miniatura|Els estats de la Península Italiana el 1789. Els territoris de la República de Venècia estan mostrats en verd, tant els de la Itàlia continental (Terraferma), com les possessions d'ultramar (Dalmàcia Veneciana i les Illes venecianes de Ionia) La invasió francesa de Venècia compren una sèrie d'esdeveniments del 1797 que van conduir a la dissolució i desmembrament de la República de Venècia a mans de Napoleó Bonaparte i l'Imperi Habsburg d'Àustria.
Antecedents miniatura|El jove general francès i futur regent de França, Napoleó Bonaparte per Antoine Jean Gros (1796) La caiguda de l'antiga República de Venècia va ser el resultat d'una seqüència d'esdeveniments que van seguir la Revolució Francesa (Caiguda de la Bastilla, 14 de juliol de 1789) i les successives Guerres Revolucionàries Franceses que va conduir a la Primera República Francesa a lluitar contra els poders monàrquics d'Europa, aliats en la Primera Coalició (1792). Particularment, amb l'execució de Lluis XVI de França el 21 de gener de 1793, es va estimular les monarquies d'Europa a una causa comuna contra la França revolucionària.
El pretendent al tron francès, Louis Stanislas Xavier (el futur Lluis XVIII), va passar un període el 1794 a Verona, com a convidat de la República Veneciana. Això va provocar protestes fortes dels representants francesos, de manera que el dret d'asil de Lluis va ser revocat, i es va veure obligat a partir de Verona el 21 d'abril. Com a signe de protesta, el príncep francès va exigir que el seu nom fos eliminat del llibre d'or de la noblesa veneciana, i que li retornessin l'armadura d'Enric IV de França, que es conservava a Venècia. El comportament del govern venecià també va provocar el descontentament i la censura dels altres tribunals europeus.
El 1795, amb la Constitució de l'Any III, França va posar fi a les turbulències del Regne del Terror i va instal·lar el règim més conservador del Directori. El 1796, el Directori va ordenar el llançament d'una gran ofensiva doble contra la Primera Coalició: un atac principal a l'oest sobre el Rin (sota Jean-Baptiste Jourdan i Jean Victor Marie Moreau) als estats alemanys del Sacre Imperi Romanogermànic, i un atac de distracció contra els austríacs i els seus aliats al sud, al nord d'Itàlia. La direcció de la campanya italiana es va oferir al jove general Napoleó Bonaparte, que l'abril de 1796 i amb 27 anys, va creuar els Alps amb 45.000 homes per lluitar contra els austríacs i el Regne de Sardenya.
A la Campanya de Montenotte, Napoleó va aconseguir derrocar a les forces de Sardenya de la guerra, i després es va traslladar al Ducat de Milà, controlat per les forces dels Habsburgs. El 9 de maig, l'arxiduc Ferran, governador austríac de Milà, es va retirar amb la seva família a Bèrgam, a territori venecià. Sis dies després, de guanyar la batalla de Lodi, Napoleó va entrar a Milà i va forçar al rei Víctor Amadeu III de Sardenya a signar un humiliant Tractat de París, mentre que les forces dels Habsburgs es van retirar per defensar el Bisbat de Trent. El 17 de maig, el Ducat de Mòdena també buscaria un armistici amb els francesos.
Durant el transcurs d'aquest conflicte, la República de Venècia va seguir la seva tradicional política de neutralitat, però les seves possessions al nord d'Itàlia (el Domini di Terraferma) es trobaven ara en el camí directe de l'avanç de l'exèrcit francès cap a Viena. Com a conseqüència, el 20 de maig, els francesos van denunciar l'acord d'armistici i van reprendre les hostilitats.
