L'Alguer (, cooficialment; ; ) és una ciutat tradicionalment de llengua catalana situada a Sardenya (Itàlia), al nord-oest de l'illa, a la província de Sàsser a la regió de Nurra. També és coneguda pels seus habitants com la Barceloneta (pronunciat [baɫsaɾuˈneta]), o pels altres catalans com a la Barceloneta Sarda: la ciutat ha conservat l'ús del català, del qual és una illa lingüística i el 22,4% dels seus habitants el parla en la variant algueresa, reconeguda oficialment per la República Italiana (art. 6 de la Constitució i llei n. 482/99) i per la Regió Sardenya com a llengua minoritària. El català està rebent protecció a través de programes d'ensenyament i d'ús oficial dins del territori municipal. A l'Alguer també té la seu institucional una delegació de la Generalitat de Catalunya.
Amb 43.831 habitants, representa un 0,3% dels habitants dels Països Catalans. Limita amb els municipis d'Olmedo, Putifigari, Sàsser, Uri i Vilanova de Montlleó.
La ciutat, una de les principals de Sardenya i la cinquena en població, és una de les portes d'accés a l'illa gràcies a l'aeroport de Fertilia. La sua costa és coneixuda com a la Costera del Corall (Riviera del Corallo en italià), pel corall vermell que es troba en les sues aigües en abundància. L'artesanat i la venda de corall fan part de la vida cultural i econòmica de la ciutat. L'escut de l'Alguer té fins i tot un petit corall sota la senyera reial.
L'Alguer també és la tercera ciutat universitària de l'illa, superada només per Càller i Sàsser. Té la seu del departament d'arquitectura de la Universitat de Sàsser.
Lo síndic és lo cap de l'administració municipal, denominació comuna a l'Estat italià on lo síndic (en sard sìndigu) és lo batle, l'únic òrgan de govern situat a la part superior de l'ens local.
Etimologia El nom de la ciutat té derivacions incertes, però la hipòtesi més acceptada és que prové dAleguerium (alga marina), a causa de la considerable quantitat de posidonia oceanica que es diposita al seu litoral sorrenc.
Això va escriure Alberto Ferrero Della Marmora el 1839:
D'altra banda, una altra tesi que suposa l'origen de la paraula àrab algèr i la seva similitud amb Alger, la capital d'Algèria, no té fonament, ja que els pirates musulmans (que tenien el seu bastió a Alger) històricament també freqüentaven les costes de Sardenya amb freqüents incursions i assalts que van durar fins a finals del . De fet, els sarraïns, malgrat molts intents, mai no van aconseguir establir-se a Sardenya.
No cal descartar una altra etimologia que relaciona el seu nom amb la paraula sarda aliga, és a dir, residus, referint-se precisament a l'olor de les algues en descomposició. Tot i això, l'etimologia d'''aliga en sara és la mateixa que la d'Alguer, com indica el DES (Diccionari Etimològic Sard) de Max Leopold Wagner, per la qual cosa és més probable una derivació comuna dels dos termes a partir del nom donat a les algues.
Història Prehistòria i història antiga El territori de l'Alguer comença la seva història durant el Neolític. La Cova Verda, submergida en el promontori de Cap de la Caça, ha estat objecte d'assistir des del Neolític antic entre els mil·lennis VI-V ac: Les ceràmiques que es troben pertanyen a la fàcia local anomenada "Filestru-Grotta Verde", amb vasos globulars o piriformes amb fons convex i amb decoració impresa, en part del tipus cardial.Moravetti 1992, p. 13-19 Altres fragments ceràmics pertanyen a la cultura de Bonu Ighinu, del Neolític mitjà (mil·lennis V-VI aC).
Per a la fase del Neolític recent (3500 aC-2700 a.C.) Hi ha tombes subterrànies com les domus de janas en grups o necròpolis, incloent la necròpoli d'Anghelu Ruju, que pertany a la cultura Ocier.
