miniatura|Ceràmica pintada del Castellet de Bernabé (Llíria, País Valencià) La ceràmica ibèrica és la denominació que en alguns contexts de recerca arqueològica engloba la producció ibera de terrissa elaborada amb torn ràpid, cuita a alta temperatura en forns oxidants, i datada del s. VI a l'I aC. Alguns estudis consideren que aquest concepte –ceràmica ibèrica–, encara imprecís, resulta massa genèric per a la gran varietat de produccions a què s'aplica. Sol referir-se en primera instància, però, a la ceràmica pintada, un conjunt de vaixella fina decorada amb motius geomètrics, florals o humans de color roig vinós. A més d'aquesta categoria, que és la més comuna del territori ibèric, n'hi ha altres de tecnologia i distribució semblants, com la ceràmica ibèrica llisa (sense decoració), la ceràmica ibèrica brunyida amb incisions o impressions, molt difosa a la Meseta castellana, i altres tècniques com la “ceràmica de cuina”, la pasta de la qual inclou desgreixants que li donen propietats refractàries, o les anomenades ceràmiques grises, que provenen de coccions reductores.TARRADELL, SANMARTÍ, 1980, p. 303-330.
L'existència de diferents produccions regionals ha propiciat que en un primer moment els estudis de la ceràmica ibèrica es limitaren a col·leccions específiques (com les de la vall de l'Ebre, l'Alta Andalusia, Alacant, o la regió de Múrcia), tot i que n'hi ha altres propostes de síntesi general.PELLICER, 1962.PEREIRA SIESO, 1988.NORDSTRÖM, 1973.LILLO, 1981.ARANEGUI & PLA, 1979; MATA & BONET, 1992.
Quant a l'origen de les ceràmiques ibèriques pintades, els materials trobats descobreixen una correlació entre les importacions fenícies del s. VII aC i les primeres ceràmiques a torn ibèriques que comencen imitant aquells prototips, tant en forma com en decoració, per consolidar després models genuïns que incorporen formes tradicionals del període conegut com a ferro antic i formes d'inspiració grega, quan no directament copiades.
Els orígens de la ceràmica ibèrica miniatura|Imitació ibèrica d'àmfora fenícia, Alt de Benimaquia, s. VI ae Hi ha un cert consens sobre l'origen fenici de les fonts d'inspiració que donaren lloc a les formes de la ceràmica ibèrica. Al llarg del segle VII aC les àmfores, tenalles i altra terrissa de torn, llisa o pintada, fenícia, introduïda a la península des de les colònies fenícies d'Andalusia, crearen un corrent d'imitacions, tosques en un principi, però gràcies al torn i al forn de cambra arribaren aviat a un alt nivell tecnològic. Les formes més populars en aquesta fase inicial són l'àmfora R1 (Rachgoun 1), el pitos i l'urna del tipus Cruz del Negro. Evidenciat per primera volta a Los Saladares (Oriola),Arteaga Serna, 1971. aquest procés d'aculturació que forma part de la dinàmica orientalitzant ofereix els millors testimonis al sud i sud-est peninsular (de la costa de Huelva a la conca del Xúquer) sense que se'n puga constatar un únic focus de difusió. Al Cerro de los Infantes (Granada) un terrisser ibèric produïa àmfores de tipus fenici a la primeria del s. VI aC.Contreras, F., Carrion, F., Jabaloy, E. 1983. L'Alt de Benimaquia (Dénia) dona testimoni d'una producció vinària ibèrica incipient del mateix moment,Gómez Bellard i altres, 1993. en un context en què abunden les àmfores fenícies i les seues imitacions ibèriques en torn. Aquestes excavacions arqueològiques proporcionen també la hipòtesi que la producció de vi, un beuratge exòtic desconegut fins que el dugueren els fenicis, i la necessitat de produir àmfores, un envàs que no formava part dels repertoris locals, motivà el canvi tecnològic (torn, forn de cambra) de què prové la ceràmica ibèrica. Aquest procés resultà ser eminentment meridional, perquè els contactes amb els fenicis no implicaren reaccions d'aculturació semblants en els pobles de l'est i nord-est peninsular, com s'ha comprovat a Vinarragell (Borriana),Mesado, Arteaga, 1979. i a Aldovesta (Benifallet).Mascort, M. T., Sanmartí, J., Santacana, J., 1989. Aquests adoptaren a partir de la segona meitat del s. VI aC, entre altres mutacions dels seus modes de vida, una ceràmica ibèrica ja elaborada, procedent del sud i del sud-est, com es constata a l'Illa d'En Reixac (Ullastret).SANMARTÍ E., 1978.
