miniatura|Detall d'arquitectura tradicional a Torre Baixa (Racó d'Ademús), amb maçoneria i tàpia a la part baixa i encofrat de lloses en l'alta (foto: any 2003) miniatura|Detall d'arquitectura tradicional al Mas del Olmo, Racó d'Ademús, amb la parroquial al fons miniatura|Detall d'arquitectura tradicional a Cases Altes (Racó d'Ademús, foto: any 2003) miniatura|Vista d'arquitectura tradicional a las Casas de la Balsa (Racó d'Ademús), amb detall de diferents elements constructius Larquitectura del Racó d'Ademus és la pròpia d'aquesta comarca del ponent del País Valencià.
Per arquitectura tradicional o vernacla s'ha d'entendre la que s'origina com a resposta a les necessitats particulars d'una zona, en aquest cas un territori rural de l'interior peninsular, eminentment muntanyenc, amb escassa pluviositat i economia agropecuària, poc habitat i de població dispersa, segons s'evidencia a les Casas de la Balsa, Casas de Guerrero, Casas del Soto, Rento de Altamira. miniatura|Detall d'arquitectura tradicional (vernacla) a Cases Altes (Racó d'Ademús), any 2003 miniatura|Detall d'arquitectura tradicional (vernacla), amb mur de maçoneria, descobert amb lloses horitzontals sobre les llindes, a Val de la Sabina, Racó d'Ademús, any 2013
Història El Racó d'Ademús és una comarca situada als confins del País Valencià, entre la de Conca (per Castella-la Manxa) i la Terol (per Aragó). La seua instauració política prové de la baixa edat mitjana (), i la seua denominació secular prové de les viles que originàriament la van formar –Ademús i Castielfabib: en els documents antics es diu de «terres d'Ademús», «terres de Castielfabib», «universitat d'Ademús», «universitat de Castielfabib»-, i el seu nom actual prové del s. XVIII.
L'actual territori comarcal es compon de set municipis: Ademús, Cases Altes, Cases Baixes, Castielfabib, la Pobla de Sant Miquel, Torre Baixa i Vallanca, que es distribueixen els 370 km² que el conformen, Ademús i Castielfabib en són les jurisdiccions més extenses i matricials, d'on procedeixen les altres.
La dedicació tradicional dels seus habitants ha estat el sector primari, l'agricultura i la ramaderia, i la seua evolució demogràfica es relaciona amb les diferents etapes econòmiques per les quals ha passat la comarca: «ramader-forestal» (-), «expansió agrícola» (s. XVIII-s. XIX) i «crisi agrícola-territorial» (s. XX-).Rodrigo Alfonso, 1998, p. 53.
Demogràficament, el territori arribà al clímax poblacional a començaments del , amb 11.194 habitants (1920), però en l'actualitat es troba pràcticament despoblat, amb menys de 2.500 habitants.Sánchez Garzón, 2015.
Les representacions històriques relatives a l'urbanisme dels pobles són escasses, Cavanilles en les seues Observacions (1795) diu de la vila de Vallanca que es troba «en una costa ràpida; els seus carrers i edificis sense gust, ni més comoditats que les necessàries per a l'abric dels veïns, cavalleries i fruits». El mateix naturalista diu de les cases d'Ademús: que «tret d'algunes edificades amb solidesa i comoditat, totes anuncien pobresa i mal gust, com destinades a pagesos sense luxe».Cavanilles, 1795: párrafo 107, p. 77-78.Cavanilles, 1795: párrafo 101, p. 73-74.
Aquesta falta de gust i comoditats en les edificacions d'ambdues viles podrien estar relacionades amb la penúria econòmica de les gents de llavors, extensiva a la de l'estat espanyol, immersa en la situació de penúria de la Hisenda Pública de finals del . A mitjan s. XIX la situació no havia canviat massa, car Madoz (1847) escriu de Cases Altes: «Té unes 180 cases, bastant mesquines al seu interior i d'aspecte pobre», i diu alguna cosa semblant de Cases Baixes: «Té unes 200 cases de mala construcció i poques comoditats».Madoz, 1847, p. 42.
