El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), és un partit polític català, d'ideologia socialdemòcrata i partidari del federalisme. Fou creat el 16 de juliol de 1978 i federat amb el PSOE. El partit està encapçalat per Salvador Illa, primer secretari des de 2021.
Història El PSC va sorgir de la voluntat d'unitat dels anys de la transició, entre el Partit Socialista de Catalunya-Congrés -PSC (C)- amb Joan Reventós, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament -PSC (R)- amb Josep Pallach i la Federació Catalana del PSOE amb Josep Maria Triginer. Aquests tres partits diferents pactaren la creació del PSC el 16 de juliol de 1978 a Barcelona.
El partit va haver d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter catalanista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest partit, fruit de la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats, però no sempre pel de senadors, obtinguts en les eleccions generals espanyoles, bé que al Senat sovint s'ha presentat en coalició amb altres partits d'esquerra i amb independents, molt habitualment amb el nom d'Entesa Catalana de Progrés.
1978-2003 A les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments de Catalunya, l'any 1979, el PSC (PSC-PSOE) va aconseguir una gran quantitat d'alcaldies que el va consolidar com un dels partits forts del nou marc polític català. Des d'aleshores ha estat tradicionalment la força política dominant a Catalunya en les eleccions generals i europees. No obstant això els seus resultats en les Eleccions al Parlament de Catalunya han quedat durant molts anys per sota de Convergència i Unió.
A les eleccions del març de 1980, i amb Joan Reventós com a candidat, va aconseguir uns resultats insuficients per aconseguir la presidència de la Generalitat de Catalunya, que va quedar en mans de Jordi Pujol (CiU), que va ocupar el càrrec fins a les eleccions del 2003. L'abril de 1980 Ernest Lluch va ser elegit portaveu del PSC al Congrés dels Diputats, i després del Cop d'estat del 23 de febrer de 1981, amb l'aprovació de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), que restringia l'autogovern fou destituit per la seva negativa a presentar esmenes que havia aprovat el partit. Després de les eleccions d'octubre de 1982, el partit ja no va tenir grup parlamentari propi.
El 1999, la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC) i IC-V (aquesta darrera només a les circumscripcions electorals de Lleida, Girona i Tarragona) li proporcionà 52 escons, encara quatre per sota CiU, malgrat haver obtingut el nombre de vots més alt. En la configuració dels grups parlamentaris, els dos diputats corresponents a IC-V (Joan Boada i Masoliver per Girona i Maria Dolors Comas d'Argemir i Cendra per Tarragona) se sumaren als que aquesta formació va obtenir en solitari a la província de Barcelona per formar el Grup Parlamentari d'IC-V.
2003-2010: L'arribada a la Generalitat En les eleccions del novembre del 2003, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi conservà encara la posició de força més votada, però obtingué 42 escons, novament quatre menys que CiU. No obstant això, un acord dels partits d'esquerra possibilità la formació d'un govern de coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds, encapçalat per Pasqual Maragall, el qual el desembre esdevingué president de la Generalitat de Catalunya mitjançant l'anomenat Pacte del Tinell.
Després de tres anys, Pasqual Maragall es va veure abocat a convocar eleccions anticipades el 2006 en quedar en minoria al parlament després d'haver expulsat els consellers d'ERC del govern. En les eleccions de l'1 de novembre del 2006, ara amb José Montilla com a candidat, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi passa a ser la segona força més votada i obté 37 escons, onze menys que CiU. El nou acord de govern a què arriba amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds, fa José Montilla President de la Generalitat en la VIII Legislatura.
Per tal d'assumir la candidatura del PSC a la Presidència de la Generalitat, José Montilla va dimitir com a diputat al Congrés dels Diputats, deixant el seu escó a l'ecologista Joan Oms i Llohis, d'Els Verds-Opció Verda, partit que s'havia presentat en coalició amb el PSC en els eleccions generals de 2004.
2010-2012: Corrupció i Crisi interna miniatura|Suport en tant per cent de PSC (PSC-PSOE) a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010. En vermell les zones de major suport, en blau on el suport és menor. Després del segon tripartit, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, el PSC (PSC-PSOE) presentà com a candidat a José Montilla, aleshores President de la Generalitat de Catalunya. El partit obtingué els pitjors resultats de la seva història amb 28 diputats al Parlament de Catalunya. La davallada dels socis del tripartit i la victòria de CiU (tot i que amb majoria simple) van impossibilitar la continuïtat del govern d'esquerres, aquest fet va provocar que José Montilla renunciés a la seva acta de diputat. Davant la renúncia, el càrrec de cap de l'oposició el va ocupar Joaquim Nadal. El PSC (PSC-PSOE) facilità la investidura d'Artur Mas donant-li l'abstenció en segona volta.
En les eleccions municipals de 2011 el PSC també perdria per primer cop l'Ajuntament de Barcelona, un dels seus feus tradicionals, i va deixar de ser la primera força en nombre de vots. El 17 de desembre del 2011, en el 12è congrés del partit, Pere Navarro va substituir José Montilla a la primera secretaria.
La dècada del 2010 va ser un període marcat per diverses investigacions judicials de corrupció urbanística i institucional que van esquitxar alts càrrecs i alcaldes del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a Catalunya, sent els casos més destacats el Cas Mercuri, el Cas Pretòria, el Cas Innova, el Cas Inipro i el Cas Filesa, amb nombrosos socialistes catalans condemnats.
