miniatura|Mesurament de la Terra per Eratòstenes (240 ae). Els científics alexandrins cartografiaren el cel i la Terra amb esferes celestes i terrestres. Es diu que el primer globus terraqüi fou construït per Crates de Mal·los. Quant al primer mapa (potser el d'Anaximandre de Milet, ca. 550 ae), diuen que durant la Revolta Jònica (499 ae), Hecateu de Milet va mostrar-ne un per demostrar la immensitat de Pèrsia en relació amb les ciutats gregues. També es diu que quan els jònics demanaren ajuda a les ciutats de Grècia continental els mostraren la seua situació en relació amb cadascuna de les parts en conflicte en un mapa. Hiparc de Nicea, en les Explicacions dels fenòmens d'Arat i Eudoxu (129 ae) inclogué un catàleg de més de mil estels i altres dades astronòmiques. No s'ha conservat, però s'especula que s'utilitzà per a la confecció de l'Atles Farnese La història de la ciència i la tècnica en la prehistòria i l'edat antiga és una subdivisió temporal de la història de la ciència i de la tècnica centrada en la prehistòria i l'edat antiga. Comença en el sorgiment de comunitats nòmades d'Homo sapiens sapiens en diversos sectors geogràfics i conclou amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident.
El fet que la ciència estiga subjecta a evolució o siga susceptible de progrés és una idea aliena a les èpoques històriques anteriors a l'edat moderna (polèmica dels antics i els moderns, 1688-1704) i la nostra percepció de l'«endarreriment» científic relatiu a una època, un lloc o una branca del saber pel que fa a una altra prové específicament del positivisme d'Auguste Comte, per a qui hi ha «tres estadis teorètics diferents: el teològic o estadi fictici; el metafísic o estadi abstracte; i finalment, el científic o positiu» (Curs de filosofia positiva, 1830-1842). No hi hauria ciència, des d'aquesta definició, abans de la revolució científica del s. XVII. No hi ha termes universalment acceptats per a qualificar la forma de coneixement de l'humà prehistòric (que representava artísticament la seua visió del món —art paleolític— i fins i tot ha deixat algunes mostres de còmputs numèrics, com l'os d'Ishango); les produccions intel·lectuals, molt sofisticades, de les primeres civilitzacions (per a les quals s'han proposat les expressions «pensament prefilosòfic» o «mitopoeic»); la ciència grega (cultura grega), que fou essencialment un exercici teòric que no se sotmetia al mètode experimental, i que no s'implicava en l'esfera de la producció (la manera de producció esclavista no demanava innovacions tecnològiques); o la ciència romana (cultura romana), continuadora intel·lectual de la cultura hel·lenística en una civilització d'inclinació marcadament pragmàtica, en què sobresortí una notable enginyeria.Henri Frankfort, El Pensamiento prefilosófico: Egipto y Mesopotamia. I, Fondo de Cultura Económica, 1988, . Henri Frankfort, et al. The Intellectual Adventure of Ancient Man: An Essay on Speculative Thought in the Ancient Near East. Chicago: University of Chicago Press, 1977. Font citada Mythopoeic thougt. El terme "mitopoeia" (mythopoeia) l'inventà J. R. R. Tolkien per a la llengua anglesa com un neologisme d'arrels gregues. John Adcox, Can Fantasy be Myth? Mythopoeia and The Lord of the Rings, font citada Mythopoeia.
Prehistòria i cultures primitives L'inici de la tecnologia humana es reconeix amb el domini del foc, base de tota la tecnologia i del canvi en la natura per mitjà de l'alteració del seu entorn. El més natural és que, com a primer resultat, n'obtingueren un pal agusat i, amb la punta endurida, principi de la llança i altres eines. També hi sorgeix la terrisseria, en observar l'enduriment, en determinades condicions, de la terra argilenca sobre la qual s'organitza el foc. La cocció dels aliments i el sorgiment del cuir són també conseqüències d'aquesta fita tecnològica.
