369px|miniatura|El repartiment de La piel que habito (Pedro Almodóvar, 2010) durant la seva presentació al 64è Festival Internacional de Cinema de Canes de 2011. La homosexualitat en el cinema ha estat retratada de maneres molt diverses depenent de l'època, del país, o de la mirada personal del director. S'ha reflectit en comèdies, cinema experimental, de terror, històric, policíac, de denúncia social, biogràfic o de sèrie B.
Al llarg de la història del cinema hi ha hagut una considerable evolució en la forma d'enfocar aquesta temàtica. En les grans produccions de Hollywood, des dels seus inicis fins pràcticament la dècada de 1980, es retratava als homosexuals amb sorna i de manera estereotipada o en papers d'assassins despietats o pertorbats suïcides. Esment a part constituirien el cinema independent o les produccions realitzades en altres llocs com Europa.
Aquesta situació es va modificar gradualment fins a l'actualitat en la qual les grans productores de cinema realitzen pel·lícules dirigides gairebé exclusivament al públic LGBT, mostrant personatges i escenaris més realistes, exhibides en sales comercials o en els nombrosos festivals d'aquesta temàtica que se celebren a tot el món. Gran part d'aquestes pel·lícules actuals mostren el difícil que és “sortir de l'armari” i projecten a l'espectador la realitat en la qual es troben els homosexuals. No obstant això aquest canvi ja s'havia produït en el cinema europeu amb anterioritat.
Es pot diferenciar entre el Cinema de temàtica LGBT, que la seva temàtica gira entorn de personatges homosexuals i les seves relacions amb la resta, i les pel·lícules amb personatges LGBT en rols secundaris o la sexualitat dels quals no influeix en la trama de la pel·lícula. Gran nombre d'aquests films s'han centrat en l'homosexualitat i bisexualitat masculines, mentre que les femenines i la transsexualitat s'han abordat amb menor freqüència.
Cinema dels Estats Units Cinema de Hollywood miniatura|Jake Gyllenhaal, un dels protagonistes de Brokeback Mountain (Ang Lee, 2005), pel·lícula que va mostrar l'homosexualitat en un territori tan masculí i heterosexual com les pel·lícules de l'oest. Partint del curtmetratge Lot in Sodom (James Sibley Watson i Melville Webber, 1933), que tractava als homosexuals/gais com depravats sàtirs àvids de sexe, no va ser fins al quan la pel·lícula Brokeback Mountain (Ang Lee, 2005) va presentar al gran públic als homosexuals com a homes «comuns», amb aspecte tradicionalment masculí i sense cap mena de patologia que justifiqués la presència del propi personatge en el film.
Orígens: Cinema mut L'homosexualitat ha estat present en el cinema des del principi de la seva història. Una de les primeres escenes homosexuals que es conserva procedeix d'un assaig experimental de Thomas Edison de 1895, on es pot veure a dos homes ballant junts mentre un altre toca el violí, encara que no tenia precisament aquesta intencionalitat. Posteriorment, en les primeres pel·lícules comercials, l'homosexualitat era considerada de forma humorística, emprant-se per a fer gags. Així, en una escena dA Florida Enchantament (Sidney Drew, 1914), es pot veure a dues dones que deixen a les seves parelles de ball per a ballar juntes, la qual cosa provoca que els dos homes rebutjats també ballin junts.
Durant aquest període es retratava als homes homosexuals de forma estereotipada, exagerant l'efeminament perquè un públic popular pogués distingir sense necessitat de paraules als personatges gais. Serveix com a exemple una escena de la pel·lícula de Charles Chaplin Behind the Screen (Charles Chaplin i Edward Brewer, 1916), on Chaplin besa a una dona vestida d'home coneixent el seu veritable sexe, mentre un altre home que el veu comença a voletejar al voltant d'ells de forma manifestament efeminada per a captar la seva atenció, i Chaplin l'aparta de l'escena amb una puntada al darrere.
