va ser un autor còmic llatí d'entre els segles III aC i II aC.
Les dades sobre Plaute són escasses i poc segures. Els antics el feien originari de Sarsina, una ciutat de l'Úmbria (situada ara a la Romanya). Ciceró parla de PlauteCiceró.Brutus,60 i el fa mort durant la magistratura de Cató (184 aC). Un dels còdexs més antics, el Palimpsest Ambrosià, informa que el Pseudolus va ser representat l'any 191 aC. Els historiadors moderns situen el naixement del comediògraf al voltant de l'any 254 o bé del 251 aC a Sarsina, i la mort a Roma al voltant de l'any 184 aC. Tota la resta és incerta o llegendària.
L'erudit Varró li atribueix 21 comèdies. L'argument d'aquestes no és original, sinó que Plaute s'inspira en el ric repertori de la nova comèdia grega, fins i tot ell mateix ens diu el nom de l'autor que imita:
Versió original Versió en català.nunc quod me dixi velle vobis dicere, dicam: huic nomen graece Onagost fabulae; 10 Demophilus scripsit, Maccus vortit barbare; Asinariam volt esse, si per vos licet.Plautus. Asinaria, Prologus.El que us he dit fins ara, de bon grat ho diré: El nom d'aquesta comèdia en grec és "Onagost"; la va escriure Demophilus, Macius (Plautus) la bolcà al llatí; vol que es digui "Asinaria", si no us importa.
La trama de les comèdies plautines es pot reduir a un esquema molt simple: l'acció es concentra al voltant de la disputa de diners o bé d'una noia. La disputa es resol a favor d'aquell que ha fet més mèrits per merèixer-lo.
En les comèdies plautines, els personatges principals pateixen un seguit d'entrebancs per a aconseguir els seus objectius. Els més usuals són els que impedeixen l'amor entre dos joves: per culpa d'un rival (ex. Miles Gloriosus) o pel deler de guanyar diners que té l'amo de la noia (ex. Pseudolus) o perquè les diferents condicions socials dels enamorats impedeixen les seves noces (ex. Cistellaria). Sovint, l'adversitat es resol gràcies a l'agnitio, és a dir, el descobriment del veritable origen de la noia disputada que resulta ser una ciutadana lliure. No és estrany que sigui familiar d'algun dels personatges principals de la comèdia. Queda palès, llavors, que la noia ha estat segrestada per malfactors o pirates i que ha viscut com una esclava (ex. Poenulus). Totes aquestes situacions tòpiques procedeixen majoritàriament de comèdies de Menandre que Plaute combina hàbilment per crear noves obres: aquest procés es coneix com a contaminatio.
Les comèdies de Plaute han inspirat molts comediògrafs com Shakespeare i Molière. La pel·lícula Golfus de Roma va parodiar dues d'aquestes comèdies, Miles gloriosus i Pseudolus. miniatura|Plaute
Biografia Ben poca cosa se sap sobre la joventut de Titus Maccius Plautus. Es creu que nasqué a Sàrsina (una ciutat de l'antiga Úmbria) vora el 254 aC (o el 251, segons alguns estudiosos). Segons Morris Marples, Plaute treballà en teatres (de fuster, d'escenògraf) durant els seus primers anys.M. Marples. "Plautus," Greece & Rome 8.22(1938), p. 1. Gràcies a aquestes feines, potser, s'originà el seu amor pel teatre. Amb el temps, descobriren el seu talent com a actor i adoptà els noms de Maccius (un personatge secundari bufonesc de farses populars) i Plaute (que significa 'peus plans' o 'orelles planes' com les d'un gos). La tradició explica que acumulà força diners en un negoci nàutic, però que acabà anant-se en orris. Plaute hagué de treballar d'obrer manual i estudià drama grec —particularment, la comèdia nova grega de Menandre d'Atenes— durant el seu temps lliure. Els estudis li permeteren de crear les seves obres, publicades entre el 205 i el 184 aC. Plaute assolí gran popularitat i el seu nom esdevingué sinònim d'èxit teatral.
