miniatura|Jazneh Firaum o 'Tresor del faraó' al complex de Petra, Jordània Es denomina arquitectura rupestre (del llatí rupes, 'roca'), les construccions excavades o esculpides en coves, grutes o parets rocoses, per les civilitzacions antigues.
Tot i que en sentit estricte el terme rupestre està lligat a les operacions en pedra o roca, l'arquitectura rupestre s'emparenta amb aquelles arquitectures produïdes per substracció (en contraposició a les arquitectures creades per addició o "construïdes"), motiu pel qual no és estrany veure aquest terme associat a les anomenades arquitectures excavades, subterrànies o troglodítiques.
Les arquitectures excavades en roca han sorgit arreu del món amb usos tan variats com ciutats, cases, aljubs, sitges, temples o tombes. Les primeres manifestacions se'n remunten a la prehistòria, i mantenen una producció significativa fins a l'edat mitjana.
L'arquitectura rupestre sorgeix en aquelles zones on abunda la pedra tova, com el cas del tuf volcànic (Capadòcia, Turquia), el gres (Petra, Jordània; o les ciutats Anasazi als Estats Units), o també fins i tot la pedra calcària o basàltica. En terrenys més disgregats també han sorgit sovint arquitectures excavades o enterrades, especialment en climes molt càlids, a la recerca d'ambients més frescos per a l'habitatge, i amb més freqüència encara com a magatzem d'aliments. Aquestes últimes arquitectures, però, com que no estan excavades en roca pura, necessiten una subestructura o algun tipus de parament o material separador o sustentador del terreny, és a dir, com que estan construïdes en lloc d'esculpides, no pertanyen estrictament a l'àmbit rupestre.
També se sol englobar dins de l'arquitectura rupestre l'anomenada arquitectura monolítica, terme utilitzat per a designar les obres d'arquitectura resultants del tallat d'una única pedra, a manera d'escultures habitables.
Algunes obres rupestres han estat qualificades com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: com ara Hal Saflieni, Cerveteri i Tarquínia, Bamian, Göreme, Ivànovo, Gueghard, Longmen, Yungang, Ajantā, Ellora o Fort de Samaipata (considerat la major obra d'arquitectura rupestre del món).
Història esquerra|miniatura|Església Bet Ghiorgis, a Lalibela, Etiòpia Encara que des dels seus inicis l'ésser humà va aprofitar el refugi ofert per coves i grutes, i adornà les parets amb tota mena de gravats i pintures rupestres, no es pot parlar estrictament d'arquitectura fins que l'espai rocós fou sensiblement modelat o directament creat per la mà humana. Aquest procés s'anomena a voltes "trogloditisme artificial", i hagué d'esperar fins al desenvolupament de les eines de metall, en concret a metal·lúrgia del ferro. Sovint les intervencions humanes sobre l'entorn natural es feren tant per addició (construcció) com per substracció (excavació o esculpit), segons les cultures.
Malgrat que hi ha hipogeus realitzats per cultures prehistòriques, com el d'Hal Saflieni, a Malta (3000-2500 ae) o les necròpolis etrusques de Cerveteri i Tarquínia, les primeres civilitzacions amb exemples notables d'arquitectura rupestre foren els egipcis i els hitites, la influència dels quals s'estendria durant els segles següents, especialment a la península d'Anatòlia (actual Turquia) i als territoris circumdants. En tot cas, les primeres obres tingueren propòsits funeraris, i s'ampliaren amb el temps a finalitats religioses. Entre els primers hipogeus egipcis figura la necròpoli de Banu Hassan, entre els segles i aC, que tindria segles després un reflex més imponent a la Vall dels Reis. És un fet notori que aquest costum tingués un reflex semblant en la cultura xinesa, dos mil anys més tard. Igual que succeí a Egipte, la construcció de piràmides a la Xina, iniciada al s. III de, derivà en la construcció d'hipogeus a partir del s. VI. La historiografia presenta motius diferents per a aquest mateix patró. Mentre en el cas egipci el canvi s'atribueix al desig dels faraons d'ocultar les tombes per protegir-les del saqueig, en el cas xinés s'addueix la incapacitat econòmica per seguir pagant unes obres tan ambicioses. Els emperadors xinesos haurien buscat "piràmides naturals" ja existents que pogueren rivalitzar en grandària amb les piràmides dels seus predecessors. Aquesta pràctica va generar els anomenats "Monts tomba". Tant en el cas egipci com en el xinés, aquests llocs esdevingueren sagrats.
Per les seues característiques de longevitat, l'arquitectura rupestre s'ha emprat especialment amb finalitat religiosa, ja siga en forma de tombes o temples. A l'Orient aquestes arquitectures excavades són més pròpies del sud d'Àsia, nascudes com a allotjament d'ascetes, i més tard com a temples. El nord d'Àsia, per contra, es caracteritza més per l'aprofitament de coves naturals. L'Índia és l'estat oriental amb més exemples d'arquitectura rupestre, realitzada primer per budistes, després per hinduistes i finalment per jainistes.
A l'Europa de l'Est i l'Àsia central, aquesta arquitectura excavada adoptà sobretot la forma de temples i monestirs, erigits de l'antiguitat a l'edat mitjana. La religió cristiana ha generat multitud d'esglésies i ermites rupestres en estats tan distants com l'espanyol, Turquia o Etiòpia. Només a la regió de Capadòcia (Turquia) s'han registrat més de 400 esglésies d'aquest tipus. En molts casos aquestes obres es produeixen per l'ampliació d'alguna cova natural habitada per ermitans, com ara l'església de Sant Joan d'Aubeterre (França).
