miniatura|Guerra de la Independència Argentina (1810-1825), que culminaria a inicis de la tercera dècada del Es coneix com el procés de formació de l'Estat argentí al període de la història de l'Argentina durant el qual l'autoritat de la monarquia espanyola arriba a la seva fi en el virregnat del Riu de la Plata, el qual es disgrega en diverses unitats polítiques i es produeix la conformació juridicopolítica del que avui és la República Argentina. Amb el primer antecedent en les invasions angleses, aquest procés s'inicia pròpiament amb la Revolució de Maig i culmina amb la sanció de la Constitució de la Nació Argentina de 1853.
Enfocaments historiogràfics La historiografia llatinoamericana i argentina en particular, tradicionalment ha interpretat que els moviments d'independència de les colònies espanyoles iniciat al començament del , van constituir un moment de ruptura amb el colonialisme occidental, que va donar pas a la creació d'estats nació independents dels imperis europeus. Distanciant d'aquesta visió, diversos científics socials sostenen que els processos d'independència política no van trencar amb els processos profunds de la colonialitat, creant «estats criolls republicans» o «estats colonials», formalment independents però que van mantenir les lògiques racistes d'exclusió que va caracteritzar al colonialisme, tant en l'ordre intern, com en l'ordre global.
Antecedents
Al llarg del , els canvis polítics posats en pràctica per la Casa de Borbó, que va reemplaçar a la Casa d'Àustria a partir del 16 de novembre de 1700, a l'Imperi Espanyol van transformar les dependències americanes, fins llavors «regnes» relativament autònoms, en colònies enterament dependents de decisions preses a Espanya en benefici d'ella. Entre aquestes mesures es va realitzar la fundació del Virregnat del Riu de la Plata el 1777, que va reunir territoris dependents fins llavors al Virregnat del Perú, i va donar una importància singular a la seva capital, la ciutat de Buenos Aires, que havia tingut escassa importància fins a aquest moment.
El Virregnat del Riu de la Plata incloïa gairebé totes les províncies més australs de l'Imperi Espanyol a Amèrica del Sud: Charcas, Tucumán, Paraguai, Riu de la Plata i Cuyo. Es tractava d'un espai molt externs i escassament poblat (la població decreixia en termes generals de nord a sud), i la capital, Buenos Aires, estava molt propera a l'angle sud-est del territori. Estava tancat per dos extenses àrees gairebé despoblades, de més d'un milió de km² cadascuna, dominades per indígenes no sotmesos (la Patagònia i la Pampa pel sud, i el Chaco dividint en dos el sector nord).
Durant el virregnat, la ciutat de Buenos Aires i la regió circumdant van créixer ràpidament en població i en importància econòmica, sense revertir per això la diferència de població a favor de les províncies del nord. Gran part de l'economia girava entorn de l'explotació i comerç de la plata del Cerro Rico de Potosí. La política d'Espanya va ser de progressiu sotmetiment de les colònies als interessos metropolitans, prohibint certes activitats econòmiques per no competir amb les peninsulars, i preferint sistemàticament als funcionaris europeus sobre els americans.
Al juny de 1806 es va produir la primera de les invasions angleses, i la ciutat de Buenos Aires va ser ocupada per forces britàniques davant la passivitat de les autoritats virreinals; una força composta per milicians criolls i tropes veteranes els va expulsar al mes d'agost. El poble es va organitzar en milícies voluntàries, que a l'any següent van enfrontar una segona invasió (que al febrer va ocupar la ciutat de Montevideo), però en el mes de juliol van fracassar en ocupar per segona vegada la capital, davant la reixida acció de les milícies portenyes; els britànics van evacuar el Riu de la Plata.
Les invasions angleses van mostrar la capacitat organitzativa i el valor dels criolls, i la incapacitat dels espanyols per defensar a les seves colònies. Durant els tres anys següents, la política local va ser un continu conflicte entre criolls i autoritats colonials; el 1809 van esclatar dues revolucions a l'Alto Perú (a Chuquisaca i La Paz), que van ser aixafades per la reacció colonial espanyola.
