LEsglésia Catòlica Siro-Malabar (, Edta Qatholiqi D'Malabar Suryaya; malaiàlam: ; , ‘Església dels sirians malabars') o Ésglésia dels catòlics sirians de Malabar és una església catòlica oriental arxiepiscopal major amb seu a Kerala, Índia. És una església particular autònoma (en llatí sui iuris) en plena comunió amb el papa i l'Església catòlica, amb autogovern sota el Codi de Cànons de les Esglésies Orientals. L'Església està encapçalada pel Metropolità i Porta de tota l'Índia, el cardenal arquebisbe major Maran Mar George Alencherry. El nom siro-malabar està formada per «siro», amb relació a Síria i els sirians, ja que l'església utilitza la litúrgia del ritu sirià oriental, i per «malabar», que és el nom històric de la moderna Kerala. El nom ha estat utilitzat al documents oficials del Vaticà des del segle XIX.St. Raphael Syro Malabar Catholic Mission of Cleveland (2014)

L'església siro-malabar és la més gran de les denominades esglésias dels Cristians de Sant Tomàs ("Nasrani") amb més de 4 milions de creients i rastreja els seus orígens a l'activitat evangèlica de Tomàs apòstol al .George Menachery (1973) The St. Thomas Christian Encyclopedia of India, Ed. George Menachery, B.N.K. Press, vol. 2, , Lib. Cong. Cat. Card. No. 73-905568; B.N.K. Press – (has some 70 lengthy articles by different experts on the origins, development, history, culture... of these Christians, with some 300 odd photographs).Leslie Brown, (1956) The Indian Christians of St. Thomas. An Account of the Ancient Syrian Church of Malabar, Cambridge: Cambridge University Press 1956, 1982 (repr.)Thomas Puthiakunnel, (1973) "Jewish colonies of India paved the way for St. Thomas", The Saint Thomas Christian Encyclopedia of India, ed. George Menachery, Vol. II., Trichur. La primera presència cristiana organitzada a l'Índia data del , quan es van establir missioners perses de la tradició de ritu sirià oriental, membres de la que després es va convertir en l'Església de l'Orient o Església Nestoriana. A l'actual Kerala.Frykenberg, p. 102–107; 115. L'Església d'Orient compartia comunió amb la Gran Església (catolicisme i ortodoxia) fins al Concili d'Efes del , separant-se principalment per diferències en la cristologia, però també per raons polítiques com les guerres romano-sassànides que es van produir entre els imperis romà i persa. L'església Siro-Malabar utilitza una variant llatinitzada de la litúrgia dels sants Mar Addai i Mar Mari pertanyents al ritu siríac oriental de la històrica Església de l'Orient, que data del a Edessa, Alta MesopotàmiaAddai and Mari, Liturgy of. Cross, F. L., ed. The Oxford Dictionary of the Christian Church. Oxford University Press. 2005 com a tal. una part del cristianisme siríac per la litúrgia i patrimoni.

La impopularitat del Patriarca de l'Església Oriental Shemon VII Ishoyahb va provocar el cisma de 1552; els opositors van nomenar el monjo Shimun VIII Yohannan Sulaqa com a patriarca rival. La consagració posterior de Sulaqa pel papa Juli III (1550-55) va veure una divisió permanent dins de l'Església Oriental. El retrobament amb Roma va donar lloc a la formació de la moderna església catòlica caldea de l'Iraq. Posteriorment, el bisbe de l'Església Oriental, Mar Abraham d'Angamaly, va ser nomenat pel papa Pius IV (1559–65) com a metropolità i porta de tota l'Índia dels Cristians de Tomàs (arquebisbe d'Angamaly) el 1565.Encyclopaedia of sects & religious doctrines, Volume 4 By Charles George Herbermann page 1180,1181 El 1597, Mar Abraham d'Angamalia va morir, sent l'últim bisbe enviat des de l'Església Oriental. Malauradament, l'arquebisbe catòlic llatí portuguès de Goa, Aleixo de Menezes, va derrotar la diòcesi d'Angamalia i va nomenar el jesuïta Francisco Ros com a arquebisbe d'Angamalia. Menezes va celebrar el Sínode de Diamper el 1599 per portar als cristians de Thomas sota l'autoritat de l'Arquebisbat de Goa. El domini opressiu del padrocado portuguès va provocar finalment una revolta el 1653, coneguda com el Jurament de la Creu de Coonan. El Puthenkuttukar, o la facció de "Nou Partit" va sorgir després del Jurament, que va resistir a l'autoritat del patriarcat portuguès, sota el lideratge de l'ardiaca Mar Maroma Thoma I, i va formar l'Església de Malankara que va entrar en una nova relació amb l'Església ortodoxa siríaca d'Antioquia.Gregorios & Roberson, p. 285.Vadakkekara, p. 91.

