Es coneix pel nom dImperi paleobabilònic i Primer Imperi Babilònic l'estat creat per Hammurabi (1792-1595 a.n.e. segons la cronologia mitjana; 1728-1531 a.n.e. segons la cronologia curta). Sota el seu comandament, Babilònia en poder d'una dinastia amorrita, va passar en poc més de trenta anys a controlar un territori més extens que l'Imperi d'Ur (Tercera Dinastia d'Ur), anterior poder hegemònic indiscutible de la regió. La I dinastia, l'amorrita, va acabar al ae, a causa de la invasió de l'Imperi hitita. Poc després es va iniciar la dinastia cassita de Babilònia o període babilònic intermedi.
Per extensió, es denomina període paleobabilònic l'època que comprèn la I dinastia de Babilònia. Històricament correspon a la decadència de Sumer. Comença amb un nou auge de les ciutats estat meridionals després que Ur entrés en decadència, assetjat per les contínues invasions provinents de l'oest. A principi del període destaquen els regnes de Larsa i Isin, que van cedint terreny als estats del nord de Mesopotàmia (Babilònia i, en segon grau, Assíria).
Història Decadència sumèria i invasions amorrites
Al voltant de l'any 1950 ae els pobles amorrites, de caràcter seminòmada i origen semític, van envair Sumer i van fundar dinasties en diverses ciutats seues. Poc després, els elamites es van fer amb Ur, que fins llavors havia estat la gran potència local. Aquests canvis polítics propiciaren l'anarquia a la regió, dividida en petits països, entre els quals sobresortí Mari, primer, i Babilònia, ciutat triada pels amorrites per centralitzar el poder, després. Els primers dies de Babilònia com a estat independent, però, queden supeditats a altres potències amorrites més inicialment fortes, sobretot Isin, Nippur i Larsa, que competiren entre si durant dos-cents cinquanta anys. Al final, amb les dinasties amorrites ja assentades, a Mesopotàmia emergeixen tres potències equilibrades: Alep, Assíria i Babilònia.
Les tribus amorrites eren un conjunt de pobles anomenats mar.tu en sumeri i amurru en accadi, paraules ambdues que signifiquen 'oest'. Probablement estaven emparentats amb els cananeus. En arribar a Mesopotàmia, van fer seues la llengua accàdia i l'escriptura cuneïforme, i s'aculturaren. Els arxius reials de Mari els descriuen com a pastors de cabres i ovelles que interrelacionen amb poblacions sedentàries. Eren nòmades, però els seus desplaçaments, limitats a les riberes i a altres llocs on trobar aigua i terres de cultiu, eren petits i anuals. Es desconeixen les raons que els van empènyer cap a les planes mesopotàmiques i la manera en què es van assentar i van fundar dinasties a les ciutats que van conquistar. Se sap, però, que, més que gràcies al seu poder bèl·lic, les seues conquestes van ser possibles a causa de la deterioració del poder polític i l'economia sumèries, que coincideix amb el tancament de les principals rutes comercials per la seva minsa protecció i la reculada cultural, tot això causat pel buit de poder que va succeir a la fi d'Ur III i que va possibilità innombrables rebel·lions que afebliren Sumèria. Sembla que els amorrites es van anar apoderant de les terres que quedaren abandonades per aquestes causes. Una vegada abandonades les terres desèrtiques d'on provenien, se sedenttaarearon molt aviat i van atacar uns altres amorrites encara nòmades.
