miniatura|Pobles preislàmics del subcontinent àrab i els principals estats veïns. Molts n'eren cristians, zoroastrians o yazdanites lang=ca|miniatura|Expansió aproximada de l'Imperi Neobabilònic durant el regnat de Nabonid (556-539 aC). La història de lAràbia preislàmica, és a dir, la de la península Aràbiga i el poble àrab abans del sorgiment de l'islam l'any 630 no es coneix amb gran detall. L'exploració arqueològica de la zona ha estat escassa; les fonts escrites es limiten a nombroses inscripcions i monedes de l'Aràbia meridional. El material existent consisteix sobretot en fonts escrites d'altres tradicions (allò que es denomina protohistòria): egípcies, gregues, romanes, etc., així com de la tradició oral fixada més tard per escrit pels intel·lectuals àrabs de l'època islàmica.
Entre les civilitzacions més destacades hi ha la cultura Thamud, que va sorgir al voltant del 3000 aE i va perllongar-se sobre el 300 dC, i la primera civilització semítica a la part oriental va ser Dilmun, que va sorgir al voltant de finals del quart mil·lenni i va arribar al voltant de 600 CE. A més, des de la segona meitat del segon mil·lenni aC, l'Aràbia del Sud va ser la llar d'una sèrie de regnes com els sabeus i els mineus. L'Aràbia oriental va estar habitada per pobles de parla semítica que presumiblement van emigrar des del sud-oest, com ara el l'anomenada ètina Samad. Des del 106 dC fins al 630 dC, el nord-oest d'Aràbia va estar sota el control de l'Imperi Romà, que la va rebatejar com Arabia Petraea. Uns quants punts nodals estaven controlats pels colons de l'imperi part i sassànida.
L'estudi d'aquest període és important per als estudis islàmics i proporciona el context del naixement i expansió de l'islam. Hi ha fonts epigràfiques de l'àrab meridional antic des del s. IX aE, i de l'àrab septentrional antic des del s. VI aE. Des del s. III aE, la història àrab es fa més tangible amb el sorgiment del Regne himiarita, l'aparició dels qahtanites al Llevant i la gradual assimilació dels nabateus pels qahtanites als primers segles de la nostra era, que culminà en les explosives conquestes musulmanes del s. VII.
Aràbia en l'edat del bronze Primeres migracions semites Els primers fets coneguts de la història àrab són les migracions de la península a les zones veïnes. En el III mil·lenni ae, pobles de llengua semita migraren de la península cap a Mesopotàmia, s'assentaren a Sumèria i amb el temps crearen l'Imperi accadi de Sargon d'Accad (c. 2300 ae). Els babilonis i assiris es consideren descendents dels accadis semites.
El grup semita oriental s'establí a Ebla. Els amorrites eren semites occidentals que deixaren Aràbia a la fi del III mil·lenni aE i s'assentaren en el Llevant mediterrani. Alguns n'esdevingueren els amorrites i cananeus d'èpoques posteriors.
Magan i A'ad
Magan és el nom d'un dels socis comercials de Sumer. Se sol assumir que es trobava a Oman. Els acadis s'establiren en l'Aràbia meridional a l'est de la tribu Qahtan. Fundaren el Regne d'Accadi cap al s. X ae, que va persistir fins al s. III.
La nació d'Accadia era coneguda per grecs i egipcis. La Geografia de Ptolemeu (s. II ae) es refereix al lloc amb una versió hel·lenitzada dels habitants de la capital, Wabar o Ubar.
Thamud Els Thamud (en àrab: ثمود) eren un poble de l'Aràbia antiga, una tribu o grup de tribus que creà un gran regne que va florir del 3000 ae al 200 ae. Alguns treballs arqueològics recents han revelat l'existència de nombrosos exemples d'escriptura i pintura thamúdica en roca, no sols al Iemen, sinó a l'Aràbia central.
Aquest poble s'esmenta en fonts com l'Alcorà, la poesia àrab antiga, els annals assiris (que els citen com tamudi), la inscripció d'un temple grec al nord-oest d'Hijaz (datada de l'any 169), una font romana d'Orient del s. V i una antiga inscripció àrab a la rodalia de Tayma.
