Lèpoca de Rosas va ser un període en la història de l'Argentina en la primera meitat del , en què el poder polític va estar controlat directament o indirectament pel general Juan Manuel de Rosas, governador de la província de Buenos Aires. La durada de la mateixa depèn del punt de vista; si es refereix a la història de la província de Buenos Aires, va durar des de 1829 a 1852; si, en canvi, es refereix a la Confederació Argentina, va durar des de 1835 a 1852.
Durant el període esmentat, Rosas va exercir el càrrec de governador de la província de Buenos Aires en dos períodes, entre 1829 i 1832, i entre 1835 i la seva renúncia arran de la derrota a la batalla de Caseros, el 3 de febrer de 1852.
Durant el període no va existir cap govern nacional, i Rosas no va exercir cap càrrec de caràcter nacional, però les altres províncies li van delegar el maneig de les relacions exteriors de totes elles, incloent la signatura de tractats en temps de pau i les declaracions de guerra. No obstant això, el poder real de Rosas va excedir en molt aquestes atribucions, ja que per mitjà del control econòmic, el domini militar i la pressió política, va limitar molt les accions dels governadors de les altres províncies; de fet, diversos d'ells van ser enderrocats per pressió de Rosas o per imposició dels seus exèrcits. I diversos altres van ser elegits únicament en funció de les bones relacions que tenien amb Rosas.
Antecedents miniatura|Brigadier General Juan Manuel de Rosas Les Províncies Unides del Riu de la Plata eren independents de l'Imperi Espanyol des del 1810, i havien declarat la seva independència el 1816. No obstant això, es van veure sacsejades per una llarga guerra civil, durant la qual diverses províncies van exigir l'organització de l'estat en forma federal. El 1820, el govern nacional va ser enderrocat i substituït per l'autonomia plena de cadascuna de les seves tretze províncies. Aquest mateix any, enmig de l'Anarquia de l'Any XX, s'iniciava l'actuació política de l'aleshores tinent coronel Juan Manuel de Rosas.
Durant els anys següents, la província de Buenos Aires es va sostreure de la guerra d'independència i va iniciar una obertura comercial amb Europa, especialment amb Gran Bretanya, desenvolupant al màxim el seu potencial exportador de productes ramaders.
El 1824 es va instal·lar un nou Congrés General, amb la finalitat de sancionar una constitució; l'esclat de la Guerra de Brasil (pel conflicte per la sobirania sobre la Província Oriental) la va incitar a crear un govern nacional, resultant triat Bernardino Rivadavia com a president de les Províncies Unides. El desenvolupament de la guerra va ser favorable als rioplatencs, però la situació militar es va fer ràpidament insostenible.
En 1826 es va sancionar finalment una Constitució Nacional, en la qual s'establia el nom de República Argentina per a l'estat. Però el caràcter unitari del sistema de govern adoptat va portar a la majoria de les províncies a rebutjar la constitució. El govern nacional va signar un tractat de pau amb el Brasil, que va ser interpretat com a deshonrós per l'opinió pública de Buenos Aires; el tractat va ser rebutjat pel govern argentí, i Rivadavia va renunciar a la presidència. El govern i el Congrés nacionals van ser dissolts molt poc temps més tard.
El coronel Manuel Dorrego, del Partit Federal, va ser triat governador de Buenos Aires. Entre d'altres funcionaris federals que va nomenar, va elevar a Juan Manuel de Rosas a el càrrec de comandant general de campanya. Es va fer càrrec de les relacions externes de país i de la continuació de la guerra contra Brasil; però la situació financera, la pressió britànica i la superioritat militar de l'Imperi del Brasil el van obligar finalment a signar un tractat de pau, pel qual s'atorgava la independència a la Província Oriental, que va passar a ser l'Estat Oriental de l'Uruguai. L'exèrcit que havia fet la campanya de Brasil va tornar cap a l'Argentina. Des del punt de vista dels oficials que havien fet la campanya, el tractat signat per Dorrego era també deshonrós, ja que la situació militar s'havia mostrat com a favorable a l'Argentina, especialment en la batalla d'Ituzaingó; van acusar el governador d'haver lliurat la Província Oriental després dels nombrosos triomfs obtinguts per l'exèrcit nacional en el camp de batalla. De manera que es van posar d'acord amb els líders unitaris per enderrocar a Dorrego.
