miniatura|Il·lustració de l'edició de Frankenstein de 1831 Frankenstein o el Prometeu modern (en anglès Frankenstein or The Modern Prometheus) és una novel·la escrita per Mary Shelley i emmarcada en la tradició de la novel·la romàntica i gòtica. La va començar a escriure quan tenia 18 anys, i la primera edició es va publicar anònimament el 1r de gener de 1818, quan en tenia 20, edició a partir de la qual Quim Monzó en feu la primera traducció al català el 1983. El nom de l'autora va aparèixer per primer cop a la segona edició, publicada el 1823.
El text explora temes com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida, així com l'audàcia de la humanitat en relació amb Déu. D'allí, el subtítol de l'obra: el protagonista intenta rivalitzar en poder amb déu, com una mena de Prometeu modern que arrabassa el foc sagrat de la vida a la divinitat. Hi ha qui afirma que va ser el primer text del gènere de ciència-ficció.
Se n'han fet diverses adaptacions al cinema, ja que el monstre ha esdevingut una icona de la cultura popular.
Argument Victor Frankenstein és un científic que, aclaparat pel dolor de la mort de la seva mare, investiga tècniques sobre com tornar a la vida els éssers. Crea un monstre, del qual fuig fastiguejat pel seu aspecte. El monstre intenta apropar-se als humans, que el rebutgen, i s'amaga al camp, on observa durant un any la vida d'una família i adquireix una mínima educació. Alhora, però, s'adona de com és de diferent de les persones i com mai l'acceptaran, motiu pel qual mata un parent del científic. Ell, quan se n'assabenta, va a buscar la seva criatura i mantenen un diàleg durant el qual el monstre es justifica i es lamenta de la seva solitud. Després li demana una companya com ell, a canvi de desaparèixer de la seva vida i no fer més mal. Víctor, però, no compleix la seva promesa per por de crear un altre monstre similar i comença una persecució mútua per donar-se mort (després que diversos estimats del científic siguin assassinats per la criatura). Al Pol Nord, Víctor mor de malaltia i el monstre se suïcida.
Personatges Victor Frankenstein, epònim de la novel·la, protagonista i narrador de la major part de la història. Durant els seus estudis a Ingolstadt, descobreix el secret de la vida i, en les profunditats d'un laboratori, crea un monstre horrible però intel·ligent. Immediatament sent fàstic per la seva creació i l'abandona, sense revelar la seva existència a ningú. Una sensació aclaparadora de culpa l'aclapara quan s'adona de la seva impotència per evitar que el seu «fill» propagui el terror i representi una amenaça per a la humanitat. Cornelius Agrippa, un alemany apassionat per les ciències ocultes i considerat un erudit esotèric. Als 13 anys, Victor va començar a interessar-se per les seves obres. El monstre, un gegant de vuit peus (aproximadament 2,44 metres), horrible però sensible i intel·ligent, intenta integrar-se a la comunitat humana, adquirint els seus hàbits i rituals mitjançant la imitació. Tanmateix, el seu aspecte grotesc i terrorífic repel·leix a tothom que coneix. Indignat per la seva solitud forçada i amargat per la negligència que pateix, busca venjança contra el seu creador i sembra el terror entre els que envolten aquest. Robert Walton, explorador de l'Àrctic, les cartes del qual serveixen d'introducció i conclusió a la novel·la. Durant el seu viatge cap al nord, es troba amb Victor a la deriva sobre el gel, el rescata i el cuida. És a ell a qui en Víctor confia la increïble història que segueix, relatada fidelment a les seves cartes a la seva germana, la senyora Margaret Saville, que va romandre a Anglaterra. Alphonse Frankenstein, pare de Victor, que dóna suport al seu fill fins al final, prodigant-li consells i ànims, li recorda constantment la importància dels llaços familiars. Elizabeth Lavenza, una òrfena no gaire més jove que en Víctor, va ser adoptada pels Frankenstein. Hi ha una variació entre les edicions