Al llarg del període prehistòric sorgeixen i evolucionen les primeres eines, es desenvolupen les primeres tecnologies de caràcter empíric, basades en l'assaig i error. La transmissió dels descobriments és oral i per mitjà de pictogrames durant el període prehistòric. Les primeres eines s'elaboren utilitzant fusta, os, ivori i pedra; apareixen els primers sistemes de numeració i càlcul a la riba del Tigris i l'Eufrates, així com a Mesoamèrica i a l'Índia, fins i tot les primeres anotacions d'observacions astronòmiques en diverses regions del món.Inventions (Pocket Guides). Publisher: DK CHILDREN; Pocket edition (March 15, 1995). . . Fuente citada en :en:History of science in early cultures
És rellevant recordar que la prehistòria té diferents historicitats al planeta, i la fita principal és el pas de la cultura oral a l'escrita. En temps prehistòrics, els consells i coneixements es transmetien de generació en generació per la tradició oral. L'escriptura va permetre que els coneixements poguessen ser guardats i comunicats a generacions esdevenidores amb molta major fidelitat. Amb la Revolució neolítica i el desenvolupament de l'agricultura, que propicià un augment d'aliments, es feu factible l'expansió de les civilitzacions primerenques, perquè podia dedicar-se més temps a altres tasques que a la supervivència.
Ciència a l'Orient Antic Orient Pròxim miniatura|Taula d'argila mesopotàmica, datada del 492 ae, que recollia informació astronòmica A partir dels seus principis a Sumèria (ara l'Iraq) al voltant del 3500 ae, a Mesopotàmia, els pobles del nord van començar a registrar l'observació del món amb dades quantitatives i numèriques summament curoses. Però les seues observacions i mesures també es prengueren amb altres propòsits que la llei científica. Un cas concret n'és el del teorema de Pitàgores, que va ser registrat, aparentment, al s. XVIII ae: la taula mesopotàmica Plimpton 322 registra un nombre de trigèmics pitagòrics (3,4,5) (5,12,13)..., datat del 1900 ae, possiblement mil·lennis abans de Pitàgores, però no era una formulació abstracta del teorema de Pitàgores.
Egipte La ciència a l'antic Equipte tingué molt de prestigi des de temps llunyans. És molt significatiu l'alt nivell d'aquesta civilització i l'amplitud dels seus coneixements. La tradició reflecteix que els savis de l'antiga Grècia anaren a aprendre a Egipte.
Les ciències de l'antic Equipte estaven dominades per un saber empíric organitzat per sacerdots i registrat per escribes. Les crescudes del Nil, destructores i generadores de la riquesa del país, necessitaven un càlcul precís de previsió i la restauració dels terrenys de conreu: hi idearen una matemàtica pràctica, útils instruments de mesura, eines eficaces i una tecnologia que possibilità realitzar obres faraòniques de canalització i erigir construccions monumentals.
No hi havia, però, una ciència o mètode científic en el sentit modern del terme, sinó més aviat un conjunt de regles i instruments utilitzats de manera empírica, tot i que molts assoliments seus no se superaren en la cultura occidental fins ben entrat el s. XVIII.
Xina La història de la ciència i tecnologia a la Xina és llarga i rica. Els filòsofs xinesos feren importants avenços en els camps de la ciència, tecnologia, matemàtica, astronomia i escriptura de símbols.
Les primeres observacions registrades de cometes, eclipsis solars i supernoves provenen de la Xina. També s'hi practicaren la medicina tradicional, acupuntura i medicina herbal.
Entre els primers invents xinesos es troba l'àbac, el «rellotge d'ombra» i les primeres màquines voladores, com els catxerulos i les llanternes celestes. Els quatre grans invents de l'antiga Xina, la brúixola, la pólvora, el paper i la impressió, són els avenços més importants coneguts a Europa cap a l'edat mitjana tardana.
En particular, l'època de la dinastia Tang (618-906) fou de gran innovació.
