Les mètopes del Partenó són un conjunt de noranta-dues plaques quadrades (mètopes) esculpides en marbre pentèlic, que eren sobre les columnes del peristil del Partenó, a l'Acròpoli d'Atenes. Les van crear diversos artistes, encara que el mestre d'obres en fou quasi amb tota seguretat Fídies. Les esculpiren entre 447 o 446 ac, i a tot estirar el 438 ac; segurament les acabaren al 442 ae. Normalment es mostren dos personatges per mètopa. La majoria es troben molt deteriorades.
La interpretació de les mètopes es basa sols en conjectures, a partir de siluetes a voltes amb prou feines discernibles, per comparació amb altres representacions contemporànies, sobretot atuells. Hi hauria un tema diferent en cada façana de l'edifici, que representaria diferents combats: l'amazonomàquia a l'oest, la caiguda de Troia al nord, la gigantomàquia a l'est i el combat entre centaures i làpites al sud. Les mètopes sempre descriuen un tema bèl·lic, com la decoració de l'estàtua criselefantina d'Atena Pàrtenos allotjada al Partenó. Semblen evocar l'oposició entre l'ordre i el caos, entre l'ésser humà i la bèstia (potser les tendències animals de l'ésser humà), entre la civilització i la barbàrie, i fins i tot entre Orient i Occident. Aquest argument general es considera una metàfora de les guerres mèdiques i una valoració de la ciutat d'Atenes.
La major part de les mètopes foren sistemàticament destruïdes pels cristians quan transformaren el Partenó en església cap al segle VI o VII. Un polvorí instal·lat a l'edifici pels otomans esclatà durant el setge d'Atenes pels venecians al setembre de 1687, i en continuà la destrucció. Les mètopes de la façana sud són les més ben conservades. Catorze se n'exhibeixen al Museu Britànic i una altra es troba al Museu del Louvre. Les dels altres costats, molt danyades, són a Atenes, algunes a l'emplaçament originari. Dos caps provinents d'una mètopa són al Museu Nacional de Copenhaguen, i una altra més a la Universitat de Würzburg. Altres fragments n'estan dipositats als Museus Vaticans.
El Partenó
alt=Plan numéroté du Parthénon|miniatura|Plànol del Partenó: 1) Pronaos (costat est) 2) Naos hekatómpedon (costat est) 3) Estàtua criselefantina d'Atena Pàrtenos 4) Partenó (sala de les Verges, tresor) (costat oest) 5) Opistòdom (costat oest) Al 480 ae, els perses saquejaren l'Acròpoli d'Atenes, on en aquesta època s'estava construint un Pre-Partenó. Després de les victòries de Salamina i Platea, els atenencs juraren deixar els temples inacabats en record de la barbàrie persa.
D'aleshores ençà, el poder d'Atenes va anar creixent a poc a poc, sobretot en la lliga de Delos. Al 454 ae el tresor de la lliga va ser transferit de Delos a Atenes. S'hi engegà un extens programa d'edificacions finançat per aquest tresor, entre aquestes el Partenó. Aquest nou edifici fou concebut com un tresor destinat a albergar la colossal estàtua criselefantina d'Atena Pàrtenos.
El Partenó fou erigit entre 447 i 438 ae. El Pre-Partenó, un edifici quasi desconegut, era hexàstil. El substituïren per un altre de més gran i octàstil, amb vuit columnes a la façana i dèsset als costats del peristil. Feia 30,88 m d'amplària per 69,50 m de longitud. El sekos, la zona tancada pel peristil, tenia una amplària de 19 m. Contenia dues grans sales: una a l'est, amb una estàtua de dotze metres d'alçada, i una altra a l'oest, per allotjar el tresor de la lliga de Delos. Encarregaren l'obra a Ictí, Cal·lícrates i Fídies. El projecte d'ornamentació era tradicional quant a la forma, amb frontons i mètopes, i inusual quant a les proporcions. Els frontons són els més grans i complexos que s'han realitzat mai. Les noranta-dues mètopes esculpides no tenien precedent quant al nombre, ni mai va ser repetit. Malgrat que el temple era d'ordre dòric, la decoració al voltant del sekos, normalment composta per mètopes i tríglifs, fou reemplaçada per un fris d'ordre jònic.