pel que fa al seu veritable estatus: el 1818, es presenta com a cosina d'en Víctor, filla de la germana d'en Alphonse; el 1831, la mare d'en Víctor la rescata de la misèria d'una barraca italiana. És una mestressa de casa model que roman molt atenta al seu germà adoptiu. Henry Clerval, amic de la infància d'en Víctor, que el va cuidar durant una greu malaltia a Ingolstadt. Inicialment infeliç en la seva feina amb el seu pare, segueix el camí traçat per en Víctor i es dedica a la ciència. Al llarg de la novel·la, mostra un optimisme inquebrantable que contrasta fortament amb la tristesa del seu amic. És assassinat pel monstre, un crim del qual s'acusa el mateix Victor. Ernest Frankenstein, germà de Victor, sis anys més jove, serà l'últim membre supervivent de la família Frankenstein. William Frankenstein, el més joves dels germans de Victor, és el predilecte de la família Frankenstein. El monstre l'estrangularà al bosc prop de Ginebra per castigar Victor per abandonar-lo, un assassinat que exacerba la culpa de Victor. Justine Moritz, una noia jove també adoptada pels Frankenstein durant la infància de Victor, és acusada de l'assassinat de William, condemnada injustament i després executada. Caroline Beaufort, filla de Beaufort. Després de la mort del seu pare, és acollida per Alphonse Frankenstein, i més tard esdevé la seva esposa. Mor d'escarlatina després de ser infectada per Elizabeth just abans que Victor marxi de casa als disset anys per anar a Ingolstadt. Beaufort, negociant, amic del pare de Victor. De Lacey, una família de pagesos el patriarca de la qual és un vell cec que viu amb els seus fills, Felix i Agatha, i una desconeguda anomenada Safie. És observant-los a través d'una escletxa que el monstre aprèn a parlar i a comportar-se en societat. Tanmateix, quan finalment s'atreveix a presentar-se davant d'ells amb l'esperança de guanyar-se la seva amistat, és rebutjat i foragitat amb horror. M. Waldman, professor de química que va despertar la passió de Victor per la ciència. Convençut que la ciència pot explicar les "grans preguntes", per exemple, l'origen de la vida, i criticant les conclusions fantasioses dels alquimistes, anima a Victor a afavorir un enfocament racionalista de les coses. Sr. Krempe, professor de "filosofia natural" a Ingolstadt, que també considera que estudiar l'alquímia és una pèrdua de temps. Mr Kirwin, magistrat, que acusa Victor de l'assassinat de Henry Clerval.
Anàlisi El monstre no rep mai un nom, que l'hauria fet humà,Chris Baldick, In Frankenstein's Shadow, Oxford: Clarendon Press, 1987. cosa que suposa l'inici de la seva desgràcia. Aquí es diferencia el científic dels déus creadors, així com en l'abandó de la seva criatura. Actua com un pare negligent, repetint la seva història, en un tema molt típic del (present, per exemple, en la infància dibuixada per Charles Dickens, plena d'orfes): qui no és estimat, no dona amor, i la manca d'amor engendra odi i destrucció, com justifica la criatura en diverses ocasions on es troba amb el Víctor. Aquest és doblement culpable, ja que no repara la seva falta fent-li una companya i donant-li així companyia.
A la novel·la el monstre és descrit com una espècie de gòlem gegantí amb els ulls brillants i molt de pèl, a diferència de la icona popularitzada pel cinema. Tot i aquest aspecte, és una barreja d'ésser terrorífic i llastimós, una visió pròpia del romanticisme, on el mal i els éssers marginals són vistos com a nobles. Igualment el científic manté un caràcter ambivalent, allunyant-se de la fe en la raó i la ciència de la Il·lustració precedent.
Un dels temes fonamentals és l'hybris o orgull excessiu, que fa que el científic es vulgui igualar a Déu i pretengui donar vida, una cosa que només és pròpia de divinitats i, en un altre pla, de les dones (l'autora estava fortament influïda per la seva mare, Mary Wollstonecraft, precursora del feminisme). Es crea així un arquetip, el del científic boig.
