miniatura|Divisió geogràfica de la República Argentina La Història de l'Argentina entre 2003 i l'actualitat està marcada per la recuperació de la gran crisi de desembre del 2001, causada per l'esclat de la convertibilitat del peso argentí i el dòlar americà, donant pas a l'impagament del deute extern, amb un enorme cost social, que va posar a més de la meitat de la població sota el llindar de pobresa, amb gairebé un terç d'atur.
El 2003 va sorgir el kirchnerisme, després de vèncer el menemisme a les eleccions presidencials d'aquest any. Durant el mandat del peronista Néstor Kirchner (2003-2007) el govern argentí va renegociar més del 90% del deute extern, declarant el seu impagament el 2002, i va cancel·lar el deute amb el Fons Monetari Internacional.
A les eleccions presidencials de 2007, el kirchnerisme (Front per a la Victòria) va tornar a triomfar portant com a candidata a Cristina Fernández de Kirchner, la primera dona argentina que va encapçalar una fórmula presidencial guanyadora. Durant aquest mandat (2007-2011) es van estatitzar els fons de jubilació i de pensió, es va crear l'Assignació Universal per Fill (AUH) i es va aprovar la Llei de Matrimoni Igualitari. En l'àmbit internacional va impulsar la creació de la Comunitat d'Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC).
A les eleccions presidencials del 2011, el kirchnerisme (Front per a la Victòria) va triomfar per tercera vegada, portant novament com a candidata a Cristina Fernández de Kirchner, superant els vots de les dues eleccions anteriors, amb el 54%. Durant aquest mandat (2011-2015) es va estatitzar la que va ser històricament l'empresa estatal petroliera YPF, es va estendre la jubilació per a mestresses de casa i treballadors precaritzats, i es van aprovar la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual i la Llei d'identitat de gènere. En l'àmbit internacional va impulsar la creació de la Unió de Nacions Sud-americanes (Unasur).
A les eleccions presidencials de 2015, el macrisme va vèncer al kirchnerisme i al peronisme no-kirchnerista. Va ser elegit president l'empresari Mauricio Macri per al període 2015-2019, qui va posar en marxa un pla per modificar els preus relatius, reduint els impostos a l'exportació de soja i altres cereals, així com les a les exportacions mineres, i augmentant les tarifes de l'energia i el preu dels combustibles, que van ser dolaritzats. Simultàniament el govern va augmentar fortament el deute extern. El 2018, Argentina va patir una forta sortida de capitals, que va produir una devaluació del peso argentí en un 135% i va portar al govern a tornar al Fons Monetari Internacional.
Antecedents
L'etapa històrica immediatament anterior (1983-2003) es va caracteritzar principalment per la consolidació de la democràcia a l'Argentina per primera vegada, després de gairebé un segle de processos democràtics interromputs per cops d'estat.
El marc internacional va estar definit per la victòria dels Estats Units en la Guerra Freda (1947-1991), la dissolució de la Unió Soviètica i el procés de globalització obert en la dècada del 1990, que va generalitzar a tot el món els principis de l'anomenat «lliure comerç», segons el pensament neoliberal, sota hegemonia estatunidenca. Sobre el final del període, es va iniciar un vigorós creixement de la Xina (que es tornaria decisiva en el període següent), es va produir un gran augment del preu de les matèries primeres i del petroli conegut com a «boom dels commodities» (beneficiant als països llatinoamericans), i el món va ser sacsejat pels atemptats terroristes de l'11 de setembre de 2001, que van induir una forta militarització dels Estats Units.
Durant la presidència del radical Raúl Alfonsín (1983-1989) es va iniciar el procés d'integració regional que prendria el nom de Mercosur; es va enjudiciar a les juntes militars per crims de lesa humanitat però també es van sancionar les lleis d'impunitat que van frenar les investigacions; finalment la crisi del deute extern presa per l'última dictadura va desembocar en la hiperinflació de 1989 i 1990.
miniatura|Manifestació amb la participació de piqueteros, 2007 Durant les dues presidències del peronista Carlos Menem (1989-1999) es va realitzar una profunda reforma liderada pel ministre Domingo Cavallo, que va canviar d'arrel l'economia argentina, seguint les directrius del Consens de Washington. L'eix de la reforma van ser la convertibilitat del peso argenti i el dòlar americà que va frenar la inflació i el procés de privatitzacions de l'ampli sector estatal que posseïa l'Argentina: petroli, gas, siderúrgia, ferrocarrils, energia elèctrica, telèfons, marina mercant, fons de jubilació i pensió, etc. La reforma econòmica va incloure una reforma laboral amb la finalitat de «flexibilitzar» les lleis laborals. El 1998, el Fons Monetari Internacional va posar a l'Argentina com a exemple per al món.
Simultàniament amb la reforma econòmica es va produir una transformació estructural de la societat argentina. El 1994 va aparèixer per primera vegada l'atur massiu, la molt baixa criminalitat que tenia el país va passar a estar entre les més altes del món, va aparèixer un creixent sector de persones excloses que van conformar un ampli sector d'economia informal, i es va originar un extens moviment de desocupats anomenat «piqueteros», que va recórrer al bloqueig de carrers i carreteres com a forma de protesta.