Algunes tribus amorrites van ser els haneos, els benjaminites i els <i>suteos</i>. Aquests últims, bel·ligerants, van rondar la ciutat de Babilònia, sovint s'allistaren als seus exèrcits i als dels reis sirians, però solen ser nòmades. Al començament del II mil·lenni diverses tribus amorrites funden poderoses dinasties a Larsa, Isin i Uruk. El període és ple de friccions i regnes efímers. Gungunum (1932-1906 ae), sobirà de Larsa, va conquistar Ur, i esdevingué el nou poder hegemònic local, encara que lluny del que havia estat Ur III, i es proclamà rei de Sumer i Akkad. Larsa té sota el control dos grans ports del golf Pèrsic: Lagaix i Ur, amb què basa el seu poder en el comerç de metalls preciosos i coure. Gungunum va arribar fins i tot a conquistar Susa, encara que per poc de temps. En temps del seu fill Abisare la ciutat d'Isin cobra importància com a segon poder regional. Isin conquesta Ur i els seus sobirans obtenen així el títol de reis de Sumer i Akkad. Però el nou regne és efímer: fou destruït només tres mesos després pel fill d'Abisare, Sumuel (1894-1866 ae), que reconquistà Ur i es va fer amb les ciutats de Kazallu, Kiš i Nippur. Al final del seu regnat una fam va provocar l'alçament de la població, que provocà la creació d'una nova dinastia, el primer rei de la qual reconstrueix Larsa i Eridu. El seu fill va derrotar i assolar les ciutats estat de Babilònia i Eixnunna, però per contra no va poder atallar les rebel·lions d'Uruk i Isin. L'any 1835 ae Larsa va ser conquistada per Kazallu, encara que només durant un any. Larsa viurà, amb Warad-Sense primer i Rim-Sin després, un nou període d'esplendor a la fi del . Babilònia, Isin i Uruk es van aliar en contra de Larsa. L'aliança entre aquestes ciutats va ser promoguda per Uruk amb emparentaments polítics durant el regnat de Sin-Hashid. La coalició no va tenir èxit i Rim-Sin va aconseguir afegir Uruk i Isin al seu domini. El domini de Larsa va acabar ací, doncs l'any 1763 ae Hammurabi va conquistar Larsa després d'una campanya brutal. D'altra banda, la vall del Diyala, en aquella època més urbanitzada que la Baixa Mesopotàmia, no va caure sota domini amorrita. Totes les seues ciutats eren vassalles d'una altra potència local, Eixnunna, a excepció de Tutub durant un curt espai de temps. Paral·lelament emergeix com a potència Mari, antigament governada per ensi, delegats d'Ur. Mari guanya poder a partir d'Iahdun-lim (1825-1810 ae), probablement un amorrita de la tribu dels haneos. Iahdu-lim restaura les defenses de Mari i de Terqa, ciutat vassalla, funda una nova població i construeix un gran sistema d'irrigació. Mari i Terqa, però, cauen aviat sota domini d'Assur, una altra potència local, encara que només fins que el fill d'Iahdu-lim, Zimri-lin, exiliat a Alep, pot recuperar el tron de Mari i la converteix en un gran nucli comercial, aliat de Babilònia, Alep i els petits regnes del Khabur. Mesopotàmia era, després de la caiguda d'Ur III i l'arribada al tron de Babilònia d'Hammurabi, un gresol de petites ciutats estat i de ciutats vassalles, entre les quals cap no destacà massa temps. En aquest context Hammurabi en canvià la configuració territorial, en conquistar un imperi molt més gran.
Ciutat estat Sobre els inicis de Babilònia com a ciutat estat poc es coneix. La ciutat, ocupada per una tribu amorrita, va ser administrada per un ensi des de la caiguda d'Ur III. L'any 1894 ae Babilònia és, per primera vegada en la seua història coneguda, independent durant el regnat de Sumuabum, de qui s'especula que va tenir per pare un home anomenat Dadbanaya. Poc coneixem de Sumuabum a part que va conquistar Kazallu; el va succeir Sumulael quatre anys després, que aparentment no n'era descendent. Sumulael va fundar la dinastia d'Hammurabi. Va ampliar considerablement els dominis de Babilònia: arribà a conquistar les ciutats de Kiš i Marad. Malgrat això, Babilònia no podia competir encara amb Larsa. Els descendents de Sumulael, Sabium, Apil-Sin i Sin-Muballig, van iniciar una gran quantitat d'obres d'enginyeria i arquitectura. Sin-Muballig es va unir el 1810 ae a Uruk i Isin per poder véncer a Larsa, sense aconseguir-ho. El paper de Babilònia a Mesopotàmia, però, va canviar amb l'arribada al tron d'Hammurabi el 1762 ae. Amb ell Babilònia esdevingué un imperi que, si ben igual d'efímer que els anteriors, es recorda com a paradigma de la seua època.
