Amb política post-fàctica es fa referència al pensament polític i a l'acció amb forma d'eslògans en què els fets no són al centre de l'atenció. La veritat d'una declaració es basa en l'efecte emocional de la declaració, especialment en interès del propi grup.
Segons el filòsof i sociòleg Habermas, l'ideal comunicatiu de la Il·lustració requereix arguments de discurs que satisfacin pretensions objectives i ètiques, incloent-hi sobretot fets verificables: validabilitat com a part de la discursivitat.Strukturwandel der Öffentlichkeit. Untersuchungen zu einer Kategorie der bürgerlichen Gesellschaft. Luchterhand, Neuwied am Rhein 1962 bis 1987 (17. Auflage), ; 1. bis 5. Auflage der Neuaflge, Suhrkamp, Frankfurt am Main 1991 bis 1995, (= Suhrkamp-Taschenbuch Wissenschaft, Band 891, zugleich HabilitationsschriftPhilipps-Universität Marburg 1961). Theorie des kommunikativen Handelns, Band 1: Handlungsrationalität und gesellschaftliche Rationalisierung; Band 2: Zur Kritik der funktionalistischen Vernunft, Suhrkamp, Frankfurt am Main 1981, . En canvi, en l'anomenada disputa post-fàctica, els fets són negats, desviats d'ells mateixos o la seva objectivitat és diluïda, sense que això tingui cap importància decisiva per al públic objectiu. Decisiu pel grup destinatari de la política post-fàctica és si els models explicatius oferts tenen una proximitat al seu món emocional.Alard von Kittlitz: Die Erde ist eine Scheibe, Die Zeit, 28.
Els crítics assenyalen que fins i tot aquest eslògan polític es pot utilitzar malament i fins i tot es pot utilitzar "post-fàcticament" per a induir a emocions. El fenomen designat no és nou ni típic del present. Les opinions polítiques basades en punts de vista del món i interessos diferents mai no estan orientades a fets purs, sinó sempre i inevitablement a una perspectiva de percepcions de fets classificats i avaluats segons el seu propi sistema de valors. L'eslògan polèmic post-fàctic es fonamentaria en un realisme ingenu.
Història del concepte En alemany, l'expressió post-fàctic és una naturalització dels termes anglesos post-true i post-fact (ual). El terme es va utilitzar molt sovint durant el referèndum sobre el Brexit del 2016 al Regne Unit i a la campanya de les eleccions presidencials dels EUA el 2016.
Als Estats Units, hi ha una línia tradicional d'investigació psicològica social sobre la mentida. Bella DePaolo, que ha estat treballant en aquest tema des de finals dels anys setanta, ha realitzat un important treball pioner. El 1990 Noëlie Rodríguez i Alan Ryave van publicar el seu estudi Dir mentides en la vida quotidiana, en què van mostrar que totes les persones en situacions quotidianes constantment menteixen, sense que, però, se'n sentin incòmodes. En correspondència amb l'interès creixent del públic pel tema de les mentides, Jeremy Campbell va publicar el 2001 una història cultural de la mentida: La història del mentider: una història de falsedat.
Un dels primers autors que ha utilitzat el terme post-factual ("post-fàctic") és una Carl Bybee, científic de comunicacions de la Universitat d'Oregon. Bybee va publicar un article Can Democracy Survive in the Post-Factual Age de 1999?, que tractava del debat de Lippmann - Dewey. A partir del 1922, el debat es va centrar en el paper del periodisme a la democràcia, incloent la qüestió de quina responsabilitat política es pot esperar d'una circumscripció que sigui més que vulnerable a les propostes dels seus líders polítics a causa de la manca d'educació.