Ocupació de la Terraferma Arribada dels francesos a la Llombardia veneciana miniatura|Mapa del nord d'Itàlia el 1796 Amb l'apropament de l'exèrcit francès, el 12 de maig de 1796, el Senat venecià havia creat un governador provisional per a la Terraferma, amb la tasca de supervisar tots els magistrats en els seus territoris continentals (els reggimenti). No obstant, el mal estat de les defenses venecianes era evident: faltaven armes, i les fortificacions estaven en mal estat. La Llombardia veneciana aviat va ser envaïda per masses de refugiats que fugien de la guerra, a les quals van seguir destacaments de les tropes austríaques, amb infiltracions de contingents francesos. Amb gran dificultat les autoritats venecianes van aconseguir evitar primerament els austríacs del general Kerpen, i després les forces franceses de Berthier, de passar per Crema. El mateix Napoleó va arribar finalment a la ciutat, presentant una proposta d'aliança amb Venècia, que no va donar cap resposta. Davant el mal estat de les defenses, tant el govern venecià com les autoritats de la Terraferma van posar només una feble resistència al creuament del territori venecià per part dels austríacs que es van retirar. Tanmateix, van rebutjar fermament les peticions de l'ambaixador dels Habsburgs de proporcionar, fins i tot en secret, d'aliments i subministraments a les forces austríaques.
La situació era crítica per la República Veneciana: no solament a Llombardia, sinó que fins i tot Veneto estava amenaçada d'invasió. Primer, el comandant en cap austríac, Jean-Pierre de Beaulieu, va prendre Peschiera del Garda, i després, el 29 de maig, la divisió francesa d'Augereau va entrar a Desenzano del Garda. La nit del 29/30 de maig, Napoleó va travessar el riu Mincio, obligant els austríacs a retirar-se al Tirol. A les queixes dels venecians, que a través del provveditore generale Foscarini van protestar contra el dany infligit per les tropes franceses durant el seu avanç, Napoleó va respondre amenaçant de passar Verona per les armes i de marxar sobre Venècia, afirmant que la República s'havia mostrat favorable als enemics de França per no declarar la guerra després dels esdeveniments de Peschiera, i acollir el pretendent francès Louis.
Apertura dels territoris venecians a les tropes de Napoleó miniatura|La Porta Nuova de Verona, va obrir les portes a les tropes de Napoleó l'1 de juny de 1796 L'1 de juny, Foscarini, en un esforç per no provocar més a Napoleó, va acordar l'entrada de tropes franceses a Verona. Els territoris venecians es van convertir oficialment en un camp de batalla entre els dos contrincants. Entre tant, a moltes ciutats l'ocupació francesa es va crear una difícil convivència entre les tropes franceses, l'exèrcit venecià i els habitants locals.
Davant una amenaça imminent, el Senat va ordenar la retirada de la flota veneciana, la lleva de la milícia cernida a Istria i la creació d'un governador provisional per a la llacuna veneciana i Lido a fi d'assegurar la defensa del dogado, el nucli de l'estat venecià. Es van plantejar nous impostos i es van demanar contribucions voluntàries per a la rearmament de l'estat. Finalment, es va ordenar a l'ambaixador de la República a París protestés al Directori per la violació de la seva neutralitat. Al mateix temps, els diplomàtics venecians de Viena van recordar a les forces dels Habsburgs que "portessin la guerra a la Terraferma".
El 5 de juny, els representants del Regne de Nàpols van signar un armistici amb Napoleó. El 10 de juny, l'hereu del Ducat de Parma, Lluís de Borbó i dos dies després, Napoleó va envair la Romagna, que pertanyia als Estats Pontificis. El 23 de juny, el papa va haver d'acceptar l'ocupació francesa de les Legacions del nord, permetent als francesos ocupar la ciutat portuària d'Ancona a la mar Adriàtica.
L'aparició dels vaixells de guerra francesos a l'Adriàtic va portar a Venècia a renovar l'antic decret que prohibia l'entrada de flotes estrangeres a la llacuna veneciana, de la qual cosa en va informar a París. Les flotilles i les fortificacions es van establir al llarg de les costes de la llacuna amb el continent, així com als canals, per bloquejar l'accés tant des de la terra com des del mar.
