La atenció a la dependència a Espanya ha tingut un abans i un després amb la Llei de Dependència de 2006. Històricament i fins a l'actualitat, l'atenció informal l'han feta les dones.
Context La realitat de la generalització del fenomen de la dependència funcional a Espanya es caracteritza principalment per l'envelliment de la població. expliquen amb dades de 2003 que l'augment de l'esperança de vida i el descens de la natalitat han provocat aquesta situació, la qual alhora ha provocat la situació de la generalització de la dependència funcional. Altres factors són: els riscos laborals, ja que una part de les persones afectades per la gran quantitat d'accidents laborals esdevé dependent, i l'avanç de la ciència biomèdica i els serveis sanitaris fa que la gent que abans solia morir ara viu més i quan viu més sol ser en situació de dependència. El fenomen es relaciona especialment amb un nivell econòmic limitat que no permet que ni el dependent ni la seua família puga pagar de manera privada el servei assistencial.
Abans de la Llei de Dependència Abans que s'aprovara la Llei de dependència de 2006, ja existien prestacions per a les persones en situació de dependència, però no seguien un model integral i universal d'atenció a aquestes. Quan hi havia una situació de dependència, actuava la seguretat social, i si aquesta no actuava, actuaven les administracions (locals i autonòmiques) des de l'àmbit de les seues competències.
La protecció des de la Llei General de la Seguretat Social cobria els següents casos: la incapacitat permanent, definida com a situació d'incapacitat de treballar; i la invalidesa no contributiva: definida com a situació de minusvalidesa o malaltia crònica en grau igual o superior del 75%. Implicava una sèrie de prestacions. La situació de dependència era considerada de manera indirecta o amb relació a altra situació considerada "principal". admeten que totes aquestes prestacions eren insuficients per a cobrir totes les situacions de dependència.
La cobertura alternativa a la seguretat social portada a terme per les administracions locals i autonòmiques no arribava a cobrir les necessitats de tota la població dependent i era molt dispar. Les competències que afectaven a les persones dependents eren l'assistència sanitària (amb les prestacions sanitàries) i l'assistència social (exclusiva de les comunitats autònomes). D'aquesta última competència, destaca que hi hagué lleis específiques per a les persones en situació de dependència.
Hi havia lleis d'assistència social autonòmiques que es dirigien de manera exclusiva als dependents o parcialment o a col·lectius concrets: Cantàbria (exclusivament): Llei 6/2001, de 20 de novembre, de Protecció a les Persones Dependents. Comunitat de Madrid (parcialment): Llei 11/2003, de 27 de març. Principat d'Astúries (parcialment): Llei 1/2003, de 24 de febrer. Andalusia (col·lectiu concret): Llei 1/1999, de 31 de març, i Llei 6/1999, de 7 de juliol. Castella i Lleó (col·lectiu concret): Llei 5/2003, de 3 d'abril. Canàries (parcialment en un apartat): Llei 9/1987, de 28 d'abril, de serveis socials.
El sistema d'atenció de llarga durada a Espanya es caracteritzava, segons es veu en dades de 1999 (EDDES), per ser informal. La durada mitjana d'atencions era de 6,15 anys i recau principalment en la família, concretament en la dona. Els cuidadors no rebien cap compensació econòmica en la seua majoria: el 78% no en rebia cap, el 10% alguna vegada i el 12% de manera regular. Aquest model estava ampliat amb la contractació creixent de dones immigrants que substituïen la feina de l'atenció, però no en la direcció d'aquesta atenció.
L'any 2000 el Defensor del Poble recomanà que es creara una sistema de protecció a la dependència. Per un procés de negociacions polítiques s'arriba a tirar endavant una llei per la protecció de la dependència.
Període des de la Llei de Dependència La Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència va ser aprovada per la pràctica unanimitat dels grups polítics representats a les Corts Generals. Aquesta llei reaccionava a un fet d'actualitat: les persones dependents no podien ser ateses de manera tradicional (per dones a la casa de les persones dependents) perquè les dones havien sigut incorporades al treball per l'extensió de les idees igualitàries conclouen que l'alliberament de la dona del treball domèstic portant-la al mercat laboral ha provocat que la dependència passara de fenomen familiar (contingut a l'àmbit familiar) passara a ser un fenomen o problema social. i, a més, augmentà de manera absoluta i relativa la població dependent. Amb aquesta llei es creà el Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència, una modernització del sistema de protecció social espanyol que implica que l'estat estableix un "contingut mínim o bàsic de protecció". S'estimà que amb aquest sistema es crearien 300.000 llocs de treball directes i centenars de milers de llocs de treball indirectes.
La llei establí que la protecció de les persones dependents no vinga exclusivament de la seguretat social o l'assistència social, sinó d'ambdues opcions.
S'estimà que quan el sistema estiga totalment establit, el cost anual equivaldria a un punt del PIB, segons el nombre estimat al Libro Blanco de la Dependencia.
Al voltant del 2007, hi havia 1,1 milions de persones en situació de dependència greu i 1,6 milions que necessita alguna mena d'ajuda per a fer tasques del dia a dia. De les famílies que cuiden de persones dependents, solament el 6,5% és ajudada pels serveis socials. L'atenció la dediquen principalment dones (83%). Altres dades a destacar que determinen com és la situació són: un 3,14% de la gent gran major de 65 anys té un servei d'ajuda a domicili, el 2% té servei de teleassistència i el 0,46% té plaça a un centre de dia. La meitat de la població espanyola amb discapacitat eren persones dependents.
Una mesura novedosa va ser que els cuidadors no-professionals podien cotitzar en el sistema de seguretat social.