Les comèdies de Plaute són majoritàriament adaptacions dels models grecs per al públic de Roma, i sovint estan basades directament en dramaturgs hel·lens. Reescrigué texts grecs amb la intenció de donar-los un aire que atragués els romans. Les seves obres són de les més primerenques que ens resten intactes en la literatura llatina (tot i que, més pròpiament, potser, podrien anomenar-se adaptacions). Títols seus són Amphitruo, Asinaria, Aulularia, Bacchides, Captivi, Casina, Cistellaria, Curculio, Epidicus, Menaechmi, Mercator, Miles Gloriosus, Mostellaria, Persa, Poenulus, Pseudolus, Rudens, Stichus, Trinaummus, Truculentus i Vidularia.
Context històric Es pot entreveure el context històric en què Plaute escrigué, fins a un cert punt, en els seus comentaris sobre esdeveniments i persones contemporànies. Plaute fou un dramaturg de comèdies popular en la infantesa del teatre romà. Alhora, la República romana estava expandint el seu poder i influència per tot el Mediterrani.
Plaute Plaute va ser acusat en algunes ocasions d'ensenyar els valors de la indiferència pública i la paròdia dels déus. Això es deu al fet que, en moltes de les seves obres, alguns personatges es comparen amb els déus, ja sigui per honrar el personatge en qüestió o per fer-ne burla. Les referències als déus inclouen un personatge que compara una dona mortal a un déu, o l'afirmació que és preferible ser estimat per una dona que pels déus. Pirgogolinices, personatge de Miles Gloriosus, vantant-se de la seva llarga vida, diu que va ser nat l'endemà de Júpiter. En Pseudolus, Júpiter és comparat a Ballio, el proxeneta. No és estrany, tampoc, que un personatge insulti els déus, com en Poenulus i en Rudens.
En tot cas, els personatges que blasmen un déu solen ser de classe baixa, com un arlot; i això podria ser un recurs de Plaute per a menysprear els personatges i fer-los indignes. Els soldats són també ridiculitzats en moltes de les seves obres per aquest motiu i es considera més greu, ja que, en ser homes joves que representen una classe social més elevada, no haurien de menysvalorar els déus. Paràsits, arlots i cortesans preguen sovint als déus amb ben poca cerimònia. Tolliver defensa que el drama reflecteix i presagia el canvi social. És gairebé com si hi hagués més escepticisme sobre el déus en l'època de Plaute, el qual no va animar a blasmar-los, sinó que reflectia les idees del seu temps. Roma controlava els teatres, i les obres de Plaute podrien haver estat prohibides: va arriscar molt.
Influència de Plaute en la comèdia Plaute va ser el primer comediògraf que va saber adaptar les obres gregues a un context romà. Com destaca Vidal, Nevi havia deixat en evidència que el gènere havia de canviar de rumb si pretenia aclimatar-se a l'urbs de Roma. Nevi havia seguit el llegat del grec Aristòfanes, en el sentit que ambdós autors parlaven de l'àmbit públic i tractaven qüestions polítiques en les seves obres i, sobretot en el cas de Nevi, va tenir conseqüències. Plaute abandona aquestes idees i n'omet qualsevol al·lusió explícita, ja que l'objectiu últim de la seva comèdia era fer riure.
Cal destacar que tant Enni com Plaute no eren imitadors; van trasplantar a Roma gèneres nascuts a Grècia aclimatant-los a la moral romana i impregnant les seves obres amb les inquietuds patrioticomorals de la tradició. Amb aquest procés, van donar un impuls decisiu a la literatura de l'Urbs.
La Segona Guerra púnica, la Guerra de Macedònia i la influència en l'obra de Plaute La Segona Guerra Púnica tingué lloc entre els anys 218 i 202 aC i la seva fita culminant fou la invasió d'Itàlia per Hanníbal. M. Leigh ha dedicat un capítol extens sobre Plaute i Hanníbal Barca en el seu llibre Comedy and the Rise of Rome. Afirma que "les mateixes obres contenen referències ocasionals al fet que la república està en guerra...". Un bon exemple n'és un vers de Miles Gloriosus, que deu ser de la darrera dècada del , tot i que la data no n'és del tot clara.