Descripció general miniatura|Alternança de mètopes i tríglifs al Partenó
Estructura del conjunt Als edificis dòrics de marbre, la part de l'entaulament sobre l'arquitrau estava decorada amb mètopes, que es disposaven en alternança amb tríglifs. Aquests eren una reminiscència dels caps de les bigues de fusta que sostenien la coberta. La zona situada entre els tríglifs, que en principi era un simple espai de pedra llis, s'ornamentà posteriorment amb escultures.
El Partenó tenia noranta-dues mètopes policromes, catorze en cadascuna de les façanes est i oest, i trenta-dues en cada costat nord i sud. Els especialistes les solen numerar d'esquerra a dreta amb nombres romans.Foren esculpides sobre plaques de marbre pentèlic pràcticament quadrades: tenien 1,20 m d'altura i una longitud variable, amb una mitjana d'1,25 m. El bloc de marbre feia 35 cm d'espessor. Les escultures es feren en alt relleu, en el límit amb el perfil redó. Els relleus sobresortien uns 25 cm de la placa. Les mètopes eren a dotze metres d'alçària i tenien una mitjana de dos personatges.
Cap edifici grec antic s'ha ornat amb un nombre tan important de mètopes, ni abans ni després de la construcció del Partenó. Al temple de Zeus a Olímpia, més antic, només se'n van esculpir les del pòrtic interior. Al temple d'Hefest, contemporani del Partenó, sols se'n tallaren les de la façana est i les quatre més orientals dels costats nord i sud.
Temes i interpretació miniatura|Àmfora àtica de figures negres, en què es representa una escena de la gigantomàquia: Hermes (o Fobos?) i Ares en un carro que aixafa un gegant; Atena se'n situa prop; 530 ae (o 510 ae?) No hi ha cap descripció antiga de les mètopes que permeta atribuir-ne una interpretació definitiva. La primera referència literària de la decoració escultòrica del Partenó, l'escrigué Pausànies al segle II ae; només va descriure'n els frontons. La comparació, però, amb els temes de la ceràmica àtica coetània pot oferir pistes per a la seua anàlisi.
El tema general de les noranta-dues mètopes és bèl·lic, com en l'estàtua criselefantina d'Atena, encara que diferent als frontons i al fris. Sembla que es tracte d'una oposició entre l'ordre i el caos. El conjunt es considera sovint una metàfora de les guerres mèdiques. Un aspecte subjacent podria ser el matrimoni i el fet que la ruptura de la seua harmonia produeix el caos. Per tant, com en altres zones del Partenó, es representaria la celebració dels valors cívics, dels quals el matrimoni entre ciutadans seria un dels fonaments.
Les mètopes dels costats est, nord i oest patiren una destrucció sistemàtica per part dels cristians entre els segles VI i , amb la qual cosa és difícil de saber amb precisió què representaven. A l'est, el costat més important des d'un punt de vista religiós, el tema de les mètopes seria la gigantomàquia. Zeus i Hera (o Atena) estarien representats en les mètopes centrals, i els enfrontaments es disposarien simètricament al seu voltant. A l'oest, es representaria els grecs combatent contra adversaris amb indumentària oriental. La interpretació més comuna n'és que es tracta de l'amazonomàquia. Les mètopes, però, han sofert un desgast de tal magnitud que és difícil distingir si els adversaris dels grecs són de sexe masculí o femení. Si es tractés d'homes aquests podrien ser perses, encara que hi ha poques representacions de perses a cavall. Durant el setge d'Atenes pels venecians dirigits per Francesc Morosini al 1687, les mètopes de la cara nord sofriren una gran deterioració a causa de l'explosió de la reserva de pólvora emmagatzemada al Partenó. Se n'han proposat, però, diverses identificacions: una en representaria Menelau i la del seu costat Hèlena; una altra Enees i Anquises. El tema general d'aquesta zona podria ser la caiguda de Troia. Finalment, les mètopes de la cara sud no van sofrir els danys de la iconoclàstia cristiana, però sí l'explosió de 1687. Les últimes que se'n conserven, situades a cada extrem del Partenó, representen el combat entre centaures i làpites, encara que les mètopes centrals, conegudes sols pels dibuixos atribuïts a Jacques Carrey, susciten controvèrsies quant a la interpretació. Alguns arqueòlegs consideren que es podria tractar d'un enfrontament exclusivament atenès entre humans i centaures.