La Revolució de Maig (1810)
miniatura|El Cabildo obert del 22 de maig de 1810 Entre les causes de la revolució de la independència s'expliquen la debilitat i el desprestigi de la monarquia, la força que havien demostrat la colònies durant les invasions angleses, el monopoli comercial d'Espanya, i la influència ideològica de la Revolució Francesa.
A mitjans de maig de 1810, va arribar a Buenos Aires la notícia de la completa derrota militar espanyola i la dissolució de la Junta Central. Els líders revolucionaris van aconseguir la reunió d'un cabildo obert el dia 22 de maig, per decidir si el virrei Cisneros havia de continuar en el comandament; i, en cas negatiu, qui hauria de succeir-lo. Malgrat l'oposició dels funcionaris espanyols, va prevaler el vot del coronel Cornelio Saavedra, que sostenia que el govern havia de ser assumit per una autoritat nomenada pel Cabildo de Buenos Aires, i afegia que «el poble és el que confereix l'autoritat o comandament», en una clara reafirmació de la teoria de la retroversió de la sobirania.
El cabildo de Buenos Aires va nomenar una Junta provisional Governativa presidida per Cisneros, però aquesta va ser rebutjada. El dia 25 de maig es va produir una mobilització popular per pressionar el cabildo, el qual va acabar per nomenar (a petició dels manifestants) una Junta Provisional Gubernativa de les Províncies del Riu de la Plata a nom del Senyor Don Ferran VII, que passaria a la història amb el nom de «Primera Junta». Aquesta junta estava formada per Cornelio Saavedra (president); Juan José Castelli, Manuel Belgrano, Miguel de Azcuénaga, Manuel Alberti, Domènec Matheu i Juan Larreu (vocals); Juan José Paso (secretari d'hisenda); i Mariano Moreno (secretari de govern).
Corrents de pensament subjacents Des de la seva emancipació a partir de 1810, Argentina va estar influïda per dos corrents de pensament diferents: La racionalista, laïcista i il·luminista de Voltaire que va sustentar la filosofia política de la Revolució Francesa i que va influir, per exemple, en el Degà Funes a Córdoba. Una altra anterior, d'inspiració cristiana, influïda, d'una banda, per la doctrina del sacerdot jesuïta Francisco Suárez, de l'Escola de Salamanca, que va pregonar que «l'autoritat és donada per Déu, però no al rei sinó al poble», que va ser apresa a la Universitat jesuítica de Chuquisaca pels principals patriotes que van impulsar la Revolució de Maig; i de l'altra, per l'exemple de la Revolució Americana que, encara que va tenir altres orígens, el seu lema nacional és «In God we trust » (en anglès: «En Déu confiem»).
En els primers temps de l'Argentina, Cornelio Saavedra i després fra Cayetano Rodríguez, fra Francisco de Paula Castañeda, pare Pedro Ignacio de Castro Barros, general Manuel Belgrano, Esteban Agustín Gascón, Gregorio García de Tagle, entre d'altres, van ser grans defensors del pensament catòlic i de l'Església contra l'anticatolicisme dels grups liderats primer per Mariano Moreno i Juan José Castelli,“Las etapas de mayo y el verdadero Moreno”, ediciones Theoría. Bs. As., 1963, pág. 73 i després pel governant Bernardino Rivadavia que el 1822, entre altres mesures, va tancar diversos convents, es va apoderar de tots els béns que pertanyien a les ordes religioses, va confiscar els béns propis del Santuari de Luján, dels de la Germandat de Caritat, l'Hospital de Santa Catalina i altres.
La Primera Junta
miniatura|La Primera Junta La formació de la Junta va marcar el començament de l'exercici del poder per part dels criolls, encara que dividits entre monàrquics sincers i independentistes. Aquests últims van preferir ocultar les seves intencions sota l'anomenada «Màscara de Ferran VII», ja que no creien que pogués tornar al tron en molt de temps; oficialment, l'autoritat del rei es considerava suspesa per les circumstàncies.
