miniatura|Blasó de Normandia miniatura|Els límits de la Normandia històrica miniatura|L'actual regió administrativa de Normandia (des de 2016) La història de Normandia traça el passat de Normandia, una zona històrica hui administrada per l'estat francés, des del comtat, després ducat de Normandia, fins a la recent creació d'una regió administrativa el 2016.
Molt estables, les fronteres continentals de l'antiga província francesa coincideixen prou fidelment amb les de la nova regió, tret d'alguns territoris incorporats en els actuals departaments d'Eure, Mayenne, Oise i Sarthe en el moment de la creació d'algunes comunes enclavades intercanviades amb Mayenne després de la creació dels departaments durant la Revolució, amb Calvados, Eure, Manche, Orne i Sena Marítim. La Normandia històrica també comprenia les Illes Anglonormandes, integrades per les batlies de Jersey i de Guernesey.
Poblada inicialment per tribus celtes (armoricans a l'oest, belgues a l'est), fou conquistada al 56 aC per les legions romanes abans de ser integrada a la Gàl·lia Celta per August. Al , Flavi Gracià dividí la província en ciutats que en constituiran les fronteres històriques. Després de la caiguda de Roma al s. V, el poder franc s'hi instal·là, i fomentà el desenvolupament del monacat cristià —simbolitzat per les abadies de Saint-Ouen (ca. 641), Saint-Wandrille (ca. 649) i Jumièges (654)— i substituí els pagus per ciutats abans d'integrar-se en l'Imperi carolingi.
Des de finals del , els invasors vikings la devastaren i després s'hi establiren i fundaren un principat el 911, que després esdevingué comtat i més tard ducat de Normandia. Durant un segle i mig d'expansió, les fronteres de la Normandia continental s'estabilitzaren, mentre Anglaterra era conquistada el 1066. Integrada en el domini reial el 1204, Normandia fou fortament colpejada per les conseqüències de la Guerra dels Cent Anys i les guerres de religió: fou un dels principals centres de protestantisme a França.Roger Jouet, Et la Normandie devint française, éditions OREP, 2004, p. 16.
Al s. XX, els efectes de la batalla de Normandia assolaren moltes ciutats importants, incloent-hi Saint-Lô, Le Havre i Caen. El 1956, el territori normand es dividí en dues regions administratives, la Baixa Normandia (departaments de Manche, Calvados i Orne) i l'Alta Normandia (Eure i Sena Marítim). El 2014, en el marc de la reducció del nombre de regions, l'Assemblea Nacional votà la reunificació de Normandia, que es materialitzà l'1 de gener del 2016.
Prehistòria i antiguitat Normandia abans de la conquesta romana miniatura|El túmul de Colombiers-sur-Seulle (Calvados) La presència humana a la zona està testificada des de temps prehistòrics per moltes troballes d'indústria lítica, sobretot als departaments d'Eure i Calvados, i també al Sena Marítim. La cova de Gouy, prop de Rouen, conté la pintura rupestre més septentrional d'Europa (una altra gruta, la cova d'Orival, molt poc estudiada, es troba a 11 km de Gouy, a la riba esquerra del Sena). Molts megàlits són encara visibles escampats de manera prou regular pel camp normand.Léon Fallue, Histoire de la ville et de l'abbaye de Fécamp, Nicétas Périaux, Ruan, 1841, p. 20.
La història celta de Normandia és fàcil d'establir per una gran quantitat de fonts arqueològiques datades amb certesa. A partir del s. XIX, alguns erudits locals, com l'abat Cochet i Léon Coutil, ja s'hi interessaren, sobretot per l'Alta Normandia, i consignaren els seus descobriments i excavacions en obres de referència. El descobriment d'objectes importants, com el casc gal daurat d'Amfreville-sous-els-Monts () o el casc de ferro del Museu de Louviers, de llocs com la necròpoli de PîtresBilan archéologique de la DRAC - Pîtres (Eure), amb urnes de cremació, espases enrotllades i traces de tomba amb carro, o de la necròpoli que data del final del període de Hallstatt o del començament del de la Tène a Ifs (Calvados), confirmen la presència gal·la a Normandia.Abbé Cochet, Sépultures gauloises, romaines, franquea et normandes, Derache, Paris, 1857.