Mentre s'aborden aquests temes de caràcter filosòfic, la trama s'embolcalla d'un misteri (els assassinats) i d'elements de suspens (les aparicions temudes del monstre, l'horror que l'envolta).
La idea de donar al personatge característiques de creador a l'estil de Prometeu pot tenir dues explicacions. La primera afirma que el títol sorgeix de l'arquetip de creador de Prometeu presentada per Shaftesbury a la seua obra The Moralists (1709). Shaftesbury dona nom al "Prometeu modern" que hi ha al subtítol de l'obra de Shelley i afirma que tenim la tendència o ganes de ser creadors, cosa que es troba en la pràctica antinatural dels alquimistes. Tot i això no hi ha proves que determinen que la influència fóra directa, perquè no conegué les obres de l'autor fins anys després de crear Frankenstein, el 1825.. Per això la segona teoria explica que ve d'un vers de El Paradís perdut de Milton on Prometeu demana explicacions als déus com el monstre al seu creador. Aquest poema èpic era ben popular a casa de la família de l'autora i apareix tant als seus diaris com a dins de l'obra com a lectura dels personatges.Max Duperray, pròleg a Mary Shelley, Frankenstein, Vanves, CNED, 1994
Està demostrat que hi ha paisatges descrits a la novel·la que provenen dels viatges fets per l'autora: Chamonix inspirà el paisatge trobat al Capítol IX i l'origen del Riu Avairon inspirà el del Capítol X.
Tracta el tema de la resurrecció mitjançant l'ús d'electricitat i la por i la intolerància davant la singularitat.
Publicació La primera edició, es va publicar anònimament amb un pròleg escrit per a Mary per Percy Bysshe Shelley i amb una dedicatòria cap al filòsof William Godwin, el seu pare. Es va publicar en una edició de 500 còpies en tres volums, que era el format estàndard per les primeres edicions de noveles del .
miniatura|Una varietat d'edicions diferents
La segona edició es va publicar l'11 d'agost de 1823 en dos volums (per G. i W. B. Whittaker) seguint l'èxit de l'obra de teatre Presumption; or, the Fate of Frankenstein de Richard Brinsley Peake. Aquesta edició l'acreditava com l'autora a la pàgina del títol.
La primera edició popular es va publicar el 31 d'octubre de 1831, en un volum, publicat per Henry Colburn i Richard Bentley. Aquesta edició va ser revisada per Mary Shelley. Incloïa un nou pròleg de l'autora, presentant una versió una mica diferent de la gènesi de la història. Aquesta és una de les versions més publicades i llegides en l'actualitat, encara que algunes edicions segueixen el text original.
Traduccions al català
Rebuda Les crítiques contemporànies van ser variades. Walter Scott, escrivint a Blackwood's Edinburgh Magazine, va elogiar la novel·la com una «història extraordinària, en què l'autor ens sembla revelar poders poc comuns d'imaginació poètica», tot i que estava menys convençut de la manera com el monstre adquireix coneixement sobre el món i el llenguatge. La revista La Belle Assemblée va descriure la novel·la com a «ficció molt atrevida» i Edinburgh Magazine and Literary Miscellany esperava veure «més produccions... d'aquest autor». D'altra banda, John Wilson Croker, escrivint anònimament a la revista Quarterly Review, tot i admetre que «l'autor té poders, tant de concepció com de llenguatge», va descriure el llibre com «un teixit d'absurditat horrible i repugnant».
British Critic, una revista conservadora i de l'alta església, va atacar els defectes de la novel·la com a culpa de l'autor: L'escriptora, segons entenem, és una dona; això és un agreujament del que és el defecte predominant de la novel·la; però si la nostra autora pot oblidar la gentilesa del seu sexe, no hi ha cap raó per la qual nosaltres ho hauríem de fer; i per tant, descartarem la novel·la sense més comentaris.
The Literary Panorama and National Register va atacar la novel·la com una «feble imitació de les novel·les del Mr. Godwin» produïda per la «filla d'un cèlebre novel·lista viu».