miniatura|L'origen del món, pintura de 1866, realitzada per Gustave Courbet La vagina i la vulva han estat descrites en l'art des de l'era prehistòrica fins a l'art contemporani del . Les formes d'art visual que representen els genitals femenins han estat tant bidimensionals (pintures) com tridimensionals (estatuetes). Fa més de 35.000 anys, els éssers humans ja esculpien figures de Venus que exageraven la composició de l'abdomen, malucs, sines, cuixes i vulva.
Al 1866, Gustave Courbet pintà el cos d'una dona nua en què es descrivien els seus genitals femenins, titulat L'origen del món. Entre els s. XX i XXI, artistes com Niki de Saint Phalle, Jean Tinguely, Megumi Igarashi i Anish Kapoor han fet obres d'art on es manifesten la vagina o la vulva. De vegades, són explícitament obres pròpies de l'art feminista: Judy Chicago creà The Dinner Party per homenatjar 39 dones mítiques i històriques, la immensa majoria de les quals havien caigut en oblit. Altres artistes neguen que les seues obres al·ludisquen als genitals femenins, malgrat que els crítics no ho veuen així: un exemple en són les pintures florals de Geòrgia O'Keeffe.
Durant molt de temps n'hi hagué tradicions folklòriques, com la vagina loquens ('vagina parlant') i la vagina dentata ('vagina dentada'). La dramaturga Eve Ensler escrigué Els monòlegs de la vagina, una obra de teatre popular que aborda molts aspectes sobre la sexualitat de les dones. En alguns casos, l'art amb la temàtica de la vagina i la vulva ha generat controvèrsia, i hi ha hagut problemes legals o ha estat censurat, sota la percepció de ser considerat obscé.
Aspectes culturals miniatura|La vagina representa un poderós símbol com el yoni en la filosofia hindú. En la imatge, es pot veure una pedra yonia del santuari de Cát Tiên, a Lam Dong, Vietnam Al llarg de la història, hi ha hagut diverses percepcions sobre la vagina, fins i tot la creença de ser el centre del desig sexual, una metàfora de la vida per al naixement, inferior al penis, visualment poc atractiva, inherentment desagradable en l'olor, i vulgar. La vagina s'ha anomenat de moltes maneres, incloent l'antic vulgarisme cony, eufemismes (jardí de la dama), argot (parrussa), i epítets pejoratius. Algunes cultures veuen la vulva com una cosa vergonyosa que hauria d'ocultar-se. Per exemple, pudendum, el terme llatí usat en medicina anglesa per als genitals externs, literalment significa 'cosa vergonyosa'.
Les postures positives sobre la vagina en l'art recolzen la representació de la sexualitat femenina, la seua espiritualitat o vida, per exemple, com un ''poderós símbol de feminitat, obertura, acceptació i receptivitat (...) l'esperit de la vall interior''. L'hinduisme li ha atorgat al món el símbol del yoni, i això pot indicar el valor que la societat hindú ha concedit a la sexualitat femenina i la capacitat de la vagina per donar vida. Altres cultures antigues celebraven i fins i tot adoraven la vulva, per exemple, en algunes religions de l'antic Orient Pròxim i obres d'art del Paleolític al territori de la ''Vella Europa'', anomenat així per l'arqueòloga Marija Gimbutas. Com un aspecte del culte a les dees, tal reverència pot ser part de les creences neopaganes modernes.
Història Prehistòria miniatura|L'escultura Venus de Hohle Fels, que té almenys 35.000 anys d'antiguitat, és l'exemple més antic d'una vulva en l'art Les representacions bidimensionals i tridimensionals de la vulva, siguen pintures i figuretes, existeixen des de fa desenes de milers d'anys. Són de les primeres obres de l'art prehistòric.
La cova de Chufín, a la ciutat de Riclones, Cantàbria, conté art rupestre prehistòric que pot ser la representació d'una vulva. La cova ha estat ocupada en diferents períodes, el registre més antic dels quals és de 20000 anys enrere. Juntament amb els gravats esquemàtics i les pintures d'animals, també hi ha nombrosos símbols, com els denominats ''pals'', i un gran nombre de dibuixos amb punts, incloent-ne un que s'ha interpretat com la representació d'una vulva.