El poble celta dels belgues s'hi instal·là en onades successives entre el s. VI ae i el III ae. El testimoniatge de primera mà de Juli Cèsar (Guerra de les Gàl·lies) identifica diferents grups gals que ocupaven la zona i que estaven agrupats en oppida o llogarets agraris tancats. El 56 o 57 ae, aquestes poblacions s'uniren per resistir la invasió dels romans. Després de la derrota gal·la d'Alèsia, els pobles de Normandia continuaren lluitant un temps limitat, i el 51 ae tota la Gàl·lia quedava sotmesa a Roma. 333px|miniatura|Mapa dels pobles gals a l'oest de l'actual estat francés Els pobles gals i les seues capitals (entre parèntesis) establerts a l'actual territori de la Normandia eren:
abricantes (Ingena, hui Avranches), aulercs diablintes (Noviodunum, hui Jublains), aulercs eburovices (Mediolanum, hui Évreux), bajocasos (Augustodurum, hui Bayeux), calets (Juliobona, hui Lillebonne), lexovis (Noviomagus Lexoviorum, hui Lisieux), unel·les (Cosedia, hui Coutances), veliocasses (Rotomagus, hui Rouen), viducasses (Aregenuae, hui Vieux).César et les Gaulois sur Histoire-normandie.fr
La civilització romana a Normandia esquerra|miniatura|Estàtua de Júpiter Stator, trobada a Gisacum (Museu d'Évreux) miniatura|Teatre galoromà de Lillebonne esquerra|miniatura|Cap d'un déu romà en bronze, trobat a Lillebonne (Museu d'Antiguitats del Sena Marítim) miniatura|Mosaic d'Orfeu trobat a Lillebonne (Museu d'Antiguitats del Sena Marítim)
L'any 27 ae, l'emperador Octavi August reorganitzà el territori gal i passà els calets i els veliocasses a la província Lugdunaise, amb capital a Lió. La romanització de Normandia, com a la resta d'Occident, inclogué la construcció de vies romanes i una política d'urbanització.
Es coneixen moltes vil·les gal·loromanes al territori normand, al Sena Marítim. Aquestes construccions al cor d'un domini territorial adoptaren dos tipus de plantes: la primera allargada, amb una façana oberta al sud; la segona era més semblant a les vil·les italianes, més recollida a l'entorn d'un pati quadrat, com la de Sainte-Marguerite-sud-Mer, entre Dieppe i Saint-Valery-en-Caux: s'hi empraren materials locals: sílex, algeps, pedra calcària, rajola, panotxes. La calefacció de banys o determinades habitacions es feia seguint l'hipocaust romà.Michel de Boüard, Histoire de la Normandie, Privat, Toulouse, 1970.
L'agricultura els proporcionava blat i lli, segons Plini el Vell. Al camp normand de l'antiguitat, els fana eren nombrosos (petits temples de planta centrada, normalment quadrada, de tradició celta). N'hi ha un exemple a l'oest d'Harfleur. Les excavacions també han revelat moltes estatuetes de terracota de dees mares a les tombes i a les cases normandes. Així, al Vieil-Évreux hi ha un dels més grans centres de peregrinació europeus que incloïa un fòrum, termes romanes, una basílica, dues fana i el segon teatre més gran de la Gàl·lia.