Cinema clàssic: des dels anys 30 als 60 miniatura|Marlene Dietrich en la pel·lícula Morocco (Josef von Sternberg, 1930). En el cinema mut ja havia aparegut la figura del sissy (marieta en anglès) en les pel·lícules de Hollywood, però va anar després de l'arribada del sonor quan va gaudir de major popularitat. A pesar que mai es feia esment a les preferències sexuals o afectives d'aquests personatges, l'audiència els podia identificar fàcilment com a homosexuals per reflectir els clixés existents en la societat cap a ells. Aquests consistien a retratar-los com a personatges extremadament amanerats, llepafils, amb prims bigotis i sovint grotescament maquillats. Els sissys resultaven divertits als espectadors, ja que en comparació amb ells, els homes podien sentir-se més masculins i les dones més femenines. Algunes de les pel·lícules que incloïen sissys entre els seus personatges van ser The Broadway Melody (Harry Beaumont, 1929), Our Betters (George Cukor, 1932), L'alegre divorciada (Mark Sandrich, 1934) o Myrt and Marge (Al Broasberg, 1933).
Durant aquesta època es donava una paradoxa en comparar la reacció que generaven els homes caracteritzats amb robes o actituds considerades femenines i les dones que assumien un rol masculí. Mentre els primers eren objecte d'acudits i situacions còmiques, les segones eren considerades atractives tant per homes com per dones. Aquesta reacció es pot comprovar en el film Morocco (Josef von Sternberg, 1930), on Marlene Dietrich es vesteix amb un esmòquing d'home en un club nocturn i és aplaudida per tots els assistents quan fa un petó en la boca a una altra dona. miniatura|Greta Garbo, icona lèsbica
Una altra pel·lícula amb picades d'ullet al lesbianisme va ser Queen Christina (Rouben Mamoulian, 1933) on, a pesar que es va canviar la història per a no fer al·lusió directa a l'homosexualitat de aquesta monarca, es mostrava l'estreta amistat que li unia amb una de les seves serventes. La seva actriu protagonista, Greta Garbo, junt amb la ja esmenada Marlene Dietrich, es van convertir en dues icones lèsbiques per excel·lència de la història del cinema.
En els anys 30, l'Església catòlica i certes branques protestants, a través de la Legió per a la decència i de la Lliga de dones van amenaçar amb promoure boicots pel contingut d'algunes pel·lícules que consideraven indecents i poc exemplars per a la societat. Per a frenar aquestes pressions, la indústria de Hollywood va donar el vistiplau al Codi Hays, ideat per Bill Hays, l'objectiu del qual era censurar tots els temes considerats indecents. Entre ells, es trobaven els nus, els petons massa ardorosos, l'avortament, la prostitució o les perversions sexuals, entre les quals es va incloure com a tal l'homosexualitat. Entre 1934 i 1967 la censura va estar autoritzada a canviar diàlegs, escenes, personatges o trames que no concordessin amb els principis del codi. Així a Dies perduts (Billy Wilder, 1945) els dubtes que el seu protagonista té sobre la seva sexualitat, presents en la novel·la en la qual es basa, són silenciats. Foc creuat (Edward Dmytryk, 1947) canviava l'argument del llibre en què es basava, The Brick Foxhole de Richard Brooks, eliminant les referències d'assassinats contra homosexuals per a convertir-la en una pel·lícula sobre assassinats de jueus. miniatura|Tant en la seva etapa britànica com nord-americana Alfred Hitchcock va retratar l'homosexualitat en pel·lícules com Rebeca (1940) o La soga (1948) La nova censura del Codi Hays va prohibir qualsevol referència explícita a l'homosexualitat encara que no va aconseguir erradicar-la. La major diferència amb el període anterior radicava que els homosexuals van deixar de ser un element còmic per a assumir el rol de vilans d'acord amb el concepte d'homosexualitat que el Codi Hays volia transmetre a la societat, i obligava a directors i guionistes a buscar formes suggerides i vetllades de contar el que es volia contar. En algunes pel·lícules com Dracula's Daughter (Lambert Hillyer, 1936), Rebecca (Alfred