Les dones d'Afganistan han sofert restriccions dels seus drets al llarg de la història.
Van aconseguir la igualtat en la constitució de 1964, però, aquests drets els van ser arrabassats a la dècada de 1990 amb la guerra civil i l'arribada al poder dels grups fonamentalistes talibans entre 1996 i 2001. Després de l'enderrocament del règim talibà a finals del 2001, els drets de les dones van avançar gradualment. La constitució de 2004 va recuperar drets arrabassats en les darreres dècades plantejant un avenç almenys des de la perspectiva legal, ja que el pes de la tradició, especialment a les zones rurals va continuar resultant especialment desfavorable per a l'avenç i el reconeixement dels drets de les dones a la República Islàmica de l'Afganistan.
Des que les tropes nord-americanes es van retirar de l'Afganistan el 2021, els talibans van tornar a imposar gradualment restriccions a la llibertat de moviment, educació i ocupació de les dones.
A les dones se'ls prohibeix estudiar a les escoles secundàries i les universitats, la qual cosa fa que l'Afganistan sigui l'únic país que prohibeix que les dones estudiïn més enllà del sisè grau. Les dones no poden entrar als parcs, gimnasos o salons de bellesa. Se les prohibeix sortir a passejar o fer exercici, parlar o mostrar qualsevol part del seu rostre o del cos fora de casa, o fins i tot cantar o llegir des de dins de casa seva si podien ser escoltats per desconeguts a l'exterior. En casos extrems, les dones han estat sotmeses a violacions col·lectives i tortura a les presons talibanes.
Les dones s'enfronten a càstigs durs com la flagel·lació i la lapidació fins a la mort per adulteri. Hi ha un augment del nombre de suïcidis entre dones i els delictes sexuals dirigits a les dones estan al màxim després de la presa de control dels talibans el 2021. Moltes dones han abandonat el país a llocs com l'Iran per estudiar i treballar.
La discriminació contra les dones i la segregació sistemàtica a l'Afganistan sota els talibans han estat denominades com «apartheid de gènere» per organitzacions com l'ONU i Amnistia Internacional.
El 2023, les Nacions Unides van qualificar l'Afganistan com el país més repressiu per a les dones del món.
Una nova llei, promulgada el 21 d'agost de 2024, detalla molts actes prohibits o obligatoris. Els actes que els agents del Ministeri de Promoció de la Virtut i Prevenció del Vici haurien d'evitar inclouen l'adulteri, la fornicació, el lesbianisme, el sexe anal, els jocs d'atzar, lluites amb animals i ocells, fer fotos d'objectes animats, afaitar-se la barba, fer amistat amb no musulmans i tractar amb duresa els orfes.
Respecte les dones, la llei ordena que es cobreixin completament el cos i la cara i no parlin ni cantin en veu alta com perquè siguin escoltades per membres que no són de la família.
Descripció general
La població de l'Afganistan és d'aproximadament 34 milions; 15 milions són homes i 14,2 milions són dones. Aproximadament el 22% del poble afganès viu en zones urbanes i el 78% restant viu a les zones rurals. Com a part de la tradició local, la majoria de les dones es casen poc després de completar l'escola secundària. Viuen com a mestresses de casa per a la resta de la seva vida.
Els governants de l'Afganistan han intentat constantment augmentar la llibertat de les dones. En la seva major part, aquests intents no van tenir èxit. No obstant això, hi va haver alguns líders que van poder fer canvis significatius. Entre ells hi havia el rei Amanullah, que va governar des de 1919 fins a 1929 i va fer alguns dels canvis més notables en un intent d'unificar i modernitzar el país.
Ell, juntament amb altres governants que el seguien, van promoure la llibertat de les dones en l'esfera pública per reduir el control que les famílies patriarcals tenien sobre les dones. El rei Amanullah va destacar la importància de l'educació femenina. A més d'animar a les famílies a enviar les seves filles a l'escola, va promoure la presentació de dones i els va convèncer que adoptessin un estil de vestir més occidental. El 1921 va crear una llei que va abolir el matrimoni forçós, el matrimoni infantil, el preu de la núvia, i va posar restriccions a la poligàmia, una pràctica habitual entre les famílies de la regió afganesa. Amb el temps aquestes restriccions es van fer gairebé impossibles d'imposar.
La reforma social moderna per a les dones afganeses va començar quan la reina Soraya, esposa del rei Amanullah, va fer ràpides reformes per millorar la vida de les dones i la seva posició en la família. Va ser l'única dona a aparèixer a la llista de governants a l'Afganistan i va ser acreditada d'haver estat una de les primeres i més poderoses activistes afganeses i musulmanes. La defensa de les reformes socials per a les dones que va fer la reina Soraya, juntament amb el seu marit, va portar a una protesta i van contribuir a la desaparició definitiva d'ella i del regnat del seu marit el 1929.
Els seus successors, Mohammed Nadir Shah i Mohammed Zahir Shah van actuar amb més cautela però, tot i així, van forjar un progrés moderat i constant dels drets de les dones.Children of Afghanistan: The Path to Peace per Jennifer Heath, Ashraf Zahedi Al llarg del , els homes van continuar tenint un control absolut sobre les dones. Després de l'elecció de Mohammed Daoud Khan com a primer ministre l'any 1953, es van animar cada vegada més les reformes socials a donar a les dones una major presència pública. Un dels seus principals focus era alliberar-se de la tradició ultraconservadora i islamista de tractar les dones com a ciutadanes de segona classe. Durant el seu temps va fer avanços significatius cap a la modernització. Una petita quantitat de dones van poder ocupar llocs de treball com a científiques, professores, metgesses i funcionàries, i tenien una considerable llibertat amb importants oportunitats educatives.