Gran part de l'intercanvi entre Occident i la Xina tingué lloc durant la dinastia Qing: les missions jesuïtes dels s. XVI i XVII hi introduïren la ciència i el coneixement de la tecnologia xinesa es dugué a Europa.
Malgrat l'extraordinari nombre d'innovacions tècniques xineses, la cultura xinesa responia a les peculiars circumstàncies del que, en termes marxistes, s'ha denominat mode de producció asiàtic o despotisme hidràulic, en què les forces productives unides a la ciència i la tecnologia no tenen la mateixa funció transformadora de les relacions socioeconòmiques d'altres modes de producció.
Civilització grecoromana o clàssica miniatura|Herma doble d'Heròdot i Tucídides, els fundadors de la historiografia grega, i d'altres ciències socials, com la geografia i l'etnografia
Els grecs, els primers filòsofs de la ciència miniatura|Representació moderna de la complexitat del sistema ptolemaic, que utilitza epicicles per a representar el moviment aparent dels planetes ("errants" en grec) sobre l'esfera dels estels fixos, amb la Terra al centre de l'univers miniatura|Representació moderna de Priscià (gramàtic llatí de l'antiguitat tardana) impartint classes. Fou molt alt el prestigi que adquiriren els gramàtics grecs a Roma des de la fi del període republicà. A l'Índia del va realitzar la seua obra el gramàtic sànscrit Pànini Dins del marc cultural en què vivim (l'anomenada cultura occidental), alguns filòsofs i científics busquen les arrels de la ciència moderna en l'època dels antics grecs, en la Grècia clàssica. Ells foren els creadors de la lògica deductiva. Però la seua filosofia natural tenia un defecte molt important: considerava innecessària la comprovació experimental de les conclusions. Era, fins i tot, degradant per al filòsof de l'època suggerir que les conclusions obtingudes en un procés mental lògic necessitaven ser confirmades per la comprovació experimental. Aquesta manera de veure les coses no variaria, substancialment, fins a mitjan s. XVII, data en què, gràcies a les figures de Francis Bacon i René Descartes, els fonaments experimentals, que són la base de la ciència, esdevenen filosòficament respectables.
Els presocràtics Per a alguns, com l'epistemòleg Geoffrey Ernest Richard Lloyd, el mètode científic apareix en la Grècia del s. VII ae. Així, Aristòtil fou un dels primers savis a elaborar demostracions científiques. Els filòsofs denominats presocràtics, però, foren els primers a preguntar-se sobre els fenòmens naturals, per la qual cosa Aristòtil els anomenà φυσιολογοι (physiologoi, "fisiòlegs"), perquè tenien un discurs racional sobre la natura, investigaven sobre les causes naturals dels fenòmens, que esdevingueren els primers objectes del mètode.
Tales de Milet (ca. 625 - 547 ae) i Pitàgores (ca. 570 - 480 ae) van contribuir principalment al naixement d'algunes de les primeres ciències, com les matemàtiques, la geometria (teorema de Pitàgores), l'astronomia, o fins i tot la música.
Les seues primeres recerques estan marcades per la voluntat d'imputar la constitució del món (o κόσμος, cosmos) a un principi natural únic (el foc per a Heràclit per exemple) o diví (per a Anaximandre). Els presocràtics introdueixen els principis constitutius dels fenòmens, els αρχή (arqué).Els presocràtics inicien també una reflexió sobre la teoria del coneixement (gnoseologia). Constaten que la raó d'una banda i els sentits d'una altra condueixen a conclusions contradictòries; Parmènides opta per la raó i estima que només ella pot portar al coneixement, a causa que els nostres sentits ens confonen: per exemple, ens ensenyen que el moviment existeix, mentre que la raó ens ensenya que no existeix. Aquest exemple s'il·lustra per les cèlebres paradoxes del seu deixeble Zenó d'Elea. Si Heràclit té una opinió oposada pel que fa al moviment, comparteix la idea que els sentits són enganyosos.
Plató i la dialèctica
miniatura|Bust de Plató