El comunisme d'esquerra és el corrent del marxisme i el comunisme que es defineix per una crítica, des del mateix marxisme, a les ortodòxies leninistes i amb posterioritat estalinistes o trotsquistes. En general, el comunisme d'esquerra rebutja les interpretacions del determinisme econòmic mecanicista, amb tota la seva concepció de la història com un moviment d'etapes successives determinades pels canvis a les forces de producció, per introduir com a element actiu el protagonisme de la lluita de classes i de la consciència de classe. En negar que la història segueixi de manera inevitable per un curs prèviament determinat que fatalment conduirà al socialisme, el comunisme d'esquerres afirma l'actualitat de la revolució com un acte conscient i transgressor de l'ordre establert. Però d'altra banda, en la mesura en què s'elimina la concepció mecanicista del procés històric, característica de les diverses escolàstiques marxistes i comunistes, es confereix tot el protagonisme a la classe (o bloc de classes) revolucionària, qüestionant que un partit, entès com a organització de qualsevol pretesa avantguarda, pugui substituir i anul·lar el paper d'aquesta classe. En tant que el comunisme d'esquerra no tan sols sosté la justícia i la possibilitat històrica del fet revolucionari, sinó que molt sovint l'entén des d'una defensa de la democràcia obrera (articulada entorns dels consells obrers o altres mecanismes democràtics) molt distant de la teoria leninista (i fins i tot del trotskisme ortodox). En aquest sentit el comunisme d'esquerres és indissociable d'allò que s'ha conegut com a marxisme occidental.
El comunisme d'esquerra sovint també trencà amb la tàctica leninista, creient que els comunistes no havien de participar en els parlaments burgesos ni en els sindicats reformistes. No obstant això, molts comunistes d'esquerra es van dividir en les seves crítiques al leninisme. Els comunistes consellistes van criticar els bolxevics per substituir la classe obrera per un partit elitista, i van posar l'accent en la necessitat d'una organització més autònoma de la classe obrera. En canvi, el corrent italià, amb Amadeo Bordiga, va destacar la necessitat d'un partit comunista internacional i va denunciar el parlamentarisme burgès.
Tot i que va ser assassinada el 1919, abans que l'esquerra comunista aparegués com un corrent diferent al bolxevisme leninista, Rosa Luxemburg va influir notablement en la majoria dels comunistes d'esquerra. Entre els defensors del comunisme d'esquerres s'inclouen Amadeo Bordiga, Onorato Damen, Jacques Camatte, Herman Gorter, Antonie Pannekoek, Otto Rühle, Sylvia Pankhurst i Paul Mattick. En el cas de Catalunya, on el marxisme majoritari no va seguir l'ortodòxia estalinista, cal destacar, en una etapa posterior i a distància de l'ultraesquerranisme d'alguns d'aquests moviments, Andreu Nin i Joaquim Maurin, fundadors del POUM.
Història i desenvolupament En general, se solen destacar dos corrents importants del comunisme esquerre: l'italià i holandès-alemany. L'esquerra comunista a Itàlia es va formar durant la Primera Guerra Mundial en organitzacions com el Partit Socialista Italià i el Partit Comunista d'Itàlia. L'esquerra italiana es considerava leninista, però denuncià la perversió del marxisme-leninisme materialitzada a la Unió Soviètica d'Stalin. L'esquerra comunista italiana recolzà la teoria de l'avantguarda proletària vehiculada a través del partit, el centralisme democràtic, la dictadura del proletariat i dedicà molta atenció a l'internacionalisme proletari. L'esquerra comunista holandesa-alemanya va divergir del propi Lenin abans de l'arribada del govern d'Stalin i recolzà fermament el consellisme, a diferència de les teories del partit, i de la seva relació amb el govern obrer, més leninistes de l'esquerra italiana. Les posicions polítiques que comparteixen les diferents tradicions comunistes d'esquerra són l'oposició als fronts populars i al parlamentarisme burgès.
Els orígens històrics del comunisme esquerre provenen de la Primera Guerra Mundial. La majoria dels comunistes d'esquerres donaren suport a la Revolució d'Octubre a Rússia, però conservaren una visió crítica del seu desenvolupament. No obstant això, alguns teòrics qüestionaren que la revolució russa tingués un caràcter proletari o socialista, argumentant que simplement havia duit a terme les tasques de la revolució burgesa creant un sistema de capitalisme d'estat.
El comunisme de l'esquerra es va centrar en un primer moment, al voltant de 1918, en la necessitat de construir un partit comunista completament separat dels elements reformistes i centristes que "varen trair el proletariat". Les fraccions més esquerranes es varen oposar a tota forma de participació en els processos electorals i en les organitzacions sindicals reformistes. La creença que s'havia obert un període revolucionari, iniciat amb la Revolució d'Octubre a Rússia, els duia a sobrevalorar les forces obreres i no prendre en consideració la capacitat de reacció dels estats capitalistes. Aquestes posicions varen ser criticades durament per Lenin al seu llibre "L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme". Però no tot en el comunisme d'esquerra europeu era ultraesquerranisme infantil, ja que l'anàlisi de fons anava en el sentit de tractar de garantir processos revolucionaris, sota l'àmplia influència de la revolució russa, però incorporant elements democràtics (consells obrers) i una visió molt diferent de la funció del partit. Aspectes que varen permetre a aquest corrent entendre el caràcter dictatorial i brutal del règim que s'anava forjant sota la direcció de Lenin, primer, i després sota el domini despòtic i assassí d'Stalin.