Crisi del s. III i mutacions del Baix Imperi 333px|miniatura|El «regne» de Siagri (486), abans de la victòria de Clodoveu I, que suposà l'arribada del nou poder franc A partir del segon terç del s. III, les ràtzies dels «bàrbars» devastaren molts llocs de la zona. Les petjades d'incendis i tresors soterrats apressadament mostren la inseguretat a la Gàl·lia del Nord. El litoral s'enfrontava a la pirateria dels saxons, francs i frisis. Llavors el poder romà disposà un sistema de defensa de la costa del Canal i de l'Atlàntic en ambdues ribes, és a dir, de l'illa de Gran Bretanya, fet amb punts fortificats dividits en tres comandàncies. La Normandia actual s'incloïa en la comandància del dux tractus armoricani et nervicani, de Boulogne a l'estuari de la Gironda. Paral·lelament, els contingents germànics ja integraven l'exèrcit romà i els immigrants rebien permís per establir-se en l'imperi. Per tant, es reclutaven germànics per lluitar contra altres germànics. Els topònims i els jaciments arqueològics recorden la instal·lació d'aquests grups: Allemagne (hui Fleury-sur-Orne), Almenêches, pertanyents a alamans; els jaciments arqueològics d'Airan o de Frénouville indiquen presència de gots o altres germans. A més, la Notitia Dignitatum esmenta presència de bataus a Bayeux. Les legions s'establiren a la futura Normandia, sobretot a Prima Flavia Gallicana Constantia (Coutances, llavors capital dels unel·les, i el Cotentin). Aquest exèrcit creat per Constanci I Clor al 298 acollia auxiliars sueus. Amb les reformes de l'emperador Dioclecià (285-305), Normandia ja s'havia singularitzat com la «Segona Lió» i es distingia de la Bretanya veïna. En aquest moment començà la cristianització de la província: al 314, Rouen ja tenia bisbe. Des del 406, els pobles germànics i alanohuns envaïren Occident malgrat la feroç resistència dels auxiliars francs i alamans de l'exèrcit romà. Els saxons arribaren a assentar-se a les costes normandes, a la zona de Bayeux, que els texts descriuen com Otlinga saxonia (esmentada per primera volta l'any 844) o Otlinga Hardouini, així com a les Illes Anglonormandes. Molts francs també s'instal·laren al pays de Bray i en una part del pays de Caux, a vegades com a soldats romans, i després del col·lapse del «regne romà» de Siagri per la victòria de Clodoveu I, com a soldats del nou poder franc.Alguns elements no germànics com els alans i els sàrmates també van estar allà involucrats, com indica la presència de mobiliari pòntic-danubià a Saint-Martin-de-Fontenay, però la Notitia Dignitatum no informa d'això en la Segona Lyonnaise i cap rastre toponímic ni lèxic hi pot ser atribuït en aquesta província.Michel Reddé, L'armée romaine en Gaule, Éditions Errance, Paris, 1996, Segons la Notitia dignitatum.
Edat mitjana Alta edat mitjana esquerra|miniatura|El Mont-Saint-Michel Des del 486, la Gàl·lia entre els rius Somme i Loira restà sota domini del cap franc Clodoveu. La colonització de Normandia pels francs fou desigual: prou densa a la part oriental i quasi nul·la a la part occidental. Es manifesta per les necròpolis en fileres d'Envermeu, Londinières, Hérouvillette, Douvrend, etc. Els topònims en -hlar- ('landa', antic francés larris) a Meulers o Flers, en avisna ('pasturatge') a Avesnes-en-Bray o Avesnes-en-Val, en -alach- ('temple') a Bouafles o Neaufles-Auvergny, en bure ('cambra') a Hambures o Bures-en-Bray, en -baki ('ocell') a Rebets o Hambye, en -mark- ('marca') a Marques, en -berg- ('elevació') a Barc o Barques, en -mer ('mar') a Mortemer, en -eng a Hodeng-Hodenger o Nesle-Hodeng, en -court i els més antics ville daten d'aquesta època franca. La zona esdevingué una part essencial de Nèustria a la mort de Clodoveu I i Rouen continuà sent una ciutat important. D'aquesta època data també la divisió administrativa i militar en comtats: el comte franc era un alt funcionari de l'estat. La zona oriental, prop de París, era un lloc de residència de reis merovingis.
Si la colonització franca fou esporàdica a l'oest de la futura Normandia, no fou el cas de la colonització saxona, ben testificada per texts i excavacions arqueològiques, sobretot a la plana de Caen (est del Bessin). El 843 i 846 sota el rei Carles el Calb, els documents oficials esmenten fins l'existència d'un pagus anomenat Otlinga Saxonia a la zona del Bessin. El significat del terme Otlinga es desconeix. Els topònims de Bessin i de Caen donen exemples possibles de topònims d'origen saxó, com ara: Cottun (Coltun, 1035 - 1037; Colton).Albert Dauzat i Charles Rostaing, Dictionnaire étymologique des noms de lieux en France, Librairie Guénégaud 1979. p. 215.