miniatura|Manifestant amb un cartell homòfob. Lhomofòbia és l'aversió o discriminació contra les persones homosexuals. Sol implicar odi, hostilitat o desaprovació envers persones d'aquesta orientació sexual, i sovint, envers la idea mateixa de diversitat sexual. S'anomena "homòfoba" la persona que té aquest prejudici. S'utilitza l'adjectiu homofòbic(a) http://www2.ub.edu/assessling/cgi/consultes/resposta.pl?consultes_id=2768 o homòfob(a) per a descriure aquesta actitud individual o per part de la societat i les seves institucions, tradicions i lleis. El terme va ser utilitzat per primera vegada pel psicoterapeuta George Weinberg el 1967. Va desenvolupar el concepte en el seu llibre Societat i l'homosexual sa de l'any 1972, en el qual va definir l'homofòbia com «la por de trobar-se en proximitat d'homosexuals»Vern L. Bullough, «Homophobia» en GLBTQ, an encyclopedia of gay, lesbian, bisexual transgender & queer culture, 2004, [consulta el 14 d'abril de 2013] Es tracta a l'inici d'un terme psiquiàtric que va difondre's a poc a poc a la sociologia i la criminologia.
De vegades s'usa el terme homofòbia per incloure altres manifestacions de prejudicis contra la diversitat sexual. S'ha proposat una terminologia més específica com bifòbia, l'aversió de bisexuals o transfòbia, l'aversió de transsexuals. També s'ha encunyat el terme LGBT-fòbia o heterosexisme per a designar l'aversió o discriminació contra tota forma de sexualitat no heterosexual.
El 2010 van registrar-se oficialment a Catalunya 52 delictes homòfobs. La fiscalia estima tanmateix que el 94% dels delictes homòfobs no es denuncien.Mayte Pyulachs, «La fiscalia alerta que un 94% dels delictes d'odi no es denuncien;», El Punt, 28 de juny de 2011, pàgina 30 Cada vegada més països inclouen l'homofòbia, o qualsevol discriminació per l'orientació sexual, en les lleis per lluitar contra la discriminació.Pablo de Llano, «La justicia mexicana veta los insultos homófobos» , el País, 7 de març 2013 (en català: La justícia mexicana prohibeix els insults homòfobs) i catalogats als delictes d'odi. Cada vegada més països consideren una motivació homòfoba com una circumstància agreujant en processos de dret penal. El Codi penal del 1995 de l'Estat espanyol defineix com a circumstàncies agreujants: «Cometre el delicte per motius racistes, antisemites o una altra classe de discriminació referent a la ideologia, religió o creences de la víctima, l'ètnia, raça o nació a la qual pertanyi, el seu sexe, orientació o identitat sexual, la malaltia que pateixi o la seva discapacitat.”Article 22 del codi penal de 1995, citat per: Principis de la Constitució Espanyola i articles del Codi Penal d'aplicació en delictes d'odi o discriminació dirigits a persones amb discapacitat, Ajuntament de Barcelona, s.d. La fiscalia de Barcelona va organitzar un Servei de Delictes d'odi i discriminació.Miguel Ángel Aguilar, «Tratamient penal de delitos odio i discriminación» , Fiscalía Provincial de Barcelona, 2011 (en català: Tractament penal de delictes odi i discriminació)
Orígens Els orígens de l'homofòbia cal cercar-los en les lleis o preceptes religiosos tendents a aconseguir que la gent tingui tants fills com sigui possible. Aquestes lleis sorgiren en societats petites demogràficament, però que havien de ser especialment bel·licoses per tal de defensar-se dels pobles enemics que els envoltaven, sovint molt més poderosos que ells. Amb l'objectiu d'afrontar les nombroses guerres que els calia sostenir amb aquests pobles veïns, interessava una contundent política natalista per tal de disposar de prou soldats que fornissin els exèrcits. Per aquest motiu les castes sacerdotals —gairebé en totes les èpoques i cultures al servei de les classes dominants de la societat— dictaren dures mesures que, per una banda, incentivaven la pràctica sexual, i, per l'altra, prohibien qualsevol manifestació de la sexualitat que no tendís a la reproducció. Hom pretenia, en definitiva, que no es perdés cap oportunitat de procrear.