Així mateix els trobem referenciats en els annals de la victòria del rei Sargon II (s. VIII ae), que els derrotà en una campanya per l'Aràbia septentrional. Els grecs es refereixen a aquest poble com Tamudaei ("Thamud"), en els escrits d'Aristòtil, Ptolemeu i Plini. Van desaparéixer abans de Mahoma, entre el s. V i el VI.
Aràbia meridional en l'edat del ferro
miniatura|Inscripció sabea dirigida al déu lunar Almaqah; esmenta cinc déus àrabs meridionals, dos regnes sobirans i dos governants. S. VII ae miniatura|Aixeta del palau Reial de Shabwa, capital d'Hadramaut
Regne dels mineus (s. IX ae-s. I ae) En època dels mineus, tenien la seva captila a Karna (ara coneguda com a Sadah). L'altra ciutat important era Yathill (ara Baraqish). El Regne mineu se centrà al nord-oest del Iemen, amb la major part de les ciutats al llarg del wadi Madhab. Les inscripcions mineiques s'han trobat molt lluny del seu regne, com ara al-`Ula, al nord-oest d'Aràbia Saudita i fins i tot a l'illa de Delos i a Egipte. Fou el primer regne àrab meridional que desaparegué, i la llengua mineica es va extingir l'any 100.
Regne de Saba (s. IX ae-275 de) Durant el Regne de Sabà, el comerç i l'agricultura van florir, amb gran riquesa i prosperitat. Els sabeus es localitzaven en el que ara és la regió d'Aseer del Iemen sud-occidental, i la seva capital, Ma'rib, prop de la moderna capital del Iemen, Sanà. D'acord amb la tradició àrab meridional, la fundà Sem, el fill major de Noé. Els romans restaren tan impressionats per la regió que la van denominar Arabia Felix. August hi envià una expedició de conquesta sota les ordres d'Eli Gal. Després d'un fracassat setge a Ma'rib, el general romà es retirà a Egipte, després que la seua flota destruïra el port d'Aden per garantir la ruta comercial cap a l'Índia. La importància d'aquest regne es basava en el cultiu i comerç d'espècies i perfums, incloent-hi encens i mirra. S'exportaven cap a la Mediterrània, l'Índia i Abissínia, on eren molt apreciats, per terra amb camells (cap a Aràbia) i per mar (cap a l'Índia).
Durant els s. VIII-VII aE va haver-hi un estret contacte cultural entre el nord d'Etiòpia, Eritrea i Saba. Encara que la civilització era indígena i les inscripcions reials estaven escrites en un llenguatge protosemític, també hi havia al regne alguns immigrants sabeus, com ho evidencien algunes inscripcions.
L'agricultura a la geografia del Iemen va florir durant aquest període gràcies a un avançat sistema de rec, consistent en grans túnels que acumulaven aigua a les muntanyes i pantans. La més impressionant d'aquestes preses, coneguda com la de Ma'rib, la construïren cap a l'any 700 aE: proporcionava aigua a 100 km² de terra de regadiu i va romandre en peus durant un mil·lenni fins que es va col·lapsar l'any 570 de, després de segles d'abandó.
Regne d'Hadramaut (s. VIII ae-s. III de) Les primeres referències al Regne d'Hadramaut són inscripcions del s. VIII ae. S'esmenten en una inscripció de Karab'il Watar en sabeu, de principis del , en què el rei d'Hadramut, Yada`'il, hi apareix com un dels seus aliats. Quan els mineus dominaren les rutes de caravanes al , Hadramut s'uní a la confederació, possiblement per interessos comercials. Més tard se n'independitzà i cap a finals del s. I ae fou envaït per l'expansiu Regne d'Himiar, però pogué rebutjar-ne la invasió. Hadramaut s'annexionà Qataban en la segona meitat del s. II, i assolí la màxima expansió territorial. Finalment el Regne d'Hadramaut fou conquistat pel rei himiarita Shammar Yuhar l'any 300, que unificà tots els regnes de l'Aràbia meridional.
Regne d'Awsan (s. VIII ae-s. VI ae)
L'antic Regne d'Awsan en l'Aràbia meridional (actual Iemen), amb capital a Hagar Yahirr, al uadi Markha, al sud del uadi Bayhan, està marcat per un tel o monticle artificial, que és conegut localment com a Hagar Asfal.
Els aquemènides en l'Aràbia septentrional L'Aràbia aquemènida comprenia les terres entre Egipte i Mesopotàmia, coneguda més tard com Arabia Petraea.
