Fairuz (), nascuda Nouhad Haddad () (Líban, 20 de novembre de 1934) és una cantant libanesa. El seu nom d'escena, igualment transcrit Fayruz, Fairouz o Fayrouz, significa ‘turquesa’ en àrab. És una de les cantants més famoses al món àrab i, amb Umm-Kulthum, la que ha venut més discos en la història de la música àrab.
Biografia Va néixer en un poble de muntanya al Líban. El seu pare, Wadi' Haddad, i la seva mare, Liza al Boustani, li van posar el nom de Nouhad Haddad.Arte: Fairuz et le Liban
La seva família s'instal·la amb ella a Beirut al barri de Zqaq El Blat, on creix. Amb els germans Rahbani, Assy i Mansour (Assy esdevindrà el seu marit), crea un nou estil de música libanesa inicialment molt influït per la música llatina.
El seu primer concert públic va tenir lloc l'any 1957. Esdevé molt ràpidament famosa a tot el món àrab però no es deixa veure gaire durant la guerra civil libanesa per tal d'evitar ser utilitzada per un camp o per un altre. Aquesta contenció li val l'afecte i l'interès del públic de totes confessions.
Des de la fi de la guerra civil, treballa amb el seu fill Ziad Rahbani. La seva música és cada vegada més influïda pels ritmes jazz.
Al festival de Baalbek Fairuz no aconsegueix la seva celebritat fins que els germans Rahbani comencen a compondre per a ella al començament dels anys 1950. Aquells anys són molt fèrtils i Fairuz prova molts gèneres musicals, i, amb una inclinació per a la modernitat i la música occidental, els germans Rahbani li faran tan composicions simfòniques com tangos i altres danses llatines. Això no és del gust de tots els auditoris i crítics de l'època acostumats a les llargues melodies tristes egípcies i a orquestracions ingènues i tradicionals. miniatura|Fairuz als anys 1950 Però l'estil dels Rahbani s'imposa de mica en mica, i l'any 1957 el comitè del festival internacional de Baalbek, que celebra el seu primer aniversari, demanda als Rahbani de preparar una «tarda libanesa» que farà descobrir al públic del festival (compostos sobretot d'estrangers i de libanesos intel·lectualment occidentalitzats, fins llavors presentava espectacles de música i de danses clàssiques i tragèdies gregues), les músiques i danses tradicionals del Líban.Popular Culture and Nationalism in Lebanon: The Fairouz and Rahbani Nation, Christopher Reed Stone, Ed. Routledge, 2008
El programa és a l'alçada de les expectatives i el públic torna també nombrós, l'any 1959, tant per aplaudir el ballet Rambert com per aplaudir Fairuz convidada com a estrella de les tardes libaneses (sabent que el festival s'ha interromput l'any 1958 a causa de disturbis comunitaris).Le chemin de Baalbek: souvenirs & rencontres , Aimée Kettaneh, Ed.Terre du Liban, 2006 Tanmateix no caldria creure que els Rahbani presenten el que és comunament anomenat el "Folklore": les seves composicions són boniques i ben personals, i quan hi ha dels cants folklòrics de compositors desconeguts, els Rahbani tenen cura de donar-los un nou buf de vida presentant-les amb orquestracions simfòniques sumptuoses, o sobre ritmes llatins.
L'any 1961, Fairuz torna a Baalbek amb una superproducció; l'espectacle de 1957 era un seguit d'escenes sense relació, i l'any 1959, es presentava una opereta d'un únic acte (Al' Mouhakama — el procés), l'any 1961, els Rahbani creen una comèdia musical en 4 actes titulada Al Ballbakieh (la Baalbakiote). Penetrant l'univers de la mitologia, les Rahbani escriuen la història d'una noia dotada d'una veu càlida, universal i eterna, Fairuz canta així tan les melodies andaluses com aquelles extretes de la música clàssica occidental (la famosa Oda a Baalbek). Presentat l'espectacle a Londres i a Amèrica del Sud, amb el seu costat més gosat i més occidental, no rep una acollida molt càlida, sobretot per la part de la premsa britànica
L'any 1962, Fairuz torna amb una comèdia musical, aquesta vegada en 2 actes: Jisr el Kamar que és el nom d'un poble situat al nord del Líban i que, traduït textualment, significa el pont de la Lluna. A aquesta comèdia musical, on Fairuz fa el paper d'una noia encantada pels follets i que busca reconciliar els habitants de dos pobles veïns en guerra, en referència a la primera guerra civil de la història del Líban modern, la de 1958, la música dels dos germans Rahbani resulta cada vegada més expressiva i dramàtica als passatges cantats pel cor, i més lírica als passatges cantats per Fairuz
Aquesta evolució serà encara més marcada l'any 1963, quan els Rahbani componen Allayl wa’l Kandil (La nit al fanal), on Fairuz, jove venedora de fanalets, s'enamora d'un « horla » (hawlou) que traeix la seva confiança, i que és representada al teatre del Casino del Líban així com a la fira internacional de Damasc.