El gener de 2004 va aparèixer The Cheating Culture, l'autor del qual David Callahan va afirmar amb un to de pessimisme cultural, que la insinceritat i l'engany han augmentat dramàticament entre la població mitjana, sota la creixent pressió econòmica neoliberal de les últimes dues dècades. D'inclinació llibertària, Callahan fou acusat de simplificacions greus de problemes complexos. Al setembre del mateix any, The Post-Truth Era va anar seguida per Ralph Keyes, que –sense proporcionar proves– també va afirmar que la mentida havia augmentat dràsticament en tots els àmbits de la vida, mentre que el control social hauria fracassat més i més a canalitzar prèviament i efectivament les mentides. A partir d'aquí, la frase idiomàtica "Post-Veritat" va experimentar una forta pujada. Els editors del Diccionari Anglès d'Oxford van triar la frase 2016 com a "paraula de l'any".
El satíric de televisió Stephen Colbert va introduir en el discurs social sobre mentir a l'octubre de 2005 la seva veritat de creació de paraules. El terme juga amb els mitjans de la llengua anglesa i, per tant, no es pot traduir en alemany. Colbert es refereix irònicament a l'essència d'una declaració que apel·la fermament a les creences preconcebudes i, per tant, "sent" tan veritable que li agrada renunciar a la prova del seu contingut real de la veritat. L' American Dialect Society va triar la veracitat com el seu " mot de l'any ", el mateix any . "Truthiness Voted 2005 Word of the Year by American Dialect Society (PDF; 224 kB)
Al setembre del 2016, Angela Merkel va utilitzar l'adjectiu post-fàctic en un discurs. L'octubre del 2016, es va referir a l'èxit de la AfD (Alternativa per a Alemanya) a la Cambra de Representants de Berlín. En la recepció posterior de la paraula pels mitjans de comunicació, el públic en general es va adonar de la paraula desconeguda fins aleshores a Alemanya.
Classificacions i enfocaments explicatius Des d'aproximadament 2012, molts autors han intentat explicar què mou a polítics com Donald Trump a manifestar públicament amb facilitat enormes quantitats de mentides evidents.
La política com a "producte" El 2013, el periodista alemany Thomas Assheuer va identificar en un article a Die Zeit elements de l'anomenada post-política (forma despolititzada de la política) en les declaracions de campanya electoral dels partits polítics. La controvèrsia sobre les idees i els esborranys socials ja no tindria lloc; la política només es publicaria com a "producte". Va traduir la "post-truth politics" per "post-política" i " post-democràcia ".Thomas Assheuer: Hauptsache, der Kunde greift zu, Die Zeit, 22. El setembre de 2016, el col·laborador de Die Zeit Alard von Kittlitz veu un canvi en la política alemanya cap a la post-veritat. Descriu el debat polític original com una exposició en què es debat les alternatives d'acció basades en fets, però no en fets innegables en ells mateixos, i proposa el retorn a una separació estricta de fets indubtables i argumentació política.
No és mentida, sinó merda A la revista The New Republic Jeet Heer va dir el 2015, que Trump no és cap mentider, sinó més aviat un artista de la merda. El filòsof Harry Frankfurt (Princeton University) va publicar per primera vegada una petita peça molt aclamada On Bullshit el 1986 i una altra vegada el 2005, descrivint la merda com una espècie de discurs buit caracteritzat per una absoluta indiferència per la veracitat que només passa donar prestigi al seu autor. Trump ha argumentat de tant en tant que d'alguns punts en què està dient la veritat no es poden obtenir proves. En una ocasió, per exemple, va rebutjar les valoracions dels historiadors, ja que gairebé mai no van presenciar en persona l'esdeveniment històric en disputa. Heer veu en Trump una falta fonamental d'interès en la comprovació de fets, així com en la veritat: "Això ens situa en un món de post-veritat on el testimoni de Trump no es pot provar i en el qual simplement hem d'acceptar el treball de la seva pròpia proclamada" Memòria més gran del món ". , De fet, Trump vol conduir-nos a un país on la subjectivitat és tot allò on la realitat és simplement el que diu. "
També Frankfurt es va expressar en 2016 en aquest sentit de nou en relació directa amb Trump.Harry G. Frankfurt: Donald Trump Is BS, Says Expert in BS TIME, 12. Jason Stanley després va criticar aquesta interpretació com a trivialització crua.Jason Stanley: Beyond Lying: Donald Trump's Authoritarian Reality, New York Times, 4.