Una figura de Venus és una estatueta del Paleolític superior que retrata una dona. La majoria han estat desenterrades a Europa, però d'altres s'han trobat en llocs tan llunyans com Sibèria, i gran part d'Euràsia. La majoria daten del període gravetià (28.000–22.000 anys d'antiguitat), però els exemples més arcaics com la Venus de Hohle Fels, data d'almenys 35.000 anys durant la cultura aurinyaciana, i uns altres més recents com la Venus de Monruz, té més d'11.000 anys d'antiguitat, en la cultura magdaleniana.
Aquestes figuretes van ser tallades en roca blanca (com esteatita, calcita o calcària), os o ivori, o formades i bullides en argila. Aquestes darreres es troben entre les ceràmiques més antigues. En total, s'han trobat més de cent figuretes; pràcticament totes d'una grandària petita, entre 4 cm i 25 cm d'alçada. La majoria té caps petits, malucs amples, i cames que s'estrenyen fins a un punt. Diverses figuretes exageren l'abdomen, malucs, mamelles, cuixes o vulva. En contrast, no n'hi ha braços ni peus, i el cap sol ser menut i sense rostre.
Era antiga Els antics sumeris consideraven la vulva com a sagrada, evidència que apareix en una vasta quantitat de poemes sumeris, en què es venera la vulva de la dea Inanna. En la religió sumèria, la dea Ninimma és la personificació divina dels genitals femenins. El seu nom literalment significa 'dama dels genitals femenins'. Aquesta deïtat apareix en una versió del mite d'Enki i Ninhursag, en què és la filla d'Enki i Ninkur. Enki viola a Ninkur, i fa que done a llum a Uttu, la dea dels teixits i la vegetació. El fluix vaginal és sempre descrit en els texts sumeris amb un sabor ''dolç'' i, en un himne nupcial sumeri, una jove donzella s'alegra que en la seua vulva hagi crescut pèl. S'han descobert models de vulva en un temple de Inanna a Assur; aquests models probablement s'usaren com a amulets, possiblement per protegir-se contra la impotència sexual.
Segles XI i XII esquerra|miniatura|La famosa figureta sheela na gig, que data del , es troba a l'església de Santa Maria i Sant David de Kilpeck, Herefordshire, Anglaterra Sheela na gigs són unes imatges dels s. XI i XII, que representen dones nues mostrant una vulva exageradament gran. Són grotescs arquitectònics que es troben en esglésies, castells i altres edificis, en especial a Irlanda i Gran Bretanya, de vegades juntament amb figures masculines. Un dels millors exemples se'n pot trobar a la torre irlandesa de Ballyduff, al comtat de Kerry, Irlanda. N'hi ha una rèplica amb la talla al museu del comtat, a la ciutat de Tralee. Un altre exemple ben conegut se'n pot veure a Kilpeck, Herefordshire, Anglaterra.
Es diu que aquestes talles serveixen per a evitar ser víctima de la mort i el mal: un grotesc, com les gàrgoles, solia formar part de les decoracions de les esglésies de tot Europa. Sembla que el seu propòsit era mantenir allunyats els esperits malignes, mitjançant l'ús de la màgia apotropaica. S'instal·laven sobre portes i finestres, suposadament per protegir aquestes obertures.Andersen, Jorgen The Witch on the Wall (1977) Rosenkilde & Bagger Weir, Anthony & Jerman, James Images of Lust: Sexual Carvings on Medieval Churches, London: B. T. Batsford Ltd, 1986
Weir i Jerman argumenta que la seua localització en esglésies i l'aparença grotesca de les figures en el cànon medieval suggereixen que representaven la luxúria femenina com un pecat horrible i corrupte. Una altra teoria, adaptada per Joanne McMahon i Jack Roberts, és que les talles són restes d'un culte a la fertilitat precristiana o de la religió d'una dea mare. El llibre Sheela na gig: The Dark Goddess of Sacred Power, escrit al 2016 per Starr Goode, rastreja aquestes imatges al llarg de la història, i contribueix a la discussió sobre la universalitat de l'''exhibició sagrada femenina'' en els seus significats i funcions, des dels orígens de la cultura com es veu en l'art rupestre paleolític, fins a la inclusió de la imatge dins de l'art contemporani, particularment en l'art feminista.McMahon, J. & Roberts, J. The Sheela-na-Gigs of Ireland and Britain: The Divine Hag of the Christian Celts – An Illustrated Guide, Mercier Press Ltd. (2000)
Tradicions folklòriques La vagina loquens o "vagina parlant" és una important tradició dins de l'art i la literatura, es remunta als antics ritus folklòrics. Usualment, en aquests relats hi ha un diàleg amb una vagina, mitjançant l'efecte de la màgia o encants, i usualment admeten la seua castedat.