L'any 1964, al festival dels Cedres, la peça que serà l'any següent el primer film, dirigit per Youssef Chahine, de Fairuz i dels Rahbani, Bayya’ha el khawatim (El venedor d'anells) conta la història d'una jove òrfena fatalista (Fairuz) atrapada en les mentides d'un oncle mitòman. A Líban, es parla des d'aleshores del « teatre dels Germans Rahbani » : el teatre musical libanès nascut del no-res, es desenvolupa a una velocitat vertiginosa.
L'any 1965 els germans Rahbani presenten al festival de Baalbek una nova comèdia musical amb per a estrella aquesta vegada la cantant libanesa Sabah : Dawalib el hawa — els molinets —, història d'amor impossible entre un senyor feudal i h’ala (Sabah) noia molt bonica però tossuda.És la segona vegada que els germans Rahbani munten una peça amb Sabah, després de la primera el 1960, també a Baalbek: mawsemm el e’ezz, La belle saison)
L'any 1966, Fairuz i els Germans Rahbani encara al festival de Baalbek produeixen aquesta vegada una ficció històrica: Ayyam Fakhreddine — Del temps de Fakhr-al-Din. Tot és al títol : Otr ellayl (Fairuz) vol ser la consciència fictícia d'un poble que espera que el seu sobirà el protegeixi i faci d'ell un poble independent (Fakhr-al-Din és un emir que va regnar a les muntanyes libaneses al XVII).Baalbek, les riches heures du festival, Ed.Dar Annahar, Beyrouth,1994De la musique arabo-libanaise et du théâtre musical Rahbani, Nizar Mroueh, Ed.Al Farabi, Beyrouth, 1998.
A Beirut Els començaments de l'aventura urbana Fins a l'any 1966, Fairuz encara no havia pujat mai a un escenari a Beirut, a banda d'un pas furtiu l'any 1962 al teatre del Capitole on va presentar un programa de varietats i una opereta de 20 minuts glorificant l'exèrcit libanès que acabava d'enfrontar-se a una temptativa de cop d'estat. L'any 1967, en ple cor del barri més intel·lectual i cosmopolita de Beirut, a Hamra, un teatre acabava d'obrir les seves portes : el teatre Piccadilly. Fairuz i els Rahbani hi van ser convidats i van presentar la seva última producció : Hala wel Malik (El Rei i Hala), una comèdia musical de « mascarots i bergamasques », on els passatges recitats són gairebé inexistents, un nou cop de força : Hala, noia sense defensa, és rebutjada pel seu pare, un borratxo que amb la cort del Rei volen fer creure a aquest últim que Hala és filla de rei i que li és enviada pels astres com esposa. L'èxit és fulgurant i la peça és represa a l'estiu del mateix any al festival dels Cedres i en tardor a la fira internacional de Damasc
L'any 1967, surt també la segona producció cinematogràfica dels germans Rahbani, Safar barlik (L'exili) que relata un període de la història del Líban, l'ocupació otomana i la resistència que es va exacerbar l'any 1914 quan el sultanat pren mesures dràstiques contra la població libanesa. Aquest film va ser seguit d'un altre, tots dos dirigits per Henri Barakat, filmat i estrenat l'any 1968, i que va ser l'últim, Bint el hariss (la noia del guàrdia), que, amb un registre lleuger, tracta delicades qüestions de l'atur i de l'adulteri en el marc d'un petit poble on res no pot quedar secret.