En resum, a partir de finals del segle VII aC, i durant gran part del s. VI aC, les primeres ceràmiques ibèriques pintades i llises del sud i sud-est peninsular mostren repertoris de clara filiació fenícia, sobretot en els grans recipients com ara àmfores o tenalles, que incorporen a poc a poc formes pròpies ibèriques.
L'urna d'orelletes perforades miniatura|Urna d'orelletes perforades de la Solivella (s. VI-V ae) Pels seus tipus, funcionalitat i difusió, l'urna d'orelletes perforades constitueix la forma més emblemàtica de la ceràmica ibèrica pintada durant el període ibèric antic. El prototip no procedeix de l'enginy indígena, sinó d'una forma d'origen oriental que tingué al territori ibèric una enorme popularitat. El tancament hermètic de la tapadora feia d'aquest vas una forma idònia per a la funció d'urna, i des d'El Molar al Baix Segura (País Valencià), fins a Sant Julià (Pesenàs) a la vora de l'Erau, la majoria de les necròpolis ibèriques dels s. VI i V aC incorporen l'urna d'orelletes perforades en alguna de les tombes. Solveig Nordström ha descrit la tècnica de fabricació que permetia l'encaix exacte i hermètic de la tapadora sobre l'urna: aquesta s'elaborava d'una sola peça, incloent-hi les orelletes, i després la tapadora es retallava sobre el torn, amb l'argila encara blana. Les orelletes són els apèndixs diametralment oposats del vas i la tapadora, travessades transversalment per una perforació que podia tancar-se per garantir el bloqueig de la tapa.JULLY, J.J. & NORDSTRÖM, S., 1966; PEREIRA, J.& RODERO, A., 1983LÓPEZ BRAVO F., 2002.NÖRDSTRÖM, 1973.
La importància de l'urna d'orelletes perforades rau en un triple motiu. Encara que preexistent, la forma només arribà a popularitzar-se en el marc de la cultura ibèrica; la seua popularització marca la fi del període orientalitzant de filiació fenícia i l'inici del genuïnament ibèric. La seua cronologia en fa un fòssil director del període ibèric antic, ja que apareix cap a mitjan , i entra en desús a l'inici del segle IV aC. La seua distribució des del Segura a l'Erau indica que, contràriament al període anterior, tots els pobles d'aquesta franja costanera constituïen una koiné, una comunitat d'interessos, possiblement comercials i, potser, culturals, el factor dels quals, de cohesió i identificació, era ja al s. VI aC la cultura ibèrica.SANMARTÍ, E. 1982.
Les ceràmiques ibèriques del període de plenitud Miquel Tarradell i Enric Sanmartí (1980) havien constatat la uniformitat tipològica del període antic, ja que les mateixes formes i decoracions es distribuïen en tot el territori ibèric; a partir, però, del s. IV aC se'n constata una diversificació dels repertoris formals i decoratius que ha implicat la fragmentació dels estudis sobre la ceràmica ibèrica des dels seus àmbits regionals. Perquè indubtablement hi ha importants diferències entre el nord-est peninsular, on la ceràmica ibèrica pintada és en desús i la substitueixen produccions grises monocromes, i el sud-est, on els tipus de formes consoliden prototips i on les arts decoratives arriben a un cert grau de creativitat i sofisticació.