A l'edat dels nurags, el territori alguerès està intensament poblat amb 90 nurags identificats (uns 0,40 per km²), aproximadament un terç dels quals ja han desaparegut. La majoria són a una sola torre i tots estan construïts en pedra local, com la pedra calcària, la gres i la traquita. També hi ha diversos assentaments, la majoria relacionats amb els nurags, on s'han trobat ceràmiques protocorínties i fenicies, com a testimoni de les relacions comercials amb altres regions mediterrànies. Les tombes dels gegants són escasses, només cinc potser com a resultat de la reutilització de les més antigues Domus de Janas.Moravetti 1992, p. 25-33
La presència fenícia és escassa, lligada a la necròpoli púnic-romana de Sant'Imbenia, com en tot el nord de Sardenya i en l'època romana la vida continua sense aparent cambis importants. Algunes vil·les rústiques són testificades prop dels nurags, com la vil·la romana de Santa Imbénia.Moravetti 1992, p. 33-37
Edat mitjana i moderna El naixement de l'actual ciutat d'Alguer es remunta tradicionalment a principis del , quan la família noble genovesa dels Dòria va fundar el seu primer nucli històric a la costa de la curatoria de Nulauro al Jutjat de Torres. És desconegut si hi havia algun assentament anterior, potser relacionat amb les incursions sarraïnes.
La posició estratègica i la presència d'una rica falda aqüífera, testimoniada pels pous encara presents en algunes cases, va permetre el creixement de la ciutat i va augmentar la seva importància estratègica. Durant gairebé un segle, va romandre en l'òrbita de la república marítima. El 1283, els pisans van aconseguir conquerir-la i la van mantenir fins al 1284, quan, després de la derrota pisana a la batalla de Mèlia, els Doria van recuperar l'Alguer.Tonino Budruni, Breve storia di Alghero pag. 37, ed. Iniziative culturali, 1981
Cessada una terrible epidèmia de pesta negra que també va afectar Sardenya el 1347, l'any 1350 alguns descendents dels Doria van vendre els seus drets a Pere IV d'Aragó, que estava organitzant territorialment el Regne de Sardenya, mentre que els altres descendents van cedir els seus drets a la República de Gènova el 1353:Francesco Cesare Casula, p. 285 Això va conduir inevitablement a un xoc entre les dues faccions, els catalans d'una banda, genovesos, que es van fer aliats dels arboresos, per l'altra. miniatura|Interior d'estil gòtic-català de l'església de Sant Francesc El 27 d'agost de 1353, en el context de la guerra veneciano-genovesa, els aragonesos van guanyar la batalla naval a la badia de Port del Comte, de manera que el 30 d'agost el comandant Bernart de Cabrera va poder entrar triomfalment a l'Alguer. Aquesta victòria, però, va ser efímera perquè ja el 15 d'octubre del mateix any els Doria la van recuperar.Francesco Cesare Casula, p. 286 El 22 de juny de 1354, va haver-hi un gran desembarcament dirigit per Pere el Cerimoniós, que va posar sota setge a la ciutat. El 16 de novembre el rei va recuperar el control de la ciutat. Tot seguit, va ordenar la substitució de la població local, deportada a la península Ibèrica i a les Balears com a esclaus, amb nous colons catalans Atrets pels privilegis que els atorgava la Corona d'Aragó, això va donar lloc a un fort sentiment de cohesió ètnica i, al mateix temps, de confrontació contra els sards autòctons. A aquesta data es remunta el naixement de l'actual identitat cultural de l'Alguer i de la llengua de la ciutat, varietat del català oriental encara parlat avui en dia.