Un altre relat popular fa referència a la vagina dentata ('vagina dentada'): aquests relats prevenien contra les relacions sexuals perquè podrien patir lesions, emasculació, o castració de l'home involucrat. Aquestes històries advertien dels perills davant d'una dona desconeguda, així com atacaven la violació.
A l'illa de Rapa Nui, enmig d'un procés de renaixement artístic i cultural a mitjan s. XVI, es feren nombrosos petròglifs, entre ells els komari, que tenien forma de vulva, i representaven la fertilitat. Dins de la cultura rapanui, els komari emanaven mannà, és a dir, un poder sobrenatural que influenciava en la producció agrícola i pesquera de l'illa.
Art contemporani miniatura|Mentre que les pintures de Geòrgia O'Keeffe han estat interpretades per algunes artistes feministes com una descripció estilitzada de la vulva, la mateixa O'Keeffe ha negat rotundament aquestes interpretacions de les seues obres (Blue and Green Music, obra realitzada al 1921) Al 1966, l'artista francesa Niki de Saint Phalle col·laborà amb els artistes dadaistes Jean Tinguely i Per Olof Ultvedt en la instal·lació d'una enorme escultura anomenada Hon-en katedral ('ella-una catedral') per a Moderna Museet, a Estocolm, Suècia. La forma exterior en una escultura gegant reclinada amb les cames obertes. Els clients del museu poden entrar al cos per l'obertura vaginal, de la grandària d'una porta. Saint Phalle digué que l'escultura representava una dea de la fertilitat, que podria rebre visitants dins del cos i ells podien ''tornar a nàixer''. Dins del cos hi ha una pantalla on s'exhibeixen pel·lícules de Greta Gràcia, un estany de peixos de colors i una màquina expenedora de begudes. L'escultura provocà una immensa reacció en periòdics i revistes de tot el món."Biography - 1965-69", Niki de Saint Phalle Foundation, Retrieved 8 November 2014.
Entre 1974 i 1979, Judy Chicago, una artista feminista, creà una instal·lació artística amb el tema de la vulva, The Dinner Party. Consisteix en 39 espais elaborats al llarg d'una taula triangular amb 39 figures femenines històriques i mítiques. Entre les dones eminents hi ha Virginia Woolf, Susan B. Anthony, Sojourner Truth, Leonor d'Aquitània i Teodora de Bizanci. Cada espai, tret del que correspon a Sojourner Truth (una activista afroamericana), descriu a una forma de vulva-papallona de colors brillants, dissenyada amb profunditat. Malgrat la resistència per part del món artístic, feu una gira per 16 llocs en 6 estats, i arribà a una audiència de 15 milions de persones. Des de 2007, ha estat en exposició permanent al Centre d'art feminista Elizabeth A. Sackler, al Museu Brooklyn, Nova York. Chicago atorgà a Geòrgia O'Keeffe un destacat lloc en The Dinner Party, perquè algunes feministes modernes pensen que les pintures de flors d'O'Keeffe com Black Iris III (1926) evoquen una subtil representació dels genitals femenins. O'Keeffe ha rebutjat reiteradament aquestes interpretacions freudianes de les seues obres.