La dictadura de Lavalle miniatura|El general Juan Lavalle amb les insígnies de governador de la província de Buenos Aires El 1r de desembre de 1828 va esclatar el cop d'estat a Buenos Aires; les forces del general Juan Lavalle van avançar sobre el centre de la ciutat. Dorrego, sense forces, va fugir a la campanya i a Cañuelas es va reunir amb Rosas.
A la capital, una assemblea de simpatitzants unitaris nomenar governador a Lavalle, que va clausurar la Junta de Representants. Immediatament va partir a la campanya i el 9 de desembre va derrotar a Dorrego en la batalla de Navarro. Rosas es va dirigir a Santa Fe, a la recerca del suport d'Estanislao López, però Dorrego no va voler abandonar la seva província. Traït per les seves pròpies forces, el governador va ser lliurat a Lavalle al campament de Navarro. El 13 de desembre va ser afusellat sense judici previ, per ordre del cap unitari, qui va assumir la responsabilitat pel fet. Lluny d'acabar amb el federalisme, l'assassinat de Dorrego donaria inici a una llarga guerra civil, que arribaria a gairebé tot el país.
La Convenció Nacional va declarar fora de llei el govern de Lavalle, mentre López i Rosas van assumir la direcció de l'exèrcit federal que havia d'operar a Buenos Aires.
Lavalle va enviar exèrcits en totes direccions, però diversos petits cabdills aliats de Rosas van organitzar la resistència. Els caps unitaris van recórrer a tota mena de crims per aixafar-la. No s'ha difós la memòria d'aquests fets, ja que van ocórrer en el camp i les seves víctimes van ser gautxos i persones pertanyents a classes socials humils.
El governador intrús va enviar a coronel Federico Rauch cap al sud, i una de les seves columnes, al comandament de coronel Isidoro Suárez, va derrotar i va capturar al major Mesa, que va ser enviat a Buenos Aires i executat. Al front del gruix del seu exèrcit, Lavalle va envair Santa Fe i va arribar a ocupar la vila de Rosario. López, coneixedor del terreny, va eludir el combat i va esgotar a les tropes unitàries amb marxes i contramarxes, que finalment van haver de tornar a Buenos Aires. Mentrestant, a l'interior d'aquesta província, es generalitzava un alçament de gautxos de camp, que es van enfrontar als caps unitaris i els van vèncer repetidament, obligant-los a tancar-se als voltants de la capital.
López i Rosas van sortir en persecució de Lavalle, derrotant-lo el 26 d'abril de 1829 a la batalla de Puente de Márquez, i posant setge a Buenos Aires. Lavalle, reduït a la ciutat, va disposar la presó dels seus enemics polítics i va organitzar la defensa mitjançant el servei militar obligatori, fins i tot per als estrangers. Aquesta mesura va provocar la intervenció de la divisió naval francesa en el riu de la Plata, en defensa dels ciutadans francesos, que va incloure la captura de diversos vaixells.
La impopularitat del moviment unitari va començar a manifestar-se a Buenos Aires. El desordre es va apoderar de l'administració; el setge de la ciutat va paralitzar el comerç i va interrompre les relacions amb l'interior. De manera que Lavalle, sense esperances de trencar el setge, va buscar una solució negociada. La retirada de López a la seva província per evitar l'acció de Paz, va deixar a l'exèrcit federal sota la direcció de Rosas.
Lavalle, desesperat, es va llançar a fer una cosa insòlita: es va dirigir, completament sol, a la caserna general de Rosas, l'Estancia del Pino. Com aquest no es trobava, es va ficar al seu llit a esperar-lo. A l'endemà, 24 de juny, Lavalle i Rosas van signar el Pacte de Cañuelas, que estipulava que es convocarien eleccions, en les quals només es presentaria una llista d'unitat de federals i unitaris, i que el candidat a governador seria Félix de Álzaga.
