusacions racistes sobre ell, on es narren diversos relats històrics injustos, simultàniament. En aquest film es crítica el despotisme i les injustícies de qualsevol tipus.
Cinema durant la primera guerra mundial En el moment en què va esclatar la Primera Guerra Mundial, el cinema tenia només uns vint anys d'història i estava en procés de canvi i descobriment. Estaven començant a sorgir les indústries nacionals i per primera vegada la guerra, i les seves atrocitats, eren gravades i retransmeses. La guerra va ser enregistrada en films i documentals que van servir com a propaganda, ja que l'audiovisual es va convertir en el mitjà de difusió més ràpid, a més a més no era necessari saber llegir ni ser un gran estudiós per entendre’l.
Durant la guerra, el cinema va patir grans canvis. L'hegemonia cinematogràfica va passar de França als Estats Units, que l'ha conservada fins avui en dia. A causa de la Gran Guerra va sorgir un nou gènere cinematogràfic, el bèl·lic, que ha passat a la història com un dels grans gèneres cinematogràfics en el qual es van anar formant grans tòpics argumentals que han arribat als nostres dies. A més, aquest gènere ha estat una gran eina propagandística al llarg de tota la història del cinema. Els directors han plasmat el seu enuig o la seva aprovació envers la guerra. Les pel·lícules es posicionaven, i es posicionen, en un bàndol o un altre i la seva arbitrarietat en la clàssica divisió entre bons i dolents era i és evident. Els governs van començar a utilitzar aquest nou gènere per produir pel·lícules que fomentessin els seus interessos i les seves i preferències envers la guerra. També es van utilitzar films i gravacions fetes durant les batalles per a adoctrinar i motivar els propis soldats.
Molts cineastes van crear cinema crític amb el conflicte bèl·lic a través de la sàtira, com Charles Chaplin a Shoulder Arms (1918), un film que tracta sobre un soldat que és entrenat i enviat al front. Allà actua de manera heroica i és recompensat, finalment és tot un somni. Alguns directors van utilitzar el drama per fer crítiques, com Abel Gance a J’accuse (1919), que tracta sobre dos homes, el marit d'una dona i l'amant d'aquesta, que es reuneixen en el front. Aquesta pel·lícula mostra només un exemple de les destrosses de la guerra, hi ha moltes en l'època que ho fan. També va haver moltes produccions posteriors reflectint les atrocitats i conseqüències de la guerra i les seves conseqüències com La gran desfilada (The Big Parade, 1925) de King Vidor, o Camins de glòria (Paths of Glory, 1957) de Stanley Kubrick, un dels films més famosos sobre el conflicte on el director narra, a través d'un film antibèl·lic, com l'exèrcit francès és derrotat estrepitosament en intentar aconseguir una zona estratègica i el general, un dels responsables de la missió, juntament amb un consell de guerra decideix agafar tres soldats a l'atzar, acusar-los de covards i condemnar-los a mort. Aquesta pel·lícula és una clara crítica als conflictes armats i, des del meu punt de vista, és també una clara crítica a l'organització jeràrquica i absolutista dels exèrcits.
D'altra banda, es van començar a popularitzar els documentals bèl·lics, que es van fer servir com a informatius per a les famílies que tenien membres en el front o ciutadans interessats en el conflicte. Aquests documentals també van servir per a què els bàndols es fessin propaganda per tal d'augmentar la moral de les tropes i per a manipular el pensament i l'opinió envers el conflicte.
Expressionisme alemany miniatura|Shoulder arms A l'inici de la Primera Guerra Mundial, el cinema alemany va decaure, però la situació es va estabilitzar bastant ràpid. El país començà a fer produccions cinematogràfiques, no només amb una finalitat lúdica, sinó també informativa. A l'inici, els militars alemanys no volien que es filmés gaire al front i hi havia molta censura d'imatges i de pel·lícules bèl·liques, però al 1917, després de veure l'èxit de les produccions propagandístiques dels aliats, funden la Bufa per a fer cine de campanya i propagandístic. A mesura que l'èxit d'aquest cinema creix, hi ha més pressupost per a millorar el prestigi del sector i la població es comença a evadir de la guerra amb cinema de ficció fet per elevar la moral. L'expressionisme va ser un moviment cultural sorgit a Alemanya a principis de segle plasmat en moltes arts. Va ser un moviment força heterogeni, basat en la defensa d'un art més personal i intuïtiu on predominava la visió interior de l'artista front la plasmació de la realitat. En el cinema, aquest moviment no va arribar fins a la fi de la Primera Guerra Mundial i es caracteritzà per utilitzar molts contrastos i clarobscurs, provocant una estètica tètrica. També hi destaca la utilització de grans decorats en lloc de paratges més reals. A través d'aquestes tècniques i moltes altres, intenten expressar sentiments i emocions per sobre de la realitat. Utilitzaven aquestes tècniques d'il·luminació, aquest decorats extrems i l'actuació sobrepassada dels actors per a suscitar en l'espectador un sentiment de por, misteri i suspens.
A través dels films expressionistes els autors van plasmar el reflex moral del desequilibri social i polític del moment, ja que en l'època de postguerra, Alemanya estava sumida en una forta crisis i hi havia molts canvis sociopolítics. Van utilitzar el cinema per fer una clara crítica a la situació de desequilibri i desconcert del moment. Molts autors van fer una reflexió sobre l'estat i el seu funcionament. També era molt freqüent mostrar la naturalesa dual de l'home i presentar a grans malvats, com poden ser dictadors, monstres o inorgànics que cobren vida com a Metropolis (Metròpolis, 1927) de Fritz Lang. En el cinema expressionista era quasi imprescindible la utilització de símbols per a traduir la mentalitat dels personatges, el seu estat d'ànim o les seves intencions. A través de la simbologia, els directors també suscitaven reaccions psíquiques de l'espectador que l'orientaven cap a uns ideals.