L'església siro-malabar descendeix de la part de la comunitat coneguda com a Pazhayakuttukar, o "Partit Vell", que després del Jurament de la Creu de Coonan el 1653, sota el lideratge de l'ardiaca Palliveettil Mar Chandy va tornar a entrar en comunió formal amb la Santa Seu de Roma; a causa dels esforços de reconciliació dels missioners carmelites descalços (OCD) enviats pel papa Alexandre VII (1665-67). El clergat carmelita catòlic llatí d'Europa servia com a bisbes i l'Església, juntament amb els catòlics llatins, es trobava sota el vicariat apostòlic de Malabar. Segons narra Mar Paremmakkal Thoma Kathanar al diari de viatge Varthamanappusthakam (datat al 1790), es coneixia aleshores com a Malankare Kaldaya Suriyani Sabha ("Església sirànica de Caledònia de Malankara"). El 1887, la Santa Seu va establir dos vicariats apostòlics, Thrissur i Kottayam sota la direcció dels bisbes indígenes siro-malabars, i van nomenar l'Església com a "Església Siro-Malabar" per distingir-los dels llatins. La Santa Seu va tornar a organitzar els vicariats apostòlics de nou el 1896, en tres vicariats apostòlics (Thrissur, Ernakulam, Changanassery). Un quart vicariat apostòlic (Kottayam) es va establir el 1911 per als catòlics de Knanaya. El 1923, el papa Pius XI (1922–39) va establir una jerarquia Siro-Malabar amb Ernakulam-Angamaly com a Seu Metropolitana i Mar Augustine Kandathil com a primer Cap i arquebisbe de l'Església. El 1992, el papa Joan Pau II (1978-05) va elevar l'Església Siro-Malabar al grau arxiepiscopal major i va nomenar el cardenal Antony Padiyara d'Ernakulam com a primer arquebisbe major. L'Església Siro-Malabar comparteix la mateixa litúrgia amb l'Església catòlica caldea amb seu a l'Iraq i l'Església assíria de l'Orient amb seu a l'Iraq (incloent-hi l'arxidiòcesi lEsglésia caldea siriana de l'Índia). L'Església Siro-Malabar és la tercera església particular (sui juris) de l'Església catòlica (després de l'Església llatina o romana i l'Església grecocatòlica ucraïnesa).

El catolicisme dins de l'Església Siro-Malabar és únic perquè s'ha inculturat amb costums tradicionals hindús que formen part integrant de la cultura tradicional de l'Índia. Com a estudiós i teòleg Mar Placid Podipara descriu l'Església com a «hindú (índia) en cultura, cristiana (catòlica) en religió i oriental (ritu siríac oriental) en culte».The Oxford Handbook of Christianity in Asia L'Església és predominantment del grup ètnic malayalikal i parlen malaiàlam. Encara que són una Església Oriental, els membres són sovint coneguts col·loquialment com a «catòlics romans» (RC, segons les sigles en anglès) i com a «cristians sirians catòlics romans» (RCSC, segons les sigles en anglès) a l'estat de Kerala. Després de l'emigració dels seus membres, les eparquies s'han obert a altres parts de l'Índia i d'altres països a causa de facilitar la diàspora malaiiana que viu al món occidental . Hi ha quatre eparquies (diòcesis) fora de l'Índia. Santa Alphonsa és el primer sant canonitzat de l'Església, seguit de sant Kuriakose Chavara, santa Eufrasia i santa Mariam Thresia. És una de les dues esglésies catòliques orientals de l'Índia, l'altra és l'Església catòlica siriana de Malankara que representa la facció de l'Església de Malankara que va tornar a la plena comunió amb la Santa Seu de Roma el 1930.