La Bíblia hebrea o l'Antic Testament, amb l'objectiu d'incentivar la pràctica sexual, prohibeix, entre d'altres, la continència sexual dels hòmens, s'imposa la circumcisió dels nadons mascles o es preceptua que quan una dona esdevingui vídua es converteixi automàticament en una esposa més d'un dels germans del difunt, amb el qual haurà de procurar de tenir més fills. A més a més, es prohibia tota pràctica sexual no reproductiva, és a dir, qualsevol que no consistís en el coit vaginal en període fèrtil de la dona fins a l'ejaculació. Quedava doncs prohibida l'homosexualitat masculina, el coit anal o sodomia (també l'heterosexual), la masturbació (i per extensió el sexe oral), el coit interromput i, fins i tot, el coit vaginal durant la menstruació, atès que en aquests dies la dona no sol ser fèrtil.
La Bíblia no esmenta — en cap circumstància — l'avortament ni tampoc l'homosexualitat femenina o lesbianisme, potser perquè resultava innecessari que tot això fos condemnat, atès que el text bíblic complementa les prohibicions expressades anteriorment amb el masclisme més ferotge: la dona ha d'estar supeditada en tot i per tot a l'home.
Així que una nena arribava a l'edat núbil, la seva família la donava en matrimoni, sense que tingués —en general— cap possibilitat de triar el futur marit, al qual quedava sotmesa sense cap mena d'independència personal. En aquestes condicions, la condemna d'aquestes conductes era supèrflua, ja que —mancades de tota llibertat personal i amb els coneixements mèdics de l'època— cap dona podia plantejar-se d'avortar i tampoc gairebé cap que tingués orientació sexual lèsbica tenia gaire possibilitats de practicar actes homosexuals. En els casos en què alguns actes lèsbics s'arribessin a consumar —cosa que ningú està en condicions de descartar, encara que poguessin ser rars— resultaven innocus amb vista a la reproducció, ja que les lesbianes que poguessin actuar com a tals eren dones que havien estat obligades a casar-se amb un baró (o ho serien ben aviat) i —per tant— les hipotètiques pràctiques lèsbiques no les invalidaven com a mares (en canvi, sí que calia impedir que un home "malgastés" el semen amb un altre home). Aquest masclisme feia que s'acceptés la poligàmia i —en canvi— es rebutgés la poliàndria (segurament amb les guerres quedaven menys hòmens que dones) i que l'adulteri per part d'una dona -que es veia com qualsevol altra propietat del marit, es castigués amb la lapidació. A banda de l'onanisme o coitus interruptus, la Bíblia no condemna cap altre mètode anticonceptiu, per la senzilla raó que eren desconeguts.
Malgrat que aquesta mena de preceptes vulneren la més elemental llibertat personal, foren també adoptats —del tot o en part— per les dues altres religions monoteistes, que tenen com a base el judaisme: el cristianisme i l'islam. En el cas del cristianisme, aquest fet és —en certa manera— sorprenent, atès que Jesús de Natzaret amb prou feines es pronuncià sobre cap temàtica sexual, mai no condemnà les prostitutes i impedí que lapidessin una dona adúltera, tot blasmant l'actitud dels que la volien assassinar d'aquesta manera. Tal com queda reflectit en les seves epístoles, és Pau de Tars el veritable ideòleg del cristianisme, i qui introduirà aquests preceptes en la nova religió. Cal no oblidar que Pau de Tars era de formació farisaica (i havia estat fariseu), cosa que contrasta amb el fet que els fariseus haguessin estat l'escola de pensament judaic amb qui Jesús de Natzaret se sentia menys identificat i contra qui més malparlà. En canvi, el que Pau de Tars no incorpora pas al corpus normatiu cristià són les mesures tendents a incentivar la pràctica sexual, de tal manera que — a diferència del que passava en el judaisme clàssic — sota la influència del gnosticisme el celibat i la continència sexual esdevenen pràctiques que es consideraran lloables que, més endavant, faran possible els ordes monàstics cèlibes i el celibat sacerdotal.
