Energia Elèctrica de Catalunya, S.A. fou una companyia fundada a Barcelona l'any 1911 dedicada a la producció i comercialització d'energia elèctrica que va tenir un paper de gran importància en l'electrificació de Catalunya. Entre les seves construccions més emblemàtiques figuren la pionera Central hidroelèctrica de Capdella i la Central tèrmica de Sant Adrià de Besòs. Energia Elèctrica de Catalunya es constituí per l'empenta d'Emili Riu i Periquet que veié l'oportunitat de mercat i buscà les concessions hidroelèctriques i el capital necessari per emprendre l'empresa. Si bé inicialment competí amb Riegos y Fuerzas del Ebro, la major capacitat financera d'aquesta li permeté el 1913 adquirir el 49% del capital d'Energia Elèctrica de Catalunya i n'acabà comprant la totalitat el 1923, integrant-la al grup de la Barcelona Traction, Light and Power. El 1925 les activitats d'Energia Elèctrica de Catalunya es van integrar totalment a La Canadenca.
Antecedents Una revolució tecnològica A principi del les centrals tèrmiques catalanes i les màquines de vapor de les fàbriques cremaven el carbó que importaven del Regne Unit, amb un preu de cost alt que patia fortes oscil·lacions. Per altra banda, les centrals elèctriques produïen corrent continu que tenia dues grans limitacions; en primer lloc havien d'instal·lar-se prop dels consumidors per les grans ineficiències en el transport que tenia aquesta tecnologia, i en segon lloc en corrent continu no existien transformadors, de forma que si feien falta dos voltatges diferents en una fàbrica, un per il·luminació i un altre per a motors, s'havia tant de generar com de transmetre per medis físics separats, amb el lògic encariment del sistema.
Als Estats Units d'Amèrica l'ús per part de la central hidroelèctrica de les cascades del Niàgara del corrent altern com a tecnologia per transportar electricitat a llargues distàncies va posar fi a la guerra dels corrents el 1896 i va permetre instal·lar central productores d'energia elèctrica lluny dels centres consumidors. Si bé la transmissió de corrent altern necessitava de la instal·lació de transformadors i equipament auxiliar als centres de producció, això permetia ampliar el radi de servei de les centrals elèctriques i era molt més eficient.
Per la indústria elèctrica i l'economia en general les implicacions de la tecnologia del corrent altern eren profundes:
Poder transmetre l'electricitat a grans distàncies permetia que un centre productor d'energia abastís una àmplia zona geogràfica, subministrant electricitat a molts usuaris. Es podria escollir el millor lloc per produir, que no havia de ser necessàriament a prop del consumidor. En l'àmbit hidroelèctric, les centrals productores podien instal·lar-se en els llocs amb més abundància d'aigua i amb els salts més alts, produint amb més eficiència.
Centralitzar la producció en poques centrals que subministressin molta energia permetia obtenir economies d'escala, obtenint uns costos unitaris d'electricitat molt més baixos que el que podien oferir centrals més petites. En contrapartida, el cost de construcció d'una central hidroelèctrica competitiva s'incrementava de forma molt important; només les companyies que tinguessin accés a grans recursos financers podien construir centrals hidroelèctriques eficients.
En conclusió, els canvis que permetia el corrent altern feien que només les grans corporacions tinguessin la capacitat de construir el nou tipus de central hidroelèctrica, i el preu al qual podien oferir aquest producte (el kilowatt hora) era prou baix i feia que l'oferta dels petits productors que sovintejaven fins al moment no era competitiva. La disponibilitat d'abundant electricitat a preus baixos en faria augmentar la demanda, canviaria les fàbriques, l'espai públic i les llars. Tota aquesta transformació econòmica i social es produiria en molt poc temps.
Una demanda no satisfeta El creixement de les indústries de Barcelona i el Vallés era limitat per la manca de subministrament elèctric. Moltes fàbriques tenien una petita central alimentada amb carbó; altres feien servir màquines de vapor, i altres empreses depenien del subministrament de les centrals establertes a proximitat i amb poques possibilitats de poder canviar de proveïdor; el corrent continu dificultava el transport i per cada voltatge diferent que una fàbrica necessités (un per les màquines si l'altre per l'enllumenat, per exemple) s'havien de tenir subministraments diferents. Addicionalment, el consum elèctric de les noves xarxes de tramvies augmentava la demanda. El mercat estava preparat per un canvi.
Un personatge emprenedor Emili Riu, polític nascut a Sort, diputat a Madrid amb amistats influents gaudia d'una posició que li va permetre veure les possibilitats d'explotació econòmica en la seva comarca natal de les innovacions tècniques del moment. En 1904 va obtenir del govern la concessió de diferents salts al riu Flamisell i el mateix estiu de 1904 i el de 1905 va fer realitzar un detallat estudi de tota la regió lacustre d'Estany Gento per l'elaboració d'un primer projecte del salt de Capdella. Entre 1908-1909 va obtenir dues concessions més, una més a la Noguera Pallaresa i un altre al riu Escrita.
La cerca de finançament Emili Riu ja havia anticipat les dificultats amb les quals es trobaria per finançar els seus projectes hidroelèctrics pocs anys després. El 1901 va publicar a la Revista de Economia y Hacienda, de la qual era el director un article al qual exposava la seva visió sobre la política conservadora del Banc de Barcelona.