La ceràmica ibèrica de cuina La tradició ceràmica ibèrica arribà a l'àmbit culinari des del període ibèric antic, de manera que en gran part del territori ibèric les produccions modelades a mà desaparegueren al llarg dels s. VI i V ae. A les comarques castellonenques, el riu Millars marca el límit entre la tradició de ceràmiques ibèriques de torn i a mà, perquè al nord del Millars, en tota Catalunya i al Llenguadoc la tradició de les ceràmiques de cuina a mà perdurà fins a l'Imperi romà. Les ceràmiques ibèriques de cuina tenen un reduït repertori de formes en què destaca l'olla globular, ventruda, de perfil bitroncocònic, vora ixent i base còncava,i amb tapadora hemisfèrica de pom anellat. Aquest atuell té una gran varietat de grandàries, amb poques variacions d'estil. La tècnica d'elaboració de la terrissa de cuina és més complexa que la de la ceràmica fina, per la inclusió deliberada de desgreixant en l'argila, que no s'ha de confondre amb les partícules fines, com ara, de mica daurada, contingudes en el material argilós usat pels terrissers. El desgreixant donava propietats refractàries a la ceràmica, ja que sense aquest la diferència de temperatura entre l'interior i l'exterior de les olles de ceràmica posades al foc les haguera esquerdat. En l'àmbit edetà, el desgreixant de la ceràmica de cuina inclou quars molt gruixut, amb grossa granulometria. Altres inclusions com la calcita s'han dissolt amb el temps i han deixat porus en la superfície dels vasos. La cocció d'aquesta categoria de ceràmica és de tècnica reductora, és a dir, que inclou en la gamma de colors grisos, groguencs, marrons i negres. La vocació domèstica i culinària d'aquestes ceràmiques és indubtable, ja que moltes tenen a la base els rastres inequívocs d'haver estat a la llar. N'està documentat, però, l'ús com a urna d'enterrament o com a vas d'emmagatzematge.
Les ceràmiques brunyides amb decoració impresa En el període ibèric ple es consoliden algunes produccions que havien començat a elaborar-se el segle anterior, com les ceràmiques amb decoració impresa que les seues característiques permeten ara diferenciar en àrees de fabricació. Les ceràmiques amb decoració impresa també s'han incorporat al conjunt de produccions ibèriques. El primer a realitzar una recopilació sobre aquesta tècnica decorativa fou Cura Morera per a Catalunya, a la qual seguiren la Meseta castellana oriental, Múrcia, Andalusia orientalRuiz i Nocete, 1981. i País Valencià. Al territori de la ciutat de Kelin (Cabdet de les Fonts, País Valencià) s'ha definit una producció pròpia amb decoració d'ovals, espigues, flors, volutes, etc., que perdurarà tota la centúria següent; a Múrcia, s'han diferenciat tant ceràmiques amb impressions d'estil indígena com altres que imiten segells clàssics, i alguns autors han arribat a proposar l'ús de matrius importades; mentre que a l'Oretània es poden distingir les produccions del nord, amb el Cerro de las Cabezas (Valdepeñas) com a centre més important (Fernández Maroto et al., 2007), i les procedents de l'Alt Guadalquivir; també a Catalunya hi ha decoració impresa sobre ceràmica grisa.CURA, 1971.Almagro Gorbea, 1976-1978.Lillo, 1977-1978; Page i Garcia Cano, 1984.Mata, 1985; Valor, 2005.
Les ceràmiques ibèriques de vernís roig Les ceràmiques d'engalba o vernís roig estan localitzades en àrees geogràfiques més concretes, la qual cosa facilita identificar-les. Emeteri Cuadrado caracteritzà les produccions de Múrcia i Albacete, utilitzant sovint el terme ceràmiques iberoturdetanes. Més tard se'n diferenciaren les produccions ilergetes, les oretanes, amb i sense decoració impresa, i les del territori de Kelin,Mata, 1991. l'estudi del qual és encara molt incipient.Cuadrado, 1966.Junyent, 1974; Junyent i Alastuey, 1991.Fernández Rodríguez, 1987.
Les imitacions miniatura|Imitació ibèrica d'un crater de columnes. Necròpoli dels Camps de Gimeno, Énguera (País Valencià) Una de les característiques de la ceràmica ibèrica és que, al llarg del temps, el seu repertori de formes incorporà, reinterpretant-los, alguns dels prototips més populars de les produccions fenícies, púniques, gregues i finalment romanes. El fenomen de la imitació és més freqüent en les anomenades produccions de prestigi, amb especial predilecció per les ceràmiques àtiques de figures roges i de vernís negre, les ceràmiques de vernís negre hel·lenístiques i romanes, reflectint el valor ideològic que els atorgaven els ibers.
Les ceràmiques grises monocromes del nord-est peninsular