L'esquerra comunista russa L'esquerra comunista russa començà a articular-se com una fracció dins del Partit Comunista Rus (bolxevic) el 1918, en oposar-se a la signatura del Tractat de Brest-Litovsk amb Alemanya pel govern del Sovnarkom dirigit per Lenin. Els comunistes d'esquerra desitjaven fer extensiva la revolució proletària internacional arreu del món. Inicialment el cap d'aquesta tendència va ser Nikolai Bukharin. Van començar a publicar una publicació, Kommunist, que va plantejar una crítica a la direcció del partit, en especial pel que feia a la burocratització de l'Estat, i van defensar que la propietat estatal completa dels mitjans de producció hauria de procedir a un ritme més ràpid del que Lenin desitjava.
Els comunistes d'esquerra es van esvair mentre en la mesura en que l'ona revolucionària mundial es va debilitar i es va fer evident que les posicions de Lenin eren molt sòlides. D'altra banda Nikolai Bukharin va moderar els seus plantejaments convergint amb Lenin. Alguns grups comunistes d'esquerra molt petits van sorgir dins de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia en els anys següents, però després van ser víctimes de la repressió estalinista, com la resta de corrents i tendències. En molts de sentits, les posicions dels comunistes d'esquerra foren heretades per la facció de l'Oposició Obrera i el grup obrer del Partit Comunista Rus de Gavril Myasnikov i, en certa manera, pels decistes.
L'esquerra comunista a Itàlia fins al 1926 Els comunistes d'esquerra italians, en el moment de la fundació del Partit Comunista d'Itàlia, representaven la majoria dels comunistes del país, com a resultat de la confluència de la facció comunista abstencionista del Partit Socialista italià (PSI), el grup d'Ordine Nuovo i altres corrents socialistes desitjoses d'adherir-se a la internacional comunista. Sota el lideratge d'Amadeo Bordiga, l'ala esquerra va controlar el PCd'I fins al Congrés de Lió de 1926. El desplaçament de Bordiga de la seva posició com a primer secretari i el seu reemplaçament per Gramsci va assenyalar la pèrdua de pes de l'extrema esquerra, d'acord amb el criteri de la internacional. Aleshores, Bordiga es trobava a la presó feixista i es quedaria fora de la política organitzada fins al 1952.
L'any 1925 va ser un punt d'inflexió per al comunisme italià, ja que va ser l'any en què es va produir l'anomenada bolxevització de les seccions de la Internacional Comunista. Aquest pla va ser dissenyat per eliminar totes les desviacions socialdemòcrates de la Comintern i desenvolupar les línies d'actuació del bolxevisme o, almenys, les línies del que Grigory Zinoviev, secretari de la Internacional, considerava que eren les línies bolxevics. A la pràctica, això va significar estructures burocràtiques descendents, centralitzades, en què els seus membres estaven controlats pel lideratge imposat pel Comitè Executiu de la Internacional Comunista. A Itàlia, això va significar que la direcció que abans havia estat a les mans de Bordiga es lliuràs a representants de la minoria del partit, quan el grup Serrati-Maffi del PSI es va unir al PCD'I.
No obstant això, Bordiga va seguir defensant les seves posicions i es va manifestar favorable a les posicions de Lev Trotski en les disputes russes. Mentrestant, els militants de l'esquerra del partit, entorn d'Onorato Damen, van formar el Comitè d'Entesa, que es va veure abocat a l'autodissolució per indicació de la nova direcció del partit, ara liderada per Gramsci. En el congrés de Lió, culminat amb les famoses tesis de Gramsci, el bordiguisme va ser derrotat i col·locat en minoria. Amb la victòria del feixisme a Itàlia, Bordiga va ser empresonat i quan es va oposar a condemnar a Trotski a dins la presó, va ser expulsat del partit el 1930. Llavors va prendre una postura de no implicació en la política durant molts anys. La victòria del feixisme italià també va suposar que l'esquerra italiana en el seu conjunt entrés en una nova etapa, sovint viscuda des de l'exili.
L'esquerra comunista germanoholandesa fins al 1933 El comunisme d'esquerra va sorgir en els dos països i sempre va estar molt relacionat. Entre els principals teòrics del moviment alemany hi hagué els holandesos Anton Pannekoek i Herman Gorter i diversos activistes alemanys van trobar refugi als Països Baixos després que els nazis arribessin al poder el 1933. La crítica del reformisme socialdemòcrata es pot remuntar a abans de la Primera Guerra Mundial. Als Països Baixos una ala revolucionària de la socialdemocràcia s'havia separat del partit fins i tot abans de la guerra i havia construït lligams amb activistes alemanys. El 1915, el Partit Socialista Antinacional va ser fundat per Franz Pfemfert i estava vinculat a Die Aktion. Després del començament de la Revolució alemanya del 1918, es va poder fer present un fort corrent d'esquerra entre les seccions dels partits comunistes d'ambdós països. A Alemanya, això va conduir directament a la fundació del Partit Comunista Obrer d'Alemanya (KAPD) després que els seus líders fossin expulsats del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) per Paul Levi. Aquest desenvolupament es va reflectir als Països Baixos, i a una escala més petita a Bulgària, on el moviment comunista va tendir a seguir el que passava a Alemanya.