Oposició a demanar el traspàs de la competència per convocar una consulta Tot i que el PSC-PSOE es presentà amb un programa electoral favorable a la celebració d'una consulta, tots els diputats del PSC al Parlament de Catalunya -excepte Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli- votaren en contra de la proposició de llei per demanar el traspàs de la competència per convocar un referèndum d'independència. El Consell de Garanties del PSC suspengué cautelarment als tres diputats dels càrrecs orgànics del partit i la direcció del grup parlamentari els retirà llurs responsabilitats parlamentàries.
Acords amb altres formacions Durant la legislatura 2012-2016 el PSC-PSOE, juntament amb CiU i PP, votà a favor de l'externalització de la comercialització de la publicitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a grups privats. També arribà a un acord amb CiU per rebaixar del 55% al 10% els impostos al joc en els casinos del complex BCN World, tal com demanava l'empresa impulsora del projecte.
Recuperar el projecte federalista com a oposició a l'independentisme Amb Pere Navarro al seu capdavant, el PSC-PSOE s'orientà cap a un projecte federalista clarament definit com a resposta a la independència després de la Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa". Les friccions amb alguns membres del partit, pertanyent a l'ala dita catalanista s'havien fet sentir abans, i tot i que el primer secretari havia dit que el PSC-PSOE no participaria en la manifestació, aquesta va comptar amb l'assistència de diversos integrants d'aquell corrent crític que la majoria estan fora del partit, com ara Ernest Maragall, Marina Geli, Antoni Castells, Àngel Ros, Laia Bonet i Joan Ignasi Elena.
2012-2015: Davallada A desgrat de l'optimisme manifestat pel seu líder Pere Navarro abans i durant els comicis, les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 confirmaren la davallada i el desgast del PSC que només obtingué 20 escons i en perdé 8, registrant així el pitjor resultat de la història d'aquest partit a Catalunya, uns resultats que van tornar a empitjorar a les eleccions de setembre de 2015, en què va obtenir 16 escons.
Amb la dimissió de Pere Navarro com a primer secretari del PSC, el 16 de juny de 2014, Miquel Iceta va ser l'únic candidat que es va presentar per substituir-lo i va resultar elegit pel càrrec en unes eleccions obertes a tota la militància del partit, el 13 de juliol de 2014. Iceta fou també el cap de llista a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015 i 2017.
Durant aquest període també es donaren diverses escissions de membres crítics del partit, per l'oposició d'aquest al procés independentista català. Els diputats i regidors escindits es reorganitzaren com a membres no adscrits i s'integraren en formacions com Nova Esquerra Catalana i Moviment d'Esquerres. Degut a aquest fet, el partit va perdre gran part de la seva implantació territorial havent de presentar diverses "llistes fantasma" en les eleccions municipals de 2015.
2016: canvi de seu El 2015 va posar en venda la seva seu històrica, ubicada al carrer Nicaragua, 75-77 de Barcelona, amb l'objectiu d'eixugar part del seu deute, d'uns 12 milions d'euros. El local disposava de 4.700 metres quadrats i cinc plantes més un pàrquing de 400 metres quadrats. Va vendre'l finalment per un import aproximat de 10 milions d'euros a una empresa del sector immobiliari un any després, el juny de 2016. L'agost del mateix any Iceta va anunciar que havien adquirit una nova finca al districte 22@, de dimensions més reduïdes. La nova seu s'ubica al carrer Pallars, 191.
El partit presentà el canvi de seu com l'inici d'una nova etapa, i personalitats com Núria Parlón es van mostrar disposades públicament a liderar-ho, Iceta va continuar al càrrec, després de guanyar a Parlón en un procés de primàries internes en octubre de 2016, i en el tretzè congrés els socialistes de novembre de 2016 van abandonar la possibilitat de fer referèndum en cas de fracàs de la reforma federal de l'Estat que propugnen.
2017: Nova relació amb el PSOE i suport a l'aplicació del l'article 155 miniatura|Dirigents socialistes com Salvador Illa i Josep Borrell, a l'escenari de la manifestació antindependentista «Prou! Recuperem el seny» organitzada per l'entitat Societat Civil Catalana a Barcelona després de la declaració d'Independència de Catalunya de 2017 El 6 de març de 2017 els PSC i el PSOE van acordar renovar el protocol de relació que els unia des de 1978, després d'una crisi de relació iniciada durant la investidura de Mariano Rajoy. Amb aquest acord de març, el PSC acordà sostenir totes les seves decisions amb el PSOE, a canvi de poder participar en els processos de primàries d'aquest partit, sempre que acatin les decisions orgàniques del PSOE
La tardor del mateix any el partit va patir una nova crisi interna arran del seu suport a l'aplicació de l'Article 155 de la Constitució espanyola de 1978 a Catalunya que el govern popular de l'estat va decretar per la Declaració d'Independència de Catalunya aprovada pel Parlament de Catalunya el 10 d'octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d'autodeterminació unilateral celebrat l'1 del mateix mes. Aquest fet va provocar que diversos alcaldes socialistes, com els de Terrassa, Blanes i Castellar del Vallès estripessin el carnet del partit i que es trenquessin pactes de govern municipals, com el d'Ada Colau amb Jaume Collboni a la ciutat de Barcelona, el de Sant Cugat del Vallès i el de Girona, entre d'altres.
Finalment Iceta es presentà com a presidenciable a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. En aquestes eleccions, els socialistes es van unir amb Units per Avançar (formació democrata-cristiana provinent d'Unió Democràtica de Catalunya) i van aconseguir 17 escons, 1 més dels que tenien, però sense poder influir en la governabilitat.
2019: recuperació