Escultura i pintura miniatura|Reconstrucció dels colors a l'entaulament del Partenó. "Kunsthistorische Bilderbogen", Verlag I. A. Seemann, Leipzig. 1883 L'escultura de les mètopes del Partenó es feu en diverses etapes. L'artista començava per dibuixar els contorns dels personatges. Després, retirava el marbre que quedava fora del dibuix, fins al «fons» de la peça. Continuava separant la figura del fons i finalitzava perfeccionant les imatges. És possible que hi col·laboraren diversos escultors, cadascú especialitzat en una de les etapes. Els treballs de cisellat es degueren fer en el sòl, abans que col·locaren les mètopes a la part alta dels murs. Els artistes començarien a treballar des de 447 o 446 ae, per concloure l'obra abans de 438 ae, data en què se'n construí la coberta. Es calcula com a data de conclusió probable l'any 442 ae o una mica més tard. Alguns artistes podrien haver treballat en diverses peces. Així, en l'est VI, Posidó està en la mateixa posició que el làpita de la sud II, mentre que el gegant que està a punt de caure és molt similar al làpita de la mètopa sud VIII, la qual cosa podria significar que van ser esculpits per la mateixa mà.
Com que hi ha grans diferències de qualitat i estil entre les mètopes, és molt probable que les realitzaren diversos artistes. Algunes semblen «antigues», tallades aparentment per escultors de més edat o més conservadors, encara que també podrien haver estat realitzades a l'inici. Unes altres, de menys qualitat, suggereixen que hauria estat necessari emprar tots els escultors de què es disposava davant la magnitud de l'obra. Una última hipòtesi resumeix totes les anteriors: al principi podrien haver-se contractat nombrosos artistes, però a mesura que els treballs anaven avançant s'haurien anat descartant els menys qualificats, després d'haver realitzat les primeres mètopes, que tenien una precisió inferior. Algunes del costat sud són de tal destresa que s'ha deduït que serien les darreres a esculpir-se'n. En alguns d'aquests casos, s'ha al·ludit noms d'escultors com Miró, Alcàmenes o el mateix Fídies. Quant al cost econòmic, Robert Spenser Stanier proposà el 1953 una estimació total de 10 talents per la realització del conjunt.
Les mètopes del Partenó eren policromes, com la resta de la decoració. Se sap que el fons era de color roig, en contrast amb els tríglifs en blau mitjà o fosc. La cornisa que estava per sobre del fris també degué ser acolorida. Els personatges estaven pintats, sobretot els ulls, els cabells, els llavis, les joies i vestits. La pell de les figures masculines devia ser més fosca que la de les femenines. Algunes mètopes incloïen elements de paisatge, que tal vegada també fossen acolorits.Nord: I, XXIX, XXXI i XXXII i est: VI i VII La decoració concloïa amb l'afegit d'elements (armes, rodes o arreus) de bronze o bronze daurat, com indiquen els nombrosos buits de fixació. S'han comptat més de 120 forats al costat sud, el millor conservat. Aquests elements d'ornat podien també servir per a una identificació més ràpida dels personatges. Hi ha una estreta relació entre els temes de les mètopes i l'estàtua criselefantina d'Atena conservada al Partenó. Això podria significar que Fídies hauria estat el mestre d'obra del conjunt.
Història i conservació Història del Partenó i les seues mètopes miniatura|Explosió de la reserva de pólvora emmagatzemada al Partenó durant el setge d'Atenes pels venecians el 26 de setembre de 1687