Història Cristians de Sant Tomàs miniatura|Cristians de Sant Tomàs - Divisions Segons la tradició, l'Església a l'Índia va ser fundada per Tomàs apòstol, qui hauria arribat a Muziris prop de Cranganore el 21 de novembre de 52 i va fundar 7 esglésies. Per això els seus membres són coneguts com a «cristians de Sant Tomàs». Tomàs hauria estat martiritzat el 3 de juliol de 72 a Mylapore, on es troba la seva tomba. Des del l'Església índia va entrar en relacions amb l'Església persa de Seleucia-Cesifont. El catolicós de l'Església de l'Orient enviava un bisbe a Cranganore, que usava el títol de metropolità i porta de tota l'Índia. L'arquebisbe Yohannan de l'Índia va participar al Concili de Nicea I en 325. A causa d'una persecució a Síria oriental i Pèrsia, el 345 es fundà un establiment d'hebreus cristians a Kottayam al sud de l'Índia per Thomas Kanai, qui va arribar amb el bisbe Uraha Mar Yausef, 4 sacerdots i 72 famílies. Aquest grup és l'origen dels knanaies.

L'Església índia va dependre de la metròpoli de Fars, a Rev Ardashir, sense tenir un bisbe fins que el patriarca Ishoyahb III (649-659) de Selèucia-Ctesifont (o el patriarca Sliba-zkha (714-728), segons una altra font) va crear una diòcesi a l'Índia. El patriarca Timoteu I (780-823) va crear la província metropolitana de l'Índia, cessant la dependència de Fars, probablement el 823 i amb dues seus sufragànies. Poques dècades després l'Església índia s'havia quedat sense clergat i va enviar una delegació a Mesopotàmia a sol·licitar bisbes. El patriarca Enosh en resposta, cap a 880, va consagrar el metropolità Yohannan per l'Índia i a dos bisbes sufraganis, un per a l'illa de Socotra i l'altre per a Masin, tradicionalment identificat com el sud de la Xina. Yohannan va fixar la seva residència a Cranganore.Le Quien, OC, ii. 1275–6 No obstant això, l'Índia no figura entre les províncies de l'Església de l'Orient a la llista que Eliya de Damasc va realitzar a 893.Assemani, BO, ii. 485–9 El lideratge de l'Església a l'Índia estava formalment en mans dels bisbes enviats des de Pèrsia, però pel fet que no coneixien l'idioma local (el malayalam), es limitaven a realitzar les celebracions litúrgiques en siríac, confiant l'administració de la diòcesi a un sacerdot local que tenia títol d'ardiaca.

A causa de la invasió seljúcida de Mesopotàmia, la província índia hauria estat suprimida per la impossibilitat d'arribar-hi. Les relacions efectives haurien estat restaurades en 1301Wilmshurst, D. J. (2000). The Ecclesiastical Organisation of the Church of the East, 1318–1913, p. 343 and 391. Louvain. i l'Índia va ser llistada com una de la províncies exteriors de l'Església de l'Orient per l'historiador 'Amr en 1348. Davant el col·lapse de l'Església nestoriana en la major part d'Àsia a finals del , l'Índia va deixar de tenir un bisbe i la seva autoritat va quedar reduïda a l'ardiaca.

En 1491 l'ardiaca va despatxar enviats al patriarca de l'Església de l'Orient, al Patriarca Copte d'Alexandria i al patriarca sirià d'Antioquia, sol·licitant l'enviament d'un bisbe. El patriarca Shem'on IV Basidi de l'Església de l'Orient va consagrar dos bisbes, Thoma i Yuhanon, i els va enviar a l'Índia. No obstant això, els anys de separació van fer que l'ardiaca fos el poder efectiu entre els cristians de Sant Tomàs i els bisbes fossin tractats com a hostes.

L'arribada dels portuguesos a l'Índia El portuguès Vasco de Gama va desembarcar a la costa de Malabar el 14 de maig de 1498 i després cada any van arribar flotes portugueses que van prendre el control del litoral sud i oriental de l'Índia, assegurant-se que el monopoli del comerç i la navegació a l'oceà Índic. Els primers contactes portuguesos amb la comunitat cristiana local van ser molt positius, ja que els europeus van ser vistos com a alliberadors de l'assetjament a què els sotmetien els navegants àrabs.