El Palau Nacional és un edifici de l'Exposició Internacional de 1929 a la muntanya de Montjuïc, catalogat com a bé cultural d'interès nacional. Obra d'Eugenio Cendoya i Enric Catà, sota la supervisió de Pere Domènech i Roura, fou construït entre el 1926 i el 1929 com a seu principal de l'Exposició Internacional de Barcelona, amb més de 5.000 obres procedents de tot l'Estat. En la decoració —d'estil noucentista, contràriament al classicisme de l'obra arquitectònica—, hi intervingueren diversos artistes, com els escultors Enric Casanovas, Josep Dunyach, Frederic Marès i Josep Llimona, i els pintors Francesc d'Assís Galí, Josep de Togores, Manuel Humbert, Josep Obiols, Joan Colom i Francesc Labarta. Des del 1934 acull el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Entre 1996 i 2004, va patir una ampliació a càrrec de Gae Aulenti, Enric Steegman, Josep Benedito i Agustí Obiol per a crear més espais per encabir totes les obres de la col·lecció.BOE de 27/1/1995 on es publica l'acord per la rehabilitació entre el Ministerio de Cultura, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona
Història Primers projectes miniatura|Vista del Palau Nacional durant la inauguració de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 miniatura|Construcció de la Sala Oval (1926-1929) miniatura|Part central de la façana miniatura|Vestíbul rehabilitat miniatura|Gran Saló rehabilitat amb graderies noves i ascensors miniatura|Una de les quatre torres del Palau Abans de l'Exposició Internacional de 1929, la muntanya de Montjuïc va patir una gran transformació en el marc de la urbanització de tota la zona. Des de mitjan , s'havien presentat projectes per a la instal·lació d'equipaments públics, ja que la muntanya només s'utilitzava popularment per les fonts, les nombroses parcel·les de propietat privada i la presència de pedreres i, sobretot, la manca de vies de comunicació no en feia gaire agradable la visita. Tanmateix, hi va haver un projecte d'Ildefons Cerdà i un altre de Josep Amargós del 1894, on es proposava convertir la muntanya en una zona residencial. Més tard, en el mateix sentit, hi va haver una altra proposta en el Pla d'Enllaços projectat per Léon Jaussely el 1905. Una altra idea per a la celebració de l'exposició a Montjuïc es va produir el 1909 quan Manuel Vega i March va suggerir que el punt culminant en aquest emplaçament havia de ser «un gran Temple de l'Art, que sigui resum i compendi, el més portentós del nostre saber». Finalment, l'any 1913, es va decidir de realitzar a Montjuïc una Exposició d'Indústries Elèctriques promocionada per les indústries del sector i la incorporació de l'Ajuntament de Barcelona.
De la idea inicial proposada per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1915, mostrava el projecte bàsic d'una gran avinguda central rematada per un gran palau rectangular amb una gran cúpula, a la cúspide de la qual s'havia de trobar una escultura alada representant una «Victòria» envoltada per vuit torres. L'any 1920, aquest mateix arquitecte va dissenyar un projecte detallat de l'anomenat Palau d'Art Antic o Palau del Saber Antic, que tot seguit va passar a denominar-se Palau de les Nacions. Per construir la cúpula es va pensar a utilitzar un sistema de formigonat combinat amb una estructura de cúpula geodèsica. Les obres havien de començar l'octubre de 1923, però el setembre del mateix any, l'arribada al poder del general Miguel Primo de Rivera va comportar la dimissió de Puig i Cadafalch del seu càrrec com a president de la Mancomunitat i també el seu allunyament del projecte de l'Exposició.
Aquest allunyament de Puig i Cadafalch, es va deure a raons polítiques però també econòmiques. En un document anomenat Avance del presupuesto de la Exposición es pot llegir:
En aquest pressupost es valorava el Palau en 8.080.000 pessetes. Una altra excusa que va fer servir el nou comitè organitzador per a evitar que continués Puig i Cadafalch va ser el traspàs de la contracta de l'empresa constructora Ingeniería y Construcciones a una nova empresa Construcciones y Pavimentos, que contravenia el plec de condicions aprovat prèviament; així doncs, el nou comitè va decidir suspendre les obres de construcció del palau.
Concurs del 1924 El 18 de juliol de 1924, l'enginyer Marià Rubió i Bellver, membre de l'organització, i l'advocat J.M. Almirall i Carbó van convocar un concurs de projectes. Hi podien participar tots els arquitectes espanyols, i presentar el projecte individualment o junt amb una proposició d'una empresa constructora; aquesta última opció va ser on quedava englobat el projecte guanyador. Entre els 74 articles que constava el concurs, hi havia el número set, que determinava:
Es van presentar deu projectes; un va ser rebutjat, per considerar-ho fora de concurs, el de José María Martín, i se'n seleccionaren nou que es feren públics amb data de gener de 1925. Foren els següents: Benet Guitart i Trulls. Aquest arquitecte era el que tenia el títol d'arquitecte més antic i el seu projecte proposava una estructura de ferro amb un aspecte d'edifici islàmic. Juan Brugera Rogent. Arquitecte madrileny que va presentar una proposta plenament neoclàssica, amb la façana principal composta d'una columnata coríntia i amb una cúpula de 65 m de diàmetre. Salvador Soteras i Taberner. En el seu projecte presentava un palau on la planta baixa no s'hagués vist des de la plaça d'Espanya, ja que estava reduïda al mínim, encara que tenia una cúpula i dues torres altes. Va rebre un accèssit gairebé a títol pòstum, ja que l'arquitecte va morir la primavera de 1925. Rafael Bergamín, Luis Blanco Soler i Ricardo García Guereta. Aquests tres arquitectes pertanyien a l'escola de Madrid i era el que més s'allunyava del projecte primitiu, d'estil clàssic, amb la façana de columnata i frontó; era l'únic que no presentava cúpules ni torres i afegia una façana posterior on anava una realització escultòrica de l'escultor Victorio Macho. Eduardo Fernández Díaz. El projecte d'aquest arquitecte era d'estil neoclàssic amb una cúpula central. Eugenio Cendoya i Enric Catà. Aquest projecte va ser el guanyador. (Es troba descrit més endavant). Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Ramon Reventós i Farrarons i Francesc Folguera. El seu disseny intentava d'harmonitzar amb els palaus construïts per Puig i Cadafalch. Com a fet curiós, aquest projecte i el d'Eduardo Fernández van ser els únics que no es van reproduir a la revista Arquitectura, que va publicar els resultats del concurs així com els seus gràfics. Ramon Térmens Mauri. Va ser un dels projectes presentats més dispars amb relació al de Puig i Cadafalch; fins i tot la façana la proposava cap al carrer de l'Estadi i no cap a la plaça d'Espanya, i el Gran Saló tenia una planta cruciforme coberta amb grans voltes i una cúpula central. Jaume Santomà i Mariano Romaní. Aquests dos arquitectes eren els més joves; segons sembla, Romaní encara no havia acabat els seus estudis. La seva proposta es va inspirar clarament en la de Puig i Cadafalch, però amb unes solucions més fàcils de construcció. Van rebre un accèssit.