Les fotografies més antigues de Castielfabib i Vallanca -conservades a l'«Institut Amatller d'Art Hispànic» (1917)- evidencien que l'urbanisme no havia millorat massa respecte del descrit en èpoques anteriors: En convivència amb l'anterior hi ha una estètica més antiga (medieval i renaixentista), com es reflecteix en construccions monumentals públiques i privades: església parroquial de Nostra Senyora dels Àngels de Castellfabib (-s. XVIII), Ermita de la Mare de Déu de l'Horta a Ademús (), torrassa i Casa gran dels Garcés de Marcilla a Torrealta (s. XVI-s. XVII). El mateix podria dir-se de la Casa gran del Soto a Ademús (1661), i de la Casa gran i torrassa de los Picos de Torre Baixa, solar dels Ruiz de Castellblanque (s. XVII-XVIII). miniatura|Construcció vernacla a Mas del Olmo, Ademús, any 2015 miniatura|Construcció vernacla a Mas del Olmo, Ademús, any 2015 miniatura|Detall de construcció tradicional (vernacla) al mas de Tóveda de Arriba, any 2015
Descripció Una classificació no categòrica Per comprendre els diferents tipus d'agrupacions urbanístiques de la zona, i basant-se en diferents criteris (orogràfics, geològics, climàtics…), Fernando Vegas assaja una aproximació científica a l'arquitectura tradicional del Racó d'Ademús «evitant un enfocament bucòlic, pintoresc o populista». Emmarcant l'urbanisme en el paisatge proposa una classificació «no categòrica» de la comarca; divideix en territori en tres franges: una zona central (incloent el centre de la comarca, representat per la vall del Túria, Ebron i Boïlgues), una zona d'Arroyo Cerezo (incloent la porció occidental, al voltant de la Mola del Royo) i una zona de la Pobla de Sant Miquel (a la porció oriental de la comarca, que correspon als contraforts de la serra de Javalambre i serra de Tortajada).Vegas, 2001, p. 23-27. miniatura|Detall d'arquitectura tradicional a Sesga, Racó d'Ademús, any 2007 miniatura|Detall d'arquitectura tradicional a Sesga, Racó d'Ademús, any 2007
Materials de construcció inorgànics Entre els materials, com a element de construcció destaca la pedra, per l'abundància, a despit de la terra crua o la ceràmica, la qual cosa ha redundat en la integració dels edificis en el seu ambient natural: pedra viva, pedra tosca, gres, etc. Per la seua duresa i difícil maneig, la pedra viva s'utilitza en les fàbriques dels murs, mentre que les tosques, més fàcils de treballar, apareixen als murs de les construccions secundàries (magatzems, corrals, pallers), tot i que amb excepcions, car hi ha cases a Los Santos totalment aixecades en aquest tipus de pedra. El fàcil llaurat d'aquesta pedra i la seua duresa fa que la vegem també en edificis notables, com el campanar del llogaret d'Arroyo Cerezo, el de la parroquial de Vallanca i en algunes parts de l'església fortalesa de Castielfabib. Així mateix, l'abundància de lloses de pedra calcària d'espessor variable i bona grandària a la zona oriental (Mas del Olmo, Ademús), ha fet aparéixer les peculiars construccions conegudes com a barraques de pedra seca existents a la zona, i els encofrats de llanxes verticals a la part alta d'edificis primaris (zona de cambra en habitatges) i secundaris (pallers).Vegas, 2001, p. 28-29.