Hi ha tres factors que poden explicar aquest fet. En primer lloc, en la societat del , amb una Palestina integrada en l'Imperi Romà (i prèviament en el grec) potser ja no calia incentivar la natalitat, hom es podia permetre que un determinat percentatge d'individus no tinguessin fills; és potser la mateixa circumstància que explica que Jesús no parli a penes de sexualitat en la seva predicació. Els altres dos factors són la imitació de Jesucrist —considerat cèlibe— i l'obsessió malaltissa de Pau de Tars en contra del sexe, fet que explicaria que mentre s'obvien els preceptes tendents a incentivar la pràctica sexual, es manté la prohibició de les pràctiques sexuals no procreadores.
Pel que fa a l'islam, manté els antics preceptes bíblics, pràcticament sense modificació. Per tant, la gran expansió —tant territorial com social— que adquireixen aquestes dues grans religions i el fet de considerar la Bíblia com un llibre sagrat inspirat per Déu o fins "dictat" per Déu, fa arrelar fortament i àmpliament l'homofòbia tant al món occidental cristià com al món àrab musulmà. Fins al punt que, l'any 533, Justinià I, emperador romà d'Orient, estableix penes molt severes (concretament la castració i la mort a la foguera) per a qui practiqui la sodomia. Aquests càstigs els aplicarà després la Santa Inquisició fins a gairebé els nostres dies i en el món musulmà encara hi ha força països que castiguen la sodomia amb la pena capital o altres penes severes (vegeu el mapa de l'article homosexualitat).
Homofòbia interioritzada Lhomofòbia interioritzada o homonegativitat interioritzada és la situació en la qual una persona lesbiana, gai o bisexual experimenta sentiments negatius cap a si mateixa pel fet de ser homosexual/bisexual. Aquest sentiment sovint dificulta el procés de formació de la pròpia identitat i pot suposar reptes psicològics per a aquestes persones. Es relaciona l'homofòbia interioritzada amb la baixa autoestima, la depressió i la desmoralització. A major nivells d'homofòbia interioritzada, és més probable que hi hagi menys obertura sobre la pròpia orientació sexual (sortida de l'armari) i menor sentiment de pertinença a la comunitat LGB. Així mateix, les persones amb majors índexs d'homofòbia interioritzada són més propenses a percebre l'entorn social local hostil envers les persones gais i lesbianes.
Una persona homosexual amb homofòbia interioritzada no accepta la seva condició d'homosexual i rebutja altres persones homosexuals. També pot denigrar la mateixa homosexualitat com a estil de vida acceptable i acceptar els estereotips socials sobre l'homosexualitat. D'altra banda, l'homofòbia interioritzada és també la falta de voluntat per revelar als altres la pròpia homosexualitat (sortida de l'armari) i la percepció de l'estigma associat amb ser homosexual.
S'ha observat que l'homofòbia interioritzada està correlacionada amb símptomes depressius i desmoralització. A més, en el homes gais també s'hi associa una baixa autoestima. Així doncs, quant més homofòbia interioritzada presenta una persona LGB, els símptomes depressius i la desmoralització són majors i, en els homes, l'autoestima menor (no s'han observat una correlació significativa en dones).
Cal destacar que aquestes correlacions no mostren una relació causal entre les variables. És a dir, les variables estan relacionades, però no s'ha provat que l'homofòbia interioritzada sigui causa d'aquests símptomes. S'estima que l'homofòbia interioritzada pot ser una causa subjacent d'angoixa psicològica (psychological distress).
Discussió de les causes Pot ser que l'homofòbia interioritzada estigui relacionada amb la depressió perquè contribueix a l'aïllament social (com a resultat de no ser fora de l'armari i l'escassa participació amb la comunitat), que pot causar sentiments de solitud i depressió. Una altra possibilitat és que l'angoixa psicològica provoqui sentiments d'insatisfacció cap a alguns aspectes de la mateixa persona, inclosa la pròpia orientació sexual.