Segons Heròdot, Cambises II no va subjugar els beduïns quan atacà Egipte l'any 525 aE. No apareixen esmentats en la inscripció de Behistun que descriu les conquestes de Darios I, però sí posteriorment en texts tardans, la qual cosa suggereix que aquest rei persa conquistà aquesta part d'Aràbia.
Nabateus
Els nabateus no es troben entre les tribus esmentades en les genealogies àrabs perquè el Regne nabateu desaparegué molt abans de l'arribada de l'islam. Estaven assentats a l'est de la depressió sirioafricana entre la mar Morta i la Roja, és a dir, la terra que havia estat coneguda com a Edom. Encara que les primeres fonts fiables daten del 312 ae, és possible que hi estigueren assentats des de molt abans.
Petra (del llatí petra, 'pedra') és en una gran vall a l'est del uadi Araba a Jordània, a 80 km al sud de la mar Morta. Va adquirí notorietat a la fi del s. I aE gràcies al comerç d'espècies. Petra era la principal ciutat de l'antiga Nabatea i era famosa sobretot pels sistemes d'enginyeria hidràulica. Fou independent fins al regnat de Trajà, i després florí sota domini romà. La ciutat va créixer al voltant del seu carrer columnat al s. I de la nostra era i a meitat d'aquest segle havia aconseguit un notable grau d'urbanització. Va ser probablement en aquest període quan se n'obriren les pedreres, i la construcció va continuar durant els segles I i II dE.
Palmira
Palmira, una rica i elegant ciutat caravanera, la va incloure a la província romana de Síria, Tiberi (14-37). Va adquirir importància com a escala en la ruta comercial que unia Pèrsia, l'Índia, la Xina i l'Imperi Romà, pels ports de Síria i Fenícia. Al 129 Hadrià visità la ciutat i va quedar-hi tan impactat que la proclamà ciutat lliure i la redenominà Palmyra Hadriana. Els seus habitants àrabs van anar adoptant costums i vestits d'influència grecoromana, però també dels parts.
Qataban i Himiar a l'Aràbia del Sud Expansió qahtanita al nord
En època sassànida l'Aràbia Pètria fou una província fronterera entre Roma i Pèrsia, i des dels primers segles de la nostra era es veié afectada per la influència àrab meridional, sobretot amb l'emigració gassànida del s. III.
Gassànides, lajmides i kindites
Els gassànides, làkhmides i kindites foren els últims pobles no musulmans que emigraren del Iemen per dirigir-se cap a les fronteres nord i sud-oest.
Els gassànides reavivaren la presència semita en l'hel·lenitzada Síria. S'assentaren sobretot a la regió d'Hauran i es van expandir al Líban i Palestina. Els gassànides es van mantenir a Síria fins que foren absorbits per l'expansió islàmica.
Grecs i romans es referien a tota la població nòmada del desert d'Orient Pròxim com arabi (àrabs). Els grecs denominaven el Iemen Arabia Felix. Els romans anomenaven els estats vassalls habitats per nòmades dins del seu imperi Arabia Petraea (Aràbia Pètria), per la ciutat de Petra; i els deserts que feien de frontera sud-est del seu imperi els coneixien com Arabia Magna (Gran Aràbia).
Els làkhmides assentats a la regió del Tigris mitjà a l'entorn de la capital al-Hira s'aliaren amb els sassànides contra els gassànides i l'Imperi Romà d'Orient. Els làkhmides eludiren el control de les tribus de l'Aràbia central juntament amb els kindites, amb qui acabaren destruint Kinda l'any 540, després de la caiguda del seu principal aliat, Himiar. Els sassànides dissolgueren el regne làkhmida al 602. Els kindites van emigrar des del Iemen amb els altres dos grups, però foren rebutjats cap a Bahrain per la tribu d'Abd-al-Qays Rabia. Tornaren al Iemen i s'aliaren amb els himiarites, que els van instituir com al seu regne vassall. Els làkhmides controlaren l'Aràbia central des de la ciutat de Qaryah dhat Kahl (actualment Qaryat al-Faw). Van governar la major part del centre i nord de la península Aràbiga fins a la caiguda dels himiarites l'any 525.
Tribus beduïnes
miniatura|Localització aproximada d'algunes tribus importants de la península Aràbiga en l'època del sorgiment de l'islam. Algunes ciutats de la regió apareixen marcades amb cercles