Lavalle va presentar el tractat amb un missatge que incloïa una inesperada opinió sobre el seu enemic:
Els unitaris no van acatar l'acordat per Lavalle. Enfortits pel triomf de Paz a Córdoba, van decidir presentar-se a les eleccions amb una llista opositora que va triomfar, i que portava com a candidat a governador a Carlos María de Alvear; al preu de trenta morts van guanyar les eleccions. Les relacions van quedar trencades novament, obligant a Lavalle anul·lar el signat en Cañuelas i signar un nou tractat, el pacte de Barracas, del 24 d'agost. Però, ara més que abans, la força estava de la banda de Rosas. A través d'aquest pacte es va nomenar governador interí a Juan José Viamonte, que havia de convocar la legislatura deposada el 1r de desembre anterior. Poques setmanes més tard, Lavalle emigrava a l'Uruguai.
Viamonte va convocar a la legislatura enderrocada per Lavalle, aplanant-li a Rosas el camí a el poder.
El primer govern de Rosas miniatura|Juan Manuel de Rosas, governador de la província de Buenos Aires El 1r de desembre, exactament un any després del cop d'estat de Lavalle, la Sala de Representants va tornar a funcionar; pocs dies després, triava governador titular a Juan Manuel de Rosas, a qui (en vista de la situació bèl·lica que es vivia) se li van atorgar «totes les facultats ordinàries i extraordinàries que cregués necessàries, fins a la reunió d'una nova legislatura» de govern. No va ser una situació excepcional; a partir del Primer Trunvirato, diversos governs nacionals havien assumit els tres poders. La mateixa Sala de Representants havien conferit aquestes facultats a Manuel de Sarratea i a Rodríguez el 1820, Lavalle les havia exercit de facto, i a Viamonte les havien estat conferides per la Convenció de Barracas. També van governar amb facultats extraordinàries els governadors de moltes altres províncies en els anys següents.
A més, se li atorgava a Rosas el títol de «Restaurador de les Lleis i Institucions de la Província de Buenos Aires». El mateix dia en què va jurar el seu càrrec, va declarar a el diplomàtic uruguaià Santiago Vázquez:
Roses va assumir el govern provincial el 6 de desembre. El seu primer acte de govern va ser el pompós trasllat de les restes de Dorrego a la capital, amb la qual cosa es va captar la voluntat de la vila humil de la ciutat, a què va sumar la influència que ja tenia sobre la població rural.
El primer govern de Rosas va ser un govern d'ordre; no va ser una tirania despòtica, encara que més tard els historiadors farien extensives al seu primer govern algunes característiques del segon. En aquest primer moment, es va recolzar en alguns dels dirigents del «Partit de l'Ordre» de la dècada anterior, la qual cosa ha permès que fos acusat de ser el continuador del Partit Unitari, encara que amb el temps es distanciaria d'ells.
En els mesos següents, les províncies del Litoral li van conferir a Rosas la delegació de les Relacions Exteriors de totes elles (tal com ho havien fet abans amb Las Heras i Dorrego) per la qual cosa, qualsevol tractat amb un altre país, conflicte extern i qualsevol acord comercial era decidit i negociat per ell.
Malgrat les promeses de respectar al partit vençut, Rosas va imposar gradualment la supremacia de l'aliança que l'havia portat a poder, que s'adjudicaria el nom de Partit Federal. Va remoure dels seus càrrecs militars als funcionaris públics, militars i eclesiàstics que havien participat en el cop d'estat i la dictadura de Lavalle. També va establir una severa censura contra els diaris que havien donat suport a Lavalle, que estendria a qualsevol que qüestionés els seus propis actes de govern.
Més tard faria obligatori l'ús de la divisa punzó a tots els militars i empleats públics, de manera que s'identifiqués al Partit Federal amb l'Estat.
La guerra contra la Lliga de l'Interior