A primeries del la ciutat de Sippar, situada a uns 70 km al sud de Babilònia, va ser conquistada per aquesta. Es creu que aquesta conquesta va poder haver succeït a la fi del regnat de Sumulael, perquè els textos datats al començament del seu regnat esmenten fins a tres governants d'una Sippar independent. Sumulael es casà amb una de les filles de Sin-kashid d'Uruk, i segellà una aliança amb aquesta ciutat.
Imperi miniatura|Màxima extensió de l'Imperi de Hammurabi Hammurabi, que va governar a la fi del ae i a principis del XVII ae, fou el sisé rei de la dinastia amorrita de Babilònia. Fou capaç de véncer els elamites al sud de Sumer i els assiris al nord, i unificà la major part de Mesopotàmia sota el seu comandament. Creà una sèrie de divisions administratives i va posar un governador al capdavant de cadascuna. Babilònia, però, no era un imperi fortament unit, com es va demostrar durant el regnat del seu fill Samsuiluna.
Al 1763 ae Hammurabi no sols assolí conquistar Larsa, sinó també Eixnunna, les dues grans potències properes a Babilònia.
Samsuiluna va haver de fer front a una sèrie de revoltes que eliminaren la independència de les regions del sud, la qual cosa comportà la pèrdua de la franja costanera del golf Pèrsic per a Babilònia. Aquestes revoltes començaren a Larsa, ciutat a la qual va accedir l'úsurpador Rim-Sin II. Aquest va aconseguir instigar les insurreccions d'Isin, Eixnunna, Ur i Uruk. Samsuiluna es va veure hi intervingué militarment i arribà a destruir Ur i Uruk. La feblesa que això suposà fou aprofitada per Elam, que va atacar el sud de l'imperi. Samsuiluna, incapaç d'actuar en tots els fronts, va perdre finalment el control d'Isin, que, dirigida pel rei Iluma-Ilum, va guanyar la costa. Segurament, Samsuiluna va haver de combatre també contra els cassites. Aquests apareixen en els textos des del ae. Per aquesta època havien creat un regne a la regió d'Hana, al curs mitjà de l'Eufrates.
A la mort de Samsuiluna, l'imperi havia entrat en decandència. Perduts gran part dels territoris, es limitava a la porció central de Mesopotàmia. Les inscripcions donen a entendre que el poder militar de Babilònia anava minvant. Durant el regnat d'Abieshu (1711-1684 ae) l'imperi es va enfrontar repetidament als cassites. Abieshu tractà, sense resultat, de reconquistar el País del Mar, al sud; és a dir, les terres emancipades sota el govern d'Iluma-Ilum. Per a això, fins i tot va desviar les aigües del Tigris. Malgrat que va regnar durant vint-i-vuit anys, el seu regnat amb prou feines es recorda a excepció d'aquesta campanya i unes poques obres hidràuliques i estàtues. La pèrdua de poder de Babilònia es va accentuar espectacularment. Al nord Babilònia també va perdre terreny, a favor d'un nou regne a Khana.
La tònica va ser la mateixa en temps del seu successor, Ammiditana (1683-1646 ae), que va manar construir diverses fortificacions. El seu successor, Ammisaduqa (1646-1626 ae) aconseguí recuperar la plaça de Nippur. L'últim rei de la I dinastia fou Samsuditana, que va morir durant les guerres entre babilonis i hitites.
El saqueig de Babilònia. La dinastia cassita Al començament del els hitites van fer una expedició a Babilònia. Van haver de baixar per l'Eufrates i van haver de passar per Terqa i Mari, centres del regne cassita de Khana que sens dubte va haver de donar el seu consentiment i sembla que es van afegir a l'expedició. Els hitites, dirigits per Mursilis I van saquejar Babilònia cap a l'any 1594 aC, però sembla que no va caure en mans dels cassites, que estaven en guerra permanent contra Babilònia, perquè els babilonis van cridar al rei de la Baixa Mesopotàmia (País de la Mar), que per un temps va assolir el domini de la ciutat, però al cap d'uns anys, en el regnat d'Agum II, els cassites van entrar a Babilònia que van convertir en la seva capital. Khana va passar a ser una simple dependència.
Política i administració miniatura|Bust d'Hammurabi, reformador d'algunes institucions de tradició sumèria, hàbil en diplomàcia i en la guerra, i creador del nou teixit administratiu imperial