Emocionalitzar el discurs polític The Economist va escriure el setembre del 2016 que les mentides polítiques dirigides no són fonamentals per a la política post-fàctica. L'ús d'una mentida política implica que hi ha una veritat i que el mentider ho sap. La prova, la coherència i la ciència són una força política en un discurs polític normal. Mentrestant, aquestes categories ja no interessarien un nombre creixent de persones en el discurs públic. Hi ha un canvi cap a la comprensió de la política en la qual els sentiments triomfen sobre els fets. A més, si la distància entre allò que se sent com a veritat i allò que és veritable esdevé massa gran, aquesta distància sovint es converteix en una teoria de la conspiració pel bé de la simplicitat. En alguns casos, la confrontació amb els fets paradoxalment condueix al fet que fins i tot es recolza l'adhesió a la declaració errònia (vegeu també l'error de confirmació).The post-truth world – Yes, I'd lie to you, The Economist, 10.
Efecte del canvi de paisatge dels mitjans de comunicació Molts comentaristes diuen que hi ha una pèrdua de credibilitat percebuda en la cobertura dels mitjans de comunicació, però al mateix temps, moltes persones cada vegada prenen informació unilateral i falsa sobre mitjans socials. La raó de la unilateralitat són, en part, les anomenades bombolles de filtre, que es poden explicar pels algorismes de Google, Facebook i Twitter. També és sorprenent que la gent es tanqui només amb persones de mentalitat similar a les xarxes socials i es vegi reforçada per un efecte de cambra d'eco una vegada i una altra en la seva percepció del món. A més, els informes falsos es podrien estendre molt ràpidament a la xarxa, contribuir a la formació de l'opinió i sovint es van mantenir sense explicació.Am Ende des Aufklärungszeitalters, Neue Zürcher Zeitung, 1.Wie Populisten durch Facebook groß werden, Frankfurter Allgemeine Zeitung, 11. Algunes empreses s'han especialitzat a distribuir falsos positius per motius comercials. Els missatges enganyosos es combinen amb la publicitat i les vendes elevades s'aconsegueixen mitjançant la recuperació massiva.heise, Fake-Sites zur US-Wahl: Mazedonier verbreiten angeblich Trump-Propaganda, 7.tagesschau.de, Profiteure von Fake News, 26. Els mitjans de comunicació establerts, que es van sentir obligats a determinats estàndards de qualitat periodístics, han tingut fins ara una certa funció de control de portes en què la informació i les opinions es distribuïen en gran nombre i que no ho eren. Gràcies a Internet i als mitjans socials, tots els destinataris també poden ser productors de contingut multimèdia. Aquest fet va ser benvingut inicialment com a democratització del mercat dels mitjans de comunicació, però va anar acompanyat d'un augment significatiu de rumors, falsos informes i teories conspiratives. La seva complexitat generalment baixa i la seva alta emotivitat es troben al mercat dels mitjans de comunicació, on l'atenció és escassa i avantatjosa per a l'acció: compartir, com o retweeten, és a dir, la retransmissió del contingut dels mitjans de comunicació.Vincent F. Hendricks und Mads Vestergaard: Verlorene Wirklichkeit?
Manipulació dirigida per grups d'interès L'autor Christian Schwägerl descriu en un article de la revista Yale Environment 360 els atacs contra la ciència com a malaltia contagiosa global que emana dels actors de la política postfatal: "Hi ha […] exemples tant a Europa com als EUA de com l'onada de la política 'post-fàctica' està posant en perill el progrés basat en la ciència."
- Christian Schwägerl: Yale Environment