Alhora, el general Publi Corneli Escipió Africà Major volgué oposar-se a Hanníbal amb un pla "molt del grat de la plebs".West, 28. Plaute, aparentment, va arrenglerar-se amb ell al senat, guanyant-se el públic amb la idea del perill imminent i la crida a una lluita tàctica, intel·ligent. És raonable afirmar, per tant, que Plaute, com digué P. B. Harvey, tingué la voluntat "d'inserir [dins el seu teatre] al·lusions específiques fàcilment comprensibles pel públic" sobre la guerra. M. Leigh escriu en el seu capítol sobre Plaute i Hanníbal que "el Plaute que emergeix de la seva recerca és aquell que contínuament toca el punt més sensible del públic per al qui escriu".Leigh, 26.
Més tard, amb Hanníbal derrotat, Roma es va preparar per embarcar-se en una altra contesa militar, aquest cop a Grècia; aquesta va ser la Segona Guerra macedònica. L'inici de la guerra fou difícil a causa de les batalles recents i el cansament consegüent dels romans, que no estaven per vessar més sang. Com relata W. M. Owens en el seu article "Plautus' Stichus and the Political Crisis of 200 B.C., "hi ha l'evidència que fluïa ben endins un sentiment antibel·licista, que va persistir fins i tot després que es declarés la guerra." L'autor postula que Plaute intentà unir-se al sentiment del poble exalçant la victòria a la Segona Guerra púnica, però oposant-se a un nou conflicte.Owens, 386. Així, els seus personatges de les germanes servicials i el seu pare semblen obsedits amb la idea dofficium, l'individu lleial ha d'actuar com cal. Els seus mots estan farcits de pietas i aequus, i lluiten per fer que el seu pare acompleixi el seu rol.Owens, 392. El secundari paràsit d'aquesta obra, Gelasimus, té una relació de patró-client amb la seva família i ofereix fer qualsevol feina per tal d'arribar al final; Owens demostra que Plaute retrata les dificultats econòmiques que per a molts ciutadans romans representava la guerra.Owens, 395-396.
Amb la repetició de la responsabilitat a la desesperació de la classe baixa, Plaute se situa ell mateix fermament al cantó del ciutadà romà mitjà. Tot i que no fa referència explícita a una possible guerra amb Grècia o a la guerra anterior (que podria ser també perillosa), sembla transmetre el missatge que el govern hauria de tenir cura de la seva pròpia gent abans d'emprendre noves accions militars.
Influències de Plaute Nova comèdia grega La nova comèdia grega és la que, temporalment, és més propera a l'època en què aquest gènere sorgeix a Roma. Tot i això, els primers autors còmics romans s'inspiren primer en l'antiga comèdia, i és Plaute qui es fixa més en els models més "nous" a l'hora de dur a terme les seves obres. La nova comèdia grega difereix molt de les obres d'Aristòfanes, autor més representatiu de l'antiga comèdia grega, ja que, segons Dana F. Sutton, la nova "evita el contingut polític, social o intel·lectual"i "pot ser interpretada davant qualsevol mena de públic sense ferir susceptibilitats".Sutton 1993, p. 57. Menandre, per tant, no assumeix el risc polític que sí que assumia Aristòfanes i l'antiga comèdia en general. Tanmateix, es para molta més atenció en la vida familiar i domèstica —cosa que els romans, incloent-hi Plaute, podien entendre perfectament i adaptar-ho a la seva obra.
Relacions paternofilials en la nova comèdia i en Plaute A diferència d'Aristòfanes, Plaute evità els afers polítics candents en les seves comèdies.Writings and career of Plautus a The Drama: Its History, Literature and Influence on Civilization, vol. 2. ed. Alfred Bates. London: Historical Publishing Company, 1906. p. 159-165. Un tema principal de la nova comèdia és la relació entre pare i fill. Per exemple, en Dis Exapaton de Menandre, s'aprofundeix en la traïció entre diferents grups d'edats i d'amics. Les relacions entre pare i fill són molt fortes i el segon roman fidel al progenitor. Fins i tot quan no són el tema principal de l'acció pels personatges principals, aquestes relacions sempre hi són tractades. En Plaute, d'una altra banda, l'atenció se centra en la conducta correcta entre pare i fill, aparentment tan important en la societat romana en temps de Plaute.