La presidència del radical Fernando de la Rúa (1999-2001) va continuar la política econòmica menemista, al punt que també va nomenar com a ministre a Domingo Cavallo i al seu segon Federico Sturzenegger. Després de diversos anys de recessió i fugida de capitals, amb fort suport del Fons Monetari Internacional mitjançant plans com el Megacanje i el «Blindatge», el país va patir una crisi generalitzada, en la qual van ser assassinats desenes de manifestants. En un estat de dissolució institucional, De la Rúa va renunciar el 20 de desembre de 2001, enmig d'una «pueblada» que tenia com a consigna «Que se'n vagin tots». El país va entrar en estat de fallida pel seu enorme deute extern i durant dotze dies no va ser possible reconstituir un poder executiu estable.
Finalment el Congrés de la Nació va triar com a president al peronista Eduardo Duhalde (2002-2003) per finalitzar el mandat de De la Rúa. El 2002, l'Argentina va aconseguir els índexs de pobresa, desocupació, i criminalitat més alts de la seva història. Duhalde, recolzat activament per l'expresident radical Raúl Alfonsín i l'Església Catòlica, va disposar sortir de la convertibilitat mitjançant un qüestionat procés de «pesificació» asimètrica compulsiva, i va crear gairebé dos milions de plans socials (Plan de Jefes y Jefas de Hogar) per atenuar la catàstrofe humanitària.
En aproximar les eleccions presidencials de 2003, els dos grans partits polítics argentins (peronisme i radicalisme) havien esclatat, i cadascuna d'aquestes corrents es van presentar separades amb tres candidats cadascuna, destacant l'expresident Carlos Menem com a líder de la principal corrent conservadora. El president Duhalde havia tingut problemes per presentar un candidat que expressés a un peronisme no-menemista, i després que rebutgessin la candidatura dels governadors Carlos Reutemann i José Manuel De la Sota, de les importants províncies de Santa Fe i Córdoba, així com Mauricio Macri que també va ser temptat, va haver de recórrer a un candidat poc conegut, governador de la poc poblada província patagona de Santa Cruz: Néstor Kirchner. En aquells dies era habitual dir que Kirchner no tenia poder propi i que es tractava d'un titella de Duhalde.
El Kirchnerisme (2003-2015)
Les eleccions presidencials de 2003
Les eleccions presidencials de 2003 estaven previstes per a la segona meitat de l'any, havent d'assumir la persona que resultés elegida el 10 de desembre d'aquest any. No obstant això els assassinats de Kosteki i Santillán, dos dirigents socials, per part de la policia, va provocar una crisi política i va obligar el president Duhalde a avançar el lliurament del comandament al 25 de maig del 2003.
La data per a la primera volta electoral es va establir per al 27 d'abril de 2003. Com que la Crisi de 2001 havia portat a l'esclat dels dos grans partits polítics argentins, es van presentar sis candidats amb possibilitats, tres d'origen peronista (Carlos Menem, Néstor Kirchner i Adolfo Rodríguez Saá) i tres d'origen radical (Elisa Carrió, Ricardo López Murphy i Leopoldo Moreau).
L'elecció va resultar summament parella i els primers cinc candidats van obtenir entre 24% dels vots el primer i 14% el cinquè. Primer va resultar Carlos Menem (24,4%) i segon va resultar Néstor Kirchner (22,2%). Encara que tots dos eren peronistes, estaven profundament enfrontats; Menem proposava la continuïtat de les polítiques neoliberals que havia implementat en la dècada del 1990, mentre Kirchner proposava la continuïtat de les polítiques desenvolupistes implementades per Duhalde, mostrant també la seva simpatia pels nous governs llatinoamericans que rebutjaven el model del Fons Monetari Internacional, com els d'Hugo Chávez a Veneçuela i Luiz Inácio Lula da Silva al Brasil.
A causa de l'escassa quantitat de vots obtinguts per Menem, la Constitució obligava a realitzar una segona volta contra Kirchner. No obstant això Menem es va retirar de la competència electoral quan va prendre coneixement que totes les enquestes anticipaven una victòria aclaparadora de Kirchner. La decisió de Menem va consagrar a Kirchner, acompanyat per Daniel Scioli com a vicepresident, però al mateix temps ho va debilitar políticament, ja que va haver d'assumir la Presidència sense haver estat el candidat més votat, recolzat en un magre 22% i sense parlamentaris propis, ja que a causa l'avançament de l'elecció presidencial, les eleccions parlamentàries havien de realitzar sis mesos després. En aquest moment l'influent periodista de La Nación, José Claudio Escribano, ha sostingut en un article molt crític, que als Estats Units s'afirmava que Kirchner no duraria més d'un any.
La presidencia de Néstor Kirchner (2003-2007) Néstor Kirchner va començar la seva presidència anticipadament, el 25 de maig de 2003, a causa de la renúncia del president Eduardo Duhalde, que havia estat elegit pel Congrés per completar el mandat de Fernando de la Rúa, que finalitzava el 10 de desembre de 2003. A causa a això va haver de completar primer el mandat de Fernando de la Rúa i després complir el seu mandat constitucional, governant en total quatre anys, sis mesos i setze dies.
El seu primer gabinet es va caracteritzar per mantenir al ministre d'Economia Roberto Lavagna. Com a Cap de Gabinet va nomenar a Alberto Ángel Fernández. Els seus ministres van ser Aníbal Fernández (Interior), Julio De Vido (Planificació), Carlos Presa (Treball) (qui mantindria el càrrec durant tres presidències, cas únic en la història argentina), Ginés González García (Salut), Rafael Bielsa (Relacions Exteriors), la seva germana Alicia Kirchner (Desenvolupament Social), Daniel Filmus (Educació), Gustavo Béliz (Justícia) i José Pampuro (Defensa).