Hitchcock, 1940), o més tard, Caged (John Cromwell, 1950) es mostraven a lesbianes capaces de perseguir els seus objectius sense cap escrúpol encara que no es digués clarament que eren homosexuals. A Young Man with a Horn (Michael Curtiz, 1950), biografia del corneta de jazz Bix Beiderbecke, Lauren Bacall interpretava a una dona bisexual que viu una vida autodestructiva i desordenada. També al film La soga (Alfred Hitchcock, 1948) dos joves estudiants, interpretats per John Dall i Farley Granger, units per una suggerida relació amorosa assassinen a un company d'estudis. miniatura|esquerra|El (soterrat) duel entre Joan Crawford i Mercedes McCambridge a Johnny Guitar (1954) exemple de la manera d'abordar el lesbianisme en els anys del Codi Hays Al no poder fer-se al·lusió directa a l'homosexualitat aquesta havia d'insinuar-se per mitjà de picades d'ullet perquè el públic pogués identificar-los fàcilment. Així en El falcó maltès (John Huston, 1941), un clàssic del cinema negre, el personatge interpretat per Peter Lorre, que en la novel·la de Dashiell Hammett és gai, és presentat al detectiu Sam Spade (interpretat per Humphrey Bogart) amb una música femenina, indicant que es perfuma amb gardenia i donant suport al mànec del seu bastó en la comissura de la seva boca. També el western va comptar amb films on s'insinuava l'homosexualitat, com certes escenes entre Montgomery Clift i John Ireland en la pel·lícula dirigida per Howard Hawks Riu Vermell (1948). En una escena comparen les seves pistoles i la punteria d'aquestes quan disparen. També el lesbianisme vetllat de les protagonistes de Jane Calamitat (David Butler, 1953), protagonitzada per Doris Day, i Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1954), amb un duel interpretatiu entre Joan Crawford i Mercedes McCambridge, són alguns exemples de la manera de retratar l'homosexualitat en aquesta etapa en les grans produccions de Hollywood. De fet un reflex de la manera en què la societat americana dels anys 50 percebia als gais va quedar retratada en el llargmetratge Te i simpatia (1956) de Vincente Minnelli. Basada en una obra teatral homònima de Robert Anderson, que va ser l'encarregat d'adaptar-la al cinema, relata els intents de corregir l'efeminament d'un jove d'una família ben situada socialment per a fer callar els rumors sobre la seva homosexualitat. miniatura|Charlton Heston (1923-2008), protagonista de Ben-Hur (William Wyler, 1959) pel·lícula on, amb dobles sentits, es mostrava l'homosexualitat saltant-se la censura del Codi Hays. A la fi dels anys 50 van començar a insinuar-se relacions sexuals entre persones del mateix sexe en algunes pel·lícules i va anar llavors quan la censura va començar a funcionar de forma més notòria. Films com Ben-Hur (William Wyler, 1959) van poder sortejar-la gràcies al tractament gairebé subliminal de la relació gai que suggereix la pel·lícula. Segons afirma Gore Vidal, escriptor i guionista d'aquesta cinta, en el documental The Celluloid Closet, la trama de Ben-Hur girava al voltant de la relació homosexual que van mantenir els dos personatges principals durant la seva adolescència i en el film és tractada com una amistat. No va ocórrer el mateix amb Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960), cinta en la qual la censura va eliminar una escena en la qual es podia veure a l'esclau Tony Curtis banyar al seu amo Laurence Olivier mentre tots dos personatges parlen vetlladament de la seva homosexualitat al·ludint al gust entre ostres o caragols. miniatura|Katharine Hepburn va interpretar a una mare disposada a tot per a evitar fer pública l'homosexualitat del seu fill en De sobte, l'últim estiu (Joseph L. Mankiewicz, 1959). També La gata sobre la teulada de zinc (Richard Brooks, 1958) i De sobte, l'últim estiu (Joseph L. Mankiewicz, 1959), ambdues basades en obres teatrals de Tennessee Williams, van ser censurades perquè l'homosexualitat dels seus protagonistes no es mostrés de manera directa, encara que subtilment va poder veure's retratada.