El resultat guanyador va ser el projecte d'Eugenio Cendoya i Enric Catà i es van concedir dos accèssits als de Salvador Soteras i al de Santomà i Romaní. El president del jurat classificador va ser l'alcalde de Barcelona Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver. En el projecte guanyador també va participar el constructor Antoni Montseny, i en algunes publicacions apareix el nom de Pere Domènech i Roura, ja que aquest era el director general de les construccions de l'Exposició. Aquesta és la causa per la qual l'autoria del projecte aparegui de vegades lligada al nom de Domènech i Roura, segons comenta ell mateix:
Sobre aquesta mateixa qüestió, també l'arquitecte Enric Catà va dir:
Projecte executiu Durant el 1925, els guanyadors del concurs van dissenyar el projecte executiu de l'avantprojecte presentat. Un de les condicions més importants va ser garantir d'acabar l'obra en un temps determinat. Els mecanismes per portar-ho endavant es van basar en la racionalització dels elements arquitectònics cercant una repetició que fes guanyar temps. Tres materials van tenir un gran paper en la construcció: el formigó, la pedra artificial i el ferro. Segons van explicar els mateixos arquitectes la pedra artificial que es va utilitzar es fabricava a peu d'obra i es va realitzar en forma de T per tenir una bona adherència entre les peces als murs on s'aplicava.
Normalment, tots els murs i entramats es van fer amb formigó, i els encofrats perduts es van realitzar amb pedra artificial que ja incorporava la decoració que havia de quedar a la vista. Els sostres plans es van realitzar amb un sistema que consistia en formigó armat amb cassetons que formaven la decoració definitiva. D'aquesta manera, a l'interior s'incloïen les carcasses de ferro, s'omplia amb formigó i formava per un costat el terra d'una planta, i per l'altre la base de guix que ja portava la decoració per al sostre de l'altra planta. Per al vestíbul, les escales i el soterrani es va utilitzar l'anomenada volta catalana amb maons col·locats plans. Entre les peces de pedra artificial fabricades a peu d'obra, es trobaven les setze columnes que sostenen la cúpula central, d'un metre de diàmetre per deu d'alçada; eren buides a l'interior, ja que es van col·locar com a funda sobre l'estructura de ferro i formigó. Cada columna es va fer d'una única peça. L'estructura del Gran Saló, de 46 per 74 m i de 30 m d'alçada, va ser resolta amb un sistema d'encavallades metàl·liques en forma d'arc i recolzades sobre peus de ferro situats prop de tot el perímetre, els quals van ser després coberts amb pedra artificial com si fossin columnes d'estil corinti.
El 30 de juny de 1926, va tenir lloc la col·locació de la primera pedra, amb la presència de diverses autoritats, entre les quals hi havia el president del comitè executiu de l'Exposició, el marqués de Foronda, l'alcalde de Barcelona, baró de Viver, i el director de la construcció, Pere Domènech i Roura.
L'art a Espanya L'Exposició Internacional de Barcelona es va organitzar establint tres àrees temàtiques: la indústria, els esports i l'art; aquesta última donà lloc a una gran exposició al Palau Nacional amb el títol El arte en España. Es va elaborar un «Reglamento y garantías de la sección especializada El arte en España. Palacio Nacional», segons el qual el nucli ... serà una demostració, ordenada i suggestiva, de veritables joies històriques, artístiques i arqueològiques, que posin de manifest el passat d'Espanya en forma fins ara no aconseguida per cap país. L'especialista podrà examinar en aquestes instal·lacions objectes autèntics d'inestimable valor; l'erudit contemplarà als nombrosos quadres plàstics d'aquest nucli de l'Exposició de Barcelona tota l'evolució de la raça espanyola i, principalment, la de les seves arts sumptuàries; la gran massa de visitants trobarà representades, en forma atreient que deixarà inoblidable record al seu esperit, notables escenes característiques de la història nacional.
Els organitzadors van escollir obres destacades de la història de l'art, especialment pel seu valor i el seu significat, i les sol·licitaven directament als seus propietaris o també acceptaven les que els eren proposades. Es van reunir unes 5.000 peces de la més diversa índole i procedència provinents de museus, particulars, institucions religioses, arxius i biblioteques de diversos punts d'Espanya. Tot aquest conjunt d'obres es va assegurar en uns 800 milions de pessetes.