Venècia semblava haver perdut per sempre la Terraferma, com en èpoques passades, durant la Guerra de la Lliga de Cambrai. El govern va acordar mobilitzar les seves forces per evitar aquest resultat; sota les exhortacions de Nani, el govern venecià es va disposar a ordenar una mobilització i donar comandament de les seves forces terrestres a Guillem de Nassau. En l'últim moment es va aturar davant l'oposició conjunta dels austríacs i els francesos.
Cap a mitjans de juliol, les tropes franceses es van acostar a les ciutats de Crema, Brescia i Bèrgam per permetre la separació de les forces franceses i austríaques, que mentrestant havien acordat una treva. Al mateix temps, es van iniciar esforços diplomàtics per induir a Venècia a abandonar la seva neutralitat i entrar en una aliança conjunta amb França i amb l'Imperi otomà contra Rússia. No obstant això, les notícies dels preparatius del general Dagobert Sigmund von Wurmser per una contraofensiva austríaca al Tirol, van portar a la República a rebutjar oficialment les propostes franceses amb una carta del Dux el 22 de juliol. Mentrestant, un proveedditore extraordinari, Francesco Battagia, havia estat designat per unir-se, i en la pràctica substituir, el proveveditore generale Foscarini. A Venècia, patrulles nocturnes compostes per comerciants i periodistes, i comandats per dos patricis i dos burgesos (cittadini), per mantenir l'ordre i la seguretat. També a Bèrgam, es van reclutar silenciosament tropes a les valls veïnes, amb la intenció d'evitar conflictes amb els ocupants francesos, però només per "frenar el fervor de la població, sense degradar-lo", tal com ho van fer els magistrats d' Inquisitori di Stato. El 31 de juliol, per la seva banda, Napoleó va ocupar el castell de Brescia.
Fracàs de l'ofensiva austríaca miniatura|El comandament austriac Dagobert Sigmund von Wurmser El 29 de juliol, els austríacs amb el comandant Wurmser van començar la seva contraofensiva, baixant del Tirol en un avanç de flancs al llarg de les costes del llac de Garda i el curs del riu Brenta, passant pel territori venecià i mantuà. Les dues columnes austríaques van ser detingudes a Lonato del Garda el 3 d'agost i Castiglione delle Stiviere el 5 d'agost respectivament. Derrotat, Wurmser es va veure obligat a tornar a Trento. Després de reorganitzar les seves tropes, Wurmser va tornar a l'atac, avançant al llarg del Adige. No obstant, el 8 de setembre, a la batalla de Bassano, els austríacs van ser derrotats sense pal·liatius i forçats a una precipitada retirada cap a Màntua, abandonant la seva artilleria i provisions.
Com a resultat, durant la tardor i l'hivern, els francesos van consolidar la seva presència a Itàlia, de manera que els dies 15/16 d'octubre van fundar la República Cispadane i la República Transpadana com a estats clients del francesos. Al mateix temps, a la Terraferma, els soldats francesos van prendre progressivament el sistema defensiu venecià assumint el control sobre ciutats i fortaleses. Mentre que el govern venecià continuava instruint als seus magistrats, situats al capdavant dels diversos reggimenti, per proporcionar la màxima col·laboració i evitar donar lloc a qualsevol excusa per a un conflicte, els francesos van començar a donar suport cada cop més a les activitats revolucionàries i jacobines locals. miniatura|L'Archiduc Carles, pintat en temps de les Guerres Napoleòniques El 29 d'octubre, els austríacs, reunits a Friuli veneciana, van intentar una nova ofensiva, sota József Alvinczi, travessant el Tagliamento, passant el Piave el 2 de novembre, i arribant a Brenta el 4 de novembre. Els austríacs van empènyer els francesos a la Segona Batalla de Bassano el 6 de novembre, i van entrar a Vicenza. No obstant això, les batalles de Caldiero (12 de novembre) i sobretot Arcole (15-17 de novembre) van bloquejar l'avanç austríac. Finalment, en la batalla de Rivoli del 14 i 15 de gener de 1797, Napoleó va derrotar decisivament a Alvinczi i va restaurar la supremacia francesa.
Revolta de Bergam i Brescia miniatura|El general Junot, comandant de les forces franceses del Veneto