«El Banc de Barcelona tem els vaivens dels negocis arriscats i conserva en les seves caixes una quantitat enorme de diners, que en part podria estar en circulació, augmentant la riquesa del país. Sigui pels fracassos passats, dels quals en guarda un molt bon record el Sr. Girona, o sigui pel cansament disculpable en els ancians i eminents financers que el dirigeixen, prefereix tenir 14 milions de duros estèrils que no pas arriscar-los. Creiem que si la política dels bancs catalans fos una altra no caldria que els bilbaïns i els asturians, aquest conqueridors del Nord, anessin a Catalunya, a les seves altes muntanyes a denunciar la seva riquesa minera, als seus rius per apoderar-se de la seva riquesa hidràulica i a les seves conques a estudiar ferrocarrils, que únicament a l'activitat catalana incumbeixen.»
Emili Riu va presentar els seus projectes hidroelèctrics als banquers de Barcelona sense assolir finançament. Les entitats més importants del moment, Societat Anònima Arnús-Garí, Banca Arnús i la Banca de J. Marsans Rof i Fills no hi creien. La visió de la banca local era que el mercat català no podria absorbir la producció elèctrica instal·lada ja existent amb la central tèrmica de Mata a Barcelona, que estava dissenyada per ampliar-se a mesura que creixés la demanda. El seu criteri era que l'electricitat servia principalment per l'enllumenat i poca cosa més, sense tenir en compte que el sector industrial podia ser potencialment un gran client.
Davant del conservadorisme del capital autòcton, Emili Riu va contactar amb financers de París i Ginebra. També hi han indicis que la Compagnie Générale d'Électricité, companyia francesa fabricant de material elèctric que cercava projectes hidroelèctrics per poder vendre els seus equips, contactés amb Emili Riu buscant una associació per poder establir-se a Catalunya. A principi d'abril de 1911, la Compagnie Générale d'Électricité de París va enviar una comissió d'enginyers francesos a Capdella, zona de la qual Riu era titular de la concessió d'explotació hidroelèctrica, per verificar la viabilitat tècnica i econòmica dels projectes presentats. La comissió va fer un pressupost de la construcció de la central per un import total de 8.155.000 pessetes, (equivalents aproximadament a 34,48 milions d'euros de 2019) i concloia favorablement sobre la viabilitat del projecte.
Els socis capitalistes Les societats que aportaven els recursos per finançar les inversions eren dues: Compagnie Générale d'Electricité, societat creada pel francès d'origen egipci Pierre Azaria en 1898 agrupant diferents societats franceses per competir en el mercat de la indústria elèctrica amb les grans empreses internacionals que ja estaven implantades. Buscava concessions d'enllumenat en ciutats mitjanes per construir-hi centrals elèctriques i així generar demanda d'equipaments industrials produïts per la mateixa societat (cables, llums, aïllants, acumuladors, etc.), seguint en part el model alemany però amb menys recursos financers. La tecnologia i les llicències de fabricació en molts casos van ser aportats per la societat Brown, Boveri & Cie de Suïssa. La inversió a Catalunya era la seva primera experiència de construcció de centrals fora de França. Société Suisse d'Industries Éléctriques, banc de Basilea sovint conegut pel seu acrònim Indelec, creat el 1896 per Siemens amb un grup de bancs suïssos i alemanys per atorgar finançament a les compres dels seus equipaments, que sovint eren pagats amb accions de les empreses elèctriques compradores. La societat tenia una àmplia experiència en mercats europeus, especialment a Itàlia, al Piemont i la Lombardia. Coneixia les condicions del Pirineu per haver participat l'any 1900 en la constitució de la S.A. Électricité des Pyréneés, a Pau
Constitució La societat Energia Elèctrica de Catalunya es va constituir el 18 de novembre de 1911 a Barcelona (amb una duració determinada de 90 anys) amb un capital de 10 milions de pessetes. La composició de l'accionariat era la següent:
+% participacióCompagnie Générale d'Électricité47%Société Suisse d'Industries Éléctriques33%Cristòfol Massó i Escofet13%Emili Riu i Periquet3%Varis2%Total100% Cal mencionar que l'aportació de Cristòfol Massó, cunyat d'Emili Riu, no fou dinerària, sinó a canvi de dues concessions d'aprofitament hidroelèctric.
El primer consell d'administració d'Energia Elèctrica de Catalunya reflectia l'estructura de la propietat de la companyia. Els seus integrants eren els següents: Pierre Azaria, fundador i administrador delegat de la Compagnie Générale d'Électricité. Paul Bizet, co fundador juntament amb Azaria de la Compagnie Générale d'Électricité i administrador general de la Compagnie d'Éléctricité de Marsella. Ubald Castells, delegat de la madrilenya Compañía Española de Electricidad, filial de la Compagnie Générale d'Électricité. Paul Doumer, president del consell d'administració de la Compagnie Générale d'Électricité. Renato Koechlin, administrador general de la societat de producció hidroelèctrica Alta Italia Co, propietat de la Société Suisse d'Industries Éléctriques. Dietrich Nachenius, director general de la Société Suisse d'Industries Éléctriques Alfred Wieland, administrador comercial de la Banque Commerciale de Bale i membre del consell d'administració de la Société Suisse d'Industries Éléctriques. Emili Riu, posseïdor del 3% del capital i promotor del negoci.
Expansió Les centrals elèctriques miniatura|upright=1.4|Central hidroelèctrica de Capdella miniatura|upright=1.4|Central tèrmica de Sant Adrià el 1928 miniatura|upright=1.4|Central hidroelèctrica de Molinos Les expectatives de creixement de la demanda d'energia elèctrica eren molt altes, de forma que la societat invertí fortament tant en crear centrals pròpies com empreses productores ja establertes. En els primers anys l'activitat constructiva es focalitzà en les següents obres: