La croada lituana va ser un seguit de campanyes militars sostingudes entre l'Orde Teutònic i l'Orde Livonià, per convertir al cristianisme el territori del Gran Ducat de Lituània. L'Orde Livonià s'establí a Riga el 1202, i els cavallers teutons arribaren a Cúlmerland en la dècada del 1230. Prèviament conqueriren els assentaments d'altres tribus veïnes de la regió del Bàltic – curonians, semigal·lians, letigals, selonians, prussians (vegeu croada livoniana i croada prussiana). El primer atac contra els lituans i els samogitis fou el 1208 i els ordes militars foren influents en la política d'aquesta zona, tot i que no esdevingueren una amenaça directa fins a la dècada del 1280. En aquesta època el Gran Ducat de Lituània ja era una realitat i podia presentar una defensa organitzada. Durant els següents cent anys els cavallers croats organitzaren anualment expedicions destructives, però sense gaires resultats: les regions frontereres de Samogítia i Sudòvia s'anaren despoblant i els croats només conqueriren territori de ningú. El Gran Ducat acceptà convertir-se al cristianisme el 1386 quan Ladislau II Jagelló fou batejat per un sacerdot polonès, com a part de l'acord matrimonial amb Eduvigis, després del qual fou coronat rei de Polònia. Tanmateix, els cavallers croats dubtaven de la sinceritat d'aquest bateig i continuaren amb els atacs. Lituània, juntament amb el seu poderós aliat Polònia, derrotaren els croats en la decisiva batalla de Grunwald el 1410, encara que la signatura de la pau no arribà fins al 1422 amb el Tractat de Melno.
Motivacions miniatura|Mapa de la croada lituana 1308-1455. La conquesta de Lituània suposava la creació d'una connexió terrestre entre les possessions de l'Orde Teutònic. L'objectiu de guerra més important de l'Orde Teutònic en la zona del Bàltic durant el fou la conquesta de la Baixa Lituània (Samogítia). Els cavallers teutons volien obtenir una connexió terrestre entre les seves dues àrees que ja tenien: Prússia i Livònia. El concepte de lluita en nom de la creu de Crist, originàriament sorgit en el conflicte amb l'islam, continuava tenint força ideològica en l'Europa occidental i central, on eren reclutats aquests cavallers. Després de la pèrdua d'Acre el 1291, les croades en Terra Santa arribaren a un punt mort i, en el seu lloc, l'atenció es desvià cap la península Ibèrica i cap al nord-est d'Europa; en aquesta darrera zona la dedicació fou gairebé exclusivament dels teutons. D'aquesta manera, els responsables de l'operació militar barrejaven l'objectiu merament expansionista amb consideracions ideològiques. El conflicte amb els governants de Lituània, que rebutjaven el sagrament del baptisme i que també tenien plans de conquesta, proporcionà als cavallers teutons la legitimitat d'una guerra formulada com a conquesta d'uns infidels.
Encara que els grans ducs de Lituània en el adreçaren els seus esforços d'expansió cap als principats regionals de Belarús i Ucraïna degut al creixent buit de poder a l'Est, veieren la seva posició de poder amenaçada per la política agressiva de l'Orde Teutònic. Degut a l'afirmació dels teutons de que el bateig era condició indispensable i en cas contrari farien servir les armes, es trobaren amb un oponent força preparat per a la guerra.
La prioritat estava en mantenir un control de la zona central de Lituània, habitada per la tribu dels samogitians, els més rebels. Els membres d'aquesta tribu efectuaven constants intrusions, de manera preventiva, en el territori hostil dels cavallers teutons, la perspectiva d'un ric botí era una altra motivació.
Polítiques dels combatents L'Orde Teutònic L'Orde Teutònic, que sorgí de les croades en Palestina, era un orde religiós i militar. Després del 1230, establiren un gran estat sota el seu govern que incloïa la terra dels prussians, acordat amb l'emperador Federic II el 1226, en dos documents la Butlla Daurada de Rímini i el Tratat de Kruschwitz, signat també pel duc de Masòvia Conrad Mazowiecki. A més, després del 1237, l'estat teutònic annexà nous territoris quan els Germans Livonians de l'Espasa se'ls uniren formalment amb el Tractat de Viterbo. El 1309, el gran mestre Siegfried von Feuchtwangen traslladà la seu dels cavallers a Marienburg. Durant un temps, l'Orde Teutònic s'allunyà del seu objectiu original de lluitar per la conquesta de Terra Santa i es dedicà a administrar aquest nou estat situat a l'est d'Europa.