El 1355, la ciutat va obtenir l'escut municipal. En aquest mateix any, a causa d'un període de crisi econòmica i alimentària, la ciutat es va veure afectada pel comerç que la proveïen: entre els comerciants implicats en aquesta activitat també el conegut escriptor Giovanni Boccaccio.Giuseppe Meloni, Il mercante Giovanni Boccaccio a Montpellier e Avignone, del llibre “Studi sul Boccaccio”, XXVI, 1998, pp.99-126. El 1372 es va sufocar un aixecament que va culminar amb l'expulsió dels últims habitants rebels de les muralles de la vila. L'Alguer, com a Càller, no va ser mai exhumat pels exèrcits judicials despeés de les diverses dècades de guerra. A la nit del 5 al 6 de maig de 1412, l'últim jutge d'Arborea Guillem III de Narbona va intentar conquerir la ciutat amb un grapat d'homes, però va ser rebutjat. El 1492, com en altres territoris pertanyents a les corones ibèriques, a causa del Decret de l'Alhambra van ser expulsat, amb greus repercussions econòmiques, les comunitats jueves locals de la qual encara es poden veure algunes restes arqueològiques.
A partir d'agost de 1495, el rei Ferran el Catòlic, amb una mesura promulgada a Tarassona, va autoritzar el consell cívic alguerès a concedir la ciutadania també als no catalans. Això va donar inici a un flux migratori significatiu de sards, corsos, lígurs i provençals, que van arribar a la ciutat.
La ciutat va prosperar i va rebre el títol de ciutat reial, amb Càller el principal port que garantia la connexió entre l'illa i la resta de los territoris de la Corona d'Aragó. Per això, l'Alguer es va beneficiar d'importants privilegis econòmics que comportaren un fort creixement demogràfic i un nivell molt alt de prosperitat al llarg dels segles , i . A partir del comença la decadència econòmica i demogràfica de la ciutat com a conseqüència de la política duta a terme pels Habsburg i de successives epidèmies de pesta.
Amb la Guerra de Successió espanyola, el domini de la Corona d'Aragó va acabar el 1702 amb una gran decadència de la ciutat. L'any 1720 l'Alguer, com la resta de Sardenya, passa a ser controlada pel Piemont, que obté l'illa mitjançant lo tractat de Londres de 1718. Cap al 1750, es va excavar un gran canal per a millorar la defensa de la península. Cap al final del destacaren alguns cronistes en italià com Mateu Lluís i Joan Francesc Simon i Delitala.
Ja a 1821, la fam va provocar una revolta de la població, la qual va ser reprimida sanguinàriament. Al final d'aquest segle l'Alguer va ser desmilitaritzat i, durant l'època feixista, part dels pantans dels voltants van ser reclamats i els suburbis de Fertília i Santa Maria de la Palma van ser poblats; tanmateix, la presència de la malària al camp va ser eliminada a la dècada del 1950. Durant la Segona Guerra Mundial (1943) l'Alguer va ser bombardejada i el seu centre històric va quedar força malmès. Després de la guerra, l'Alguer va esdevenir una popular ciutat turística. miniatura|244x244px|Vistes de l'Alguer i el Bastió de Ponent (Xilografia, any 1901) Les relacions de l'Alguer amb los altres territoris de parla catalana es van reprendre en plena Renaixença, quan l'arxivista de Càller Ignazio Pillito va enviar un text escrit en català medieval a l'edició dels Jocs Florals de 1864. Poc després, al 1868, l'arqueòleg Francesc Martorell i Peña visitava l'Alguer, durant una estada de recerca per analitzar les connexions entre els talaiots mallorquins i els nurags sards. L'any següent finalment es produí el primer contacte epistolar entre intel·lectuals algueresos i catalans, quan Josep Frank va escriure a Manuel Milà i Fontanals. Fins a finals del segle, però, el coneixement de la petita ciutat catalanoparlant era difós entre pocs experts, i foren les visites del vicecònsol espanyol a Càller, el reusenc Eduard Toda i Güell, que en van difondre el coneixement. Toda visità repetides vegades la ciutat entre 1886 i 1890, publicant diversos reportatges i llibres sobre l'Alguer i Sardenya, provocant l'entusiasme d'algunes joves intel·lectuals locals que començaren a fer ús literari del català. Però no fou fins al 1902 que es creà la primera associació catalanista (no se sap ben el nom, probablement Agrupació Catalanista de Sardenya), i aquell mateix any dos dels seus representants, Joan Pais i Antoni Ciuffo, viatjaren per primer cop a Catalunya per participar en l'edició d'aquell any dels Jocs Florals.