1967, un gir polític i artístic 1967, l'any de la derrota dels exèrcits àrabs enfront d'Israel, va sonar el toc de difunts de la despreocupació i de la frivolitat del moviment teatral libanès i en particular el dels germans Rahbani. La "dolce vita" libanesa havia deixat de ser una opció, de moment almenys.
L'any 1968, Fairuz no va pujar a l'escenari al Líban, i va ser a Síria on va fer amb els germans Rahbani l'estrena d'Ash-shakhs (La seva Excel·lència) que és el primer lliurament d'una trilogia satírica (amb Yaiche Yaiche i Sahh Ennom l'any 1970) de la burocràcia i la política dels règims àrabs de l'època. Ashakhs és la història d'una venedora ambulant de tomàquets que es troba amb el seu carretó al bell mig d'una recepció donada en honor d'un amfitrió famós, i acusada d'espionatge es troba al tribunal al banc dels acusats.
L'any 1969 la peça va ser interpretada prop de tres mesos al teatre Piccadilly, i l'estiu del mateix any els germans Rahbani van compondre una comèdia musical èpica per al festival de Baalbek, Jibal As-sawan (Les muntanyes de Sílex), recomanant la resistència a l'opressor i el moment fort de la qual és el quadre final on Gherbeh mor com a màrtir. miniatura|Els anys 1970 L'any 1970 va ser un any particularment ric, els Rahbani van compondre dues comèdies musicals, Yaiche Yaiche (Llarga vida a sa majestat..) i Sahh En-nom (Bon dia tingueu!) La primera, presentada al teatre Piccadilly de Beirut a l'hivern, és una sàtira àcida de la inestabilitat dels governs i dels incessants cops d'estat que sacsejaven la regió. No va ser representada a Síria on els Rahbani van muntar Sahh En-nom, una comèdia musical que recorda molt al teatre de l'absurd, on el governador no fa més que dormir i els ciutadans patir.
L'any 1971, els Germans Rahbani van compondre una comèdia musical « mise en abîme » ja que tenia com a tema un grup de cantants i de ballarins, i com a cap Maria (Fairuz). L'estrena de Nass min Warak (Gent de paper) va ser a la FI de Damasc al setembre de 1971 i al Piccadilly de Beirut al febrer de 1972.
Per a l'estiu 1972, els germans Rahbani van presentar amb Fairuz al festival de Baalbek Natourit al Mafatih (La guardiana de les claus), una comèdia negra on un poble oprimit escull la resistència passiva : tothom fuig del regne de Sira excepte Zad el khayr (Fairuz) que queda sola enfront del tirà. Després de les representacions de Baalbek, va ser el cop de Damasc. Al final de la temporada, Fairuz esgotada, acaba en una clínica de Beirut. El seu marit i compositor fetitxe Assi Rahbani és internat uns dies més tard : un accident cardio-vascular cerebral ha estat a punt de costar-li la vida.cf(1)
La malaltia i la separació L'estat d'Assi Rahbani era precari. Van ser necessàries diverses intervencions quirúrgiques i va ser traslladat a París a bord del jet privat del president sirià de l'època Hafez al-Àssad per rebre les cures necessàries. El seu estat es va restablir a poc a poc però Assi Rahbani va quedar pseudo-amnèsic i una bona part del seu cervell havia estat greument tocada. Tanmateix, va poder compondre de nou i la seva primera melodia va ser Layali el chimal el hazini (Les tristes nits) per a Fairuz que la va cantar en obertura de la Comèdia musical Al-mahatta (l'estació) que es va representar al teatre Piccadilly al febrer de 1973; història d'una jove estrangera que fa creure a tot un poble que un tren que ve d'enlloc passarà per portar-los «cap al nord» on trobaran la felicitat. Una comèdia amb melodies sarcàstiques i melancòliques que va veure néixer la primera composició de Ziad Rahbani per a la seva mare : Sa’alouni en-nas (Pregunten per tu), dedicada a Assi Rahbani, que encara estava hospitalitzat a París el dia de l'estrena, i aleshores va ser el petit de la família, Elias Rahbani, qui va agafar la batuta del cap d'orquestra.