També s'han donat, però, importants exemples d'arquitectura excavada amb finalitats civils. Encara que els habitatges i recers excavats en roca, amb més o menys nivell d'elaboració, estan presents en la pràctica totalitat del globus, i especialment als països de la conca mediterrània, les agrupacions organitzades d'habitatges —que arriben fins i tot a constituir-se en ciutats completes— no són tan comunes. Els casos més característics se'n troben al nord de la Xina, en la tipologia d'habitatge Yaodong; a Amèrica del Nord en els assentaments de la tribu Anasazi, i a la regió de Capadòcia a Turquia en diverses ciutats subterrànies, com la de Kaymakli. Tret del cas xinés, la motivació d'aquesta arquitectura era purament defensiva, que també enclou manifestacions més tardanes en diversos castells medievals, amb particular incidència a Centreeuropa (els anomenats Höhlenburg o Grottenburg).
Malgrat que la cultura rupestre se sol associar a civilitzacions primitives, també n'hi ha exemples més moderns, com el cas de la construcció feixista de la Vall dels Caiguts (Espanya), creada després del colp d'estat de 1936.
Característiques miniatura|Alt relleus al monestir de la Llança (Armènia) Per la seua naturalesa, l'arquitectura rupestre està íntimament relacionada amb l'escultura, i a voltes resulta impossible establir una frontera entre ambdues branques. Entre les característiques més significatives de l'arquitectura excavada cal destacar el menor impacte de les limitacions estructurals. En ser una peça monolítica, les arquitectures esculpides assoleixen llums impossibles d'aconseguir d'una altra manera amb els materials disponibles en la seua època. N'és una prova el fet que aquesta mena d'edificis es començaven de dalt a baix i no a l'inrevés, com ocorre en l'arquitectura "construïda" o convencional. Aquest fet es palesa en diverses obres inconcluses trobades a Petra (Jordània) i a la ciutat de Mides, on la part inacabada és sempre la inferior. Aquesta característica s'ha justificat per la conveniència d'evitar que la roca despresa pogués danyar les parts inferiors o els treballadors.
A causa de la gran quantitat de llocs i cultures en què s'ha donat la construcció rupestre, n'hi ha una gran varietat d'estils. És, però, un fet destacable que, en general, s'imita l'estil arquitectònic de l'època, i fins i tot s'hi reprodueixen detalls constructius d'altres tècniques i materials. En els aspectes decoratius, hi apareix el baix relleu i alt relleu com les superfícies arrebossades i policromades. miniatura|Temples monolítics a Pancha Rathas (Índia) Un cas particular d'arquitectura rupestre és el de l'anomenada arquitectura monolítica, que es pot entendre com el negatiu de l'arquitectura rupestre habitual. En aquesta variant, en lloc de perforar l'interior d'una muntanya per crear un espai, el que s'elimina és l'exterior, en un procés idèntic al modelatge d'una escultura, deixant un edifici habitable literalment esculpit a partir d'una roca. Tots els exemples coneguts d'arquitectura monolítica tenen finalitat religiosa. Alguns dels exemples més notables se'n troben a Ellora i Pancha Rathas (Índia), i a Lalibela (Etiòpia). A Amèrica se'n coneix un únic cas, anomenat Cuauhcalli. Es troba a la ciutat de Malinalco (Mèxic), i data de l'època precolombina.
Estructures semirupestres Hi ha també arquitectura semirupestre, creada conjuntament per excavació i per construcció: s'edifica a l'empara d'una muntanya, normalment aprofitant o tancant coves ja existents. Aquest tipus d'edificis, utilitzats sobretot amb finalitat defensiva o com a temples, o com ambdues coses, s'han donat també en diferents cultures.
En l'edat mitjana les fortaleses defensives semirupestres eren relativament comunes a Centreeuropa, i en destaquen les regions del Tirol i Baviera. En alemany reben el nom d'Höhlenburg o Grottenburg, segons hi predomini la construcció o l'excavació, respectivament. Exemples notables en són el castell de Stein a Alemanya () o el castell Kropfenstein a Suïssa ().
A Grècia són coneguts els Meteora, una escarpada zona rocosa amb presència d'ermitans que habiten fissures i buits, i al passaren a habitar-ne les zones altes.
A Àsia aquestes construccions tingueren un ús eminentment religiós. A Sri Lanka és famós el complex palatí de Sigiriya, datat del s. V, i les coves temple de Dambulla. A Bhutan destaca el monestir de Taktshang, del .
A Amèrica del Nord aquesta arquitectura mixta té una coneguda representació en els pobles de la cultura Anasazi.
Com a exemple de casos limítrofs, on s'aprofita una cova però l'edifici s'executa gairebé enterament per construcció, se'n pot esmentar el castell de Predjama, Eslovènia.
En l'arquitectura moderna també es donen alguns casos d'arquitectures semirupestres, tot i que són molt infreqüents per l'elevat cost d'excavar i retirar la pedra. N'és un exemple l'església de Temppeliaukio, Finlàndia.
Escultura i arquitectura Atès que l'arquitectura rupestre es genera mitjançant excavació, sovint no hi ha més frontera entre arquitectura i escultura que l'ús final de l'obra. Hi ha exemples d'arquitectura escultura religiosa en què ambdues manifestacions es donen de manera conjunta. Un dels exemples més notables és el complex de Bamian (Afganistan), on conviuen les excavacions per a recer dels monjos amb excavacions decoratives purament escultòriques.
Arquitectura subterrània