Pel que fa a l'aglomerant, hi destaca el «morter d'algeps», tradicionalment obtingut de manera artesana, per la relativa abundància d'algeps en algunes zones de la comarca: la pedra es coïa en forns comunals durant un temps determinat (24 hores), després es trituraba i es garbellava. L'algeps obtingut s'utilitzava després, barrejat amb aigua i arena, per a la construcció de pilastres de les cases, forjats, en encofrats, i més aigualit en el revestiment d'interiors. Així mateix, barrejat amb terra crua servia per al semiencofrat de murs exteriors. Un altre aglomerant tradicional a la comarca és el «morter de calç», l'obtenció de la qual és semblant a la de l'algeps però amb una cocció més perllongada (diversos dies), la qual cosa suposava una major despesa, raó per la qual s'usava en la construcció d'edificis de major entitat, civils i religiosos. Aquest aglomerant, però, pot veure's també en construccions particulars de la zona sud-occidental de la comarca, a Vallanca i al seu annex de Negrón. L'aglomerant més utilitzat a la zona, però, ha estat la terra -«terra crua» o «terra barrejada amb palla», fins al punt que la majoria de cases antigues tenen murs de maçoneria fets amb fang, combinat amb palla o algeps: els murs així fets presenten certa elasticitat, la qual cosa afavoria l'assentament de la fàbrica. Dels anys quaranta ençà, per imperatius del mercat, la utilització del morter de ciment s'ha generalitzat en les construccions de la zona, ocasionant certs problemes, enfront dels seus inqüestionables avantatges.Vegas, 2001, p. 30-31.
La «terra crua», malgrat la seua abundància a la zona, no s'ha utilitzat massa en la construcció d'edificis, tot i que existeix i és possible veure-la en murs i tàpies. Així mateix, resulta infreqüent veure murs construïts amb tova (terra barrejada amb palla), però n'hi ha algun als ruïnosos edificis abandonats de Las Tóvedas (Castielfabib).Vegas, 2001, p. 34.
La ceràmica és un material de construcció present a la zona des d'antic, segons pot veure's a les teulades (teula àrab), en poals de vi i en les rajoles de pis. L'existència d'abundants restes de poals manifesta al seu torn la producció vitivinícola de la zona, en total contrast amb l'escassa o nul·la elaboració actual. Les teuleries foren abundants als diferents municipis, prova en són les restes a Ademús, Castielfabib, la Pobla de Sant Miquel, Sesga (Ademús) i Vallanca. La gairebé totalitat de les construccions tradicionals de la comarca tenen cobertes de teula àrab (corba), disposada en canal i cobertora. El fet que la paraula «teulada» derive de «teula» manifesta la importància d'aquesta troballa arquitectònica en la construcció, encara vigent.Vegas, 2001, p. 34-35. Un precedent de la coberta de teula pot veure's en les lloses que formen les «falses cúpules de les barraques de pedra seca» presents a la zona. miniatura|Detall de porta d'entrada a corral i descobert al Mas del Olmo, Ademús, any 2004 miniatura|Entrada a corral i descobert en Mas del Olmo, Ademús, any 2015 miniatura|Vista frontal esquerra d'una barraca de pedra seca a Los Planos, Ademús, amb detall de mur, any 2016 miniatura|Detall de mur de pedra seca corresponent a un bancal a Mas del Olmo, Ademús, any 2016 miniatura|Vista frontal d'una barraca de pedra seca a Mas del Olmo, Ademús, amb detall de la data de construcció a la llinda de l'entrada (1932) miniatura|Detall de rebost i cantirera en una casa en ruïnes de Casas de la Balsa (Ademús), any 2008 miniatura|Vista parcial del mas de Casas de la Balsa (Ademús), any 2008
Fusta i altres elements orgànics La fusta és un dels elements bàsics de la construcció tradicional a la zona, i se'nn pot veure en les més variades formes: estructura de cases (pilars), forjats (bigues), murs (entramats), cobertes (teulades), baranes de protecció (passamans, balustres retallats o tornejats), paviment, fusteria, forrellats, etc. La fusta autòctona procedeix del pi roig, també del pollancre, l'om, la carrasca i varietats de quercus, savina del gènere Juniperus..., aprofitant les seues característiques particulars, entre les quals destaca la duresa de la carrasca i la resistència a l'aigua de la savina. La producció de la zona i territoris limítrofs ha estat notable al llarg de la història (activitat dels fusters, arrossegament pel Túria fins a València, ja des de la baixa edat mitjana). La relació de la fusta amb la comarca i els seus festeigs i tradicions pot veure's ben representada en les populars «fogueres de Sant Anton» i en la tradicional plantada del xop per Pasqua florida, una festa d'origen precristià relacionada amb la primavera i la fertilitat.Vegas, 2001, p. 32.