La Junta va dictar el seu propi reglament i va enviar una circular a les ciutats de l'interior, sol·licitant la designació de representants per incorporar-los a la Junta.
Les milícies van ser transformades en regiments regulars, donant origen a l'exèrcit de la revolució. La resta de l'organització virreinal va seguir intacta; Audiència, governadors, intendents i cabildos locals van romandre en les seves funcions. No obstant això, un mes més tard, els membres de l'Audiència i el Virrei van ser arrestats i embarcats cap a Espanya, i en el mes d'octubre també els membres del cabildo porteny van ser reemplaçat per altres completament addictes.
La propaganda política va ser un dels principals objectius de la Junta, de manera que el secretari Moreno va crear i va utilitzar generosament la Gazeta de Buenos Ayres per a aquest fi. El mateix Moreno va proposar un Pla d'operacions per al govern, conegut sobretot per les seves propostes d'inspiració jacobina.
El primer acte de la diplomàcia revolucionària va ser una missió de Matías Irigoyen a la Gran Bretanya; aquesta potència deixaria en clar la seva política durant la següent dècada: ajudar els revolucionaris i pressionar-los perquè s'abstinguessin de declarar la independència.
Revolució i guerra miniatura|La batalla de Suipacha, 7 de novembre 1810, va ser la primera victòria de l'Exèrcit argentí La major part de les ciutats al sud de la Quebrada de Humahuaca van reconèixer l'autoritat de la Primera Junta, però a la ciutat de Córdoba es va formar un grup contrarevolucionari dirigit per l'exvirrei Santiago de Liniers. Una expedició militar el va vèncer sense arribar a combatre, i els líders contrarevolucionaris van ser afusellats.
En canvi, a l'Alto Perú, les autoritats van rebutjar a la Junta i van sol·licitar la protecció del virrei del Perú. També la ciutat de Montevideo es va oposar a la revolució, i va sotmetre a la seva autoritat a tota la Banda Oriental del Riu de la Plata; imitant el gest, la província del Paraguai va rebutjar a la Junta.
La Junta va decidir sotmetre les províncies que la rebutjaven per la força, i va enviar tres expedicions militars a l'interior: una a l'Alto Perú, una al Paraguai, i una a la Banda Oriental.
La campanya a l'Alto Perú va ser breu i reeixida, i la revolució va obtenir la seva primera victòria militar en la batalla de Suipacha, del 7 de novembre de 1810, després de la qual els caps reialistes van ser executats i tot l'Alto Perú ocupat, amb suport de la població local. La campanya al Paraguai, en canvi, va ser un estrepitós fracàs, i tota la província va ser abandonada de manera definitiva; al mes de maig de 1811, una revolució local va organitzar un govern paraguaià independent tant d'Espanya com de les Províncies Unides. Finalment, la campanya de la Banda Oriental es va recolzar en una revolta local, dirigida per José Gervasio Artigas, i va aconseguir dominar tot el territori, amb l'única i perillosa excepció de la ciutat de Montevideo, que va ser assetjada. L'única força naval de què disposava la Junta va ser destruïda a principis de 1811.
La Junta Gran miniatura|Cornelio Saavedra, president de la Primera Junta i de la Junta Gran A mesura que la revolució es consolidava, Mariano Moreno adoptava mesures cada vegada més radicals, enfront de la creixent oposició del president Saavedra. Moreno va crear un congrés legislatiu amb els diputats de l'interior que anaven arribant, deixant fora de l'executiu als representants de l'interior, cosa que aquests ho van interpretar com un atropellament. A proposta de Saavedra, la Junta i els diputats es van reunir per discutir la incorporació d'aquests a la Junta, del que va sorgir la creació de la posteriorment anomenada Junta Gran. Moreno va presentar la seva renúncia, però va ser enviat en una missió diplomàtica a Europa; moriria en alta mar.