Al , l'Orde Teutònic dividí els territoris del seu estat en dues regions administratives: Prússia i Livònia, tot i que el fet de tenir la seu a Marienburg feu que Livònia tingués un estatus polític i militar especial. A Livònia, a diferència de Prússia, hi havia una divisió en els àmbits d'influència entre el poder religiós i diverses diòcesis autònomes. Aquesta inusual constel·lació de poder estava basada en l'Orde dels Germans de l'Espasa.
Una altra diferència era que mentre que a Prússia predominaven els religiosos alemanys reclutats en les regions central i occidental de l'Imperi Romanogermànic, els membres de la branca livoniana procedien predominantment de Dinamarca o eren alemanys del nord. L'ànsia de proselitisme religiós de començaments del que començà pels estonians, s'estengué per tota la costa del Bàltic mitjançant les connexions marítimes existents prèviament a la Lliga Hanseàtica, des de bases com ara Lübeck i altres de la regió danesa. Les activitats coordinades d'ambdues branques en la guerra contra el Gran Ducat de Lituània continuaren sent l'excepció a causa d'aquesta diversificació administrativa. Un exemple destacat és l'absència total del l'Orde Livonià durant la campanya decisiva del 1410, que acabà en la desastrosa batalla de Tannenberg. El mestre dels cavallers livonians, Conrad von Vytinghove, confià en una treva acordada amb el gran duc lituà Vitautas.
El Gran Ducat de Lituània La transformació del territori dels lituans en un estat anomenat Gran Ducat de Lituània començà en les primeres dècades del . Sota el govern del príncep Mindaugas, el procés d'assentament de les tribus bàltiques vers l'any 1250 quedà completat. Els ducats regionals reconegueren la supremacia d'un gran duc, alhora que mantenien una certa autonomia.
El pragmàtic príncep Mindaugas aprofità el poder religiós per acabar amb les disputes pel poder entre els ducs lituans. Per això es feu batejar com a cristià i acceptà de ser coronat per l'arquebisbe de Riga, en representació del papa Innocenci IV. Després de vèncer els seus adversaris i, a causa de la pressió de la resistència interna, declarà el bateig nul i tornà a les antigues creences paganes. Mindaugas fou l'únic monarca cristià coronat a Lituània.
En època del gran duc Gedimin, la centralització gradual de Lituània començà a principis del , i Vilnius, fundada per Gedimin, esdevingué la capital. Els successors de Gedimin convertiren el Gran Ducat en una gran potència d'Europa de l'Est. El buit de poder existent a l'est d'Europa com a resultat de la disminució gradual de la presència de l'Horda d'Or mongola permeté que els governants de Lituània l'empressin en benefici propi. En la segona meitat del , els grans ducs es feien dir Magnus dux Littwanie, Samathie et Rusie. La segona part del títol, dona testimoni de la profunda expansió de Lituània. Tanmateix, el conflicte amb l'Orde Teutònic no fou superat fins a començaments del i només amb la unió amb el Regne de Polònia.
Orígens del conflicte Amb l'arribada el 1230 dels primers cavallers alemanys, comandats per Hermann Balk, a Cúlmerland, la diversitat de poder dels estats bàltics s'unificà en una arxidiòcesi de l'Església Catòlica Romana. Fins al moment, diverses deïtats, com el déu del tro Perkūnas, eren venerades en el territori dels prussians i lituans.