Els autors comentaren que la Llei de Dependència de 2006 no era directament aplicable, sinó que requeria d'un desenvolupament amb reglaments perquè ho fora. Aquests desenvolupaments normatius de la Llei de Dependència ha sigut competència de les comunitats autònomes.
Implantació inicial del SAAD (2007-2012) L'aplicació pràctica del SAAD no va coincidir amb la idea original. El sistema d'atenció que s'estava posant en pràctica era el d'atenció familiar. La prestació econòmica per cures a l'entorn familiar va ser la prestació més important que es donava (46,03% de les prestacions eren econòmiques segons dades de l'IMSERSO). El col·lectiu dels cuidadors no-professionals va estar format principalment per dones (93%), les quals eren majoritàriament majors de 50 anys. Altre aspecte l'aplicació pràctica del SAAD va ser donat perquè la implementació i gestió del SAAD han sigut competència de les comunitats autònomes, cosa que ha implicat diferències entre les distintes administracions autonòmiques.
El Reial Decret 615/2007 d'11 de maig establí que els cuidadors no-professionals estaven obligats a estar donats d'alta al sistema de seguretat social en el règim general, mitjançant un conveni especial. També establí que els cuidadors no-professionals reberen prioritàriament formació. El Reial Decret 1244/2009 de 17 de juliol obrí la possibilitat de convertir-se en cuidadors professionals (títol de formació professional o certificat de professionalitat) quan acrediten un mínim de 3 anys i 2.000 hores treballades en els 10 anys anteriors o 300 o 200 hores de formació en el últims 10 anys.
Un article publicat el 2008 cridà l'atenció sobre l'ocupació per part de dones immigrants per a l'atenció a la dependència a Espanya, assenyalant la situació complexa en la qual es troben aquestes treballadores.
El 2009, dos anys i mig després de l'entrada en vigor de la llei, un grup d'empreses i cooperatives es queixaven dient que no s'havien creat els llocs de treball que els legisladors van dir que es crearien.
L'acord del Consell Territorial del SAAD de 22 de setembre de 2009 establí els criteris comuns per a acreditar la formació dels cuidadors no-professionals.
L'acord del Consell Territorial del SAAD de gener de 2010 establí que la persona cuidadora que no siga familiar del dependent puga tindre la condició d'empleat de la llar del beneficiari. Aquest acord quedà establir al Reial Decret 1620/2011 de 14 de novembre.
Els costos de l'atenció al total dels dependents a Espanya de l'any es va estimar entre 12.551 milions d'euros i 14.874 milions d'euros.
El Tribunal de Comptes constatà el 2013 que les prestacions econòmiques, que havien de tindre segons la Llei de Dependència un caràcter excepcional, no compliren el seu suposat caràcter excepcional perquè superaren a les prestacions de serveis. Aquesta tendència impedia que es generaren els llocs de treball previstos. Es va tractar de detindre aquesta tendència amb el Reial Decret 1050/2013, de 27 de desembre. El 31 de desembre de 2016, la tendència va ser revertida.
A causa d'aparèixer coincidint amb la crisi financera espanyola (2008-ca-2016), el sistema de dependència fou reformat. Entre aquesta crisi econòmica i el canvi del govern espanyol per un govern que es negava a ampliar la despesa pública, el desenvolupament de l'aplicació de la llei de dependència es veié mermat. Enllaç alternatiu La primera retallada pressupostària que va patir el SAAD va ser feta pel Reial Decret Legislatiu 8/2010, de 20 de maig. Eliminà la retroactivitat dels efectes econòmics de la prestació. El Reial Decret Llei 20/2011 de 30 de desembre postergà el calendari d'implantació progressiva dels graus de dependència, ajornant l'efecte del Grau I: el nivell 2 passava de 2011-2012 a 2013 i el nivell 1 de 2013-2014 a 2014. La Llei de Pressupostos per a 2012 posposà l'aplicació del nivell 2 a l'1 de gener de 2014 i va suspendre durant un any el finançament estatal del nivell acordat pel govern central amb les comunitats autònomes. Aquesta última mesura provocà un problema greu de finançament per a les CCAA.
La reforma fonamental sobre el sistema de dependència va ser feta amb el Reial Decret-Llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per a garantir l'estabilitat pressupostària i de foment de competitivitat. S'establí que les persones dependents amb rendes superiors al IPREM (532 euros mensuals) havien de copagar el cost de la prestació. Destaca que el 10 de juliol de 2012 les comunitats autònomes i l'estat central acordaren en el Consell Territorial de Serveis Socials i del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència unes mesures per a la millora i sostenibilitat del sistema de dependència: s'unificà la Conferència Sectorial d'Assumptes Socials i el Consell Territorial del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència en l'òrgan anomenat Consell Territorial de Serveis Socials i del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència, es va suprimir la classificació en dos nivells segons l'autonomia de les persones (supressió de l'art. 26.2 de la Llei de Dependència) i reducció de quantitats de prestacions econòmiques, els cuidadors no professionals no estan obligats a seguir el règim general de la seguretat social i s'establí un règim d'incompatibilitats de les prestacions (nou art. 25 bis de la Llei de Dependència). La reforma reforçà les exigències per a ser cuidador familiar i alhora no reforçà la xarxa de serveis socials. El Reial Decret-Llei 20/2012 va ser confirmat com a constitucional per la sentència del TC 18/2016, de 4 de febrer.
El 2011, l'1,95% dels aragonesos rebia atenció a la dependència.
A la fi del 2011 les plataformes per la defensa de dependents i els seus familiars es van coordinar.