La Constitució de l'Afganistan de 1964 va concedir a les dones iguals drets i sufragi universal, i podien treballar. No obstant això, la majoria de les dones vivien com a mestresses de casa i estaven excloses d'aquestes oportunitats, ja que aquestes lleis reformades de la legislació afganesa eren principalment efectives només a les ciutats.Children of Afghanistan: The Path to Peace per Jennifer Heath, Ashraf Zahedi El camp era una societat tribal profundament patriarcal.
El 1977, l'Associació Revolucionària de Dones de l'Afganistan va ser fundada per Meena Keshwar Kamal. La seva oficina es va traslladar a Quetta (Pakistan), on va ser assassinada el 1987. L'Associació Revolucionària encara opera a la regió de l'Afganistan i Pakistan.
Consell de dones afganeses El Consell de dones afganeses (també conegut com el Consell de la Dona) va ser una organització que va existir durant la República Democràtica de l'Afganistan (1978-1887) i la República de l'Afganistan (entre 1987-1992). Fins al 1989, la líder de l'organització va ser Masuma Esmati-Wardak. L'organització va ser dirigida per Wardak i un equip humà de vuit dones. El 1978, sota Nur Muhammad Taraki, el govern va concedir la igualtat de drets a les dones. Això les va donar la possibilitat de triar els seus marits i les seves carreres. La membresía del Consell era d'unes 150.000 dones i tenia oficines a gairebé totes les províncies. La majoria de les dones de Kabul van oferir resistència als Mujahidins a causa de les seves lleis retrògrades relatives a les dones.
El Consell va proporcionar serveis socials a les dones a l'Afganistan, en la lluita contra l'analfabetisme i la formació professional per a les que treballaven com a secretaries, perruqueres i mecàniques. Moltes temien el sacrifici del Consell en les converses nacionals de reconciliació que van començar el 1987. Es diu que al 1991 havia unes 7.000 dones que realitzaven estudis superiors, i al voltant de 230.000 dones estudiaven a les escoles de l'Afganistan. Hi havia al voltant de 190 professors i 22.000 professores.
Era Mujahidí i Talibà
miniatura|La policia religiosa talibana apallissant a una dona a Kabul, filmat per RAWA el 26 d'agost de 2001 El 1992, el govern sota Mohammad Najibullah es va integrar a l'Estat Islàmic de l'Afganistan. La guerra de l'Afganistan va continuar en una nova fase quan Gulbuddin Hekmatyar va començar una campanya de bombardeig contra l'Estat Islàmic a Kabul.
Les restriccions imposades quan es va establir l'Estat Islàmic van ser «la prohibició de l'alcohol i l'aplicació d'un vel a vegades simbòlic per a dones». No obstant això, les dones van romandre als seus llocs de treball i les disposicions liberals de la constitució de 1964 es van mantenir en gran manera. Les dones van començar a estar més restringides després que Hekmatyar es va integrar a l'Estat Islàmic com a Primer Ministre afganès el 1996. Va exigir que les dones que apareguessin a la televisió fossin acomiadades. Durant la violenta guerra civil de quatre anys, diverses dones van ser segrestades i algunes van ser violades. Durant aquest període, els talibans van prendre el control de Kabul.
La policia religiosa talibana va apallissar a una dona a Kabul, fet que va ser filmat per RAWA el 26 d'agost de 2001.
Igual que el seu líder Mullah Omar, la majoria dels soldats talibans eren pobres pobladors educats a les escoles Wahhabi, al veí Pakistan. Els paixtus del Pakistan també van començar a formar part del grup. Els talibans van prohibir a les dones que anessin a treballar i sortir de les seves llars, llevat que anessin acompanyades d'un familiar masculí. Quan sortien de la seva casa, s'obligava a les dones a portar un burca que cobreixi tot el cos. Sota aquestes restriccions, es va negar a les dones l'educació formal. Les dones solien estar forçades a quedar-se a casa i pintar les finestres perquè ningú les pogués veure.
Durant els cinc anys de regles talibans, les dones afganeses van ser objecte d'arrest domiciliari. Algunes dones que una vegada van ocupar càrrecs respectables es van veure obligades a passejar pels carrers en el seu burques, venent tot allò que posseïen o mendicant per sobreviure. Les Nacions Unides es van negar a reconèixer el govern dels talibans, amb els Estats Units d'Amèrica imposant sancions fortes sobre ells, semblants als que es van imposar a Corea del Nord. Això va provocar una gran dificultat per a tots els ciutadans afganesos.
Com que la majoria dels professors havien estat dones abans del règim talibà, les noves restriccions a l'ocupació femenina van generar una gran falta de professors, que van posar una gran pressió sobre l'educació dels nens i nenes. Tot i que les dones eren prohibides de la majoria de llocs de treball, incloses a l'ensenyament, es permetia que algunes dones del camp mèdic continuessin treballant. Això es deu al fet que els talibans exigien que les dones només poguessin ser ateses per metgesses. A més, per diverses raons, era difícil que les dones trobessin atenció mèdica. Fins i tot quan una dona podia arribar a un hospital, no tenia la garantia que fos visitada per un metge.
Diversos comandants talibans i al-Qaeda van executar una xarxa de tràfic d'éssers humans, segrestant dones i venent-les per a la prostitució forçosa i l'esclavitud a Pakistan. La revista Time diu: «Els talibans sovint argumenten que les brutals restriccions que van posar a les dones eren en realitat una manera de reverenciar i protegir el sexe oposat. El comportament dels talibans durant els sis anys que van ampliar les seves normes a Afganistan va fer una burla d'aquesta afirmació».
Segle XXI A finals del 2001, les Nacions Unides van formar un nou govern sota Hamid Karzai, que va incloure dones com l'Afganistan abans de la dècada del 1990.