En la dècada del 1230 hi hagué seriosos conflictes entre els cristians i la comunitat de lituans samogitians que habitaven la frontera sud de Livònia (actual Estònia). Allà, l'orde dels Germans Livonians de l'Espasa, fundat el 1202, hi tingué una presència permanent. Atès que Livònia limita amb Samogítia, aquí sorgí la primera confrontació important entre els croats i els lituans. Aquest conflicte culminà el 1236 en la batalla de Saule, en la qual els germans de l'espasa foren derrotats. Després d'això els germans de l'espasa s'integraren dins l'Orde Teutònic mitjançant l'aprovació papal (Tractat de Viterbo). Després de la fusió, la lluita continuà i en la batalla de Durbe el 1260, les forces combinades d'alemanys, prussians i curonians croats foren derrotades pels samogitians, amb força baixes, sobretot entre els nobles prussians. La conseqüència immediata de la victòria lituana fou la rebel·lió dins la regió de Prússia, que els cavallers teutons només pogueren posar fi després d'intensos combats, l'any 1272.
Mentrestant, el 1251, sota el govern de Mendog, es feu un esforç per acceptar a Lituània el cristianisme. Això no obstant, les lluites polítiques internes acabaren portant el retorn a les antigues creences paganes. En les dècades prèvies al 1303, hi hagué pau a la frontera europea entre el cristianisme i els pobles pagans del bàltic, tot i que els lituans continuaren efectuant petites incursions en Livònia.
La croada De l'any 1303 al 1386 Vitenis (1303-1316) Després dels conflictes bèl·lics a mitjan , el conflicte bàltic tornà a esclatar amb l'arribada al tron del gran duc lituà Vitenis. Aquest governant cercà la confrontació amb els seus veïns de l'oest i del nord enviant fins a 2.000 genets amb armes lleugeres cap a la frontera. La calma, que després de la victòria del 1283 semblava consolidar-se en territori prussià es trencà quan, els prussians envaïren també els territoris lituans amb tropes fortament armades de semigal·lis i esclavonis. La guerra esclatà a començaments de i es caracteritzà per l'avanç irregular d'ambdós bàndols.
El 1298 ja s'havia produït un atac al territori de l'Orde Livonià, en què Vitenis destruí la zona d'enllaç amb les terres de l'arquebisbe de Riga en Curlàndia. Després de l'èxit inicial, aquest exèrcit fou aniquilat en la batalla de Turaida. Els atacs als petits assentaments lituans en Prússia, des del 1303 cridaren l'atenció dels cavallers prussians sobre l'amenaça lituana. Els mestres de l'Orde Livonià decidiren que calia aturar-los emprant la força militar: inicialment planejaren incorporar tota Lituània, igual com havien fet amb Prússia, a l'Estat Teutònic, però aquests plans aviat es van haver d'abandonar. La croada es limitaria a l'ocupació de la Baixa Lituània (Samogítia), on construïren castells per continuar més endavant la lluita.
La guerra començà el 1303 amb atacs ocasionals per part de les tropes lituanes en el cor mateix de Prússia. Després de molts anys relativa calma, els cavallers croats atacaren la Baixa Lituània. miniatura|Ruines del fortí de Ragnit En la frontera de Prússia oriental, s'erigiren fortins, per donar suport a les activitats ofensives contra Lituània. Les guarnicions destinades a aquests fortins consistien en uns pocs cavallers, nombrosos soldats i escuders. Tanmateix, aquestes guarnicions només es feien servir quan eren necessàries per efectuar atacs per Lituània. Estratègicament, els fortins dels croats representaven una amenaça potencial i actuaven com a elements dissuassoris en el traspàs fronterer. Les més famoses d'aquestes fortaleses van ser: Ragnit, Tilsit i Georgenburg.
El gran duc lituà Vitenis reaccionà enviant els seus genets a atacar el principat de Masòvia, que pertanyia a la Unió Imperial Polonesa, i a les regions de la frontera prussiana meridional que estaven desprotegides. Un dels episodis més durs d'aquests anys fou el 1311, quan 4.000 guerrers a cavall travessaren Vàrmia per atacar Braunsberg.Els cavallers teutons, comandats per Heinrich von Plötzke aconseguiren repel·lir els invasors, però des de llavors quedà en la població rural la temor cap als pagans. El darrer gran atac del duc Vitenis en aquest territori esdevingué l'octubre del 1315, poc després morí, però la guerra continuà.